Boeing

Erro al crear miniatura:

Boeing

The Boeing Company és una empresa multinacional en sèu en Arlington, Virginia, Estats Units, que dissenya, fabrica i ven avions, helicòpters, missils i satèlits, proporcionant assessorament i servici tècnic. És el segon major fabricant d'aeronaus comercials del món, just darrere d'Airbus. El segon contractiste de defensa del món, segons senyes de 2013, i el major exportador d'Estats Units en funció del valor del dólar. Les seues accions es troben en el Promig Industrial Dow Jones, l'índex que medix l'eixercite de les 30 majors empreses que cotisen en el mercat bossístic d'Estats Units. Boeing va ser fundada per William I. Boeing en Seattle, Washington, el 15 de juliol de 1916. L'actual corporació és el resultat de la fusió de Boeing en McDonnell Douglas l'1 d'agost de 1997. Boeing està organisada en cinc divisions principals: Boeing Commercial Airplanes (BCA) (avions comercials), Boeing Defense, Space & Security (BDS) (defensa, espai i seguritat), Engineering, Operations & Technology (ingenieria, operacions i tecnologia), Boeing Capital i Boeing Shared Services Group (grup de servicis compartits). En 2017 va registrar 93.000 millons de dólars en vendes.

Pels errors de disseny del seu model 737 MAX (resposta al nou A320neo del seu competidor històric Airbus SAS) que varen provocar dos accidents fatals relacionats en la falta de control del àngul d'atac durant l'envolament, es va decretar en tot lo món la suspensió de vol del Boeing 737 MAX en 2019, lo que va provocar grans pèrdues a la companyia en deixar en terra 387 avions.

Història

Abans de 1930

William I. Boeing

Erro al crear miniatura:

Reproducció del primer avió de Boeing, el Boeing 1, en el Museu del Vol de Seattle

En març de 1910, el pioner de l'aviació William I. Boeing va comprar les drassanes Heath de Seattle, en el riu Duwamish, que posteriorment es varen convertir en la seua primera fàbrica d'avions. William Boeing va constituir la seua empresa en Seattle el 15 de juliol de 1916 com Pacific Aero Products Co. Boeing es va fundar més vesprada en Delaware. El certificat de fundació va ser reblit en la Secretaria de l'Estat de Delaware el 19 de juliol de 1934. William Boeing va estudiar en la Universitat de Yale i va treballar inicialment en l'indústria maderera, a on es va enriquir i va deprendre sobre estructures de fusta. Estos coneiximents varen ser de gran valor per al disseny i l'ensamblage dels seus avions. L'empresa es va fundar en Seattle, en el estat de Washington, per a beneficiar-se del suministrament local de fusta d'avet.

William Boeing va comprar un hidroavió «Flying Birdcare» del fabricant Glenn L. Martin Company i li va ensenyar a pilotar el propi Glenn L. Martin. William Boeing es va estrelar en el seu avió Birdcage i quan Martin li va informar que no hi hauria peces de recanvi disponibles durant uns mesos, Boeing es va donar conte de que podia construir el seu propi avió en eixa cantitat de temps. Ell i el seu amic Westeverlt, despuix de volar en un avió de l'empresa Curtiss, varen acordar construir un avió millor que el Birdcage i pronte varen fabricar l'hidroavió B&W. Est va ser el primer avió ensamblado en un hangar situat en la vora noreste del llac Union de Seattle. Molts dels primers avions de Boeing varen ser hidroavions. William Boeing va fundar la seua empresa uns pocs mesos despuix del vol inaugural, el 15 de juny, de dos hidroavions construïts en l'ajuda de George Conrad Westervelt, un ingenier de la Armada. El 9 de maig de 1917 la companyia es va convertir en Boeing Airplane Company. A finals de 1917, Estats Units va entrar en la I Guerra Mundial i Boeing sabia que l'Armada necessitaria hidroavions. D'esta forma, Boeing va noliejar dos nous models C a Pensacola, Florida, a on volaven els avions de la Marina. A la Marina li va agradar el model C i va encarregar 50 més. La companyia es va traslladar a una antiga drassana més gran en el caixer baix del Duwamish. Quan va terminar la I Guerra Mundial, en 1918, va haver un gran excedent d'avions militars usats, que es varen vendre barats, inundant el mercat dels avions comercials. Açò va impedir que les companyies d'avions, com Boeing, vengueren avions nous. A causa d'açò, moltes empreses del sector de l'aviació varen abandonar el negoci, pero atres companyies, entre les que estava Boeing, varen escomençar a vendre atres productes. Boeing va escomençar a construir aparadors, mostradors i mobles, junt en barcos de fondo pla cridats Siga Sleds (que en espanyol significa «trineus de mar»). En 1919 el Boeing B-1 va fer el seu primer vol. El vol duya un pilot, dos passagers i una miqueta de correu. A lo llarc d'huit anys, va fer els vols del correu aéreu internacional des de Seattle, en l'estat de Washington, a Victoria, en la Columbia Britànica. El 24 de maig de 1920 el Boeing 8 va fer el seu primer vol. Va ser el primer avió que va volar sobre Mount Rainier.

En 1923 Boeing va escomençar a competir contra Curtiss per un contracte per a desenrollar un caça per al servici aéreu de l'Eixèrcit dels Estats Units. Encara que Curtiss va acabar el seu disseny primer i va ser premiada en el contracte, Boeing va continuar desenrollant la seua caça PW-9. Eixe avió, junt en el caça Boeing P-12/F4B, varen fer de Boeing una companyia líder en caces a lo llarc de la següent década. En 1925 Boeing va construir un avió, model 40, per a que el govern dels Estats Units ho usara en el seu servici postal. En 1927 es va construir una versió millorada d'este avió, el model 40A, que va guanyar el contracte de l'Oficina de Correus dels Estats Units per a repartir la correspondència entre Sant Francisco i Chicago. El 40A també tenia una cabina de passagers que podia albergar a dos passagers.

