Anar al contingut

Boracita

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Boracita

La boracita o parasita és un mineral dels cridats tectoboratos, de la classe 6 de minerals borat. Va ser nomenat pel seu alt contingut en l'element bor.

La boracita va ser descoberta per primera volta en Lüneburg Kalkberg (hui localitat tipo) en la Baja Sajonia, en 1787, per von G. Lasius[1] en forma de cristals de cuarzo cúbics de Lüneburg.[2] Per la seua localisació i la seua lluentor, el mineral també va rebre el nom de diamant de Lüneburg. El seu nom final ho va rebre en 1789 per Abraham Gottlob Werner, que ho va nomenar pel seu principal component, el bor (19 a 20% per massa).[3]

Atres sinònims utilisats per diversos investigadors són Borax calcáreo, Boraxespato, pedra de la gaveta (de Lüneburg), cuarzo calcáreo, Sedativespato (per H. Westrumb)[4] i Staßfurtit.[2]

Característiques químiques

[editar | editar còdic]

És el dimorfo ortorrómbico de la trembathita (Mg3B7O13Cl) trigonal. Pertanyent al cridat "grup de la boracita", és l'equivalent en magnesi de l'ericaíta ((Fe2+)3B7O13Cl) i de la chambersita (Mn3B7O13Cl). En este últim formen els dos extrems d'una série de solució sòlida, donant una família de minerals substituint gradualment el magnesi per ferro.

Inclús els eixemplars més purs solen tindre algunes zones en impurees de ferro -Fe(II)-, que li donen tonalitats de color vert.

Formació i jaciments

[editar | editar còdic]

Es pot trobar en depòsits de roques evaporitas, en les que normalment està associat a algeps, anhidrita i/o halita. També, encara que més rar, en depòsits marins en potassi.

Minerals en els que se sol trobar associat: magnesita, kainita, hilgardita, halita, algeps, danburita, carnalita o anhidrita.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. unter/übertage - Salzmineralien aus aller Welt. kunstundkultur.de; Sonderausstellung im Deutschen Salzmuseum
  2. 2,0 2,1 Helmut Schröcke, Karl-Ludwig Weiner (1981). Mineralogie. Ein Lehrbuch auf systematischer Grundlage, Berlin / New York: de Gruyter, pp. 561–562.
  3. Hugo Strunz, Ernest H. Nickel (2001). Strunz Mineralogical Tables, 9. edició, Stuttgart: E. Schweizerbart’sche Verlagsbuchhandlung (Nägele o. Obermiller), pp. 358.
  4. .