Bienio Progressiste

Bienio Progressiste és el nom en el que es coneix el breu periodo de la història d'Espanya transcorregut entre juliol de 1854 i juliol de 1856, durant el qual el Partit Progressiste va pretendre reformar el sistema polític del regnat d'Isabel II, dominat pel Partit Moderat des de 1843, en profundisar en les característiques pròpies del règim lliberal, despuix del fracàs dels Governs moderats en la década anterior. El bienio es va obrir en la revolució de 1854, encapçalada pel general moderat «puritano» Leopoldo O'Donnell, i es va tancar en l'abandó del Govern del general progressiste Baldomero Espartero.

Antecedents: la Revolució de 1854 i el fi de la década moderada

Artícul principal → Década moderada.

A partir de la dimissió de Juan Bravo Murillo a finals de 1852, els tres Eixecutius que li varen succeir varen governar per decret, lo que vulnerava la Constitució de 1845. Les principals figures moderades, descontentes en eixos gabinets, havien segut apartades per la mare de la reina, María Cristina de Borbón, qui eixercia de fet el control sobre les files moderades. Aixina, Francisco Martínez de la Rosa, Alejandro Mon i Menéndez, i Leopoldo O'Donnell, hòmens de gran pes i desijosos de formar un Govern que restaurara la confiança en la Corona sense quedar en mans del Partit Progressiste, quedaven exclosos de qualsevol iniciativa política.

En febrer de 1854 es varen produir les primeres protestes galliponteres en Saragossa, que es varen estendre fins a juliol per tota Espanya. El 28 de juny de 1854, el general Leopoldo O'Donnell, que s'havia ocultat en Madrit durant les persecucions contra lliberals i diferents sectors moderats en tota Espanya, es va unir a diverses forces i es va enfrontar en les tropes lleals al Govern en Vicálvaro. Este pronunciament militar, que exigia un govern nou i que s'acabara en la corrupció, va rebre per això el nom de «La Vicalvarada». Per a realisar-ho, el general O'Donnell va contar en el respal de França i Gran Bretanya, a través de les seues respectives embaixades.

L'orige del pronunciament d'O'Donnell cal buscar-ho en el rebuig a la violació dels usos parlamentaris per part de la Corona. Açò va provocar l'acostament entre els moderats del general Ramón María Narváez i els moderats «puritanos» en els progressistes, que varen aplegar a formar un comité electoral per a presentar candidatures conjuntes en les eleccions, l'objectiu de les quals era la conservació del règim representatiu que veen en perill. Aixina mateix els puritanos Antonio dels Rius Roses i Joaquín Francisco Pacheco varen entrar en contacte en varis militars adeptes —com O'Donnell— i progressistes —cas dels generals Dumenge Dolç i Antonio Ros d'Olano— per a organisar un pronunciament i obligar aixina a la reina Isabel II a substituir el Govern del comte de Sant Luis per un atre de «unió lliberal».

Archiu:Jose Luis Sartorius.jpg

Luis José Sartorius, comte de Sant Luis.

El pronunciament ho va iniciar el general O'Donnell el 28 de juny de 1854, pero l'enfrontament en les tropes fidels al Govern en la localitat de Vicálvaro va resultar indecís, per lo que les forces d'O'Donnell es varen retirar cap al sur, vagant per La Taca i encaminant-se a Portugal, mentres aguardaven a que atres unitats militars se sumaren al moviment. Com açò no es produïa, els conjurats varen concretar «el seu programa lliberal en l'ànim d'agrupar a l'oposició al Govern [del comte de Sant Luis] i conseguir més elements de pressió sobre la reina». Aixina va ser com va sorgir el Manifest de Manzanares, escrit per Antonio Cánovas del Castell aconsellat pel general Serrano, fet públic el 7 de juliol, en el que es prometia la «regeneració lliberal» per mig de l'aprovació de noves lleis d'imprenta i electoral, la convocatòria de Corts, la descentralisació administrativa i el restabliment de la milícia nacional; totes elles propostes clàssiques del Partit Progressiste.