Eixe mateix any, Boeing va crear una aerollínia denominada Boeing Air Transport, que es va fusionar un any més vesprada en Pacific Air Transport i en la Boeing Airplane Company. El primer vol de correu de l'aerollínia va ser l'1 de juliol de 1927. La companyia va canviar el seu nom a United Aircraft and Transport Corporation en 1929 i va adquirir les empreses Pratt & Whitney, Hamilton Standard Propeller Company i Chance Vought. United Aircraft va comprar National Air Transport en 1930. El 27 de juliol de 1928 va realisar el seu primer vol el Boeing 80, un biplano de dotze passagers. En els seus tres motors, va anar el primer avió de Boeing construït en l'única intenció de ser un avió de passagers. La versió millorada, la 80A, que podia dur a díhuit passagers, va fer el seu primer vol en setembre de 1929.

Décades de 1930 i 1940

Erro al crear miniatura:

Cronologia de Boeing.

En 1930 es va construir el Boeing Monomail, un monoplano d'ala baixa per a dur correu. Estava realisat per complet de metal, era ràpit i aerodinàmic i tenia un tren d'aterrisage retràctil. De fet, el seu disseny era tan nou que els motors i les hèlices de l'época no hagueren pogut manejar eixe avió. Quan les hèlices de pas controlable es varen desenrollar, Boeing estava construint el seu avió model 247. Es varen construir dos Monomails. El segon, el model 221, tenia una cabina per a 6 passagers.

El Boeing 247, aparegut en 1933, va anar el primer avió de passagers modern. El 247 era un monoplano d'ala baixa realisat completament de metal que era més segur, més ràpit i més fàcil de manejar que atres avions de passagers. Per eixemple, va anar el primer avió de passagers de doble motor que podia volar en un sol motor. En una era de motors poc fiables, açò va millorar enormement la seguritat del vol. Boeing va construir els primers setanta avions exclusivament per a les operacions de la seua pròpia aerollínia filial, United Airlines. Açò va perjudicar a les aerollínies de la competència i com açò perjudicava a la competència entre les empreses el govern dels Estats Units va solicitar que es prohibira en eixe moment. La Llei del Correu Aéreu (Air Mail Act) de 1934 va prohibir a les aerollínies i als fabricants estar baix el mateix mant corporatiu, de modo que la companyia es va dividir en tres empreses més chicotetes: Boeing Airplane Company, United Airlines i United Aircraft Corporation, que va ser precursora d'United Technologies. Com a resultat d'açò, William Boeing va vendre la seua accions i va abandonar Boeing. Claire Egtvedt, que s'havia convertit en president de Boeing en 1933, es va convertir també en director de l'empresa. Ell creïa que el futur de l'empresa estava en la construcció d'avions més grans. Les llabors varen escomençar en 1936 en la segona fàbrica de Boeing (Boeing Plant 2) per a acomodar-la a la producció d'avions més grans. Poc despuix es va alcançar un acort en l'aerollínia Pa Am per a desenrollar un avió comercial capaç de dur passagers en rutes transoceàniques. El primer vol del Boeing Modele 314 Clipper va ser en juny de 1938. Va ser el major avió civil de la seua época, en una capacitat de noranta passagers en vols diaris, i quaranta passagers en vols nocturns. Un any despuix, es va inaugurar el primer servici regular de vol en passagers entre Estats Units i el Regne Unit. Subsecuentemente, es varen obrir atres rutes, de modo que la Pa Am va usar el Boeing 314 per a vols a atres llocs del món. En 1938 Boeing va completar els seus treballs per al seu Model 307 Stratoliner. Est va ser el primer avió de transport en la cabina presurizada, i era capaç de volar a una altitut de 6100 metros, per damunt de moltes inclemències climàtiques. Estava basat en el B-17 Flying Fortress; usava les mateixes ales, la mateixa coa i els mateixos motors. Durant la II Guerra Mundial, Boeing va construir un gran número de bombarders B-17 Flying Fortress i B-29 Superfortress. Boeing va batre el récort de les empreses contractistes. Boeing va ocupar el duodècim lloc entre les corporacions dels Estats Units en el valor dels contractes de producció en temps de guerra. Molts dels treballadors eren dònes els marits de les quals havien anat a la guerra. A principis de març de 1944, la producció havia aumentat tant que es construïen trescents cinquanta avions cada més. Per a protegir-se d'atacs aéreus, les fàbriques estaven cobertes en vegetació i elements agrícoles. Durant estos anys de guerra les principals companyies d'aeronaus d'Estats Units varen cooperar. el bombardero B-17 dissenyat per Boeing va ser ensamblado també per Lockheed Aircraft Corporation i per Douglas Aircraft Corporation, mentres que el B-29 va ser ensamblado també per Bell Aircraft Corporation i per Glenn L. Martin Company.

Década de 1950

Erro al crear miniatura:

