Boyardo
Boyardo (Plantilla:Lang-bg; Plantilla:Lang-uk o боярин; en ruso: боя́рин; Plantilla:Lang-ro) és el títul dels nobles terratinents eslaus, encara que s'ampra sobretot en l'àmbit rus, serbi, búlgar i rumà (incloent Moldàvia). El ranc ha vixcut com un llinage en Rússia i Romania, Finlàndia i Letònia, a on s'escriu Pajari o Bajāri.[1]
Posteriorment, en Rússia s'associen a una noblea rural que es caracterisava per la seua indumentària particular: abrics llarcs de brocat i vellut, forrats de pells, aplegant fins als peus, alts gorros de marta cibelina i llargues barbes.
Etimologia
[editar | editar còdic]També conegut com bolyar; variants en atres idiomes inclouen Plantilla:Lang-bg o болярин; en ruso: боя́рин, boyarin; Plantilla:Lang-uk; Plantilla:Lang-ro i en griego: βογιάρος.
El títul Boila és predecessor o forma antiga del títul Bolyar (la paraula búlgara de «boyardo»). Boila era un títul usat per alguns dels aristócrates búlgars (principalment de governadors regionals i guerrers nobles) en el Primer Imperi Búlgar (681-1018). La forma plural de boila («noble»), bolyare està atestada en inscripcions bulgáricas[2][3] i representada com boilades o boliades en el grec dels documents bizantins.[4][5] Els estudiosos i llingüistes han sugerit múltiples teories de derivació de la paraula, com que té possibles raïls de l'antic turc: bai («noble», «ric»), més turc är («home»)[4] o boj protoeslavo («lluita», «batalla»). El títul va ingressar al rus antic com быля (bylya, atestat únicament en el Cantar de les huestes de Ígor).
Boyardos en Bulgària
[editar | editar còdic]La forma eslava més antiga de boyardo: boliarina, pl. bolyari (búlgar: болярин, pl. боляри), data de el X, i es troba en Bulgària, a on pugues haver sorgit de l'antic títul búlgar boila, que denotava un alt estatus aristocràtic entre els búlgars. Provablement es va transformar de boilar o bilyar a bolyar i bolyarin. En apoyo de esta hipòtesis es troba el protocol diplomàtic del emperador bizantí Constantino VII de el X, a on els nobles búlgars es diuen boliades, mentres que les fonts búlgares de el IX els criden boila.[3]
Un membre de la noblea durant el Primer Imperi Búlgar es dia boila, mentres que en el Segon Imperi Búlgar, el títul corresponent es va convertir en bolyar o bolyarin. Bolyar, aixina com la seua predecessora, boila, era un títul hereditari. Els boliarios búlgars es varen dividir en veliki ("gran") i malki ("menor").
Actualment en Bulgària, la paraula bolyari s'usa com a renom per als habitants de Veliko Tarnovo, una volta la capital del Segon Imperi Búlgar.
Boyardos en Sèrbia
[editar | editar còdic]En la Sèrbia medieval, el ranc dels boyardos (Боjари, bojari) era equivalent al ranc del baró; que significa "guerrer lliure" (o "home lliure" en general), va anar el primer ranc despuix dels llauradors o siervo no lliures. L'etimologia del terme prové de la paraula batalla (бој, boj); els boyardos de Sèrbia eren lliteralment "hòmens per a la batalla" o la classe guerrera, en contrast en els llauradors; podien posseir terres pero estaven obligats a defendre-les i lluitar pel rei. En el domini del Imperi otomà despuix de 1450, els térmens otomà i austrohúngaro varen substituir el serbi. Hui, és un terme arcaic que representa l'aristocràcia (племство, plemstvo).
Boyardos en la Rus de Kiev
[editar | editar còdic]De el IX a el XIII, els boyardos varen eixercir un poder considerable a través del seu respal militar als príncips de la Rus de Kiev. No obstant, el poder i el prestigi de molts d'ells pronte varen aplegar a dependre casi per complet del servici a l'estat, l'història familiar del servici i, en menor mida, la propietat de la terra. Els boyardos de la Rus de Kiev eren visualment molt similars als cavallers, pero despuix de l'invasió mongola, els seus vínculs culturals es varen perdre en la seua majoria.
Els boyardos varen ocupar les oficines estatals més altes i, a través d'un consell (duma), varen assessorar al gran duc. Varen rebre àmplies concessions de terres i, com a membres de la Duma dels Boyardos, varen anar els principals llegisladors de la Rus de Kiev.
