Basílica María Auxiliadora i Sant Carlos (Buenos Aires)
_de_San_Carlos_Borromeo_-_Fotograf%C3%ADa_de_%C3%A9poca.JPG){kind=link}
.jpg){kind=link}
La Basílica María Auxiliadora i Sant Carlos és un temple monumental erigit per l'Orde Salesiana en la ciutat de Buenos Aires. També coneguda popularment com a Basílica de María Auxiliadora, es va construir entre els anys 1900 i 1910 i constituïx l'obra arquitectònica de major envergadura realisada pels salesianos de Don Bosco en l'Argentina.
El 24 de juny de 1900, el internuncio apostòlic davant el govern argentí Mons. Antonio Sabatucci va beneir la pedra fonamental del temple per delegació del papa León XIII, qui manifestava aixina el seu consustanciación en l'obra de Don Bosco. Per la seua banda, el president de la Nació Argentina Juliol Argentí Roca i Teodelina Fernández de Alvear varen oficiar de padrins. A instàncies del sacerdot salesiano José Vespignani, la construcció es va desenrollar baix la conducció del seu germà Ernesto Vespignani, un reconegut arquitecte italià que va arribar a Buenos Aires el 4 de febrer de 1901.
De porte monumental i acústica notable, en mescla d'elements arquitectònics entre els que descollen els de l'estil neorrománico lombardo, la basílica conta en una cúpula coronada per una llanterna que sosté una image de María Auxiliadora de cinc metros d'altura. En el front, la torre campanar de la basílica continua en un chapitel que arremata a 64 m d'altura en una creu, punt sobreixent del barri durant vàries décades. L'interior presenta tres nivells: la cripta en 16 altars, el temple mig, i el temple superior al que s'accedix des del mateix interior per dos escalinates ubicades a abdós costats del altar major. El temple mig o planta central, en els seus altars laterals, i el temple superior conformat per sengles galeries varen ser consagrats i inaugurats l'1 de maig de 1910. El nivell superior arremata en el «camarín de la Verge», el qual alberga una image de María Auxiliadora que és motiu d'especial devoció per part dels fidels catòlics. El 23 de març de 1903, els salesianos de l'Argentina varen conseguir que se'ls confíara eixa figura de María Auxiliadora beneïda per sant Juan Bosco en la década de 1880, i Vespignani la va traslladar de París a Buenos Aires en 1904. La mateixa va ser entronisada en el seu lloc definitiu el 24 de maig de 1910, en la vespra del centenari de la Revolució de Maig, i constituïx la màxima expressió de l'espiritualitat salesiana del temple.
El 20 de juliol de 1915 va tindre lloc l'agregació del temple a la Basílica de Sant Pedro de Roma i el 7 de decembre de 1924 la seua agregació a la Basílica de Santa María la Major de Roma. El temple va ser elevat a la dignitat de basílica menor el 12 de juny de 1942 pel papa Pío XII, a través del breu Bonaerense templum.[1] El seu titular és sant Carlos Borromeo, pero el 15 d'abril de 1953, la Santa Sèu va declarar a María Auxiliadora «cotitular» de la Basílica, «devent ocupar este títul el primer lloc».[2] Finalment, el 24 de maig de 1956, l'image de María Auxiliadora ubicada en el camarín va rebre la coronació pontifícia.
Entre els elements valiosos que la basílica alberga en la seua espacioso i fastuosamente decorat interior es troba un orgue «Carlo Vegezzi Bossi» (Itàlia, 1910), considerat entre els més distinguits de Buenos Aires. Eixe instrument va ser inaugurat pel virtuós Luis Ochoa en 1911, en presència del compositor italià Pietro Mascagni.
Des del punt de vista cultural, el temple constituïx un dels elements històrics característics d'Almagro, raó per la qual integra el centre de l'emblema propi d'eixe barri porteño. En 2006, la Llegislatura de la Ciutat de Buenos Aires va declarar a la basílica de «interés històric i cultural».[3][Nota 1] Des del punt de vista religiós, la basílica és l'expressió edilicia per antonomàsia de l'espiritualitat de Don Bosco en l'Argentina, concebuda com a part del complex conformat ademés pel Colege Pío IX, el Colege i oratorio Sant Francisco de Sals, i l'Institut María Auxiliadora. Personalitats notables formen part de l'història de l'antiga iglésia parroquial prèvia a la construcció de la basílica: sent chiquet i segons la tesis francesista, Carlos Gardel hauria cantat en el seu cor en 1901 junt en Ceferino Namuncurá, qui ya havia rebut allí la confirmació el 5 de novembre de 1899.[4] En la basílica ya construïda, Jorge Mario Bergoglio, després papa Francisco, va ser batejat en la Nadal de 1936 i, ya com a arquebisbe de Buenos Aires, va presidir les celebracions llitúrgiques en vàries oportunitats.[5]
Sobre activitats en l'actualitat, es desenrollen celebracions de missa diàriament.[6] Ademés, també oferixen servicis de confessió, ajudes a menjadors socials i se celebren els dies de Sant Joan Bosco i de María Auxiliadora els dies 31 de giner i 24 de maig respectivament.