En la retirada cap al sur, el general O'Donnell i les seues tropes varen conectar en el general Serrano, i junts varen llançar el 7 de juliol de 1854 el Manifest de Manzanares al país per a movilisar a la població civil:

Nosatres volem la conservació del Tro, pero sense la caçola que ho deshonra, volem la pràctica rigorosa de les lleis fonamentals millorant-les, sobretot, l'electoral i la d'imprenta (...), volem que es respecten en les ocupacions militars i civils l'antiguetat i el merecimiento (...), volem arrancar als pobles de la centralisació que els devora, donant-los l'independència local necessària per a que es conserven i aumenten els seus interessos propis, i com a garantia de tot açò volem i plantejarem baix sòlides bases la Milícia Nacional. Tals són els nostres intents, que expressem francament sense impondre'ls per això a la Nació. Les Juntes de govern que deuen anar-se constituint en les Províncies lliures, les Corts generals que després es reunixquen, la mateixa Nació, en fi, fixarà les bases definitives de la regeneració lliberal a que aspirem. Nosatres tenim consagrades a la voluntat nacional nostres espases i no les envainaremos fins que ella estiga complida.

Va ser llavors quan va escomençar la segona fase de la que es cridaria «revolució de 1854». El protagonisme va correspondre als progressistes i als demócrates que varen iniciar l'insurrecció el 14 de juliol en Barcelona i el 17 de juliol en Madrit, després secundada en atres llocs a on també es varen formar juntes, com en Alzira, Conca, Logronyo, Valéncia o Saragossa. En Madrit va estar en perill la vida mateixa de María Cristina, mare de la reina, que va deure buscar refugi.

Archiu:Baldomero Espartero.jpg

General Baldomero Espartero.

Davant l'empijorament de la situació, Isabel II va destituir el dia 17 de juliol al comte de Sant Luis, substituint-ho pel general Fernando Fernández de Córdova. Est va formar un Govern en el que hi havia moderats puritanos i progressistes, pero als dos dies va cedir la presidència al duc de Rivas, qui solament va durar dos dies més. El tumult popular, en un Madrit ple de barricades el 18 de juliol, va fer impossible que els militars pronunciats O'Donnell i Serrano pogueren acceptar l'apany de compromís que oferia el Govern. El duc de Rivas va intentar reprimir la sublevació popular —lo que li va valdre el nom de «ministeri metralla»—, mentres esperava el regrés de les tropes que havien eixit de la capital.

Finalment, la reina, tal volta aconsellada per la seua mare, es va decidir a cridar al general Baldomero Espartero, retirat en Logronyo, per a que formara Govern, al mateix temps que demanava a O'Donnell que retornara a la Cort. Per a acceptar el càrrec, Espartero va exigir la convocatòria de Corts Constituents, que la regna mare María Cristina responguera de les acusacions de corrupció i que Isabel publicara un manifest reconeixent els errors comesos. La reina va acceptar totes les condicions i el 26 de juliol va publicar el manifest dirigit al país, en el que dia:

El nomenament de l'esforçat duc de la Victòria [Espartero] per a president del consell de ministres i el meu complet adheriment a les seues idees, dirigides a la felicitat comuna, seran la penyora més segura del compliment de les vostres aspiracions.

El 28 de juliol, Espartero feya la seua entrada triumfal en Madrit, aclamat per la multitut, abraçant-se en el seu antic enemic, el general O'Donnell. Aixina va donar començ el Bienio Progressiste.

Desenroll

El nou Govern i les primeres mides

Solament dos dies despuix de la seua entrada triumfal en Madrit, el general Espartero va formar Govern, en el que el general O'Donnell va exigir per a sí el Ministeri de la Guerra. El moderat puritano Joaquín Francisco Pacheco es va fer càrrec de la cartera d'Estat, i el restant de ministeris els varen ocupar figures menors dels moderats puritanos i dels progressistes «templats».

