Caldea

Caldea

Caldea és el nom en que es va conéixer en l'Antiguetat la regió situada en la mija Mesopotamia, en establir-se en ella els caldeos. Posteriorment esta denominació es va estendre a tota la regió de Babilonia, pero solament deu cridar-se Caldea a la zona extrema sudoriental de la part meridional de la conca del Éufrates i el Tigris, pròxim als deserts d'Aràbia. El terme 'caldea' prové del llatí Chaldaeus, i este a la seua volta del grec antic Χαλδαῖος, i est, finalment, del acadio kaldû.

Durant un periodo de debilitat en el regne de Babilonia de les tribus semíticas orientals, varen aplegar a la regió des d'el Llevant entre els sigles XI i IX a. C. migrants de noves tribus semíticas occidentals. Les primeres onades estaven formades per suteanos i arameos, seguits un sigle més vesprada pels kaldu, grup que més vesprada es coneixeria com caldeos o caldeos. Estes migracions no varen afectar al poderós regne i imperi d'Asiria en Alta Mesopotamia, que va repelir estes incursions.

Estos caldeos nómades es varen assentar en l'extrem surest de Babilonia, principalment en la vora esquerra del Éufrates. Encara que durant un curt periodo de temps el nom es va referir comunament a tot el sur de Mesopotamia en la lliteratura hebrea, açò va ser un error geogràfic i històric, ya que Caldea pròpiament dita era en realitat només la planura en l'extrem surest formada pels depòsits del Éufrates i el Tigris, S'estenia uns 650 km a lo llarc del curs d'estos rius i tenia un esgambi mig d'uns 160 km. Va haver varis reis d'orige caldeo que varen governar Babilonia. Del 626 a. C. al 539 a. C., una família #gobernant denominada dinastia caldea, cridada aixina pel seu possible orige caldeo, va governar el regne en el seu apogeu baix l'Imperi neobabilónico, encara que l'últim governant d'este imperi, Nabonido (556-539 a. C.) (i el seu fill i regente Belsasar) va ser un usurpador d'ascendència asiria.

Orige

Els caldeos varen ser una tribu semítica d'orige desconegut que es va assentar en Mesopotamia meridional en la part anterior de l'I mileni a. C. Per la seua llengua s'assumix que estan relacionats en els arameos, encara que es varen assentar més al sur que els arameos, els qui s'havien assentat en Mesopotamia superior, i Síria. No obstant els caldeos "pròpiament dits" eren els sumir o turaníes que es varen impondre als atres dos elements de la població que eren els següents:

• Casitas
• Acadios

Els autors romans varen cridar caldeos als astrólogos i als matemàtics de Babilonia. En époques modernes, els catòlics de Mesopotamia són cridats caldeos.

Territori

En la primera época, entre principis de el IX i finals de el VII a. C., mat Kaldi era el nom d'un menut territori fundat per emigrants esporàdicament independents baix el domini del Imperi neoasirio (911-605 a. C.) en el surest de Babilonia, que s'estenia fins a les costes occidentals del Golf Pèrsic.

També s'utilisa l'expressió mat Bit Yâkin, aparentment com a sinònim. Bit Yâkin era el nom de la més gran i poderosa de les cinc tribus dels caldeos, o equivalentemente, el seu territori.

L'extensió original de Bit Yâkin no es coneix en exactitut, pero s'estenia des del baix Tigris fins a la península aràbiga. Sargón II menciona que s'estenia fins a Dilmun o "terra de la mar" (Aràbia Oriental llitoral) "Caldea" o mat Kaldi es referia generalment a la terra baixa, pantanosa i aluvial al voltant dels estuaris del Tigris i el Éufrates, que en aquella época abocaven les seues aigües a la mar per boques separades.

La capital tribal Dur Yâkin va ser la sèu original de Marduk-Baladan.

Al rei de Caldea també se li cridava rei de Bit Yakin, de la mateixa manera que als reis de Babilonia i Asiria se'ls solia cridar simplement rei de Babilonia o Asur, la capital en cada cas. De la mateixa manera, lo que ara es coneix com el Golf Pèrsic es dia a voltes "la Mar de Bit Yakin", i a voltes "la Mar de la Terra de Caldea".

