Butia odorata
La palmera butiá (Butia odorata) és una espècie del gènero Butia de la família de les palmeres (Arecaceae). Habita en el centre-surest de Sudamérica formant grans boscs monoespecíficos, es destaca entre ells els Palmares de Rocha en Uruguay.
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]La palmera B. odorata és nativa del sur de Brasil, en el centre-este i surest del estat de Riu Gran del Sur, sent típica de la porció austral del districte fitogeográfico de la Restinga, habitant cap a l'interior en ales serranes. També es troba en l'est del Uruguay, en praderies i grans planicies en drenage deficient, en les que forma extensos boscs monoespecíficos. També ocupa àrees arenenques, pedregosas, costa marina, albardones ribereños dels estanys i s'associa a elements selváticos i del mont ribereño que acompanyen cursos fluvials. Conten en poblacions naturals els departaments de Cerro Llarc, Maldonado, Rocha i Trentatrés.[1]
Els eixemplars jovenils d'esta palmera no soporten el pastoreig del ganado, per lo que les seues formacions pures, conegudes com “palmares”, estan amenaçades per esta causa, ya que es veuen impedides de realisar l'indispensable successió d'edats, observant-se només eixemplars centenaris.[2]
En Argentina li l'ha reportat com adventicia en la reserva Costanera Sur, en la ribera en el Riu de l'Argent en Buenos Aires.[3]
Característiques
[editar | editar còdic]B. odorata és una palmera de raïl profunda i fins a 9 metros d'altura, en diàmetros del estípite d'entre 32 i 58 cm.
Les fulls són pinnadas, en el raquis recurvado, de color vert-azulado a grisáceo, de fins a 3 metros de llongitut al final d'un pecíol de 60 cm de llarc, subleñoso i en espines. Els folíols s'inserten en el raquis en un únic pla, formant d'esta manera una lletra “V”. Les bases dels fulls queden caigudes adherides al estípite.
La floració ocorre cap al final de la primavera, presentant inflorescèncias grogues o rojoses, de fins a 130 mm de llarc, les que sumen fins a 100 flors monoicas protegides per una espata acanalada i leñosa; les masculines ocupen l'extrem del espádice i exhibixen 6 estams, 3 pétals i 3 sépals. Les femenines tenen l'ovari súpero i el periant imbricado. Una característica diagnòstica és que en l'inflorescència les bràctees del talle són més amples prop de la part mija de la part expandida i es van aprimant gradualment cap a l'àpiç. La polinisació és entomófila.
Frut
[editar | editar còdic]Fructifica en arracada, solament una volta en l'any, a fi de l'estiu austral i fins a començos de l'autumne (entre març i abril). El frut és una drupa, esfèrica o oblonga, a sovint més ampla que llarga, en diàmetros d'al voltant de 25 mm; la seua coloració és verda quan encara no maduren i groc o taronja en madurar. Posseïxen abundant polpa sucosa i aromàtica, de consistència acuosa, comestible, posseïx sabor agridulce. El carozo és redonejat i marró, el qual dispon de dos o tres llavors en el seu interior.[4][5] Poden consumir-se frescs. També poden macerarse en alcohol per a obtindre un licor; un atre us possible és hervir en sucre per a fer dolç, melada. La llavor mòlta i torrada es pot amprar com a substitut del café. També es poden utilisar per a fer vinagre.[6] És molt ric en vitamina C, segons un estudi realisat pel Laboratori Tecnològic de l'Uruguay (LATU). Les propietats d'este frut, li dona major valor al recurs natural el qual es troba en perill d'extinció.[7]
- Dispersió de llavors
La dispersió actual de les seues llavors és per endozoocoria mediada pel rabosot de les pampes[8]
Usos
[editar | editar còdic]- Cultiu ornamental
En ser Butia odorata una de les espècies de palmeres que millor soporta el fret (fins a -10 Cº) i la neu, li l'ha introduït al cultiu com planta ornamental en #latitut templades i fredes de tot lo món. Preferix sols llaugerament alcalinos o neutres, be drenados, solts, arenencs, encara que és una espècie adaptable i molt resistent. Creix be en exposició solejada, si be en ombra moderada els fulls creixen més llargues lo que li otorga a l'eixemplar un aspecte més elegant en comparació als que són cultivats a ple sol. Per a un ritme de creiximent més veloç, durant l'época de creiximent precisa prou recs i fertilisació, pero en l'hivern tolera be la sequia. No és recomanable per a climes tropicals.
