Batalla de Farsalia

Archiu:Battle of Pharsalus, 48 BC.png

Batalla de Farsalia

Plantilla:Campanyes de la segona guerra civil de la República romana La batalla de Farsalia va ser un enfrontament decisiu de la segona guerra civil de la República romana. El 9 d'agost del 48 a. C. en Farsalia, en Grècia central, Cayo Juliol César i els seus aliats varen formar front a l'eixèrcit republicà baix el mando de Cneo Pompeyo Magne. Pompeyo tenia el respal d'una majoria de senadors, dels quals molts eren optimates, pero el seu eixèrcit era d'inferior calitat a les legions de veterans de César. La batalla sol ser considerada decisiva per al fi de la República i l'inici del Imperi romà.

Antecedents

Una disputa entre César i el Senat de Roma va culminar en la marcha del seu eixèrcit cap a Roma, obligant a Pompeyo i gran part del Senat romà a fugir d'Itàlia a Grècia en l'any 49 a. C., a on millor podia reclutar un eixèrcit per a enfrontar-se al seu antic aliat. César, a falta d'una flota, va consolidar el seu control sobre el Mediterràneu occidental —Hispania específicament— abans de conseguir barcos per a perseguir a Pompeyo. Pompeyo havia nomenat a Bíbulo per a cuidar a la seua flota de 600 bucs i per a establir un bloqueig massiu, en órdens d'impedir que César creuara a Grècia i evitar que rebera ajuda des d'Itàlia. César va desafiar les convencions i se li va ocórrer un pla per a creuar el Adriático durant el hivern i en solament la mitat dels barcos necessaris. Este moviment va sorprendre a Bíbulo i la primera ona dels bucs gestionats va poder trencar el bloqueig en facilitat. Encara que Bíbulo va conseguir evitar que els atres bucs creuaren el Adriático, va morir poc despuix, presumiblement d'agotament.

César estava en una posició extrema, en un cap de plaja en Epiro, en solament la mitat del seu eixèrcit, uns 30 000 hòmens, sense capacitat per a abastir a les seues tropes per mar, i el respal local llimitat perque les ciutats gregues eren en la seua majoria lleals a Pompeyo. L'única opció de César era enfortir la seua posició, conseguir tots els suministraments possibles i esperar a que el restant del seu eixèrcit intentara un atre creuament.

Pompeyo ya tenia un gran eixèrcit molt variat i numerós, uns 100 000 hòmens entre reclutes i aliats, no obstant, les seues tropes eren en la seua majoria reclutes novells i els soldats de César eren veterans endurits. En donar-se conte de la dificultat de César per a mantindre els suministraments de les seues tropes, Pompeyo va decidir simplement deixar que la fam destruïra al seu enemic sense lluitar. César va començar a desesperar-se i utilisar tots els canals que se li varen ocórrer per a buscar la pau en Pompeyo. Quan açò va ser rebujat, va fer un intent de creuar de nou a Itàlia per a arreplegar a les tropes que faltaven, pero va ser rebujat per una tormenta. Finalment Marco Antonio va conseguir trencar el bloqueig i aplegar a Grècia en 20 000 hòmens de reforç. Llavors, en totes la seua forces, César es va sentir preparat per a enfrontar-se a Pompeyo.

Pompeyo va acampar en una posició forta al sur de Dirraquium en la mar a la seua esquena i rodejada de tossals per a fer impossible un assalt directe. César va ordenar construir una prop al voltant de la posició de Pompeyo en la finalitat de tallar per terra el seu accés a l'aigua i la pastura per als seus cavalls. Pompeyo va construir un mur paralel i en mig d'una espècie de terra de ningú, s'havia creat una lluita molt similar a la guerra de trincheres de la Primera Guerra Mundial. Per últim, l'enfrontament va acabar degut a que un traïdor a l'eixèrcit de César va informar a Pompeyo d'un punt dèbil en la prop de César. Pompeyo immediatament va aprofitar esta informació i va forçar a l'eixèrcit de César en un atac general, pero va ordenar al seu eixèrcit no perseguir-ho per temor a la reputació de César en l'establiment de trampes elaborades. Pompeyo va continuar en la seua estratègia d'agotar a les forces de César i evitar enfrontaments directes. Despuix de cercar en Tesalia a César, els senadors prominents en el camp de Pompeyo varen començar a discutir demanant una victòria decisiva. Encara que Pompeyo estava fortament en contra d'ella finalment va cedir i va acceptar la batalla de César en un camp prop de Farsalia. De fet, Enobarbo ho va cridar Agamenón, «rei de reis», perque liderava personages que es consideraven a sí mateixos reis.

Forces enfrontades

En els seus Comentaris sobre la guerra civil, César atribuïx a Pompeyo 110 cohortes (algunes formats per soldats hispans duts per Afranio i que combatien com a infanteria pesada) encara que va deixar com a guarnició del campament a 22 durant la batalla, uns 47 000 hòmens al mando de Publio Cornelio Léntulo Espínter (ala dreta), Metelo Escipión (centre), Lucio Domicio Enobarbo (ala esquerra) i Tito Labieno (cavalleria). Solament 2000 eren veterans.