Història
[editar | editar còdic]Antecedents: la capella i l'iglésia
[editar | editar còdic]El primer antecedent de l'actual basílica va ser una capella dedicada a sant Carlos Borromeo, construïda a principis de el XIX pel terratinent portugués Don Carlos Dos Sants Valente. Els bens d'este ric comerciant incloïen una quinta que s'estenia fins als actuals carrers Virrey Liniers i Billinghurst, i les avingudes Díaz Vélez, Medrano, Castre Fancs i Hipólito Yrigoyen, a on s'ubicava la capella mencionada.[7] En 1809, la quinta va ser comprada per Juan Bautista Ferreyra i, embargada en 1812, va quedar en mans de Miguel Marín, un veí de la zona.[8]
En 1834 i a efectes de reemplaçar el Camí Real d'Oest, el govern de Juan Manuel de Roses va dispondre l'obertura d'un camí recte que va travessar el centre de la que anara la quinta de don Carlos Dos Sants Valente. Com a conseqüència de l'obertura d'eixe camí la mencionada quinta va quedar dividida en dos: la partix sur va ser comprada el 29 d'agost de 1838 per Miguel Ángel Rodríquez, mentres que el 28 de setembre de 1839 l'acabalat criollo Julián d'Almagro va adquirir la partix nort. La majoria dels historiadors sosté que del seu llinage s'hauria originat el nom del barri d'Almagro.[9][10] Per llavors, la zona era eminentment rural. En ella es trobaven tambos i almagasens, que alternaven en quintes d'arbres frutales, terrenys de labranza, alfalfares i alguns forns de rajoles.[11]
Cap a 1870, l'actual carrer Quintino Bocayuva de la ciutat de Buenos Aires –en el cantó de la qual en l'avinguda Hipólito Yrigoyen es construiria la basílica– es denominava «Estebarena» en raó del llinage dels amos del lloc. El 8 de juny de 1871, un grup de vinticinc veïns va designar la primera comissió iniciadora de la «Societat Progressista de la Vila de Sant Carlos». El 29 de juny es va acceptar el terreny donado per don Martín Estebarena per a la construcció d'una iglésia, l'escritura de la qual a favor de la societat es va realisar el 15 de març de 1872.[12]
El 14 de febrer, els veïns varen solicitar a l'arquebisbe León Federico Aneiros el permís d'edificació d'una iglésia en la Vila Sant Carlos. El 29 de setembre de 1873, els terrenys donados varen passar a propietat de l'Iglésia,[12] i en 1874 va finalisar la construcció de l'aquell primer temple, l'expedient del qual de fundació data del 18 al 25 de març.[13]
Els salesianos
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
El 14 de decembre de 1875, els salesianos varen aplegar a l'Argentina provinents de Gènova. Es tractava de la primera missió salesiana realisada fòra d'Itàlia, mampresa a instàncies de Juan Bosco, rector major de la congregació, i recolzada pel propi Pío IX. Es considera que aquella idea de Don Bosco duta a la pràctica va terminar per constituir un dels acontenyiments de major impacte en l'història eclesiàstica argentina.[14]
El govern central havia sugerit l'instalació d'un taller-escola d'arts i oficis, que ni el sector públic ni les institucions privades havien pogut obrir fins al moment. El 27 d'abril de 1876 es va concretar un acort entre el presbítero salesiano Dr. Juan Cagliero i el Dr. Eduardo Carranza i Viamont, president de les Conferències Vicentinas, per a fundar l'Escola d'Arts i Oficis. Aixina, els salesianos varen dur alvance eixe proyecte en habilitar un local en els actuals carrers Tacuarí i Av. Sant Joan, que va funcionar durant 1877 i 1878.[15] En la creació de la Parròquia de Sant Carlos Borromeo, el taller-escola es va traslladar al seu emplaçament definitiu per a convertir-se en el primer en el seu tipo en Argentina.[16][17] Contava en seccions de fusteria, sabateria, sastrería, encuadernación i imprenta, i poc despuix de herrería. La seua importància donaria lloc a un canvi en l'identitat del carrer «Estebarena», que seria rebatejada en el nom «Arts i Oficis» cap a 1895.[18] Recent per resolució del 12 de juliol de 1912 el carrer adquiriria el seu nom actual, «Quintino Bocayuva».[19] Anys més tart, l'Escola d'Arts i Oficis tindria un paper destacat en la construcció de la basílica, ya que allí es realisaria la major part de les escultures i objectes decoratius que la varen adornar. Eixe taller-escola va ser l'embrió de l'actual Colege Pío IX d'Almagro.
En 1878, i després de vàries tratativas, els pares salesianos es varen fer càrrec de l'Iglésia de Sant Carlos per mig d'un conveni firmat el 29 de giner, en la festivitat de Francisco de Sals, figura molt apreciada per la congregació. El 8 de maig de 1878 va tindre lloc l'erecció canònica de la Parròquia Sant Carlos Borromeo, durant el arzobispado de León Federico Aneiros.[20] El seu primer retor va ser Esteban Bourlot SDB.[21] En 1879, Bourlot seria destinat a la parròquia Sant Joan Evangelista del barri de La Boca. Per l'obra que va desenrollar allí,[22] li'l va conéixer com «l'apòstol de la boca de la Riera».[23]
José i Ernesto Vespignani: l'ideòlec i el constructor
[editar | editar còdic]En el tercer viage d'misionero salesianos a l'Argentina (1877) va aplegar José Vespignani (1854-1932), un sacerdot naixcut en Lugo (Itàlia) el 2 de giner de 1854, a qui el propi Don Bosco li havia sugerit que deprendria en ells a fundar i mantindre coleges «per a anar-se després [...] a fer lo mateix».[24] En Argentina va ser assignat primer a l'Iglésia Mater Misericordiae i després al Colege Pío IX d'Almagro, a on va aplegar a eixercir la direcció en 1894. A partir de 1895 va ser designat inspector salesiano d'Argentina, càrrec que va ocupar durant 27 anys.[25] Va ser José Vespignani qui va gestionar davant els pares superiors d'Itàlia la vinguda del seu germà Ernesto per a que es fera càrrec de les obres arquitectòniques salesianas en l'Argentina.