Boeing 377 Stratocruiser d'American Overseas entre 1949-1950

Boeing va desenrollar avions militars com els bombarders Boeing B-47 Stratojet i el B-52 Stratofortress a finals dels anys 40 i ya en els anys 50. A principis dels anys 50, Boeing va usar fondos de la companyia per a desenrollar l'avió de passagers 361-80, lo que va dur al seu a veta el desenroll del KC-135 Stratotanker i de l'avió de passagers Boeing 707. Alguns d'estos varen ser construïts en la fàbrica de Boeing de Wichita, Kansas, que va existir des de 1931 a 2014. A mitan de 1950 la tecnologia havia alvançat significativament, lo que va donar a Boeing l'oportunitat de desenrollar i de fabricar nous productes. Un dels primers va ser el missil guiat de curt alcanç usat per a interceptar aeronaus enemigues. Llavors la Guerra Freda era un fet i Boeing va usar la tecnologia d'estos missils de curt alcanç per a desenrollar missils intercontinentals. En 1958 Boeing va escomençar a desenrollar el seu Boeing 707, el primer avió a reacció (jet) de passagers d'Estats Units, en resposta al d'Havilland Comet britànic, al Sud Aviation Caravelle francés i al Tupolev El teu-104 soviètic, que componien la primera generació d'avions comercials a reacció. En el 707, un avió de passagers de quatre motors i 156 assents, els Estats Units es varen convertir en líders en la fabricació d'avions jet. Pocs anys despuix, Boeing va crear una segona versió del seu avió, el Boeing 720, que era llaugerament més ràpit i tenia menor autonomia. Boeing era el major productor de motors en turbines chicotetes durant els 50 i els 60. Els motors representaven un dels majors esforços de la companyia per a expandir el seu producte més allà dels usos militars despuix de l'II Guerra Mundial. El desenroll de la turbina en motor de gasolina va començar en 1943 i la turbina de gasolina de Boeing es va aplicar als models 502, 520, 540, 551 i 553. Boeing va construir 2461 motors abans de deixar la producció en abril de 1968. Boeing va ser pioner en moltes aplicacions de la turbina en motor de gasolina, incloent el seu us per a helicòpters i barcos.

Década de 1960

Erro al crear miniatura:

Un Boeing 707 de British Overseas Airways Corporation en l'aeroport de Londres en 1964

Erro al crear miniatura:

Boeing 727 de TWA

Erro al crear miniatura:

Boeing 747-8 de Lufthansa en l'aeroport de Fráncfort

Boeing va adquirir l'empresa Vertol Aircraft Corporation en 1960 i va ser reorganisada com una divisió de la companyia. L'helicòpter CH-47 Chinook de doble rotor, produït per Vertol, va volar per primera volta en 1961. Este helicòpter, apte per a càrregues pesades, seguix usant-se a dia d'hui. En 1964, Vertol va produir també el CH-46 Siga Knight. En decembre de 1960 Boeing va anunciar el jet 727, que es va comercialisar tres anys despuix. En 1961 Boeing va guanyar un contracte per a fabricar la partix S-IC de l'eixida Saturn V, fabricat per Michoud Assembly Facility en Nova Orleans, Luisiana. En 1966 el president de Boeing William M. Allen va demanar a Malcom T. Stamper que encapçalara la producció del Boeing 747. Açò va supondre un gran repte d'ingenieria i desenroll, i va incloure la construcció de la major fàbrica del món en Everett, estat de Washington. La fàbrica tenia el tamany de quaranta camps de fútbol americà. En 1967 Boeing va realisar el 737, un avió de passagers bimotor d'autonomia curta i mija. La presentació del 747-100 va tindre lloc en 1968, en la fàbrica d'Everett, que estava a una hora de la sèu de Seattle. El primer vol va tindre lloc un any despuix. El primer vol comercial del 747 va ser en 1970. El 747 tenia una autonomia intercontinental i una capacitat de passagers major que els models anteriors de Boeing. Boeing també va desenrollar hidroalas en la década de 1960. El USS High Point (PCH-1) va ser una embarcació experimental. El hidroala patruller USS Tucumcari (PGH-2) va ser més exitós. Solament es va construir un, pero va ser usat en Vietnam i en Europa fins que va encallar en 1972. El Tucumari i atres barcos posteriors es varen fabricar en Renton. Encara que els hidroalas de la marina varen ser retirats del servici a finals dels 80, els hidroalas de Boeing en motor a reacció seguixen en servici en Àsia.

Década de 1970

Erro al crear miniatura:

Un Boeing 737-130 de Lufthansa.

Al començament dels anys 70 Boeing va sofrir simultàneament la disminució de la despesa militar en la Guerra de Vietnam, la ralentisació del programa espacial per estar el proyecte Apolo propenc a completar-se, la recessió de 1969-1970 i el deute de dos mil millons de dólars adquirida per al desenroll del nou 747. La crisis econòmica era tan gran en varis àmbits que algú va posar una tanca publicitària prop de l'aeroport que dia: «L'última persona que es vaja de Seattle que apague les llums».

En giner de 1970 el primer 747, un avió de passagers de quatre motors i gran autonomia, va realisar el seu primer vol comercial en la Pa Am. El 747 va canviar l'indústria aeronàutica, proveint d'una major capacitat de passagers que qualsevol atre avió en producció. La companyia ha entregat uns 1400 Boeing 747. El 747 ha anat acumulant millores contínues per a mantindre's actualisat tecnològicament. S'han desenrollat també versions més grans allargant la coberta superior. La versió més moderna del 747, el Boeing 747-8, està en producció des de 2015. Boeing va fabricar tres hidroalas Jetfoil 929-100 que varen ser adquirits en 1975 per a prestar servici en Hawái. Quan va finalisar el seu servici en 1979 estos tres hidroalas varen ser adquirits per Far East Hydrofoil per a prestar servici entre Hong Kong i Macau.

Década de 1980

Erro al crear miniatura:

Boeing 757-200 d'American Airlines

Erro al crear miniatura:

Boeing 767-300 de Delta Air Lines

En 1980 la situació econòmica va escomençar a millorar. Boeing ensambló el seu 737 número dèu mil. Durant els següents anys, els avions comercials i les seues versions militars es varen convertir en l'equipament bàsic de les aerollínies i de les forces aérees. Com el tràfic aéreu va aumentar, la competència es va fer més gran, sobretot en Airbus GIE, un nou fabricant europeu d'avions de passagers. Boeing tenia que oferir noves aeronaus, i va desenrollar el 757 d'un passadiç, el 767 de dos passadiços i una versió actualisada del 737. Un proyecte important d'estos anys va ser el transbordador STS (programa del transbordador espacial o Space Shuttle), en el qual Boeing va contribuir aportant la seua experiència en eixides espacials adquirida durant l'era del programa Apolo. Boeing va participar també en atres productes en el programa espacial, i va anar el principal contractiste per al programa de la Estació Espacial Internacional. Durant esta década Boeing va intervindre en alguns proyectes militars, incloent Northrop Grumman B-2 Spirit, un bombarder furtiu. Boeing va realisar la part exterior del alerón, la secció central del fuselage de popa, el tren d'aterrisage, el sistema de combustible i el sistema de suministrament d'armes. Fins a 1991, el B-2 Spirit va ser el major programa militar en el que havia intervingut Boeing, amprant a unes dèu mil persones. Eixe mateix any, l'Associació Nacional d'Aeronàutica dels Estats Units (National Aeronautic Association of the USA) va premiar a l'equip que havia dissenyat el B-2 Spirit en el trofeu Collier pels seus guanys aeroespacials per als Estats Units. El primer ensamblage final del B-2 Spirit va tindre lloc en novembre de 1988 en Palmdale, Califòrnia, i va volar per primera volta el 17 de juliol de 1989.