Despuix de l'invasió mongola en el XIII, els boyardos del centre i sur de la Rus de Kiev (Bielorússia i Ucrània modernes) es varen incorporar a la noblea lituana i polaca (szlachta). En els sigles XVI i XVII, molts d'eixos boyardos ucranians que no varen conseguir obtindre l'estatus de noble varen participar activament en la formació de l'eixèrcit cosaco, en sèu en el sur de l'Ucrània moderna.
Boyardos en l'antiga Moscovia
[editar | editar còdic]Durant els sigles XIV i XV, els boyardos de Moscou varen tindre una influència considerable que va continuar des del periodo de Moscovia. No obstant, començant en el regnat d'Iván III, els boyardos varen començar a perdre eixa influència davant els sars autorisats en Rússia. Per les polítiques expansionista d'Iván III, es necessitaven canvis administratius per a aliviar la càrrega de governar Moscovia.[6] Els menuts principats coneixien als seus súbdits lleals pel seu nom, pero despuix de la consolidació dels territoris baix Iván, la llealtat familiar i l'amistat en els súbdits del boyardo varen convertir a eixos mateixos súbdits en llistes administratives.[6] El rostre del govern provincial va desaparéixer.
La membresía dels boyardos, fins a el XVI, no requeria necessàriament que un fora rus, ni tan sols ortodox, ya que els historiadors senyalen que molts boyardos varen vindre de llocs com Lituània o Nogayos, i alguns varen seguir sent musulmans durant una generació en acabant de que els mongoles anaren expulsats.[7] Lo interessant dels boyardos són els seus deures implícits. Degut a que els boyardos no varen ser instituïts constitucionalment, gran part dels seus poders i deures provenien d'acorts firmats entre príncips. Els acorts, com un entre Ivan III i Mijaíl Borisovich en 1484, varen mostrar cóm les llealtats devien guanyar-se i assegurar-se, en lloc de ser implícites i eixecutades.[8]
En lloc de que el Gran príncip supervisara personalment les seues terres, va tindre que dependre dels seus capitans i assessors propencs per a supervisar les operacions diàries.[6] En lloc de la gran veu que els boyardos tenien anteriorment en les seues funcions d'assessorament, ara tenien menys poder de negociació i movilitat.[9] Varen respondre a preguntes formulades pel gran príncip, i Ivan III inclús es va assegurar d'obtindre la seua aprovació en events especials, com el seu matrimoni en Zoe Paleóloga o l'atac a Nóvgorod.[10] Açò va ser per a assegurar que els boyardos i el seu poder militar permaneixqueren lleals al sar. El gran duc també es va assegurar de que els llauradors no pogueren abandonar les terres dels príncips, o d'un lloc a un atre, a mitan de la década de 1400, establint efectivament la servitut.[11] Els boyardos també varen obtindre recompenses i regals. Alguns boyardos varen ser enviats a les regions com a governadors, i podrien "alimentar-se" dels locals d'esta manera.[12] Aixina i tot, a fins de el XV, la membresía de boyardos havia disminuït, i el mèrit, en lloc de pertànyer a la família, va decidir quí es va convertir en boyardo.[13] Després, Iván IV es va convertir en el sar, i es varen implementar canvis més radicals.
Ivan IV es va convertir en Gran príncip de Moscovia en 1533 a l'edat de tres anys, pero vàries faccions boyarcas varen intentar competir pel control de la regència.[14] Quan Iván IV es va convertir en sar en 1547, el poder polític independent dels boyardos va quedar obsolet. L'independència i autonomia experimentada pels príncips de les regions en el Principat de Moscou va ser abolida baix Iván IV a fins de el XVI, convertint-los en "els fills del príncip", o simplement simples boyardos al servici del Gran Príncip.[15] Ivan IV va dividir a la Rus en dos parts en 1565, i en la part privada, va començar el terror.[14] Els boyardos varen intentar unir-se i resistir, pero en lloc d'establir constitucionalment el seu paper en el govern, Ivan IV va esclafar implacablemente a l'oposició boyarda en l'us del terror opríchnina.[16] Les concessions de terres també es varen otorgar a subjectes que prestaven servici militar, i pronte este tipo de concessió de terres es va convertir en el més comú en comparació a les terres heretades entre els boyardos.[16] Iván IV va consolidar el seu poder, va centralisar el poder real i va fer tot lo possible per a frenar l'influència dels príncips.