Ernesto Vespignani (1861-1925)[26] havia estudiat dibuix (disegno) en l'Acadèmia Albertina de Belles arts de Torí (Accademia Albertina vaig donar Belle Arti vaig donar Torino) en Camillo Boito com a professor. Es va graduar en 1879 i es va ordenar sacerdot salesiano dèu anys despuix. Va ser responsable de la fundació de l'Oficina Tècnica Central d'Arquitectura Salesiana, considerada verdadera escola d'art.[27]
L'1 d'abril de 1899, José Vespignani va anunciar la construcció d'un nou temple com a homenage «de fin i principi de sigle» al Sagrat Cor de Jesús i María Auxiliadora.[28] Des de Buenos Aires, José va solicitar al seu germà Ernesto que proyectara el temple de Sant Carlos.[29] En efecte, «...lo reduït de l'antiga iglésia Sant Carlos i la necessitat d'oferir comoditat a la població sempre creixent de l'extens barri d'Almagro, va fer nàixer el desig de tindre un espacioso i bell temple».[30]
El proyecte es va presentar en el II Congrés de Cooperadores Salesianos, realisat entre el 19 i el 21 de novembre de 1900, en motiu de complir-se el 25.º aniversari de les missions argentines.[31]
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Imagen múltiple».
Quan Ernesto Vespignani va viajar a l'Argentina en 1901, va traslladar en ell la seua biblioteca per a reproduir en Buenos Aires aquella oficina, en la que va actuar com a director. Ya en Itàlia havia iniciat el proyecte del nou temple de Sant Carlos Borromeo, que ell va titular en els seus plans Nuova Chiesa Parrocchiale in Almagro - Buenos Aires (Nova iglésia parroquial en Almagro - Buenos Aires) mentres que en Argentina estaven donades les condicions per a la seua concreció.
L'obra
[editar | editar còdic]En la seua localisació definitiva, el temple es va ubicar en un dels extrems del complex salesiano, en el cantó conformat per la Avda. Hipólito Yrigoyen i el carrer Quintino Bocayuva.
Inici
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Imagen múltiple».
El 24 de juny de 1900, es va donar inici oficial a l'obra en la colocació de la pedra fonamental en una celebració presidida per Juan Cagliero.[32] El papa León XIII, molt consustanciado en l'obra de Don Bosco, va delegar en el internuncio Mons. Antonio Sabatucci la bendició de la pedra fonamental del nou temple, mentres que el president argentí Juliol Argentí Roca i Teodelina Fernández de Alvear varen acceptar ser els padrins.[32] Est va ser un dels primers actes conjunts, després de la recomposición de les relacions diplomàtiques entre l'Argentina i la Santa Sèu.[33] En efecte, León XIII havia acreditat poc temps abans a Mons. Antonio Sabatucci com nuncio interapostòlic davant el govern argentí, i l'arquebisbe va presentar les seues credencials i va ser reconegut en dit caràcter el 23 de maig de 1900, un més abans de la colocació de la pedra fonamental del temple.[34] A partir de llavors, les relacions diplomàtiques es varen profundisar en el mateix sentit.
Fondos per a l'obra
[editar | editar còdic]Entre 1885 i 1901, la congregació salesiana va adquirir diferents terrenys sobre l'actual carrer Quintino Bocayuva que varen possibilitar la construcció del temple definitiu.[35] Ademés es varen generar diferents campanyes de recolecció de fondos en tota l'Argentina per a construir el temple, que feyen possible la colaboració de persones de divers poder adquisitiu.[36]
Desenroll
[editar | editar còdic]Ya en 1902 es va inaugurar parcialment la cripta o temple inferior, ubicat en el subsol, que es dedicaria al cult dels difunts. L'1 de maig de 1910 es va consagrar i va inaugurar el temple mig i el temple superior de l'altar del Sagrat Cor de Jesús. El 24 de maig d'eixe any, en coincidència en la solemnitat llitúrgica de María Auxiliadora, el temple va obrir les seues portes als fidels.[37] L'edificació i ornamentació del temple es va desenrollar en menys de 10 anys, lo que es considera un determini raonable en funció de la seua magnitut arquitectònica i la profusió artística que l'acompanya.[38]
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Imagen múltiple».