També varen posar en producció el sistema de defensa aérea Avenger i una nova generació de missils de curt alcanç. Durant estos anys, Boeing va ser molt activa a l'hora d'actualisar l'equipament militar existent i en el desenroll de nous elements. Boeing també va contribuir en el desenroll turbines que funcionaren en l'energia eòlica en la turbina experimental MOD-2 per a la NASA i per al Departament d'Energia dels Estats Units, i en la MOD-5B per a Hawái.

Década de 1990

Erro al crear miniatura:

Boeing 777-200 d'United Airlines aterrisant en l'Aeroport Internacional dels Àngeles (LAX)

Boeing va ser una de les sèt empreses que varen licitar pel Advanced Tactical Fighter. Boeing va acordar treballar en equip en General Dynamics i Lockheed, per lo que les tres empreses participarien en el desenroll si es triava el disseny de qualsevol d'elles. Finalment, va ser seleccionat el disseny de Lockheed, que es va convertir en el Lockheed Martin F-22 Raptor.

En abril de 1994 Boeing va posar a la venda l'avió de passagers més modern del moment, el 777, de dos motors, en una capacitat de 300 a 370 passagers i una distribució similar al 767 i al 747. El 777 era l'avió bimotor més gran del món i va anar també el primer avió de passagers de Boeing que oferia un sistema fly-by-wire, concebut, en part, com a resposta als alvanços realisats pel consorci europeu Airbus GIE. Este avió va ser una fita important, perque estava dissenyat per a poder ser dirigit en la seua totalitat per un ordenador. El 777 va ser també el primer avió que va ser certificat en 180 minuts ETOPS quan va ser posat en circulació per la Federal Aviation Administration (FAA) dels Estats Units. A mitan dels 90 la companyia també va desenrollar una versió millorada del 737, el 737 «de nova generació» o 737 NG. Esta s'ha convertit en la versió del 737 que més ràpidament s'ha venut en l'història, i el 20 d'abril de 2006, les seues vendes varen sobrepassar a les del clàssic 737 en un encàrrec de 79 avions de Southwest Airlines. En 1995, Boeing va demolir la seua sèu d'East Marginal Way South en lloc d'adaptar-la als nous estàndarts sísmics. La sèu va ser traslladada a un edifici adjacent i el derrocament va tindre lloc en 1996. En 1997, Boeing es va assentar en la seua nova sèu, prop de l'aeroport de King County, en Seattle.

En 1996 Boeing va adquirir les unitats aeroespacials i de defensa de Rockwell International. Eixes unitats de negoci de Rockwell es varen convertir en subsidiàries de Boeing, i l'empresa en el seu conjunt va passar a cridar-se Boeing North American, Inc. En agost de 1997 Boeing es va fusionar en McDonnell Douglas en un intercanvi d'accions per valor de tretze mil millons de dólars i l'empresa en el seu conjunt va passar a cridar-se oficialment The Boeing Company. No obstant, eixe havia segut el nom oficial de Boeing fins al 21 de maig de 1961. Despuix d'eixa fusió, el McDonnell Douglas MD-95 va ser renombrado com Boeing 717, i la producció del MD-11 es va llimitar a la versió de l'avió de càrrega. Boeing va crear una nova identitat corporativa, incorporant la tipografia de la marca Boeing en una versió estilisada del símbol de McDonnell Douglas, que a la seua volta derivava delogo de Douglas Aircraft de la década dels 70.

Década dels 2000

En giner de 2000, Boeing va triar expandir la seua presència en atres camps, com les comunicacions per satèlit, adquirint l'empresa Hughes Electronics.

En setembre de 2001, Boeing va traslladar la seua sèu central de Seattle a Chicago. Chicago, Dallas i Denver competien per a convertir-se en la principal sèu de l'indústria aeroespacial del món i totes elles li varen oferir exencions d'imposts multimillonàries. Les seues oficines estan localisades en el districte Fulton River de Chicago, a les afores de Loop.

El 10 d'octubre de 2001 Boeing va perdre front a Lockheed Martin en la competició pel contracte multimillonari del Joint Strike Fighter. El Boeing X-32 va ser rebujat en favor delockheed X35. Boeing va continuar sent el principal contractiste de l'Estació Espacial Internacional i va construir alguns dels seus principals components. En 2003, dos responsables de Boeing són encarcerats per corrupció.

Boeing va escomençar a desenrollar l'avió cisterna per a reposataje en l'aire KC-767 al començament dels 2000. Itàlia i Japó varen encarregar quatre KC-767 cada u. Despuix d'alguns retarts i la certificació de la FAA, Boeing va entregar els quatre avions cisterna a Japó en 2008. L'entrega del segon d'ells a Japó es va produir el 5 de març. Itàlia va rebre els seus quatre KC-767 a lo llarc de 2011.

