Caligrafia
La caligrafia (del grec Plantilla:Lang-grc) és l'art d'escriure en «lletra bella», artística i correctament formada,[1][2] seguint diferents estils;[3] pero també pot entendre's com el conjunt de traces que caracterisen l'escritura d'una persona o d'un document.
Una perspectiva clàssica definiria a la caligrafia com el conjunt de lletres escrites que depenen del fluix i ritme de la ploma, pinzell o instrument de vora plana que s'utilisa per al seu traçat.[2] Rufino Blanco va definir la caligrafia com «l'art de representar en bellea els sons orals per mig de signes gràfics, o be, l'única bella art gràfica de la paraula».[4]
Una definició contemporànea de la pràctica de la caligrafia és «l'art d'escriure bell».[5] L'història de l'escritura és una història d'evolucions estètiques emmarcades per les habilitats tècniques, velocitat i llimitacions materials de les diferents persones, époques i llocs.[6]
La caligrafia és l'art a on l'expressió abstracta pot adquirir més importància que la legibilidad de les lletres.[5] La caligrafia clàssica diferix de la tipografia i de l'escritura manual no clàssica, encara que un calígrafo pot ser capaç de crear totes elles.
Casi totes les civilisacions que practiquen l'escritura han desenrollat un art de caligrafia. No obstant, algunes d'elles ho han elevat a un estatus especial, depenent de contexts històrics o filosòfics particulars. Açò pot dur a un cuestionamiento sobre l'us mateix de la paraula caligrafia aplicada a cultures no grecorromanas.
Ademés, el lloc d'este art en Orient ha segut molt diferent del seu lloc en Occident, ya que l'aprenentage de l'art del traç va ser la base de la formació clàssica del pintor oriental, en civilisacions a on no separen l'art de la lletra i el dibuix.[7] En vàries civilisacions orientals, la caligrafia és part de les ciències amagades, la jerarquia (el pensament, el pinzell, la llínea i l'idea filosòfica són inseparables).[8]
És en Occident l'art dels monges copistas, pero també de grans calígrafos responsables de contribuir al prestigi dels seus sobirans i els seus aristócrates. En això, el treball dels calígrafos va ser més en la llínea de buscar una eixecució perfecta per a la glòria dels seus patrocinadors, que en una busca purament «estètica», una noció molt contemporànea.
La caligrafia moderna comprén des d'inscripcions funcionals i dissenys fins a peces de belles arts en els quals les lletres poden o no ser llegibles.[9] La caligrafia clàssica diferix del disseny del tipo i el delineado a mà no clàssic, si ben un calígrafo pot practicar abdós.[10][11][12][13]
Història
[editar | editar còdic]La tradició afirma que els caràcters chinencs, la forma més antiga coneguda d'escritura dels existents hui en dia, varen ser inventats per Cang Jie (cap a 2650 a. C.). Una atra tradició remonta la seua creació als temps de Fuxi, el llegendari primer emperador de China.
La cultura chinenca concedix una gran importància a la caligrafia. Esta es fonamenta en la bellea visual dels ideogramas, la tècnica de la seua realisació i els preceptes metafísics de la cultura tradicional chinenca.
La caligrafia occidental es desenrolla de forma totalment independent. El seu orige és l'alfabet llatí, en el que en l'Edat Mija escrivien els monges copistas sobre pergamí. Aproximadament en la mateixa época la cultura islàmica desenrolla la seua pròpia caligrafia, basada en l'alfabet àrap, i per la prohibició religiosa de representar sers vius, la convertix en un art decoratiu d'ampli us en l'arquitectura.
Atres alfabets es varen desenrollar en atres cultures, i inclús existixen hui en dia, la majoria d'ells en Àsia, i són utilisats de forma habitual en els seus respectius països, encara que globalment tenen una difusió molt menor.
Despuix de l'invenció de l'imprenta per Gutenberg, els llibres alcancen una difusió molt major que la possible fins a llavors i la caligrafia pert importància a favor de la tipografia.