Despuix d'Iván IV, va començar un moment de problemes quan el seu fill Teodoro I de Rússia va morir sense un hereu terminant en la dinastia Rúrik.[14] El boyardo Borís Godunov va intentar proclamar-se sar, pero vàries faccions de boyardos es varen negar a reconéixer-ho.[14] El caos va continuar en acabant de que el primer Fals Dmitri va prendre el tro, i va esclatar la guerra civil.[14] Quan els Románov es varen fer en el zarato, el XVII es va convertir en un ple de reformes administratives. Es va introduir un còdic llegal integral i s'estava començant a formar una fusió dels boyardos en la burocràcia d'èlit.[14]
Al final dels Temps Térbols, els boyardos havien perdut casi tot el poder independent que tenien. En lloc d'anar a Moscou per a guanyar més poder, els boyardos es varen sentir derrotats i es varen sentir obligats a anar a Moscou per a mantindre una Rússia unida i forta.[17] Segon, els boyardos varen perdre els seus principats independents, a on varen mantindre tot el seu poder, i en el seu lloc varen governar districtes i regions baixe el gran príncip de l'época. Els boyardos també varen perdre la seua influència assessora sobre el gran príncip en ferramentes com la duma, i en canvi el gran príncip ya no es va sentir obligat a escoltar les demandes dels boyardos. Finalment, el sar ya no temia perdre el seu respal militar, i l'unificació de Rússia va adquirir una importància capital. En Pedro el Gran, l'última tacha en l'ataüt va succeir pel poder del boyardo, i mai es recuperarien de les seues reformes administratives.
Pedro el Gran, que va prendre el poder en 1697, es va encarregar de occidentalizar Rússia i posar-se al dia en el món modern. Despuix de la tumult dels streltsí de 1698, Pedro el Gran va retornar a Rússia, obligant als funcionaris del govern i a aquells que eren financerament capaços de tindre cares afaitades i vestir-se en roba occidental.[18] Pedro també va reformar el sistema judicial i va crear un senat en membres designats per ell, reemplaçant a l'antic consell de boyardos que originalment assessorava al sar.[18] Este moviment que va fer va ser un dels molts que varen desmantellar els poders i l'estat que els boyardos posseïen anteriorment. Pedro estava expulsant de la cort a la facció conservadora i religiosa dels boyardos, i en el seu lloc utilisava a funcionaris estrangers i russos per a omplir el sistema administratiu. Varis boyardos, aixina com uns atres nobles, es varen manifestar en contra d'estes reformes, inclós l'historiador Mijaíl Scherbátov, qui va declarar que les reformes que Pedro va fer varen ajudar a destruir la tradició russa, i varen crear persones que varen intentar "obrir-se camí, afalagant i humiliant al monarca i als grans en tots els sentits".[18] Aixina i tot, les reformes varen continuar, ya que en este punt, el sar posseïa massa poder, i Rússia es va convertir en una monarquia absoluta cada volta més en cada governant.
Boyardos en Galícia
[editar | editar còdic]En ser part de Rutenia (també coneguda en la historiografia russa com la Rus de Kiev), la noblea gáulica originalment es dien boyardos. En l'anexió de la Galícia de l'Est (Galícia) pel Regne de Polònia com a resultat de les guerres de Galícia-Volynia, els boyardos locals es varen equiparar des de 1430 en drets junt en la noblea polaca (szlachta). Un gran número de boyardos va fugir a les terres del Gran Ducado de Lituània en Volinia i Podolia.[19]
Boyardos en Valaquia i Moldàvia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Boyardos de Valaquia i Moldàvia.
En les regions dels Cárpatos a on habiten els rumans, la classe boyarda (boier) va sorgir dels caps —cridats cneaz («líder») o jude («juge») en les àrees al nort del Danubio, i celnic al sur del riu— de comunitats rurals a principis de l'Edat Mija,[20] inicialment elegides, que després varen fer les seues atribucions judicials i administratives hereditàries i les varen expandir gradualment a atres comunitats. Despuix de l'aparició d'estructures polítiques més alvançades en l'àrea, el seu poder privilegiat va tindre que ser confirmat pel poder central, que va utilisar esta prerrogativa per a incloure en la classe boyarda a individus que es distinguien en les funcions militars o civils que realisaven (assignant-les terres dels dominis principescos).