Ernesto Vespignani va associar la seua obra per a la societat salesiana en un llenguage arquitectònic específic, que havia iniciat durant la construcció de la Capella de Sant Francisco del Colege de Valsalice, en les afores de Torí, i el teatre del oratorio de Valdocco en que va estilisar l'austeritat de l'estil romànic lombardo, ejemplificado en la Basílica de Sant Ambrosio de Milà. Per a una congregació jove i en expansió com lo era la salesiana de principis de el XX, Vespignani buscava transmetre en la seua arquitectura expressions d'espiritualitat i fortalea, i que a la seua volta duguera implícita l'idea de nacionalitat. Aixina, ell va interpretar que l'estil romànic lombardo era aquell que millor expressava lo que desijava comunicar.[39]
Arquitectura
[editar | editar còdic]D'entre les obres del Arq. Vespignani, es considera que la Basílica María Auxiliadora i Sant Carlos és la més consumada i de proporcions més àmplies.[40] En ella es combinen diferents estils, si ben la seua base és l'estil neorrománico lombardo, tal com ell mateixa ho va senyalar:
No obstant, el temple és més be característic d'una arquitectura eclèctica,[41] ya que:
- l'estil romànic té la seua representació en l'arc de mig punt i en la planta del temple;
- l'estil lombardo es mostra en la decoració estriada;
- l'estil bizantí apareix en el contrast ornamental entre l'interior i l'exterior;
- l'estil barroc es posa de manifest en la profusió d'ornaments, color, formes i dorats;
- l'estil gòtic es revela en la verticalitat transmesa per la esbeltez de les columnes i les finestres en vitralés.[37]
Juan Antonio Lázara va definir l'estil de l'obra d'Ernesto Vespignani en general i de la basílica en particular com «neorrománico eclèctic», representatiu d'una etapa de transició entre l'ortodòxia neogótica i l'ortodòxia romànica.[42]
Frontera principal
[editar | editar còdic]Vespignani va reiterar l'us de la rajola a la vista en totes les envolventes exteriors, intercalado en el reboçat sobre elements, com les ornamentacions o les pilastras adossades. En la frontera principal va reforçar la verticalitat de la torre central utilisant les pilastres en les que va arrematar els cantons dels tres cossos de distintes altures que la componen.[43] A la seua volta es va permetre certes llicències decoratives molt puntuals que es varen acostar a la corrent anti-academicista de l'arquitectura modernista,[44] centrada principalment en el grup escultòric del cos principal i la marquesina ubicats per sobre la porta d'ingrés.[43]
Torre campanar
[editar | editar còdic]La torre campanar domina l'ingrés principal a la basílica i otorga verticalitat al seu front. Constituïx l'eix de simetria del temple i es correspon en bona part de la frontera de la nau principal. Jerarquizada per l'escalinata d'entrada al temple, la base de la torre campanar s'ubica sobre el pòrtic de l'edifici en lo que constituïx el marc d'accés a l'interior de la basílica. Planificada en principi d'uns 50 m d'altura, va terminar per alcançar 64 m. S'integra aixina el caràcter massiç de la frontera en la marcada verticalitat, combinació típica de les construccions carolingias i romàniques. Com senyala Landoni, Vespignani va fer referència a un «verticalismo gòtic», emfatisat per elements com l'agulla de la torre, les columnes que recorren tota l'altura i que, en el cas de la frontera principal, continuen des de l'accés al temple fins al campanar i els finestrals allargats arrematats en rosetones.[37] Els templetes de coronamiento –un atre recurs típic de l'estil romànic– també emfatisen la llínea vertical.[45][46]
Pantocrátor
[editar | editar còdic]En el front del temple i per damunt de la portada destaca el pantocrátor, element típic de l'art bizantino també utilisat en el romànic. Es tracta d'una image escultòrica realisada en un bloc únic de marbre blanc, tallada per l'artiste salesiano Quintín Piana en l'antiga Escola d'Arts i Oficis, actual Colege Pío IX.[37] En este grup escultòric, Crist es troba assentat, flanquejat per dos àngels als seus peus. En lloc de mostrar la mà alçada com és típic en un pantocrátor, Crist presenta els braços subtilment oberts i les palmes de les mans visibles i dirigides cap a avall, en senyal d'acolliment i bendició.
Nivells del temple
[editar | editar còdic]La basílica està constituïda per dos espais clarament diferenciats:
- (1) la cripta, cridada també «temple inferior»,[47] situada per baix de la superfície; i
- (2) el temple pròpiament dit, ubicat per damunt d'ella.
A la seua volta, el temple presenta dos nivells, encara que espacialment estan units en una doble altura:
- (a) el «temple mig» per a albergar als feligresos,[48] i
- (b) les «galeries» superiors, tal el nom que l'arquitecte Vespignani li donara,[31] també cridades «temple superior»,[37] o «tribunes» concebudes per a ser utilisades per l'alumnat.[49]
En la seua concepció dels tres nivells, l'arquitecte Vespignani va simbolisar els tres estadis de l'Iglésia: la Iglésia purgante es representa en la cripta; la Iglésia militant se simbolisa en el temple mig o nau principal, mentres que la Iglésia triunfante té en les galeries superiors la seua representació. Estes expressions metafòriques són una constant en l'obra d'Ernesto Vespignani, i la seua dessifre és possible gràcies a les memòries descriptivas dels seus treballs.[50]
Cripta