Despuix de vàries décades d'èxit, Boeing va perdre el seu liderage front a Airbus SAS en el mercat dels avions de passagers en 2003. Molts proyectes de Boeing varen ser cancelats, sobretot el Sonic Cruiser, un avió que viajaria just per baix de la velocitat del sò, reduint els temps en els viages intercontinentals fins a en un 20 %. El proyecte es va posar en marcha en 2001, junt en una nova campanya publicitària per a dinfundir el nou lema de la companyia: «Per a sempre noves fronteres», i per a millorar la seua image. No obstant, els canvis en el mercat de l'aviació comercial despuix dels atacs de l'11 de setembre, la debilitat de l'economia i el subsegüent aument del preu dels combustibles varen posar fi a este proyecte.

Erro al crear miniatura:

Boeing 787-8 d'Aeroméxico

Posteriorment, Boeing va racionalisar la seua producció i va dirigir la seua atenció a un nou model, el Boeing 787 Dreamliner, en gran part de la tecnologia desenrollada per al Sonic Cruiser, pero en un avió més convencional dissenyat per a una màxima eficiència. La companyia també va llançar noves variants dels seus exitosos models 737 i 777. El 787 es va popularisar entre les companyies aérees, i va batre el récort de número d'avions encarregats abans del seu llançament. Pels retarts que acumulava Airbus SAS en el seu A380, moltes aerollínies que els havien encarregat varen amenaçar en cancelar els seus demanats i solicitar la nova versió del Boeing 747, el 747-8. La resposta d'Airbus al 787, l'A350, no va ser molt solicitat al principi, quan es va anunciar com una versió millorada de l'A330, pero després va haver molts demanats importants quan va dir que seria un disseny completament nou. El programa de desenroll del 787 va sofrir alguns retarts i el primer vol no va tindre lloc fins a finals de 2009.

Despuix d'una aprovació administrativa, Boeing va conformar una aliança estratègica (joint venture) en el competidor Lockheed Martin l'1 de decembre de 2006. Eixa empresa conjunta, la United Launch Alliance, és la major proveïdora d'eixides del govern dels Estats Units.

El 2 d'agost de 2005 Boeing va vendre la seua filial per a la fabricació de motors d'eixides, cridada Rocketdyne, a l'empresa Pratt & Whitney. L'1 de maig de 2006 Boeing va acceptar comprar Aviall, Inc., en sèu en Dallas, Texas, per mil setencientos millons de dólars i assumir el seu deute de trescents cinquanta millons de dólars. Aviall, Inc. i les seues empreses subsidiàries, Aviall Sevices, Inc. i ILS varen conformar una empresa subsidiària de Boeing Commercial Aviation Services.

Quan l'empresa es va donar conte de que cada volta més passagers depenien dels seus ordenadors per a mantindre's en contacte, Boeing va introduir Connexion by Boeing, un servici de conexió a Internet per satèlit. La companyia va presentar el proyecte davant els mijos de comunicació en 2005, rebent crítiques favorables. No obstant, la competència del servici de conectivitat que oferien els teléfons mòvils va fer que la conexió a Internet de l'avió fora difícil de vendre a moltes aerollínies. En agost de 2006, despuix d'un breu i infructuós procés de busca de compradors, Boeing va optar per interrompre eixe servici.

Boeing va traure el 777 Freighter en maig de 2005, en un encàrrec d'Air France. La variant Freighter està basada en el 777-200LR. Atres clients varen ser FedEx i l'aerollínia Emirates. En novembre de 2005 Boeing va anunciar oficialment que produiria una variant major del 747, el 747-8, en dos versions, començant per la versió de càrrega, que tenia varis demanats. La segona versió, cridada Intercontinental, era per a aerollínies de passagers. Abdós versions del 747-8 contarien en un major fuselage, nous motors, noves ales, i l'incorporació d'atres tecnologies desenrollades per al 787. Boeing també va rebre un contracte de la Marina dels Estats Units per a realisar el P-8 Poseidon Multimission Maritime Aircraft, un avió patruller antisubmarinos. També va rebre encàrrecs per a l'avió 737 AEW&C Wedgetail. La companyia també va traure versions millorades del 737, com el 737-700ER i el 737-900ER. El 737-900ER és l'última versió i va alcançar el mateix èxit que el 737-800, per tindre capacitat per a dur a més passagers, per l'adició de dos eixides d'emergència extra.

Erro al crear miniatura:

Un 777-200LR Worliner.

El 777-200LR Worliner va ser ben rebut internacionalment quan va demostrar en la segona mitat de 2005, la seua capacitat per a volar més llunt que cap atre avió de passagers. El 10 de novembre de 2005, el 777-200LR va batre el récort mundial del viage aéreu més llarc sense cap escala. L'avió va viajar d'Hong Kong a Londres, prenent una ruta que va incloure un vol sobre els Estats Units. Va volar 21 601 km durant vintidós hores i vintiquatre minuts. Va ser pilotat per pilots de Pakistan International Airlines i esta aerollínia va ser la primera que va volar en el 777-200LR Worliner. L'11 d'agost de 2006 Boeing va acceptar crear una aliança estratègica (joint venture) en el gran productor de titani rus VSMPO-Avisma per a que forjara maquinària de titáneo que s'usaria en el programa de desenroll del 787. El 27 de decembre de 2007 Boeing i VSMP-Avisma varen crear Ural Boeing Manufacturing, i varen firmar un contracte de suministrament de productes de titani fins a 2015. Boeing invertiria vintisset mil millons de dólars en Rússia els següents trenta anys.

Boeing i Science Applications International Corporation (SAIC) varen ser els principals contractistes de l'eixèrcit d'Estats Units en el seu programa Future Combat System (FCS). El programa FCS va ser cancelat en juny de 2009 i tots els sistemes restants varen ser agranats pel programa Army Brigade Combat Team Modernization. Boeing treballa junt en SAIC en el programa Army Brigade Combat Team Modernization pero l'eixèrcit nortamericà se centrarà en dotar d'accessoris a vehículs bàsics. El secretari de defensa Robert M. Gates va dir que els canvis la despesa en defensa eren perque «es deuen prendre decisions difícils sobre sistemes concrets i sobre la prioritat d'una defensa basada solament en l'interés nacional i eixa decisió es mantindrà a lo llarc del temps». Açò va perjudicar especialment a Boeing, per la seua gran participació en proyectes cancelats de les forces aérees nortamericanes.