El propi César contaria en 80 cohortes, molt mermades a causa dels múltiples combats en que havien participat, pero també molt experimentades, i que totalisarien 22 000 hòmens, magníficament dirigides per Marco Antonio (ala esquerra), Cneo Domicio Calvino (centre) i Publio Cornelio Sila (ala dreta). L'eixèrcit de César es componia de les següents legions, les veteranes de la guerra de les Galias X, VIII, IX, XII i les recent creades I, III i IV. El dia de la batalla César va deixar 2000 veterans en el campament.

La disparitat en cavalleria seria encara major, en 6700 ginets pompeyanos front a a penes 1000 cesarianos, dels quals uns 600 serien gals —provablement heduos— i uns 400 ubios germans, ademés de l'escolta personal de César, composta per ginets hispans.

Para Delbrück, si be és certa la ventaja dels pompeyanos, les proporcions que dona César, tenint en conte el desenroll de la batalla, són exagerades, sobretot en cavalleria. Unes sifres més pròximes a la realitat podrien ser 40 000 infants pompeyanos —en uns 5000 infants auxiliars reclutats en Hispania i atres 4200 aliats— front a 30 000 cesarianos —inclosos 7000 aliats—, i 3000 ginets pompeyanos front a 2000 cesarianos.

No obstant, l'eixèrcit cesariano tenia com a ventages sobre el pompeyano el fet de que les seues legions foren tropes veteranes, destacades per la conquista de les Galias, les expedicions a Britania i Germania i la campanya d'Ilerda, acostumades a les dures condicions de vida i a la ferocitat dels combats cos a cos. En canvi els legionaris de Pompeyo eren jóvens recent reclutats pel Senat en poca o cap experiència prèvia de combat.

Una atra diferència era el mando. Els legionaris de César li eren absolutament lleals i el seu comandant posseïa un gran carisma en el que podia conseguir la fidelitat de les seues tropes. Mentres que Pompeyo no posseïa una conexió en les seues tropes ya que ademés de haver segut recent reclutades, el mateix comandant duya més d'una década retirat dels camps de batalla despuix de llicenciar al seu antic eixèrcit, lo que contrasta també en el fet de que la fama de César com a general exitós era recent i això influïa en les seues legions i les del seu enemic.

Un atre factor que va favorir a César va ser el fet que la falta de suministraments i l'aïllament al que estaven someses les tropes cesarianas no els deixava més opcions que la victòria o la mort, al contrari que l'adversari que sí tenia la fugida com a opció raonable de supervivència.

El reduït espai del camp de batalla també va favorir a César ya que va impedir a Pompeyo aprofitar millor la seua superioritat numèrica, és possible que la pressió eixercida pels senadors per a acabar ràpidament en César li impedira buscar un millor escenari, debilitar encara més al seu enemic o reclutar més hòmens ya que és possible que per la seua vasta experiència coneguera les seues pròpies desventages.

Vore també

• Anex:Batalles de l'Antiga Roma

Bibliografia

Clàssics

• Cayo Juliol César. De Bell Civili (Comentaris sobre la Guerra Civil). Llibre III. IMPERIVM ROMANVM - Directori de Texts Clàssics

Moderns

• Batstone, William Wendell & Cynthia Damon (2006). Caesar's Civil War. Oxford University Press. ISBN 9780198036975.
• Blázquez, José María (2003). Trajano. Editorial Ariel. ISBN 9788434467002.
• Bunson, Matthew (2009) [1994]. Encyclopedia of the Roman Empire. Nou York: Infobase Publishing. ISBN 978-1-43811-027-1.
• Davis, Paul K. (1999). 100 Decisive Battles from Ancient Claves to the Present: The World’s Major Battles and How They Shaped History. Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-1-57607-075-8.
• Delbrück, Hans (1990). History of the Art of War. Ancient Warfare. Tom I. University of Nebraska Press. Traducció alemà-anglés de Walter J. Renfroe. ISBN 9780803291997.
• Gelzer, Matthias (1968). Caesar: Politician and Statesman. Harvard University Press. Traducció alemà-anglés de Peter Needham. ISBN 9780674090019.
• Keppie, Lawrence (1998) . The making of the Roman Army: from Republic to Empire. University of Oklahoma Press. ISBN 9780806130149.
• Marin, Pamela (2009). Blood in the Forum: The Struggle for the Roman Republic. Londres; Nova York: A&C Black. ISBN 978-1-84725-167-1.
• Potter, David Stone (2004). The Roman Empire at Bay, AD 180-395. Psychology Press. ISBN 9780415100571.
• Sheppard, Si (2009) [2006]. César contra Pompeyo. Farsalia. Traducció anglés-espanyol de Eloy Carbó Ros. Barcelona: Osprey Publishing. ISBN 978-84-473-6379-7.