"Caldea" va passar a utilisar-se en un sentit més ampli, de Mesopotamia meridional en general, despuix del breu ascens dels caldeos durant 608-557 a. C. Est és especialment el cas de la Bíblia hebrea, que es va compondre en gran part durant este periodo (que correspon aproximadament al periodo de captivitat babilònica). El Llibre de Jeremías fa freqüent referència als caldeos (King James Version Chaldees seguint a la LXX Χαλδαίοι; en hebreu bíblic com Kasdîm כַּשְׂדִּים). El Llibre de Habacuc 1:6 els flama "eixa nació cruel i afanyada" (הַגֹּוי הַמַּר וְהַנִּמְהָר). El Llibre de Isaías 23:13 DRB afirma: "He ací la terra dels Caldeanes, no hi havia tal poble, la va fundar l'assiris: varen dur captius als seus forts, varen destruir les seues cases, la varen dur a la ruïna".

Formació

L'història de Caldea solament escomença, en realitat, des de que totes eixes tribus i ciutats es varen unir formant l'estat de Caldea i Babilonia en el nom del primer Imperi caldeo o caldeo-babilònic, els reis del qual residien alternativament en cada una de les quatre ciutats citades i des d'eixe moment l'història de Caldea és l'història de Babilonia.

Imperi caldeo o neobabilónico

Durant el periodo de la dominació asiria de Babilonia, els caldeos varen presentar una resistència forta al regne assiri. Quan Babilonia finalment va restablir la seua independència, es trobava baix una dinastia caldea. Despuix de la caiguda de Babilonia pels perses, els caldeos desapareixen com una tribu separada. Els reis de la dinastia caldea varen ser:

• Nabopolasar: 626 a. C.-605 a. C.
• Nabucodonosor II: 605 a. C.-562 a. C.
• Evilmerodac: 562 a. C.-560 a. C.
• Neriglisar: 560 a. C.-556 a. C.
• Labashi-Marduk: 556 a. C.
• Nabonido: 556 a. C.-539 a. C.
• Belsasar (fill de Nabonido, assumia el mando quan el seu pare estava absent): 539 a. C.

Religió

Els principis religiosos dels sabio caldeos que varen haver d'informar les creències de la cultura caldeo-asiria es varen impregnar del fonament astrológico en aquella religió per lo següent:

• Els sapients sacerdots caldeos dien que cert dia el deu Uanna va eixir del Mar Erytreo, baix la forma d'home, en coa de peix i els va ensenyar astronomia.
• Segons Diodoro Sículo durant molt temps ningú va conéixer millor que els caldeos lo següent:
  • l'influència de certs fenomens;
  • la ciència del pervindre;

Lo més essencial de la seua doctrina era lo següent:

• • els moviments dels cinc planetes que cridaven intérprets;
  • el més important d'estos cinc planetes era #Heli, el Sol;
  • sabien observar l'eixida i ocàs dels astres i el seu color, deduint de la seua observació.

També hi havia atres tipos de deus com:

• Anat, deesa de la fertilitat i la guerra.
• Anshar, pare del cel.
• Anu, el deu del cel més elevat.
• Antu, deesa creadora.
• Apsu, el governant dels deus i dels oceans subterràneus.
• Assur, deu nacional dels assiris.
• Atrahasis, protagoniste del poema épico del mateix nom**.
• Baal, deidad superior a totes les demés i principal deu dels Caldeo-Assiris.
• Damkina, deesa de la mare terra.
• Dumuzi, deu de la vegetació.
• Ea, deu del saber.
• Emesh, deu de la vegetació.
• Enbilulu, deu a càrrec del Éufrates i el Tigris.
• Enmesarraa, deu de les lleis.
• Endursaga, deu heràldic sumerio.
• Enkimdu, deu dels rius i canals.
• Enlil, deu del clima i les tormentes.
• Enten, deu agricultor.
• Enurta, deu de la guerra.
• Ereshkigal, deesa del inframundo.
• Erra, deu de la guerra, disturbis i tumults.
• Gilgamesh, héroe de la gran epopeya de Gilgamesh posterior al diluvi.
• Geshtu-i, deu menor de l'inteligència.
• Gugalanna, consorte de Ereshkigal.
• Gula, deesa de la sanación.
• Hadad, deu del clima.
• Huwawa, guardià del bosc de cedres dels cors.
• Inanna, deesa de l'amor i la guerra, protectora de Uruk.
• Ishtar, deesa de l'amor.
• Isimud, deu mensager.
• Iskur, deu de les tormentes i les pluges.
• Kabta, deu responsable dels picos, #pala i mòles de rajoles.
• Kingu, marit de Tiamat.
• Kishar, pare de la terra.
• Lahar, deesa del ganado.
• Marduk, deu nacional dels babilonios.
• Mummu, deu de les boires terreres.
• Mushdamma, deu posat a càrrec dels edificis i les cases.
• Mušḫoššo, animal mitològic.
• Nabu, deu de les arts d'escriure.
• Namtar, deu sirviente en el inframundo.
• Nannar, deu de la lluna.
• Nanse, deesa de la justícia.
• Nergal, deu del inframundo.
• Nidaba, deesa de la fertilitat i l'escritura.
• Ninazu, deu secundari del inframundo.
• Ningal, deesa de les canyes.
• Ningikuga, deesa de la canyes.
• Ninhursag, deesa de la mare terra.
• Ninkasi, deesa de l'elaboració d'alcohol.
• Ninkurra, deesa mare menor.
• Ninlil, deesa de l'aire.
• Ninmah, deesa creadora.
• Ninsar, deesa de les plantes.
• Ninsikil, deesa patrona del paraís mític de Dilmun.
• Ninsubur, deesa o deu mensager.
• Ninsuna, deesa de les vaques.
• Nintu, deidad mare.
• Ninurta, deu de Nippur.
• Nunbarsegunu, deesa mare.
• Nusku, deu de la llum i el fòc.
• Oannes, personage mitat home mitat peix;
• Pasittu, dimoni que arrebata bebés.
• Shamash, deu del sol i de la justícia.
• Sense, deu de la lluna (un atre nom de Nannar).
• Tasmetu, deesa consorte de Nabu.
• Tiamat, deesa dragó.
• Tishpak, deu de Eshnunna.
• Uras, deesa ctónica (vejau ctónico).
• Utnapishtim, protagoniste del diluvi.
• Utu, deu del sol.
• Uttu, deesa dels teixits i la roba.
• Utukki, dimonis del inframundo.
• Zarpanitu, deesa del naiximent.
• Ziusudra, protagoniste del diluvi.

Els macs caldeos

Els macs caldeos que practicaven les ciències amagades tenien dos tipos de màgia que eren les següents:

• La Màgia blanca, que formava part del cult, per a la qual es comunicaven els macs en els esperits superiors.
• La Màgia negra, condenada per la religió, feta pels hechiceros que explotaven les males passions.

Talismans

Les gents piadoses per a precaver la mala influència de les #fetilla i esperits malignes, usaven talismans que era una bena de tela en fòrmules escrites que es fixaven en lo següent: robes, mobles i figurillas de les divinitats que es duyen suspeses en coll i cilindres de pedra dura.

Llegat

El terme caldeo seguia en us en l'época de Cicerón (106-43 a. C.) molt despuix de que els caldeos hagueren desaparegut. En un dels seus discursos va mencionar a "els astrólogos caldeos", i va parlar d'ells més d'una volta en la seua De Divinatione'. Atres escritors llatins clàssics que parlen d'ells com distinguits pels seus coneiximents d'astronomia i astrologia són Plinio el Vell, Valerio Màxim, Aulo Gelio, Catón el Vell, Lucrecio i Juvenal. Horacio en la seua oda Carpe diem parla dels "càlculs babilònics" (Babylonii numeri), els #horòscops dels astrólogos consultats sobre el futur.