La primera mida que va prendre el nou Govern va supondre el primer desengany per als que havien participat en l'insurrecció popular, puix les juntes revolucionàries provincials varen ser convertides en organismes consultius i les mides que hagueren aprovat varen quedar suspeses, sobretot l'abolició dels odiats consum, que varen ser reposts davant l'impossibilitat de reemplaçar-los en atres imposts. La segona decepció es va produir el 14 d'agost, quan les manifestacions d'obrers de les obres públiques que demanaven aument de salari «i que no es permeteren les obres a destajo» va ser reprimida per la restaurada milícia nacional, la missió de la qual era ara —segons el Govern— defendre el «nou orde». La tercera decepció va aplegar el 25 d'agost, quan el Govern no va complir el seu compromís de jujar a la regna mare María Cristina de Borbón i la va deixar marchar «expulsada» junt al seu marit Agustín Fernando Muñoz i Sánchez cap a Portugal. Quan els demócrates varen intentar sublevar-se en senyal de protesta, la milícia nacional va intervindre de nou, els va desarmar i els va enviar a presó.

Les Corts Constituents i el debat de la nova Constitució

Artícul principal → Constitució espanyola de 1856.

El Govern va complir la seua promesa de convocar eleccions a Corts Constituents, i es varen realisar segons la llei electoral de 1837, que aumentava el número de 100 000 votants —els que tenien dret al sufragi durant la Década Moderada— a prop de 500 000. Ademés, els districtes uninominales de la llei de 1846 varen ser substituïts pels districtes provincials. Les eleccions varen tindre lloc en octubre, en victòria per als candidats governamentals —varen obtindre uns 240 escans— integrats en una anomenada «unió lliberal», que estava formada pels moderats puritanos, entre els que ya destacava un jove Antonio Cánovas del Castell, i pels progressistes templats, encapçalats per Manuel Cortina. Els grups d'oposició els formaven, per la dreta, els moderats, que varen obtindre una vintena de diputats; i, per l'esquerra, els demócrates, en un número similar d'escans. En el centre esquerra se situaven els setanta diputats progressistes purs, que no s'havien integrat en l'unió lliberal i que estaven encapçalats per Salustiano de Olózaga, Pedro Calvo Asensio i un jove Práxedes Mateo Sagasta.

Les Corts Constituents varen obrir les seues sessions el 8 de novembre de 1854, i en seguida va començar el debat de la nova Constitució que devia reemplaçar a la 1845. L'aprovació d'una tímida tolerància religiosa —la base segona del proyecte, despuix d'establir que la nació s'obligava a sostindre «el cult i els ministres de la religió catòlica que professen els espanyols», dia que ningú seria perseguit «per les seues opinions i creències religioses, mentres no les manifeste per actes públics contraris contra la religió»— va provocar les protestes dels bisbes espanyols i la ruptura de relacions en el Vaticà, que es varen agravar encara més quan es va aprovar la llei de desamortisació general civil i eclesiàstica, més coneguda com la «desamortisació de Madoz», pel nom del ministre que la va promoure. Les pressions de la jerarquia catòlica varen aplegar fins a la reina, a qui se li va dir que, si sancionava la «llei general desamortizadora», aniria al infern. Finalment, Isabel II es va resignar a fer-ho davant el temor de perdre la Corona, i la llei va ser promulgada l'1 de maig de 1855. Va ser llavors quan varen aparéixer algunes partides carlistas, encorajades per les protestes clericals. No obstant, la proposta dels demócrates de que s'aprovara una autèntica «llibertat de cults» va ser rebujada pel restant de grups de la Cambra. Tampoc varen ser acceptades les seues propostes d'establir l'educació primària gratuïta o el sufragi universal (masculí).