El bolígraf primer, i posteriorment les màquines d'escriure i els ordenadors han supost la desaparició de la caligrafia de la nostra vida quotidiana. No obstant, és hui un art molt viu, una forma d'expressió artística que unix l'escritura en atres arts plàstiques com el dibuix i la pintura i que dona lloc a obres de gran bellea plàstica, en les que constantment busquen inspiració els creadors de noves tipografies. La caligrafia està present al nostre entorn en la publicitat, els logotips de companyies i les etiquetes de molts productes, no obstant la caligrafia ha anat decreixent en el seu us a través del temps aun cuando de manera expressiva es donen alguns alvanços en la busca de noves formes de caligrafia, les mateixes seguixen tenint la seua essència principal.
Una de les manifestacions actuals de la caligrafia és el cridat «caligraffiti». Est és un moviment artístic que ha fusionat l'art de la caligrafia en el grafiti en un entorn generalment urbà i és aixina com es conseguix combinar la tradició en la modernitat.
Ferramentes
[editar | editar còdic]Les principals ferramentes d'un calígrafo són la ploma i el pinzell. Les plomes de caligrafia escriuen en plumillas que poden ser planes, redones o puntagudes.[14][15][16] Per a alguns propòsits decoratius, es poden utilisar plomes de múltiples puntes - pincelar d'acer. No obstant, també s'han creat obres en punta de feltre i bolígraf, encara que estes obres no ampren llínees angulars. Hi ha alguns estils de caligrafia, com l'escritura gòtica, que requerixen una ploma de punta.
La tinta per a escriure sol ser de base acuosa i és molt manco viscosa que les tintes de base oleosa utilisades en l'imprenta. Certs papers especials en alta absorció de tinta i textura constant permeten traços més nets,[17] encara que a sovint s'utilisa pergamí o vitela, ya que es pot utilisar un gavinet per a borrar les imperfeccions i no es necessita una caixa de llum per a permetre que les llínees passen a través d'ella. Normalment, s'utilisen caixes de llum i plantilles per a conseguir llínees rectes sense que les marques de llapis desvirtúen el treball. El paper rayado, ya siga per a una caixa de llum o per al seu us directe, sol estar rayado cada quarto o mija polzada, encara que ocasionalment s'utilisen espais en polzades. Est és el cas de la litterea unciales (d'ahí el seu nom), i el paper colegial-rayado sol actuar be com a pauta.[18]
Les plomes i pinzells de caligrafia més comunes són:
Tipos de caligrafia
[editar | editar còdic]Els tipos de la caligrafia es poden establir en base en la seua representació, al seu us i a la funcionalitat per a la qual varen ser dissenyades.[19]
Per lloc d'orige
[editar | editar còdic]Caligrafia àrap
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Caligrafia àrap.
- En idioma àrap, àrap فن الخط. La caligrafia àrap està regida per una série de regles i de cànons estètics que exigixen estudi i el desenroll d'habilitats, #destrea i talents artístics[20] La caligrafia cúfica és un estil de caligrafia àrap considerat el més antic tipo d'escritura en este idioma àrap, desenrollat en la ciutat de Kufa de la qual pren el nom, actualment en Iraq, a partir d'una modificació de l'alfabet siri antic i utilisada per a escriure els primers eixemplars del Corán.
Caligrafia hebrea
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Escritura Rashi.
- Rashi, és l'acrònim de Plantilla:Lang-he, és el tipo de lletra semi cursiva en el que els comentaris de Rashi són impresos habitualment tant en el Talmud com en la Tanakh. Encara que du el seu nom Rashi mai va usar esta escritura: el tipo de lletra està basat en l'escritura manuscrita semi cursiva sefardita de el XV.
Caligrafia chinenca
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Caligrafia chinenca.
- La caligrafia coneguda com Plantilla:Lang-zh. Els caràcters chinencs poden ser traçats segons cinc estils històrics. Normalment tots són realisats en pinzell i tinta. Estos estils estan lligats intrínsecament a l'història de l'escritura chinenca.