La condició boyarda
[editar | editar còdic]La jerarquia social rumana estava composta per boyardos, mazil i răzeș. Ser boyardo implicava tres coses: ser propietari d'una terra, tindre siervo i tindre una funció militar i/o administrativa. Un boyardo podria tindre una funció estatal i/o una funció judicial. Estes funcions es varen cridar dregătorie o boierie. Solament el príncip tenia el poder d'assignar una boierie. Els terratinents en siervo pero sense funció es varen classificar com mazil, pero encara es consideraven d'orige noble (din vos boieresc, que es traduïx lliteralment com «d'ossos boyardos»). Els menuts terratinents que posseïen un domini sense distinció (devălmășie) o siervo es dien răzeși. Segons alguns historiadors, eren descendents de terratinents mazil.[21]
Orige
[editar | editar còdic]Encara que les funcions solament podien ser otorgades pel príncip i no eren hereditàries, la possessió de la terra era hereditària. El príncip podia donar terres a algú, pero no podia arrebatar-li-les al seu posseïdor, llevat per raons séries com la traïció. Per lo tant, hi havia dos tipos de boyardos: aquells els antepassats dels quals, com a caps de les antigues comunitats rurals, havien tingut terres abans de la formació dels estats feudals, de modo que el príncip simplement va confirmar la seua condició preexistente com a terratinents; i aquells que varen adquirir el seu domini d'una donació principesca o que ho varen heretar d'un antepassat que ho va adquirir a través de dita donació (com la distinció entre Uradel i Briefadel en el Sacre Imperi Romà i en els seus règims successors feudals). Durant el règim dels fanariotas, també va haver boyardos que no tenien terra, sino solament una funció. D'esta manera, es podria aumentar el número de boyardos venent funcions a els qui pogueren pagar-los.[22]
Jerarquia
[editar | editar còdic]L'estreta aliança entre la condició de boyardo i les funcions militars-administratives va conduir a una confusió, agravada pels fanariotas: estes funcions varen començar a considerar-se com a títuls nobles, com en Occident. De fet, este no va ser el cas en absolut. Tradicionalment, els boyardos s'organisaven en tres estats: boyardos del primer, segon i tercer estat. Per eixemple, va haver una primera o una gran postelnic, una segona postelnic i una tercera postelnic, cada una en les seues diferents obligacions i drets. La diferència de condició era visible inclús en l'aspecte físic o vestimenta. Solament els boyardos del primer estat tenien dret, per eixemple, a deixar-se créixer la barba, el restant solament tenia dret a un bigot. Dins de la classe dels boyardos del primer estat, estava la subclasse dels «grans boyardos». Eixos eren grans terratinents que també tenien algunes funcions molt altes, com la funció del gran vornic. Per damunt d'eixos grandiosos boyardos sol estava el príncip.
El príncip
[editar | editar còdic]Per lo general, un príncip era un boyardo abans de la seua elecció o nomenament com a príncip, pero esta no era una condició absoluta. Inicialment, solament els descendents principescos podien ser elegits príncips. No obstant, durant l'época dels fanariotas, qualsevol home podria ser un príncip si el sultà ho nomena (i lo suficientment ric com per a comprar esta cita del gran visir). Durant la sobirania otomana, i especialment durant el règim dels fanariotas, el títul de Príncip es va convertir en una funció administrativa dins de la jerarquia otomana imperial. El títul de Príncip de Valaquia o Moldàvia era equivalent en dignitat al d'un bajá en dos coes de cavall.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Behind the names: Pajari
- ↑ Bulgarian Etymological Dictionary, Volume I, Bulgarian Academy of Sciences publishing house, 1971, p. 71
- ↑ 3,0 3,1 9th century stone inscription from Bulgària mentioning boyars ( boila)
- ↑ 4,0 4,1 Vasmer's Etymological Dictionary (Russian)
- ↑ «Constantine Porphyrogenitus, de Cerimoniis aulae Byzantinae, II, 46–47». Archivat des d'el original, el 20 de març de 2002. Consultat el 17 de març de 2020.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 “Reflections on the Boyar Duma” . The Slavonic and East European Review 45 (104): 76–123.
- ↑ “Princes Cherkaaskii or Circassian Murzas: The Kabardians in the Russian Boyar Elite, 1560–1700” . Cahiers du Monde Russe 45 (1/2).
- ↑ “The Duty to Denounce in Muscovite Russia” . Slavic Review 31 (4). doi:.
- ↑ “Reflections on the Boyar Duma” . The Slavonic and East European Review 45 (104).
- ↑ “Reflections on the Boyar Duma” . The Slavonic and East European Review 45 (104).
- ↑ “Feudalism in Russi” . Speculum 14 (3).
- ↑ “Reflections on the Boyar Duma” . The Slavonic and East European Review 45 (104).
- ↑ “Reflections on the Boyar Duma” . The Slavonic and East European Review 45 (104).
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 «Muscovite Period». Library of Congress. Archivat des d'el original, el 21 de maig de 2016. Consultat el 12 de maig de 2016.
- ↑ “Feudalism in Russi” . Speculum 14 (3).
- ↑ 16,0 16,1 “Feudalism in Russi” . Speculum 14 (3).
- ↑ A History of Russia, Volume 2, New York: Russell and Russell.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 Makers of the Western Tradition, New York: St. Martin's, p. 29.
- ↑ Szlachta. Encyclopedia of Ukraine
- ↑ Djuvara, p.131
- ↑ Djuvara, p.136
- ↑ Ionescu, p.63
Bibliografia
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Boyardo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.