La folga general en Catalunya de 1855

Artícul principal → Folga general en Espanya de 1855.

Un dels problemes als que va tindre que enfrontar-se el Govern de Espartero va ser la creixent conflictivitat obrera en Catalunya i, més concretament, en Barcelona, com va posar de manifest el conflicte de les selfactinas. Allí, a diferència del restant d'Espanya, la Revolució de 1854 havia tingut una important participació obrera, i la notícia de la pujada al poder del general Espartero va ser rebuda en gran regocijo entre les classes populars. Gràcies a les noves llibertats adquirides i a la relativa tolerància del Govern, varen proliferar les associacions obreres, de les que trenta varen aplegar a constituir una Junta Central. Pero el nou capità general de Catalunya, Juan Zapatero i Navas, conegut com a «General Quatre Tirs», va acabar en la tolerància i va iniciar una política de repressió del moviment obrer que va incloure la condena a mort i eixecució del dirigent obrer José Barceló, acusat d'un supost delicte de robo en assessinat. El 21 de juny de 1855 va prohibir les associacions obreres i va anular els convenis colectius entre patrons i treballadors, que havien vingut regulant la vida laboral des de que els obrers del sector textil varen començar la seua lluita contra l'us de les màquines de hilar selfactinas. Aixina mateix, va encarcerar i va deportar a molts dirigents obrers i republicans per a «acabar en les folgues i en el problema obrer».

La resposta obrera a les mides repressives del capità general Zapatero va ser la declaració d'una folga general que es va iniciar el 2 de juliol de 1855, la primera de la història d'Espanya. La folga general de 1855 es va estendre per totes les zones industrials de Catalunya, a on varen aparéixer banderes roges en el lema «Vixca Espartero. Associació o mort. Pa i treball». Els folguistes solament varen tornar al treball quan el general Espartero va enviar a Barcelona a un representant personal seu en el que els demanava que confiaren en ell, que era «un fill del poble que mai ha enganyat al poble». Llavors les associacions obreres varen elaborar i varen enviar a Madrit un escrit titulat «Exposició de la classe jornalera a les Corts», en el que demanaven una llei d'associacions obreres que regulara les relacions laborals. Per a recolzar l'escrit, varen arreplegar 33 000 firmes a través del periòdic obrerista que varen fundar en Madrit: L'Eco de la Classe Obrera.

La crisis de subsistència

Un atre dels problemes als que va tindre que enfrontar-se el Govern va ser la crisis de subsistència, un dels motius de la movilisació popular durant la Revolució de 1854 i que va agravar de manera indirecta en permetre que continuaren les exportacions de blat a Europa, a on la demanda creixia per causa de la guerra de Crimea, que havia paralisat les exportacions de gra de Rússia. A açò es va sumar una epidèmia de còlera que es va estendre per tot el país en l'estiu de 1854, i que rebrotaria durant els dos anys següents. Esta situació va provocar regirades com l'ocorreguda en Burgos en l'autumne de 1854, quan es va impedir l'eixida dels carros que transportaven blat per a ser embarcat en el port de Santander. La resposta del Govern va ser rebaixar els imposts dels consum durant un temps i recórrer a la milícia per a reprimir-los. A principis de 1856, quan va restablir els consum a causa dels greus problemes que travessava la Facenda pública, els gresques de subsistència varen proliferar.

La regió més afectada pels tumults de subsistència dels primers mesos de 1856 va ser Castella, a on els sublevats protestaven per la carestia del pa. En alguns llocs varen cremar fàbriques de farina, i en uns atres, com Valladolit, Palència o Medina de Rioseco, almagasens de gra. En l'informe que el ministre de la Governació, Patricio de l'Escosura, va presentar davant les Corts el 24 de juny de 1856, negava que les gresques anaren provocats per la misèria, sino que calia atribuir-los a instigadors desconeguts. L'Ajuntament de Valladolit, per la seua banda, senyalava com a causa l'influència dels obrers industrials de Barcelona, Valéncia i Aragó, «imbuidos en idees i costums noves i pernicioses que havien infiltrat en els obrers de Castella, més ignorants i desmoralizados».