El més antic dels estils (en apogeu en la dinastia Qín, 221 a. C.-206 a. C.), conegut com a escritura del sagell (篆書, zhuànshū), correspon a una adaptació dels caràcters tal com eren gravats, que no pintats, sobre bronze o pedra. Les llínees són fines i puntagudes en els extrems, la curvatura no està exclosa, la forma dels caràcters és relativament lliure: este tipo de traç no seguix les pautes de les que es parla en els demés estils i que són essencialment degudes al pinzell. Els caràcters encara estan prou prop del pictograma: la seua forma no sempre pot ser deduïda de la forma moderna, ya que són formes antigues que han sofrit vàries alteracions fins a aplegar a la seua forma actual. Per lo tant, cal deprendre el traç dels caràcters individualment i la seua llectura no és possible per al profà que no coneix més que els caràcters moderns.
Caligrafia japonesa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Shodō.
- La caligrafia coneguda com Shodō (書道 shodō?) Es considera un art en Japó, i una disciplina molt difícil de perfeccionar; s'ensenya com una matèria més als chiquets japonesos durant la seua educació primària.
Escritura regular (楷書 Kaisho?) (pinyin, kǎishū): com el seu nom indica, este estil és considerat el més estàndar de tots, i el seu us és diari en Japó i China. Per la seua precisió en els traços, és l'estil més fàcil d'entendre. Ademés, és el menys ornamental i decoratiu de tots els estils, per la poca llibertat artística que dona a l'escritor, i per les estrictes normes que comporta (l'orde dels traços deu ser estrictament seguit). El seu us en Japó es remonta al periodo Heian (794-1185), i va ser popularisat pels monges Zen, fins a convertir-se en l'estil més comú en l'escritura diària japonesa.
Caligrafia coreana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Caligrafia coreana.
- És la tradició coreana de l'escritura artística en Hangul o Hanja, respectivament, l'alfabet coreà i caràcters chinencs introduïts en Coreja ya en el segon o tercer sigle d. C.
Caligrafia georgiana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Caligrafia georgiana.
- És una forma de caligrafia o escritura artística de la llengua georgiana que s'ha practicat en els tres alfabets georgianos. Existix una tradició de sigles en este art i el cristianisme ha tingut un paper important en la vida lliterària georgiana, ya que els monges i atres religiosos de l'iglésia ortodoxa georgiana han deixat molts manuscrits i registres històrics.
Caligrafia occidental o llatina
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Caligrafia occidental.
- La caligrafia occidental o caligrafia llatina és la caligrafia basada en l'us del alfabet llatí, creat pels romans, i en un sentit més ampli comprén també els treballs realisats amprant l'alfabet grec o el cirílico. Els elements constitutius de l'escritura en la caligrafia són cinc: la morfologia, l'àngul d'escritura, el ductus, el mòdul i el pes de l'escritura.
- Orígens
- Els romans, a colp de cincel, esculpían sobre pedra en un alfabet que constava únicament de les que hui es denominen lletres mayúscules, les harmòniques proporcions les han fet aplegar casi sense canvis fins als nostres dies. L'omnipresent tipografia Claves New Roman d'ordenadors deriva directament de la forma de les lletres romanes, com el seu nom dona clarament a entendre.
- Tècnica
- Ademés de les inscripcions en pedra, també escrivien els romans sobre rolls de papir, ben imitant la lletra capital (els apèndixs en els extrems dels traços servien, en el taller sobre la pedra, per a «tancar» cada u d'estos i aixina evitar que la roca badara més allà del final del traç) o be en una forma similar pero més simplificada i adaptada al material de respal anomenada "Rústica". Per a documents més informals, els romans usaven les lletres cursivas, que a lo llarc dels sigles acabarien convertint-se en les nostres lletres minúscules.
- Els romans varen ser substituint els rolls de papir pels primers llibres, fets inicialment en pergamís (pell curtida d'animals) doblats per la mitat. Durant tota l'Edat Mija els monges varen copiar còdexs manuscrits, generalment texts sagrats, sobre pergamí en els scriptoriums de les seues monasteris. Per a ells, la caligrafia era molt més que un treball: era una manera d'oració.