Els demanats per avions varen caure de 58 en abril de 2008 a 17 en abril de 2009 per la crisis econòmica i a la falta de crèdit. En juny de 2009, Boeing va comunicar que retardarà el vol del seu model Boeing 787 Dreamliner per la necessitat de reforçar un àrea en la secció que unix el fuselage en les ales del avió. El Boeing 787 Dreamliner, que utilisa materials composts per a reduir el seu pes i el consum en vol, necessita una solució permanent. Segons The Wall Street Journal açò revela els fallos en el disseny de l'aeronau i «en les llínees de comunicació del fabricant nortamericà d'avions, tant internes com en els seus socis, inversionistes i el públic».

Dels avions civils de McDonnell Douglas, el MD 80 i la seua variant MD 90, que va ser introduït en el seu dia per Douglas com MD 90 i que ha anat mantenint la seua popularitat a través de versions més modernes i àmplies, va anar l'últim avió de McDonnell Douglas que Boeing va seguir fabricant, tancant-se la seua llínea de producció en 2006, en la denominació B717.

Conducta antiética

En maig de 2003, les forces aérees nortamericanes varen anunciar que arrendaria cent avions cisterna KC-767 per a reemplaçar a les seues 135 antics avions cisterna KC-135. En novembre de 2003, en resposta a les crítiques que argumentaven que l'arrendament era més car que la compra, el Departament de Defensa va anunciar que revisaria elloguer de vint d'eixos avions i que compraria huitanta. En decembre de 2003, el Pentágono va anunciar que el proyecte s'havia paralisat mentres duraven unes investigacions iniciades a raïl d'unes acusacions de corrupció cap a un exempleado; Darleen Druyun, que havia començat a treballar en Boeing en giner d'aquell any. Açò va donar lloc a la dimissió del director general de Boeing, Philip M. Condit, i a l'acomiadament del CFO Michael M. Sears. Harry Stonecipher, ex CEO de McDonnell Douglas i COO de Boeing, va substituir a Condit provisionalment. Druyun es va declarar culpable d'inflar el preu del contracte i de passar informació a la competència sobre l'oferta de l'Airbus A330 MRTT. En octubre de 2004 va ser sentenciat a presó per corrupció.

En març de 2005, la junta directiva de Boeing va obligar al president i CEO Harry Stonecipher a dimitir. Boeing va dir que una investigació interna va revelar una relació «consentida» entre Stonecipher i una eixecutiva que era «incompatible en el Còdic de Conducta de Boeing» i que «podia menyscabar la seua capacitat per a dirigir l'empresa». James A. Bell va ser nomenat CEO provisional (conservant ademés les seues obligacions com CFO de Boeing) fins que es va nomenar a Jim McNerney director, president i CEO el 30 de juny de 2005.

Espionage industrial

En juny de 2003, Lockheed Martin va demandar a Boeing alegant que l'empresa havia recorregut a l'espionage industrial en 1998 per a guanyar la competició pel Evolved Expendable Launch Vehicle. Lockheed Martin va afirmar que el exempleado Kenneth Branch, que es va anar per a treballar a McDonnell Douglas i Boeing, i va passar prop de trenta mil pàgines de documents de Lockheed als seus nous empleadores. Lockheed Martin va argumentar que estos documents varen permetre a Boeing conseguir dèneu dels vintihuit llançaments de satèlits militars que es varen oferir.

En juliol de 2003, Boeing va ser penalisada i el Pentágono li va llevar sèt concessions i li les va donar a Lockheed Martin. Ademés, es va prohibir a la companyia licitar per contractes d'eixides durant vint mesos. Eixe determini va finalisar en març de 2005. Al començament de setembre de 2015, es va informar que Boeing estava negociant un acort en el Departament de Justícia dels Estats Units en el que l'empresa haguera pagat fins a cinccents millons per a encobrir este assunt i l'escàndal de Darleen Druyun.

De 2010 a l'actualitat

En 2010 Boeing va completar la seua adquisició d'Aragon ST Inc. Dita empresa tenia la seua sèu en Fairfax, Virginia, i desenrollava sistemes de C4ISR (Command, Control, Communications, Computers, Intelligence, Surveillance and Reconnaissance) i sistemes de combat. El 30 de juny de 2010 Boeing va anunciar la seua intenció d'adquirir Argon ST com a part de l'estratègia de la companyia per a expandir les seues possibilitats en el camp del C4ISR i en el mercat de la ciberinteligencia.

En febrer de 2011 Boeing va rebre un contracte per a 179 avions cisterna KC-46 per a les forces aérees dels Estats Units per un valor de 35 000 millons de dólars. L'avió cisterna KC-46 està basat en el KC-767. El 17 de novembre de 2011 es va informar que Lion Air havia encarregat 201 Boeing 737 MAX i 29 Boeing 737-900ER. Este encàrrec, una volta finalisat, està valorat en 21 700 millons de dólars en funció dels preus de catàlec d'eixos avions de passagers. Esta és, per tant, la major venda d'avions comercials de Boeing. L'acort inclou l'opció de demanar atres 150 avions.

El 5 de giner de 2012, Boeing va anunciar plans per a tancar les seues fàbriques de Wichita, Kansas, que tenien 2160 treballadors abans de 2014, més d'huitanta anys despuix d'haver-se establit allí. Boeing ha donat treball, a lo manco, a quaranta mil persones ahí.

Boeing va anunciar el 13 de maig de 2013 que retallaria mil cinccentes ocupacions de tecnologies de l'informació en Seattle, en l'estat de Washington, a lo llarc dels següents tres anys, entre els quals hi hauria acomiadaments, retirs i relocalizaciones. Molts d'estos empleats serien relocalizados (aproximadament siscents) a Sant Luis, en l'Estat de Misuri, i North Charleston, en Carolina del Sur.