L'obra econòmica del bienio

En mig d'esta l'inestabilitat política i social, el Govern va portar a terme una important reforma econòmica. Per una part, la desamortisació de Madoz va permetre posar en venda despuix de ser expropiats els bens dels municipis, órdens militars, hospitals, hospicis i cases de misericòrdia, a l'objecte d'obtindre fondos per a l'Estat. Les conseqüències negatives no solament les varen sofrir els agents d'estes institucions, sino també els parracs de baixes rendes, ya que utilisaven les terres comunals dels municipis per a subsistir i, en quedar eixes terres en propietat privada, no les podrien utilisar. Per una atra part, va portar a terme la llei de ferrocarrils, per la que es donaven grans beneficis i privilegis a els qui invertiren en la construcció del ferrocarril, mig de transport imprescindible a l'industrialisació que s'estava desenrollant en Espanya. En eixa llei, els inversors estrangers, especialment francesos i britànics, varen amprar capitals en la construcció de vies férrees que varen rellançar, ademés, activitat dels bancs. Finalment, va regular les lleis liberalizadoras de les Societats Anònimes i dels bancs que permeteren l'expansió del sistema financer per al desenroll industrial.

Vore també

• Década moderada per a la fase anterior al bienio progressiste
• Revolució de 1854 en Espanya
• Manifest de Manzanares
• Folga general de 1855 en Espanya
• Constitució espanyola de 1856
• Desamortisació de Madoz
• Partit Progressiste

Bibliografia

Artículs

• El bienio progressiste (1854-56): Història d'un intent de modernisació institucional. Isabel Casanova Aguilar. Anals de Dret, ISSN 0210-539X, N.º 6, 1984, pp. 131-132
• La "Vicalvarada" 140 anys despuix: Aproximació al significat jurídic-constitucional del bienio progressiste (1854-1856). Oscar Ignacio Mateos i de Veta, José Fernando Merino Merchán. Revista de les Corts Generals, ISSN 0214-0519, N.º 32, 1994, pp. 121-176
• Les contradiccions polítiques del bienio progressiste, José Ramón de Urquijo i Goitia, Hispania. Revista Espanyola de Història, ISSN 0018-2141, Vol. 57, N.º 195, 1997, pp. 267-302
• Dret i ideologia en el bienio progressiste. Braulio Díaz Sampedro. Anuari de la Facultat de Dret, ISSN 0213-988X, N.º 24, 2006, pp. 159-175 (enllaç per a la seua descàrrega)

Llibres

• (2007) L'época del lliberalisme. Vol. 6 de l'Història d'Espanya, dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, Barcelona: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-876-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2007">Fonts (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
• Núñez Muñoz, María Fe, El bienio progressiste (1854-1856) i la ruptura de relacions de Roma en Espanya segons els documents vaticans, Universitat de l'Estany, 1993. ISBN 84-7756-381-0
• Ollero Vallés, José Luis, «El Bienio Progressiste, 1854-1856», en Sagasta i el lliberalisme espanyol, 2000, pp. 246-255. ISBN 84-8140-071-8
• Ramos Santana, Alberto, La desamortisació civil en Càdis en el bienio progressiste, Càdis, Excma. Diputació Provincial, D.L. 1982. ISBN 84-500-5279-3
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVilches2001">Vilches (2001). Progresse i Llibertat. El Partit Progressiste en la Revolució Lliberal Espanyola, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-6768-4.

Predecessor: Década moderada

Archiu:España y Portugal.jpg Periodos de l'Història d'Espanya Bienio Progressiste

Successor: Governs de l'Unió Lliberal