- El resultat de la seua dedicació va ser una forma d'art: precioses inicials cridades capitulares o versales, per estar situades al principi de cada vers, diminutes ilustracions anomenades #allumenament (en sentit estricte este nom deuria aplicar-se només a les que es realisaven utilisant profusamente el pa d'or la lluentor d'este material és el que dona lloc al nom de les ilustracions que utilisen esta tècnica).
Atres criteris
[editar | editar còdic]Caligrafia per autor
[editar | editar còdic]Com per eixemple:
- Artícul principal → Caligrafia infantil.
- Fa referència a l'escritura correctament formada en la seua traces i elements que deuen deprendre els chiquets i en general aquells que s'inicien en l'escritura d'una llengua.
Caligrafia per estil
[editar | editar còdic]Com per eixemple, dins de les occidentals:
Ademés de 26 lletres del alfabet llatí, la lletra gaèlica deu incloure algunes vocalés en accent agut (Áá Éé Íí Óó Úú), aixina com un conjunt de consonants en punt diacrític (Ḃḃ Ċċ Ḋḋ Ḟḟ Ġġ Ṁṁ Ṗṗ Ṡṡ Ṫṫ) i el signe tironiano ⁊ que s'usa en agus, que significa i en irlandés. A sovint també s'usen formes insulars de les lletres s i r, i algunes d'elles contenen un número de #lligam que s'usaven en la caligrafia primerenca i que deriven de la tradició del manuscrit. La i minúscula es dibuixa sense punt (encara que no és la ı sense punt turca) i les lletres d, f, g i t tenen formes insulars. Molts tipos de lletres gaèliques tenen formes celtes per a les lletres j, k, q, v, w, x, i i z, i típicament proveïxen soport per a les vocals d'atres llengües celtes. També distinguixen entre & i ⁊ (tal i com ho feya la tipografia tradicional), encara que alguns tipos de lletra moderns per error reemplacen l'et pel tipo tironiano perque abdós signifiquen i.
La caligrafia uncial (del llatí unciālis, 'd'una polzada') és un tipo d'escritura en el que tot el text s'escrivia en lletres mayúsculas, prenent «mayúscula» en el seu sentit paleogràfic, és dir, un tipo de lletra que queda determinat per dos llínees paraleles horisontals (la minúscula requerix quatre). Va ser d'us comú entre els sigles Plantilla:SIGLE i Plantilla:SIGLE, principalment pels escrigas llatins i grecs. Des de el Plantilla:SIGLE i fins a el Plantilla:SIGLE este tipo d'escritura es va utilisar a sovint en títuls i lletres capitals.
Caligrafia temàtica
[editar | editar còdic]Des d'un punt de vista artístic:
Caligrafia moderna
[editar | editar còdic]Renaixença
[editar | editar còdic]En acabant de que l'imprenta es va tornar omnipresent des de el XV en avant, la producció de manuscrits allumenats va començar a declinar.[21] No obstant, l'auge de l'imprenta no va significar el fi de la caligrafia.[22]
La renaixença moderna de la caligrafia va començar a fins de el XIX, influenciat per l'estètica i la filosofia de William Morris i el moviment Arts and Crafts. Edward Johnston és considerat el pare de la caligrafia moderna.[23][24][25] Despuix d'estudiar còpies publicades de manuscrits per l'arquitecte William Harrison Cowlishaw, va conéixer a William Lethaby en 1898, director de l'Escola Central d'Arts i Oficis, qui li va aconsellar que estudiara manuscrits en el Museu Britànic.[26]
Açò va despertar l'interés de Johnston en l'art de la caligrafia en l'us d'una ploma de traç ample. Va començar un curs de docència en caligrafia en la Central School de Southampton Row, Londres a partir de setembre de 1899, a on va influir en el dissenyador tipogràfic i escultor Eric Gill. Frank Pick li va encarregar que dissenyara un nou tipo de lletra per al metro de Londres, que encara s'usa en l'actualitat (en modificacions menors).[27]