En l'antiguetat tardana, una variant del arameo que s'utilisava en alguns llibres de la Bíblia va ser denominada erròneament caldeo per Jerónimo de Estridón. Eixe us inexacto va continuar a lo llarc dels sigles en Europa Occidental, i va seguir sent habitual durant el XIX, fins que el nom erròneu va ser corregit pels erudits. No obstant, en les fonts asiàtiques occidentals, gregues i hebraicas, el terme per a la llengua parlada en Mesopotamia era comunament "assiri" i més vesprada també "siríaco". En conseqüència, en les primeres mencions "occidentals" registrades dels cristians de lo que hui és Iraq i països propencs, s'utilisa "caldeo" en referència a la seua llengua. En 1220/1, Jacques de Vitry va escriure que "negaven que María fora la mare de Deu i afirmaven que Crist existia en dos persones. Consagraven pa en rent i utilisaven la llengua 'caldea' (siríaca)". En el XV, el terme "caldeos" es va aplicar per primera volta específicament al assiris que vivien en Chipre i que varen entrar en unió en Roma, i ya no només en referència a la seua llengua, sino en el nom d'una nova iglésia.

Els térmens "assiri", i el seu derivat siri, varen seguir sent el terme comú d'ètnia per als habitants de parla aramea del nort de Mesopotamia. Ho utilisaven tant els propis habitants com els seus veïns perses, armenis, àraps, grecs, georgianos i kurdo abans i despuix de l'arribada del cristianisme a Iraq, el noreste de Síria, el surest de Turquia i el noroest d'Iran. La continuïtat asiria en estes regions està ben documentada.

Bibliografia

• Jonas Sufurino - La màgia suprema negra, roja i infernal dels caldeos i dels egipcíacs, 1916, Roma, Itàlia.
• (2003) The Church of the East: A Concise History (en anglés), London-New York: Routledge-Curzon. ISBN 9781134430192.
• Brinkman, John A. (1977). “Notes on Arameans and Chaldeans in Southern Babylonia in the Early Seventh Century B.C.”. Orientalia 46: 304–325.

• (2002).«What Did the Biblical Writers Know, and when Did They Know It?: What Archaeology Ca Tell Us about the Reality of Ancient Israel».Wm. B. Eerdmans Publishing.
• Gallagher, Edmon L. (2012). Hebrew Scripture in Patristic Biblical Theory: Cànon, Language, Text (en anglés), Leiden-Boston: Brill.
• McCurdy, J. Frederic. Jewish Encyclopedia, Chaldea (vol. 3) (en anglés), pp. 661–662.
• Lenorman, Francois. Chaldean Magic: Its Origin and Development (en anglés), London: Samuel Bagster & Sons.
• (2011) Biblical History and Israel's Past (en anglés), Eerdmans. ISBN 978-0-8028-6260-0.
• Nöldeke, Theodor (1871). “Die Namen der aramäischen Nation und Sprache”. Zeitschrift der Deutschen Morgenländischen Gesellschaft 25: 113–131.
• Prince, John Dyneley. Chaldaea (vol. 5) (en anglés), p. 804.
• (1992-08-27) Ancient Iraq (en en), Penguin Books Limited. ISBN 978-0-14-193825-7.
• Sayce, Archibald Henry. Babylon—Babylonia (vol. 5) (en anglés), p. 182–194.
• Vanderhooft, David S. (2017). «Depictions of כשדים ‘Chaldeans’ in Judean Prophecy and Historiography», Now It Happened in Those Days: Studies in Biblical, Assyrian, and Other Ancient Near Eastern Historiography (en anglés), Winona Lake: Eisenbrauns, pp. 171–182.
• Ragozin, Zénaïde A. (1886). Chaldea from the earliest claves to the rise of Assyria (en anglés), London: Unwin.
• Saggs, Henry W. F. (1996). “Chaldeans in the Nimrud Letters”. Wiener Zeitschrift für die Kunde dones Morgenlandes 86: 379–390.

Vore també

• Oràculs caldeos