Si ben naturalment tenen distribucions alopátricas, en cultiu li la sol confondre en l'estretament emparentada yatay, la qual és més alta, de frut incomestible més gran i allargat, i més sensible a l'excés d'humitat del sol, no soportant el encharcamiento.
- Utilisació alimentícia
De les seues llavors s'extrau un oli comestible. Els fruts madurs posseïxen abundant polpa sucosa (rica en sacarosa) i comestible (crua) per al ser humà, si be poden presentar alguns certa acidea. En dita polpa es preparen licors, melades i salses agridulces per a acompanyar carns torrades.
- Utilisació textil
Entre la década de 1930 fins a mediats de la década de 1970, en el sur de Brasil i l'Uruguay esta palmera tenia una importància econòmica en el rubro textil puix dels seus fulls s'extrea el cridat pèl vegetal, el que era utilisat en la fabricació de matalafs i mantes.[9]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Esta espècie va ser descrita originalment en l'any 1891 pel botànic brasiler João Barbosa Rodrigues baixe el nom científic de Cocos odorata indicant que habitava en camps de Riu Gran del Sur i en l'illa dels Pares, prop del riu Cebollatí (estany Merín), Uruguay.[10][11]
En l'any 1916 Odoardo Beccari va acceptar a miges el nom propost per Barbosa Rodrigues puix va crear Butia capitata var. odorata (Barb. Rodr.) Becc.[12]
Butia capitata ya havia segut descrita originalment en l'any 1826 pel botànic alemà Carl Friedrich Philipp von Martius baixe el nom científic de Cocos capitata indicant que habitava prop de la ciutat de Montes Clars, en l'estat de Mines Gerais, sent una espècie característica del tancat i endèmica de la regió del Planalto Central de Brasil. Abdós tàxons són clarament diferents i les poblacions naturalment més pròximes estan separades entre sí per uns 1000 quilómetros de distància.
A pesar d'açò, Glassman en l'any 1979 va passar tant a Cocos odorata com a Butia capitata var. odorata a la sinonímia de Butia capitata, si be va recomanar la necessitat de continuar estudiant el problema taxonómico.[13]
En la segona mitat de la década de 1990, l'especialiste en esta família Henderson[14] va indicar sobre les palmeres de la població austral que: “...tal volta deurien ser reconegudes com una espècie separada, en el cas de la qual Butia odorata seria el nom correcte”, postura que va rebre el respal d'atres especialistes. En l'any 2004 en la seua tesis doctoral,[15] Marcato va crear el nom de Butia odorata (Barb.Rodr.) Noblick ex Marcato, pero mai va publicar la seua tesis ni el nom. En eixe mateix any Lorenzi i uns atres varen publicar el nom de Butia odorata (Barb.Rodr.) Noblick i Pirani, pero carien d'una referència basionímica adequada, per la qual cosa la transferència va fracassar.[16]
En l'any 2010 també Lorenzi i uns atres varen publicar el nom de Butia odorata Noblick i Lorenzi,[17] pero tenia una referència basionímica errònea, per lo que representa un nom illegítim. Finalment es va publicar la transferència Butia odorata (Barb. Rodr.) Noblick, la que va passar a ser considerada com la final, llegal i oficial de Cocos odorata Barb. Rodr. cap al gènero Butia, en la seua referència basionímica correcta.[18]
El nom genèric Butia prové del nom vernàcul dau en Brasil als membres d'este gènero.