Se li ha atribuït el mèrit de reviure l'art de la caligrafia i les lletres modernes sin ayuda de ningú a través dels seus llibres i ensenyances: el seu manual sobre el tema, Writing & Illuminating, & Lettering (1906) va ser particularment influent en una generació de tipógrafos i calígrafos britànics, incloent Graily Hewitt, Stanley Morison, Eric Gill, Alfred Fairbank i Anna Simons. Johnston també va idear l'estil d'escritura caligràfica redona, senzillament elaborada, escrita en una ploma ampla, coneguda hui com la mà Fundacional. Johnston inicialment va ensenyar als seus estudiants una mà uncial usant un àngul de llapis pla, pero després va ensenyar la seua mà usant un àngul de llapis inclinat.[28] Primer es va referir a esta mà com "Mà Fonamental" en la seua publicació de 1909, Manuscrit i inscripcions per a escoles i classes i per a l'us d'artesans.[29]
Desenrolls posteriors
[editar | editar còdic]Graily Hewitt va ensenyar en l'Escola Central d'Arts i Oficis i va publicar junt en Johnston durant la primera part del sigle. Hewitt va ser fonamental per al resorgiment del dorat en la caligrafia, i la seua prolífica producció en disseny tipogràfic també va aparéixer entre 1915 i 1943. Se li atribuïx el resorgiment del dorat en algeps i pa d'or sobre vitela . Hewitt va ajudar a fundar la Societat d'Escrigues i Iluminadores (SSI) en 1921, provablement la societat de caligrafia més important del món.
Hewitt no està exent de crítics[30] i partidaris[31] en la seua interpretació de les receptes medievals d'algeps de Cennino Cennini.[32] Donald Jackson, un calígrafo britànic, ha obtingut les seues receptes d'algeps de sigles anteriors, algunes de les quals no estan actualment traduïdes a l'anglés.[33] Graily Hewitt va crear la palesa que anuncia la concessió al príncip Felipe del títul de duc d'Edimburc el 19 de novembre de 1947, el dia abans del seu matrimoni en la reina Isabel.[34]
L'alumna de Johnston, Anna Simons, va ser fonamental per a despertar l'interés per la caligrafia en Alemània en la seua traducció a l'alemà de Writing and Illuminating, and Lettering en 1910.[23] L'austríac Rudolf Larisch, professor de lletres en l'Escola d'Art de Viena, va publicar sis llibres de lletres que varen influir molt en els calígrafos de parla alemana. Degut a que els països de parla alemana no havien abandonat la mà del gòtic en l'imprenta, el gòtic també va tindre un efecte poderós en els seus estils.
Rudolf Koch era amic i contemporàneu més jove de Larisch. Els llibres, els dissenys tipogràfics i l'ensenyança de Koch ho varen convertir en un dels calígrafos més influents de el XX en el nort d'Europa i més tart en els EE. UU. Larisch i Koch varen ensenyar i varen inspirar a molts calígrafos europeus, en particular Karlgeorg Hoefer i Hermann Zapf.[35]
Els tipos de lletra contemporàneus utilisats per les computadores, des de processadors de text com Microsoft Word o Apple Pages fins a paquets de software de disseny professional com a Atobó InDesign, tenen un deute considerable en el passat i en un chicotet número de dissenyadors de tipos de lletra professionals en l'actualitat.[9][12][36]
Unicode proporciona alfabets llatins "Script" i "Fraktur" que es poden utilisar per a la caligrafia.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1984) Enciclopèdia Ilustrada Cim, Mèxic: Editorial Cim, S.A.. ISBN 968-33-0066-9.
- ↑ 2,0 2,1 Juárez Hernández, 2016, p. 43
- ↑ Plantilla:DLE
- ↑ Blanco Sánchez, 1902, p. cap. 1, punt 8
- ↑ 5,0 5,1 Mediavilla, 2005
- ↑ Diringer, 1968
- ↑ «Algunes diferències entre pintura occidental i pintura oriental».
- ↑ «La ciència de les lletres».