[editar | editar còdic]De la mateixa manera que el «temple mig», la cripta està constituïda per una nau central i dos naus laterals, separades entre sí per voluminoses columnes octogonales. La cripta es caracterisa pel seu caràcter sobri, despullat d'ornamentació,[51] i per la horizontalidad de les seues proporcions.[52] En el dir del seu autor:
El punt de màxima rellevància ve dau per un baldaquino sostingut per quatre columnes cilíndriques de granit polit, baix del com s'ubica l'altar major de marbre de color beis. Baixe la taula de l'altar s'ubica en bajorrelieve una obra representativa del purgatori, realisada per l'artiste turinés Sassi. De la mateixa forma que en el temple mig i el temple superior, les columnes es ornamentan en franges estriadas i el cielorraso està pintat de color blau cerúleo.[37][53]
Temple mig i galeries superiors
[editar | editar còdic]En els seus 67 m de llarc i 27 m d'ample, i una superfície aproximada de 1 800 m², el temple pròpiament dit es va construir a una altura d'1,50 m per sobre el nivell del terreny. A ell s'accedix per mig de l'escalinata principal. La seua verticalitat,[54] la seua organisació espacial àmplia i la seua profusa decoració ho tornen totalment distint en aspecte a la cripta, encara que la superfície que ocupa és pràcticament idèntica. Carix de la típica i simbòlica planta en creu llatina; de fet, el travessia casi no es percep des de l'interior i és poc marcat des de l'exterior, a diferència de les iglésies romàniques de pelegrinage, com la Catedral de Santiago de Compostela.[55] També està absent el deambulatorio, reemplaçat en certa forma per les naus laterals.[56] En canvi, gana en importància el recorregut llongitudinal, més propi de les abadias.[57]
La planta presenta tres naus separades espacialment per pilars polistilos. A la seua volta les naus laterals donen lloc a les capelles adjuntes.[58] Existixen dos altars frontals, en les imàgens de sant Juan Bosco (nau lateral esquerra) i la Sagrada Família (nau lateral dreta). En els àbsits de les capelles adjuntes s'ubiquen altars dedicats a distints sants i beatos (Carlos Borromeo, Artémides Zatti, Nostra Senyora del Rosario, Francisco de Sals, Teresa del Chiquet Jesús, i Dumenge Savio i Laura Vicuña, representats estos últims caminant junts), els que alternen en espais destinats a la celebració del sacrament de la reconciliació. Les naus laterals són de menor altura i presenten decoració més sòbria.[59]
-
Altar dedicat a
sant Juan Bosco -
Altar dedicat a
la Sagrada Família -
Altar dedicat a
sant Carlos Borromeo -
Altar dedicat a Nostra Senyora del Rosario de Nova Pompeya
-
Altar dedicat a
sant Artémides Zatti -
Altar dedicat a
sant Francisco de Sals -
Altar dedicat a
santa Teresa de Lisieux -
Altar dedicat a sant Dumenge Savio i a la beata Laura Vicuña
Cúpula
[editar | editar còdic]La cúpula, que cobrix el presbiteri, té un perímetro octogonal,[60] i arremata en una volta a 45 metros del sol.[61] Allí s'assenta una llanterna que sustenta una image de María Auxiliadora de cinc metros d'altura, beneïda el 18 de maig de 1906.[62]
Camarín de la Verge
[editar | editar còdic]El temple superior alberga el camarín de la Verge, al que s'accedix des del temple mig per dos empinades escalinates de marbre ubicades a abdós costats de l'altar major, les quals plantegen en el seu recorregut un verdader pelegrinage interior cap al lloc que es considera centre de l'espiritualitat salesiana del temple, l'image de María Auxiliadora coneguda popularment com «la Verge de don Bosco».[64]
El 23 de març de 1903, es va concedir als salesianos de l'Argentina la guarda d'eixa figura de María Auxiliadora,[65] que havia segut beneïda per sant Juan Bosco en Torí en 1885.[66] Vespignani la va traslladar de París a Buenos Aires en 1904. Va aplegar a Buenos Aires en 1905 i es va colocar provisoriamente en la cripta.[12] La mateixa va ser entronisada en el seu lloc definitiu el 24 de maig de 1910, en la festivitat llitúrgica de María Auxiliadora i en la vespra del centenari de la Revolució de Maig i és fins a hui motiu de veneració per part dels fidels catòlics. Finalment, el 24 de maig de 1956, l'image de María Auxiliadora ubicada en el camarín va rebre la coronació canònica pontifícia.[67]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pius PP. XIIActa Apostolicae Sedis.Typis Polyglottis Vaticanis.Annus XXXIV, vol. IX(I)
- 334-336.Consultat el 10 de decembre de 2015.
- ↑ Pomar, Alejandro. «Heràldica en Argentina: Basílica de María Auxiliadora». Consultat el 22 de juny de 2013.
- ↑ Agència Argentina Catòlica Argentina. «La moradura Poli en la festa gran en honor de María Auxiliadora». Consultat el 2 de maig de 2017.
- ↑ Noriega, Néstor Alfredo (2007). el+Colege+salesiano+P%C3%ADo+IX%22+cor+capella+%225+de+novembre%22+%22sacrament+de+la+confirmaci%C3%B3n%22+%22iglésia+parroquial+de+Sant+Carlos%22&hl=és&sa=X&ei=f7m1UrXsJOarsQSs_oCQCg&vore=0CC8Q6AEwAA#v=onepage&q=%22Ceferino%20Namuncur%C3%A1%22%20%22Carlos%20Gardel%22%20%22alumnes%20interns%20de el%20Colege%20salesiano%20P%C3%ADo%20IX%22%20cor%20capella%20%225%20de%20novembre%22%20%22sacrament%20de%20la%20confirmaci%C3%B3n%22%20%22iglésia%20parroquial%20de%20Sant%20Carlos%22&f=false Semblança de Ceferino Namuncurá, 2.ª edició, Rosario, Argentina: Edicions Didascalia, p. 6. ISBN 978-950-787-061-3.
- ↑ Kidd, Natalia. «El papa Francisco va nàixer a la fe en l'iglésia de Gardel». Agència EFE—Diari Vasc. Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 28 de març de 2013.
- ↑ «Basílica María Auxiliadora i Sant Carlos - (Ciutat Autònoma de Buenos Aires) | Horari de Misses» (en és-ar). Consultat el 2023-11-13.