Vejau també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Brussa, Carlos Antonio (1998). “L'Uruguay i les seues palmeres. Una família cimbreante.” Per l'ingenier agrònom forestal Carlos Antonio Brussa. Suplement “Jardins” del diari El País, de Montevideo. novembre de 1998.
- ↑ Chebataroff, J. (1971). Condicions ecològiques que influïxen en la distribució de les palmeres de l'Uruguay. Montevideo, Uruguay: Facultat d'Humanitats i Ciències, 24p. Treballs d'investigació i de revisió nº4.
- ↑ Hurrell, Juliol A.; Delucchi, Gustavo; Correja, Maevia Noemí; Sánchez, Marcela Inés; Roitman, Germán; Buet Costantino, Fernando; Ulibarri, Emilio A.; Guaglianone, Encarnación R.; Tur, Nuncia M. (2009). Flora Rioplatense. Sistemàtica, ecologia i etnobotánica de les plantes vasculars rioplatenses. Partix 3. Monocotiledóneas. Volum 4: Asparagales, Dioscoreales, Liliales. Editorial Lola. Buenos Aires. 2009. 407 p.
- ↑ EcuRed. «Butia capitata». Consultat el 4 de setembre de 2014.
- ↑ http://www.lr21.com.uy/societat/56440-de-la-cana-en-butia-al-calcer-mes-famós-en-el-rio-de-el-argent
- ↑ Naturalea. «Palmera butiá La reina cenicienta». Archivat des d'el original, el 12 de novembre de 2015. Consultat el 4 de setembre de 2014.
- ↑ Economia i Mercat. «Des dels palmares als consumidors». Archivat des d'el original, el 4 de setembre de 2014. Consultat el 4 de setembre de 2014.
- ↑ Molina-Espinosa, B & Rodríguez-Mazzini, R. (2001). Biologia i conservació del palmar de butiá (Butia capitata) en la reserva de biosfera Banyats de l'Est. Série: Documents de Treball N°.34 PROBIDES 33 p. ISBN 9974-7611-3-1. PDF.
- ↑ Bondar, G. (1964). Palmeiras do Brasil. São Paulo – SP: Secretària dona Agricultura do Estat de São Paulo - Institut de Botânica; Editora Gràfica Irmãvos Andrioli S/A.
- ↑ Barbosa Rodrigues, João (1891). Plantes novas cultivades no Jardim Botanico do Rio de Janeiro 1: 10–14.
- ↑ Barbosa Rodrigues, João (1903). Sertum Palmarum Brasiliensium, ou Relation dones Palmiers Nouveaux du Brésil, Découverts, Déscrits et Dessinés d’aprés Nature 1: 1–140, 2: 1–114.
- ↑ Beccari, O. (1916). Il genere Cocos Linn. i li palme affini. Agric. Còlon 10: 489–524.
- ↑ Glassman, S. F. (1979). Re-evaluation of the genus Butia with a description of a new species. Principes 23: 65–79.
- ↑ Henderson, A., G. Galeano and R. Bernal (1995). Palms of the Americas. Princeton University Press.
- ↑ Marcato, A. C. (2004). Revisão taxonômica do gênero Butia (Becc.) Becc. i filogenia dona subtribo Butiinae Saakov (Palmae). PhD. Thesis. Institut de Biociências dona Universidade de São Paulo.
- ↑ Lorenzi, H.; H. M. Hermes, J. T. De Medeiros Costa, L. S. C. De Cerqueira and I. Ferreira (2004). Palmeiras Brasileiras i Exoticas Cultivades. Institut Plantarum de Estudos dona Flora Ltda.
- ↑ Lorenzi, H.; L.R. Noblick, F. Kahn and I. Ferreira (2010). Brazilian Flora Arecaceae (Palms). Plantarum de Estudos dona Flora Ltda.
- ↑ Noblick L. (2011). Validation of the name "Butia odorata" Palms-Journal of the International Palm Society, 55(1), 48.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Butia odorata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.