Batalla de la Veta Ortegal

La batalla de la veta Ortegal va ser l'última acció de la campanya de Trafalgar i un enfrontament entre una esquadra de la Marina Real Britànica i els restants de la flota hispà-francesa derrotada semanes abans en Trafalgar. La batalla va tindre lloc el 4 de novembre de 1805 front al veta Ortegal, al noroest d'Espanya i en ella es va produir la captura de la flota francesa, que manava Pierre-Étienne-René-Marie Dumanoir, a mans del capità anglés sir Richard Strachan.

Dumanoir havia estat en Trafalgar i va conseguir escapar en pocs danys. Inicialment va tractar d'entrar en el Mediterràneu, segons lo previst, pero davant la possibilitat de trobar-se en forces britàniques, va decidir dirigir-se al nort fins als ports espanyols i francesos. Durant el seu viage es va trobar en dos fragates britàniques de les que va conseguir escapar, pero poc despuix es va creuar en una atra fragata a la qual va decidir perseguir. La fragata va dur a Dumanoir dins del radi d'alcanç de fòc d'un esquadró britànic baix el mando de Strachan que es trobava patrullant l'àrea en busca d'un atre francés. Strachan va iniciar la persecució de colp i repent pero Dumanoir va escapar d'una força superior. L'esquadró de Strachan va tardar en formar-se pero va poder usar les fragates que li acompanyaven per a retardar als francesos, fins que els seus navío de llínea els alcançaren.

A continuació varen seguir vàries hores d'intensa lluita, ans que Strachan poguera reglotar al seu oponent i duplicar les seues llínees de fòc en fragates i navío de llínea. Les naus franceses varen ser arrasades i forçades a rendir-se. Els quatre navío varen ser duts a Gran Bretanya com a trofeus i entregades a la Marina. Strachan i els seus hòmens varen ser ben recompensats per un públic que va vore l'exitós resultat de l'operació com un complement a la victòria de Nelson en Trafalgar.

Preludi

Fugida de Dumanoir

Quatre navío de llínea francesos estacionats al cap de la flota combinada varen escapar de la batalla de Trafalgar baix el mando del contraalmirante Pierre-Étienne-René-Marie Dumanoir i varen salpar cap al sur. L'intenció inicial de Dumanoir era complir les órdens inicials de Villeneuve i aplegar a Toulon. En la batalla els navío que li seguien a penes havia sofrit 170 baixes.

El dia despuix de la batalla va canviar de semblar en recordar que un numerós esquadró britànic baix el mando del contraalmirante Thomas Louis es trobava patrullant l'estret de Gibraltar. En una tormenta que estava prenent força prop de la costa espanyola, Dumanoir es va dirigir cap a l'oest per a passar el veta de Sant Vicente abans de dirigir-se cap al noroest i després virar cap a l'est al golf de Viscaya en l'intenció d'aplegar al port francés de Rochefort.

El seu esquadró encara era considerable, ya que havia sofrit danys mínims en Trafalgar. En escapar de Trafalgar, Dumanoir havia ordenat tirar per la broda dotze canons de l'alcasser del buc insígnia Formidable per a poder aliviar la seua càrrega i completar la seua fugida. Dumanoir va alcançar la veta de Sant Vicente el 29 d'octubre i es va dirigir a Île-d'Aix, entrant al golf de Viscaya el 2 de novembre.

Baker avistar als francesos

Hi havia varis bucs i esquadrons britànics que es trobaven en el Golf en busca de navío francesos. Zacharie Allemand, el comandant de l'esquadró de Rochefort, havia eixit del port en juliol de 1805 i estava navegant per l'Atlàntic atacant a navío britànics. U dels bucs britànics que havien segut enviats a patrullar la zona era el HMS Phoenix, baix el mando del capità Thomas Baker. Baker tenia órdens de patrullar a l'oest de les illes Sorlingas, pero a finals d'octubre va rebre notícies de varis comerciants neutrals de que l'esquadró d'Allemand havia segut avistar en el golf de Viscaya. Baker va deixar la seua posició i va salpar immediatament cap al sur, alcançant la latitut del veta de Finisterre el 2 de novembre, just quan Dumanoir entrava en el golf. Baker va avistar quatre bucs dirigint-se al noroest a les 11:00 i immediatament varen iniciar la seua persecució. Els bucs, que Barker va creure que eren part de l'esquadró de Rochefort pero que en realitat eren els navío de Dumanoir, varen iniciar la persecució de Phoenix al migdia, el qual havia fugit cap al sur. En fer açò, Baker esperava dur als francesos cap a un atre esquadró britànic baix el mando del capità Richard Strachan que ell sabia que es trobava en la zona.