La companyia va anunciar un increment de beneficis del 26 %, 1230 millons de dólars, per a l'últim quarto de 2013, mencionant que es devia a una major demanda d'avions comercials.

En abril de 2014, Boeing va anunciar que la seua fàbrica de Long Beach, Califòrnia, podria tancar a finals de l'any. La fàbrica va ser responsable de la construcció de l'avió militar de transport Boeing C-17 Globemaster III. L'últim C-17, el número 276, va ser ensamblado en 2015. Elloc d'ensamblado va ser tancat oficialment en febrer de 2015 i, a partir d'abril, Boeing ha anat subastant la fàbrica per peces. 2200 ocupacions s'han vist afectats.

En juny de 2015 Boeing va anunciar que James Mc Nerney podria ser cessat com CEO per a ser reemplaçat pel COO de Boeing Dennis Muilenburg l'1 de juliol de 2015.

El 6 de juliol de 2018 Boeing anuncia un acort per a prendre el control del fabricant d'avions brasiler Embraer. Boeing va anunciar el 24 d'abril de 2020 que dona per conclós el seu acort en el fabricant brasiler Embraer per a crear una empresa conjunta sobre la que recaurien les operacions comercials d'esta última.

En 2023 va registrar ingressos totals per Plantilla:US$, benefici econòmic de Plantilla:US$, benefici net de Plantilla:US$, actius totals de Plantilla:US$ i un capital social de Plantilla:US$

Crisis de 2019 per accidents del B737 MAX

Artícul principal → Suspensió de vol del Boeing 737 MAX.

En 2019, els accidents catastròfics dels vols 610 de Lion Air i 302 d'Ethiopian Airlines varen dur a que les autoritats mundials prohibiren temporalment tots els Boeing 737-8 MAX. Estos problemes han significat una forta caiguda de les accions de Boeing. L'anàlisis de les caixes negres d'abdós vols varen revelar «similituts clares» va dir Dagmawit Moges, ministra de Transports etíope.

El 18 de març, el Departament de Transport i el Departament de Justícia varen anunciar que estan investigant la certificació i la posada en servici del Boeing 737 MAX.

Acorts de 1992 entre l'Unió Europea i els Estats Units

Artícul principal → Competència entre Airbus i Boeing.

Fins a finals dels anys 1970, Estats Units tenia casi un monopoli en el sector dels grans avions civils. El consorci d'Airbus GIE (creat en 1969) va escomençar a competir de forma efectiva en la década dels 80. En eixe moment, Estats Units es va donar conte de la competència europea i de que els governs europeus subvencionaven a Airbus GIE per a que desenrollara els seus primers models. Açò es va convertir en l'assunt principal d'un contenciós, perque els europeus consideraven que els encàrrecs a Boeing de la NASA i dels programes de defensa d'Estats Units eren un poc similar a les subvencions. Els Estats Units i l'Unió Europea varen començar negociacions bilaterals per a llimitar les subvencions governamentals a l'aviació civil en la década dels 80. Les negociacions varen concloure en 1992 en la firma del Tractat CE-EE. UU. sobre Grans Avions Civils (EC-US Agreement on Trade in Large Civil Aircraft) que imponia normes al respal dels governs a abdós costats de l'Atlàntic que eren significativament més estrictes que les normes relatives a eixe assunt de l'Organisació Mundial del Comerç (OMC): sobretot, els acorts regulaven detalladament les formes i els llímits del respal governamental, establint obligacions de transparència i instant a les parts a evitar disputes comercials.

Disputa per les subvencions

En 2004, els Estats Units i l'Unió Europea varen acceptar discutir sobre una possible revisió del tractat que abdós parts varen subscriure en 1992 per a cobrir tota forma de subvenció, incloent l'us d'avions pel govern dels Estats Units i, sobretot, les subvencions per al Boeing 787; la primera aeronau nova que havia tret Boeing en catorze anys. En octubre de 2004, Estats Units va escomençar en els procediments llegals en la OMC solicitant informació sobre les inversions d'Airbus en avions nous. Estats Units es va retirar unilateralment del tractat de 1992 alegant que Airbus havia rebut subvencions «injustes» de varis governs europeus. Airbus va respondre presentant una denúncia en la que argumentava que Boeing també havia violat l'acort en rebre exencions d'imposts del govern d'Estats Units. Per una atra part, l'UE també es va queixar de que les subvencions a l'inversió de les companyies aérees japoneses també violaven l'acort. L'11 de giner de 2005 Boeing i Airbus SAS varen acceptar aplegar a una solució sense contar en la OMC. No obstant, en juny de 2005, Boeing i el govern d'Estats Units varen reobrir la disputa en la OMC alegant que Airbus havia rebut subvencions illegals dels governs europeus. Airbus va respondre que Boeing també havia rebut subvencions del govern dels Estats Units.

El 15 de setembre de 2010 la OMC va dictaminar que Boeing havia rebut mils de millons de dólars en subvencions governamentals. Boeing va respondre que la cantitat que s'havia dictaminat que havien rebut era solament una part de lo que havia rebut Airbus segons una atra sentència i que això li havia fet canviar algunes de les seues operacions. Boeing va rebre 8700 millons en subvencions de l'estat de Washington.

Mig ambient

En 2006, el Centre UCLA per a la Reducció del Risc Migambiental (UCLA Center for Environmental Risk Reduction) va publicar un estudi que mostrava que elaboratori Santa Susana Field de Boeing, en les Simi Hills del Comtat de Ventura, en el sur de Califòrnia, havia segut contaminat en residus radioactius tòxics. Este estudi va descobrir que l'aire, el sol, les aigües subterrànees i les aigües superficials delloc estaven contaminades en radionúclits, metals tòxics i dioxina; l'aire i les aigües contenien ademés perclorato, TCE i hidrazina, i l'aigua mostrava també presencia de PCBs. Hi ha estudis de neteja i juïns en curs.