- ↑ Landoni, 2010 «La quinta de Valente original tenia al voltant de dèu i huit hectàrees i va establir les edificacions en els voltants de les actuals artèries Hipólito Yrigoyen i Maza, a on va fer construir una capella. Coneguda en el nom del seu amo, Don Carlos i demolida en 1860, va anar el primer antecedent de lo que hui és la parròquia de Sant Carlos.»
- ↑ Trueba, Carlos Manuel (1989). Almagro: el passat que perdura, Buenos Aires: Fundació Banc de Boston.
- ↑ Llanes, Ricardo M. (1968). El barri d'Almagro, Buenos Aires: Municipalitat de la Ciutat de Buenos Aires.
- ↑ Landoni, 2010 «En obrir-se el Camí Real (actual Av. Rivadavia) en 1836, la propietat de Valente va quedar subdividida en dos parts. Valente, en 1839, va vendre la fracció nort de la seua quinta a Julián Almagro, fill del malagueny Juan Almagro i de la Torre, assessor general del virreinato de Buenos Aires.»
- ↑ Landoni, 2010 «Depenia fonamentalment del moviment comercial i facenda dels corrals i matadors de Miserere. Va estar poblada per immigrants vascs, encara que després també varen aplegar els italians. La zona va adquirir major impuls i difusió a partir de 1857, en l'instalació del ferrocarril de l'oest per al que Julián Almagro donó les terres de les vies i l'estació. El barri es va integrar ademés en les quintes de Lorea, Lezica i Lucchi, ubicades al sur del Camí Real (de l'Oest).»
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Casa Salesiana Pío IX (ed.): «Museu Pío IX - Història». Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2015. Consultat el 1 de març de 2013.
- ↑ Landoni, 2010«L'iglésia de Sant Carlos, havia segut erigida en terrenys donados pels germans Francisco, Fermín i Martín Estebarena, en l'any 1872 a la Societat Progressista d'Almagro. S'havia alçat en la mitat de la quadra de l'actual carrer Quintino Bocayuva, front al passage Sant Carlos. Ya que ni els pares bayoneses ni els capuchinos, havien acceptat les responsabilitats per este temple, varen deure fer-se carregue uns capellans depenents de la parròquia de Sant Josep de Flores, pero la Cúria eclesiàstica considerava necessària l'instalació d'una orde religiosa, en l'Iglésia com a parròquia.»
- ↑ Bruno , 1981, p. 39 «L'arribada dels fills i filles de Sant Joan Bosco va ser un dels acontenyiments més eixints de l'història eclesiàstica del país».
- ↑ Landoni, 2010 «Una volta instalats allí, els sacerdots varen decidir que per a una millor continuïtat dels seus objectius educatius, seria convenient integrar als grups d'estudiants de Mater Misericordiae i de l'escola del carrer Tacuarí en un sol edifici, per a lo que la congregació va evaluar vàries alternatives: (1) Acceptar l'oferta per la capella de La nostra Senyora de Sión pròxima a plaça Miserere, de propietat de la Senyora de Lacroze. Esta proposta no era atractiva perque tenia excessives obligacions respecte de misses perpètues, per lo que la congregació la va descartar. (2) Comprar cases veïnes a l'Iglésia Mater Misericordiae. Era intenció comprar terrenys aledaño a esta última, els quals resultaven molt costosos i també es va desestimar este proyecte. (3) Acceptar l'oferiment de la Societat Progressista d'Almagro, d'una iglésia ya existent en el barri de nom Sant Carlos, a lo que s'agregava l'oferiment de casa i terrenys contigus, proposta que finalment la congregació va acceptar. »
- ↑ Casa Salesiana Pío IX. «Directors del Pío IX». Consultat el 1 de març de 2013.
- ↑ Casa Salesiana Pío IX (ed.): «Museu Pío IX - Història». Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2015. Consultat el 1 de març de 2013. «El 4 de juliol de 1888, en un dels seus mensages al Congrés de la Nació, el president de la República, Dr. Miguel Juárez Celman, afirmava: "El Colege Pío IX és l'única Escola d'Arts i Oficis existent en el país [...]"»
- ↑ (1910) Places i carrers de Buenos Aires; significació històrica dels seus noms, Buenos Aires: Tallers Gràfics de la Penitenciaría Nacional.
- ↑ Piñeiro, Alberto Gabriel (2003). Els carrers de Buenos Aires. Els seus noms des de la fundació fins als nostres dies, Buenos Aires: Institut Històric de la Ciutat de Buenos Aires, pp. 12, 38, 111 i 308. ISBN 987-21092-0-6.
- ↑ Arzobispado de Buenos Aires. «Parròquies per erecció canònica». Archivat des d'el original, el 31 d'agost de 2015. Consultat el 12 de març de 2016.
- ↑ Vanzini, Marcos Gabriel (2005). El pla evangelisador de Don Bosco segons "Les memòries de les missions de la Patagonia, des de l'any 1887 a 1917" de el R.P. Bernardo Vacchina, SDB, Argentina: Institut Superior Juan XXIII, pp. 22 i 207.
- ↑ (1987) Acadèmia Nacional de l'Història (ed.). Bolletí de l'Acadèmia Nacional de l'Història, Volum 60, Buenos Aires, p. 59.
- ↑ Vanzini, Marcos Gabriel (2011). Històries curioses de temples de Buenos Aires, 2.ª edició, Buenos Aires: Direcció general de Cults, Govern de la Ciutat de Buenos Aires, p. 52. ISBN 978-987-673-005-1.