- ↑ 9,0 9,1 Mediaville, Claude (1996). Calligraphy: From Calligraphy to Abstract Painting, Bèlgica: Scirpus-Publications. ISBN 978-90-803325-1-5.
- ↑ Pott, G. (2006). Kalligrafie: Intensiv Training (en de), Verlag Hermann Schmidt. ISBN 978-3-87439-700-1.
- ↑ Pott, G. (2005). Kalligrafie: Erste Hilfe und Schrift-Training mit Muster-Alphabeten (en de), Verlag Hermann Schmidt. ISBN 978-3-87439-675-2.
- ↑ 12,0 12,1 Zapf, H. (2007). Alphabet Stories: A Chronicle of technical developments, Rochester, NY: Cary Graphic Arts Press. ISBN 978-1-933360-22-5.
- ↑ Zapf, H. (2006). The world of Alphabets: A kaleidoscope of drawings and letterforms. CD-ROM
- ↑ Reaves, M. (2006). Brush Lettering: An instructional manual in Western brush calligraphy, revisada edició, Nova York: Design Books.
- ↑ (1985) The Calligrapher's Handbook, Taplinger Publishing Co..
- ↑ (1976) Calligrapher's Handbook, Pentalic.
- ↑ «Propietats del paper en la caligrafia àrap». calligraphyfonts.info. Archivat des d'el original, el 13 de juliol de 2021. Consultat el 2007-06-01.
- ↑ «Sitie web de caligrafia islàmica». Calligraphyislamic.com. Archivat des d'el original, el 2012-06-08. Consultat el 2012-06-18.
- ↑ Juárez Hernández, 2016, p. 44
- ↑ «Escritura i caligrafia (L'escritura àrap)».
- ↑ de Hamel 2001a; de Hamel 1986
- ↑ Zapf 2007; de Hamel 2001a; Gilderdale 1999; Gray 1971
- ↑ 23,0 23,1 «The Legacy of Edward Johnston». The Edward Johnston Foundation. Archivat des d'el original, el 26 d'abril de 2023. Consultat el 11 de juliol de 2021.
- ↑ Cockerell 1945; Morris 1882
- ↑ «Font Designer — Edward Johnston». Linotype GmbH. Consultat el 2007-11-05.
- ↑ such as the Ramsey Psalter, BL, Harley MS 2904
- ↑ The Eric Gill Society: Associates of the Guild: Edward Johnston
- ↑ Gilderdale 1999
- ↑ Baines & Dixon 2003: 81
- ↑ Tresser 2006
- ↑ Whitley 2000: 90
- ↑ Herringham 1899
- ↑ Jackson 1981: 81
- ↑ Hewitt 1944-1953
- ↑ Cinamon 2001; Kapr 1991
- ↑ Henning, W.I. (2002). An Elegant Hand: The Golden Age of American Penmanship and Calligraphy, New Castle, Delaware: Oak Knoll Press. ISBN 978-1-58456-067-8.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Plantilla:Versalitas, Torcuato (1803). Imprenta de la viuda d'Ibarra (ed.). Tractat de Caligrafia, Madrit.
- Plantilla:Versalitas, Rufino (1902). Art de l'escritura i de la caligrafia: teoria i pràctica, 3 edició, Madrit: Imp. i Lit. de J. Palaus.
- Plantilla:Versalitas, David (1968). The alphabet: a key to the history of mankind, 3 edició (en anglés), Londres: Hutchinson. ISBN 9780090676422.
- Plantilla:Versalitas, Annemarie (1984). Calligraphy and Islamic Culture (en anglés), New York University Press. ISBN 978-0-8147-7830-2.
- Plantilla:Versalitas, Timothy (1996). Mastering Calligraphy (Master Crafts) (en anglés), Touchstone (Simon & Schuster), pp. 104. ISBN 978-1-5721-5189-5.
- Plantilla:Versalitas, Claude (2005). Caligrafia: del signe caligràfic a la pintura abstracta (en Espanyol), Valéncia: Campgràfic Editors. ISBN 9788493344689.