Biocombustibles

L'indústria aeronàutica és responsable del 11 % dels gasos d'efecte hivernàcul emesos pel sector del transport dels Estats Units El percentage de gasos efecte hivernàcul que són atribuibles a l'aviació continuarà creixent a mida que aumenten els viages aéreus i els vehículs terrestres vénen usant més habitualment combustibles alternatius com l'etanol i el biodiésel. Boeing ha calculat que els biocombustibles podrien reduir les emissions de gasos efecte hivernàcul durant el vol d'un 60 a un 80 %. La solució podria ser mesclar combustible realisat a pur d'algues en el combustible de jet ya existent.

Els eixecutius de Boeing varen dir que la companyia estava colaborant finalment en l'empresa brasilera líder en biocombustibles Tecbio, en la neozelandesa Aquaflow Bionomic i en atres empreses desenrolladores de combustibles en tot lo món. De fet, Boeing ha provat sis combustibles d'estes companyies, i provablement provarà atres 20 perque, segons diuen, «actualment estem evaluant-els». Boeing també es va unir en atres empreses de l'aviació ela Organisació de la Biomassa d'Algues (Algal Biomass Organization, ABO) en juny de 2008.

Les empreses Air New Zealand i Boeing estan investigant la planta jatropha per a vore si és una alternativa el combustible convencional. El 30 de decembre de 2008 es va realisar en èxit una prova de vol de dos hores usant una mescla al 50 % del nou biocombustible en el combustible de jet A-1 en un motor de Rolls Royce RB-211 en el Boeing 747–400 ZK-NBS. Posteriorment, es va retirar el motor per a ser estudiat per a identificar les diferències entre la mescla de jatropha i el combustible habitual jet A1. No es varen descobrir efectes en el seu funcionament. El 31 d'agost de 2010 Boeing va treballar en la força aérea dels Estats Units per a provar un Boeing C-17 que funcionava en un 50 % de combustible JP-8, 25 % de combustible de jet hidrotradado renovable i un 25 % de combustible de Fischer-Tropsch en resultats exitosos.

Motors elèctrics

Boeing ha determinat que el motor elèctric híbrit és la millor opció per al futur programa d'aviació N+3 de la NASA. La propulsió híbrida té el potencial d'acurtar la distància d'envolament i de reduir el soroll.

Estructura de l'empresa

Les dos majors divisions són Boeing Commercial Airplanes i Boeing Defense, Space & Security (BDS).

• Boeing Capital

• Boeing Commercial Airplanes

• Boeing Defense, Space & Security
  • Boeing Phantom Works

• Engineering, Operations & Technology
  • Boeing Research & Technology
  • Boeing Test & Evaluation
  • Intellectual Property Management
  • Information Technology
  • Environment, Health, and Safety

• Boeing Shared Services Group
  • Boeing Realty
  • Boeing Travel Management Company
  • Boeing Supplier Management

Finances

En el primer trimestre de 2009, l'empresa va tindre uns ingressos de 16 500 millons de dólars i uns guanys nets de 610 millons de dólars, o 86 centaus per acció, un 49.2 % menys que el mateix trimestre de l'any anterior.

Demanats i entregues

Conté solament avions de l'época de motor de reacció en avant:

Aeronau	Encàrrecs	Entregues	Pendents
707	1010	1010
717	155	155
727	1831	1831
737 Original	1144	1144
737 Classic	1988	1988
737 NG	7094	6658	436
737 MAX	4306	74	4232
747	1418	1418
747-8	136	136
757	1049	1049
767	1204	1106	98
777	1636	1534	102
777X	326		326
787	1294	636	658
Total	24591	18727	5864

En informació de Boeing actualisada a juny de 2023.

Avions produïts

Artícul principal → .

Avions militars

• Boeing P-12 F
• Boeing P-26 A
• B-17 Flying Fortress
• B-29 Superfortress
• Boeing B-40 Flying Fortress
• Boeing B-47 Stratojet
• Boeing B-50 Superfortress
• Boeing B-52 Stratofortress
• Boeing C-17A Globemaster
• Boeing C-97 Stratofreighter
• Boeing I-3 Sentry (AWACS)
• Boeing I-4
• Boeing VC-25
• I-6 Mercury
• Boeing EC/RC-135
• Boeing KC-97 Stratotanker
• Boeing KC-135 Stratotanker
• Boeing KC-767
• Boeing YAL-1
• V-22 Osprey
• Rockwell B-1B Lancer
• Boeing F-15ES Silent Eagle
• Boeing F/A-18 Super Hornet
• Boeing T-7 Ret Hawk

Avions civils o comercials

• Boeing B40
• Boeing B80
• Boeing 221 Monomail
• Boeing 247
• Boeing 307 Stratoliner
• Boeing 314 Clipper
• Boeing 377 Stratocruiser
• Boeing 707
• Boeing 717
• Boeing 720
• Boeing 727
• Boeing 737
• Boeing 747
• Boeing 757
• Boeing 767
• Boeing 777
• Boeing 787 Dreamliner
• Boeing 7J7
• Sonic Cruiser (prototip)
• Boeing 2707
• Boeing Business Jet

Número d'empleats

Ocupació per divisió (28 de juliol de 2016) Grup Empleats Boeing Commercial Airplanes (BCA) 79 828 Boeing Defense, Space & Security (BDS) 48 804 Corporació 28 289 Finances & Servicis compartits 7 273 Atres 21 016 Total empresa 156 921

Ocupació per ubicació (28 de juliol de 2016) Ubicació Empleats Alabama 2 877 Arizona 3 805 Califòrnia 14 864 Misuri 14 585 Oklahoma 2 653 Pennsilvània 4 895 Carolina del Sur 8 099 Texas 3 850 Washington 75 686 Atres ciutats 25 607 Total empresa 156 921