- ↑ Wast, Hugo (2002). Don Bosco i el seu temps, 5.ª ed edició, Madrit: Edicions Paraula, p. 414. ISBN 84-8239-646-3.
- ↑ Massa, Lorenzo (1943). Vida del reverent pare José Vespignani, Societat editora internacional.
- ↑ Per a més informació sobre l'arquitecte Ernesto Vespignani, vore: (1992) «Vespignani, Ernesto», Liernur, Jorge (director); Aliata, Fernando (director operatiu) (ed.). Diccionari Històric d'Arquitectura, Hàbitat i Urbanisme en l'Argentina, Buenos Aires: Societat Central d'Arquitectes. ISBN 978-950-290-071-1.
- ↑ Cufré, 2009, p. 312 Cita de Bonetti, Valentí (5 de febrer de 1925). Carta mortuoria del pare Ernesto Vespignani, Buenos Aires: Archiu de la Inspectoría Salesiana de Buenos Aires: «[...] en ella, ademés de formar-se el bon gust dels artistes, es varen caracterisar els tipos variats de les construccions salesianas».
- ↑ Vanzini, 2011, p. 18
- ↑ Cufré, 2009, p. 312
- ↑ López, 1996, p. 3
- ↑ 31,0 31,1 31,2 31,3 Vespignani, Ernesto (1902). «Descripció del nou temple de Sant Carlos», Actes del segon Congrés de Cooperadores Salesianos, Buenos Aires, 19-21 de novembre de 1900: Escola Tipografica Salesiana del Colege Pío IX d'Arts i Oficis.
- ↑ 32,0 32,1 AICA. «Festejos pel centenari de la basílica María Auxiliadora». Consultat el 1 de març de 2013.
- ↑ (2007).Relaciones Internacionals.(33)
- 1-22.Consultat el 1 de març de 2013. Durant la primera presidència de Juliol A. Roca, en motiu d'un proyecte de llei presentat per la majoria lliberal del Congrés que propugnava l'educació llaica i obligatòria en les escoles públiques, es va produir un dels debats més intensos i de llarc alcanç en l'Història argentina entorn a l'ensenyança religiosa, a l'escola mixta i al control de l'Estat sobre l'educació. Finalment, en la Llei d'Educació Comuna N.º 1420 aprovada el 8 de juliol de 1884, l'instrucció religiosa va quedar en calitat d'optativa, en autorisació dels pares, i dictada fòra de l'horari escolar. Açò va generar resistència per part dels prelats argentins i va terminar per afectar negativament les relacions en la Santa Sèu. El 14 d'octubre de 1884, es va produir la ruptura de relacions diplomàtiques entre l'Argentina i la Santa Sèu a través d'una nota que va enviar el canceller Francisco J. Ortiz al delegat apostòlic, arquebisbe Luigi Matera. La recomposición de les relacions diplomàtiques va tindre lloc durant la segona presidència de Roca: Amancio Alcorta, canceller argentí, va encomanar a Carlos Calvo, ministre en França i Bèlgica, algunes gestions confidencials davant el papa León XIII que varen resultar exitoses. Com a conseqüència, per decret del 10 de juny de 1899, la representació argentina es va estendre a la Santa Sèu i el ministre Calvo va presentar les seues credencials davant el Sum Pontífex el 29 de novembre de dit any.
- ↑ Departament de Relacions Exteriors i Cult (1900). «Anexe III: Reconeiximent de monsenyor Antonio Sabatucci com internuncio apostòlic prop del govern argentí», República Argentina, Ministeri de Relacions Exteriors i Cult, Memòria del Ministeri de Relacions Exteriors, Buenos Aires, 23 de maig de 1900, p. 11.
- ↑ Casa Salesiana Pío IX (ed.): «Museu Pío IX - Història». Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2015. Consultat el 1 de març de 2013. «1885: 26 de juny, la Congregació Salesiana, adquirix un terreny: el contigu a l'iglésia, a la dreta (actualment nou temple parroquial) sobre l'actual Quintino Bocayuva. 1901: 27 de juliol, la congregació adquirix un terreny front a l'actual carrer Q. Bocayuva i a la dreta de l'antiga iglésia.»
- ↑ Vanzini, 2011, p. 19 «La movilisació de voluntats que es va donar en tot el país [...] va generar distints tipos de campanyes de recolecció de fondos, com per eixemple les planillas de el "metro cúbic" el valor final del qual era de $ 15 dividits en 15 caselles de $ 1, que a la seua volta es dividia en 10 de $ 0.1, d'eixa manera fins al més pobre va poder colaborar.»
- ↑ 37,0 37,1 37,2 37,3 37,4 37,5 Landoni, 2010
- ↑ Landoni, 2010 «L'obra va finalisar en menys de 10 anys, temps més que just si es considera l'envergadura de l'obra i la profusió d'escultura, plàstica i decoració interior.»
- ↑ Cufré, 2009, p. 311 «És per açò que troba en el romànic lombardo, al com a lo llarc de la seua producció li donarà un toc personal, l'estil que expressa clarament estes idees que intentaria transmetre.»
- ↑ Cufré, 2009, p. 312 «És l'obra més acabada i de major escala de l'arquitecte salesiano [...]»
- ↑ Cufré, 2009, p. 314 «[...] esta obra eclèctica [...]»