- Plantilla:Versalitas, Margaret (2013). Learn World Calligraphy: Discover African, Arabic, Chinese, Ethiopic, Greek, Hebrew, Indian, Japanese, Korean, Mongolian, Russian, Thai, Tibetan Calligraphy, and Beyond (en anglés), Crown Publishing Group, pp. 192. ISBN 978-0-8230-8230-8.
- Plantilla:Versalitas, Wolfgang (2014). 'Islamische Schriftkunst dones Kufischen. Geometrisches Kufi in 593 Schriftbeispielen. Deutsch - Kufi - Arabisch (Persisch) (en alemà), Basel: Verlag Christoph Brunner. ISBN 978-3-906206-10-3.
- Plantilla:Versalitas, Salvador (2016). Universitat Complutense de Madrit (ed.). L'ensenyança de la caligrafia per als alumnes de la Llicenciatura en Disseny i Comunicació de l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de l'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Madrit, pp. 474.
- Oscar Ogg (1954), Three classics of Italian Calligraphy, an unabridged reissue of the writing books of Arrighi, Tagliente & Palatino, with an introduction, Dover publications inc. New York, USA
- John Howard Benson & Arthur Graham Carrey (1940), The Elements of Lettering, John Stevens, Newport, Rhode Island, printed by: D. B. Updike at The Merrymount Press, Boston
- John Howard Benson (1955), The first writing book, an English translation & fascimile text of Arrighi's Operina, the first Manual of the chancery hand, London Oxford University press, Geoffrey Cumberlege New Haven Yale University Press.
- Berthold Wolpe (1959), A newe writing booke of copies, 1574, A fascimile of a unique Elisabethan Writing book in the Bodleian Library Oxford, Lion and Unicorn Press, London
- Diringer, D. (1968). The Alphabet: A Key to the History of Mankind, 3rd edició (vol. 1), London: Hutchinson & Co., p. 441.
- Fairbank, Alfred, (1975). Augustino Dona Siena, the 1568 edition of his writing book in fascimile, David R. Godine (Boston) & The Merrion Press, (London), ISBN 0-87923-128-9
- A. S. Osley (editor), Calligraphy and Paleography, Essays presented to Alfred Fairbank on his 70th birthday, October House Inc. New York, 1965.
- Fraser, M. (2006). Ink and Gold: Islamic Calligraphy, London: Sam Fogg Ltd..
- Gaze, T. & Jacobson, M. (editors), (2013). An Anthology Of Asemic Handwriting. Uitgeverij. ISBN 978-90-817091-7-0
- Johnston, I. (1909). «Plate 6», Manuscript & Inscription Letters: For schools and classes and for the use of craftsmen, Sant Vito Press & Double Elephant Press. 10th Impression
- Marns, F.A (2002) Various, copperplate and form, London
- Mediavilla, Claude (2006). Histoire de la calligraphie française (en fr), Paris: Michel. ISBN 978-2-226-17283-9.
- Shepherd, Margaret (2013). Learn World Calligraphy: Discover African, Arabic, Chinese, Ethiopic, Greek, Hebrew, Indian, Japanese, Korean, Mongolian, Russian, Thai, Tibetan Calligraphy, and Beyond, Crown Publishing Group, p. 192. ISBN 978-0-8230-8230-8.
- Annemarie Schimmel, (1984) Calligraphy and Islamic Culture, New York University Press. ISBN 978-0-8147-7830-2.
- Wolfgang Kosack: Islamische Schriftkunst dones Kufischen Geometrisches Kufi in 593 Schriftbeispielen. Deutsch – Kufi – Arabisch. 380 Seiten. Verlag Christoph Brunner, Basel 2014, ISBN 978-3-906206-10-3.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Shodo. Caligrafia japonesa.
- C.A.O.S. Concurs caligràfic. [1] archivat en Wayback Machine.
- Eixercicis i història de la caligrafia.
- Caligrafia artística i medieval en Espanya. Logronyo. La Rioja.
- Lettering. Tècniques de caligrafia moderna.
Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Caligrafia en el Viccionari. Plantilla:RAER [[Categoria:#Helenisme]]
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Caligrafía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.