Baker va continuar en la seua persecució dels francesos, i a les 15:00 en punt eixa vesprada va avistar quatre vés-les dirigint-se cap al sur. Les forces de Dumanoir també ho varen vore, i es varen detindre l'est, mentres que Baker, deixant la seua persecució, es va mantindre observant els velers francesos. Despuix d'haver evaluat la força i la disposició dels bucs francesos, Baker va continuar navegant cap al surest, disparant els seus canons i enviant senyals a les quatre naus que hi havia vist i suponia eren britàniques. Les forces de Dumanoir ya havien tingut una trobada en els britànics; havien segut perseguits per dos fragates, la HMS Boadicea al mando del capità John Maitland, i la HMS Dryad baix el mando del capità Adam Drummond. Boadicea i Dryad varen avistar al Phoenix i els quatre velers al sur a les 20:45 eixa nit, i els varen fer senyals. Baker es va mostrar receloso dels nous navío, que es trobaven entre ell i els bucs francesos, per lo que no es va parar en direcció a ells, sino que va continuar dirigint-se cap a les veles en el sur. Per a eixe llavors, es va fer clar per al Boadicea i Dryad que s'estava reunint una força considerable, en Phoenix acostant-se junt en quatre navío de llínea, i atres tres velers que varen ser avistar en les rodalies. Eventualment es varen acostar a dos milles de la nau més gran, el HMS Caesar, pero no varen rebre cap resposta a les seues senyals, i es varen alluntar a les 22:30, a on després perdrien de vista tant als bucs francesos com als bucs anglesos, i no varen participar en la batalla.

Strachan inicia la persecució

A les 23:00 Baker finalment havia alcançat als bucs, i passant baix la popa del Caesar va rebre confirmació de que els barcos eren de l'esquadró de Strachan, com lo havia assumit en un principi. Baker va informar a Strachan de que havien avistar part de l'esquadró de Rochefort a sotavent, i Strachan va decidir de colp i repent buscar un enfrontament. L'esquadró de Strachan, no obstant, es trobava molt dispers a eixes altures, i després de salpar per a interceptar als francesos, va enviar a Baker a reunir els bucs que varen quedar arrere i ordenar-els que li recolzen. L'esquadró de Strachan consistia a eixes altures del HMS Caesar de 80 canons, els HMS Hero, HMS Courageux, HMS Namur i HMS Bellona de 74 canons, i les fragates HMS Santa Margarita (36 canons) i HMS Aeolus (32 canons). Strachan va iniciar la persecució en sol Caesar, Hero, Courageux i Aeolus, i va anar despuix dels francesos, els qui en eixe moment es trobaven accelerant cap al noroest, fins que els varen perdre en la boira nocturna a la 01:30. Despuix de perdre-els, varen acurtar les veles per a esperar al restant de l'esquadró. El Santa Margarita se'ls va unir en amanecer del 3 de novembre. La persecució va continuar de colp i repent, i a les 07:30 varen avistar el veta Ortegal, a 36 milles al surest. Els bucs francesos varen ser avistar novament a les 09:00, i a les 11:00 les naus guia britàniques varen avistar a Namur i Phoenix per darrere, venint ràpidament per a alcançar a l'esquadró. En ells venia una atra fragata, la HMS Révolutionnaire, comandada pel capità Henry Hotham, quí s'havia trobat per encert en la persecució. La persecució va continuar tot el dia fins a la nit, moment en el qual els bucs més ràpits, el Santa Margarita i el Phoenix es trobaven molt més alvance de la força britànica. El Bellona no va poder reagrupar-se en l'esquadró, i no va prendre part en la batalla.

Bibliografia

• Adkin, Mark (2005). The Trafalgar companion: a guide to history's most famous siga battle and the life of Admiral Lord Nelson (en en), Londres: Aurum Press.
• Bodart, Gaston (1908). Militär-historisches Kriegs-Lexikon (1618-1905) (en alemà), Leipzig: C. W. Stern.
• Cust, Edward (1862). Annals of the Wars of the Nineteenth Century (en en), Londres: John Murray.
• (1898).Revue dones Pyrénées et de la France méridionale.Éd. Privat.Toulouse:X

122-152.

• Fremont-Barnes (2007). The Royal Navy: 1793-1815 (en en), Oxford: Osprey Publishing. ISBN 978-1-84603-138-0.
• James (1859). The Naval History of Great Britain, from 1793, to 1820, with an account of the origin and increase of the British navy (en en), Londres: Richard Bentley.
• Kovařík, Jiří (2013). Trafalgar: Anatomie námořní bitvy (en chec), s/i: Elka Press. ISBN 9788087057056.