- ↑ Lázara, 2011, p. 35: «El "Neorrománico eclèctic" està present en tota l'obra d'autors com Ernesto Vespignani (Sant Carlos Borromeo, Santíssim Sacrament, Sant Joan Evangeliste, etc.).» Segons Lázara, el neorrománico eclèctic s'estén des de principis de XX fins a mediats de la década de 1930 i està constituït per una série de construccions religioses encara vinculades al historicisme de el XIX. Estos temples adopten expressions estilístiques preponderantemente neorrománicas pero arrastren resabios ornamentals neobizantinos, neogóticos i neobarrocos d'etapes anteriors i són llavors neorrománicas eclèctiques per naturalea.
- ↑ 43,0 43,1 43,2 Cufré, 2009, p. 313
- ↑ Denominada en Itàlia Liberty o Floreale, era una corrent de renovació artística desenrollada a finals de el XIX i principis de el XX l'intenció de la qual era la de crear un art nou, jove, lliure i modern, que representara una ruptura en els estils dominants en l'época, tant els de tradició academicista (el historicisme o l'eclecticisme) com els rupturista (realisme o impressionisme). En l'estètica nova que es va tractar de crear predominava l'inspiració en la naturalea al mateix temps que s'incorporaven novetats derivades de la revolució industrial, com l'acer i el cristal, superant l'estètica pobra de la «arquitectura del ferro» de mitan de el XIX.
- ↑ López, 1996, p. 7
- ↑ Norberg-Schulz, 1981, p. 146
- ↑ Landoni, 2010 «La cripta o temple inferior, destinada a la protecció dels difunts [...]»
- ↑ Landoni, 2010 «[...] El temple mig, dedicat al Sagrat Cor de Jesús.[...]»
- ↑ Cufré, 2009, p. 312 «[...] el temple superior [...] a la seua volta està dividit en dos nivells, la nau principal per a albergar als feligresos i les tribunes –com en Valsalice- per a l'alumnat.»
- ↑ Cufré, 2009, p. 312 «Vespignani fa una associació simbòlica als tres estadis de l'Iglésia [...] Les associacions metafòriques estan sempre presents en l'obra de l'arquitecte [...]»
- ↑ Landoni, 2010 «Des del punt de vista de l'ornamentació, pot dir-se que és un espai sobri i despullat.»
- ↑ Cufré, 2009, p. 313 «[...] de proporcions molt ajustades –per la seua escassa altura- [...]»
- ↑ Cufré, 2009, p. 313 «[...] la cripta s'accelera cap a l'altar gràcies a la repetició de les voltes rebaixades, els nervis fajones i el tractament en faixes horisontals de les pilastres. Els colors de les voltes blaves i els arcs en l'alternança de faixes de colors –que repetirà en el temple superior i que ya havia utilisat en Valsalice- resaltaran en este cas particular la sensació de penombra pròpia d'una catacumba.»
- ↑ Cufré, 2009, p. 313 «Si en la Cripta s'accentuava la horizontalidad per les proporcions, en el temple superior és la verticalitat la que té el paper principal.»
- ↑ Barral i Altet, Xavier (2001). El romànic: ciutats, catedrals i monasteris, Itàlia: Taschen, p. 63. ISBN 978-3-82281-279-2.
- ↑ Cufré, 2009, p. 311 «[...] dos naus laterals [...] fan les voltes de deambulatorio.»
- ↑ Norberg-Schulz, 1981, p. 179
- ↑ Cufré, 2009, p. 313 «Les naus laterals alberguen els altars menors casi en penombra.»
- ↑ Landoni, 2010 «[...] la decoració és menys abundant que en la nau principal. Són de menor altura que el restant [...]
- ↑ Cufré, 2009, p. 312 [...] la presència de volta cupular de tambor octogonal que cobrix el presbiteri [...]».
- ↑ Landoni, 2010 «La cúpula, que s'alça sobre els quatre pilars de la travessia, posseïx un perímetro octogonal que arremata en una volta a 45 metros del sol.»
- ↑ Casa Salesiana Pío IX (ed.): «Museu Pío IX - Història». Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2015. Consultat el 1 de març de 2013. «1906: 18 de maig es beneïx l'estàtua de María Auxiliadora de la Cúpula.»
- ↑ Cufré, 2009, pp. 313-314
- ↑ Parise, Eduardo. «Almagro i el seu temple d'art diví». Diari Clarín. Consultat el 25 de juny de 2013. «L'estàtua (també coneguda com "la verge de Don Bosco") [...] està en el sector de el "altar privilegiat", al que s'accedix per dos imponents escales de marbre, a cada costat de l'altar major.»
- ↑ Casa Salesiana Pío IX (ed.): «Museu Pío IX - Història». Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2015. Consultat el 26 de juny de 2013. «1903: 23 de març, els salesianos de l'Argentina adquirixen l'image de María Auxiliadora beneïda per Don Bosco.»
- ↑ Arquidiócesis de Buenos Aires (1985). Anuari eclesiàstic, Buenos Aires: Edicions AICA, p. 263. «[...] Principal image: María Auxiliadora (beneïda en 1885 per Sant Joan Bosco) [...]»
- ↑ Casa Salesiana Pío IX (ed.): «Museu Pío IX - Història». Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2015. Consultat el 26 de juny de 2013. «1956: El 24 de maig es procedix a la solemne coronació pontifícia de l'image de María Auxiliadora, beneïda per Sant Joan Bosco.»
- Este artícul conté una traducció derivada de «Basílica María Auxiliadora y San Carlos (Buenos Aires)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>