Barba de dacsa
La barba de dacsa o jilote és el conjunt d'estils que sorgixen d'una mechó o inflorescència femenina de la dacsa (Zea mays L.). Tals estils apleguen a medir uns 20 cm i, quan secs, s'utilisen en medicina natural com diurético i per a netejar les vies urinàries.[1][2]
La funció d'estos pèls, és la de transportar els grans de polen i aixina fertilizar els ovaris per a produir cada frut (gra).[2] La barba de choclo presenta varis composts en activitat biològica que poden modificar la funció hepàtica i renal.[3][4][5][6]
Noms comuns
[editar | editar còdic]En el Diccionari de americanisme[7] s'arrepleguen els següents noms comuns para Mèxic i Centroamérica: jilote, xilote, shilote o chilote (en náhuatl: xilotl ‘cabell’). El jilote entre els mexicas era de tanta importància que va tindre inclús la seua pròpia deesa, Xilonen.
En Sudamérica és conegut com a barba de choclo, pèl de choclo o pèl de elote.
El nom científic d'este producte és Stigma maydis, nom que usen certs productes farmacèutics fets en ell.
Farmacologia
[editar | editar còdic]Els pobles mesoamericanos varen aprofitar totes les parts de la planta de la dacsa, no solament la mazorca. Des de la raïl i el talle fins al full (totomoxtle), tota secció del vegetal tenia la seua utilitat. El jilote és reconegut per les seues propietats medicinals. És un dels més potents diuréticos coneguts, ya que seda les vies urinàries i elimina oxalatos, fosfat i uratos.[8] Per això està indicada per a la litiasis urinària (càlculs), cistitis i oliguria en malalts cardíacs i en la nefritis en general. És també un fluidificante biliar ademés de colagogo i colerético (favorix l'expulsió de la bilis).
En experiments en rates de laboratori, els extractes de barba de choclo varen reduir significativament la hiperglucemia en animals en diabetis induïda. Este efecte es deu a l'increment en els nivells d'insulina.[9]
El pèl de choclo conté composts bioactivos com flavonoides, àcit clorogénico i alantoína.[10]
És molt més eficaç quan es cull encara inmaduro.[8] Si s'arrepleguen despuix, durant el despanojado, no s'aprofiten totes les seues propietats.
Modo d'ocupació
[editar | editar còdic]El herbólogo italià Poletti (1979) recomana els següents métodos d'ocupació:
- Infusió, un grapat de jilotes en aigua hervir, tres o quatre voltes diàries.
- Cocimiento, hervir una cullerada de jilotes trossejats en 1 tza d'aigua. Prendre en dos voltes abans dels menjars.
- Tintura, macerar per 10 dies, 20 g de jilotes secs en 80 g d'alcohol 60°. Després prendre ¾ de cucharadita diàries, diluïda en tisana o aigua.
- Extracte, en farmàcies, 3-10 g diaris.
- Aixarop, en farmàcies, 25 g d'extracte en 975 g d'aixarop senzill, tres o quatre cullerades diàries.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Rodiguez Quesada, MdP. 2011. [enllaç trencat]. ECIPerú, vol.8, no.2, p.150-157. ISSN 1813-0194.
- ↑ 2,0 2,1 MHT - Medicaments herbarios tradicionals.Consultat el 9 de febrer de 2019.
- ↑ Velazquez DVO, Xavier HS, Batista JEM, de Castro-Chavas C: Zea mays L. extracts modify glomerular function and potassium urinary excretion in conscious rats. Phytomedicine 2005, 12:363-369.
- ↑ Namba T, Xu H, Kadota S, Hattori M, Takahashi T, Kojima I: Inhibition of Ig I formation in mice by glycoproteins from corn silk. Phytother Res 1993, 7:227-230.
- ↑ Tang L, Ding X, You L, Gu W, Yu F: Bio-activesubstances from corn silk. Wuxi Qinggong Daxue Xuebao 1995, 14:319-324.
- ↑ Abdel-Wahab SM, El-Tanbouly ND, Kassem HA, Mohamed EA: Phytochemical and biological study of corn silk (styles and stigmas of Zea mays L.). Bull Fac Pharm 2002, 40:93-102
- ↑ Plantilla:Cita Damer
- ↑ 8,0 8,1 Poletti, Aldo (1980). Plantes i flors medicinals, 2ª edició, Institut Parramón, p. 95. OCLC 757716637. ISBN 84-342-0151-8.
- ↑ Jianyou Guo et al (2009).
- ↑ Ren (2018): 28.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Barba de maíz» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.