Central nuclear de Chernóbil
La Central nuclear de Chernóbil, originalment Central Tèrmica Nuclear Memorial Vladímir Ilich Lenin[1] (Plantilla:Cirílico; Plantilla:Cirílico) va ser una planta d'energia atòmica en la ciutat de Prípiat, en la República Socialista Soviètica d'Ucrània, ubicada a 18 quilómetros al noroest de la ciutat de Chernóbil, a 17 km de la frontera entre Ucrània i Bielorússia, i a 120 km al nort de Kiev.
El 26 d'abril de 1986, la central va sofrir l'accident nuclear més greu de l'història, pero a pesar del gran desastre, per l'alta demanda d'energia elèctrica, va continuar funcionant fins al 15 de decembre de 2000.[2] Per a les tasques de construcció del nou sarcòfec, es va posar en servici (llimitat a la zona dels treballadors i per a fins militars o de construcció) un dels quatre reactors en la finalitat de suministrar electricitat a l'obra (solament dos dels quatre reactors poden ser operatius). La central nuclear pertany al govern d'Ucrània i opera en científics de tot lo món per al seu parcial i llimitada funció.
En novembre de 2016, trenta anys despuix de la tragèdia, es va inaugurar un nou sarcòfec al que es va denominar «Nou Sarcòfec Segur» (NSC, per les seues sigles en anglés), la major estructura mòvil construïda fins a la data en el món, en forma d'arc de 110 metros d'alt, 150 d'ample i 256 de llarc i més de 30 000 tonellades de pes. Va ser erigida a 180 metros del reactor i després es va ubicar sobre ell per mig d'un sofisticat sistema de rieles. S'estima que tindrà una duració de més de cent anys. El cost final de l'estructura va ser de 1500 millons d'euros, finançat pel Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenroll i junt a la colaboració de 28 països que varen aportar 1417 millons d'euros i construït per l'empresa francesa Novarka. L'estructura està equipada en grues controlades a distància en l'objectiu d'anar desmontant el sarcòfec original.[3]
La nova estructura permetrà desmantellar l'antic sarcòfec i extraure el material radiactiu.[4] En 2023 s'espera completar la destrucció de la vella estructura, la tasca més delicada de tot el proyecte puix implica treballar en l'interior del reactor.[5]
La zona d'exclusió de Chernóbil va ser el lloc de combat entre tropes russes i ucranianes durant la batalla de Chernóbil el 24 de febrer de 2022, com a part de l'Invasió russa d'Ucrània. Les tropes russes varen prendre la planta el mateix dia i varen ocupar la central i afores fins al 31 de març.[6]
Història
[editar | editar còdic]A principis de la década de 1970 u dels principals objectius del comunisme soviètic consistia en aumentar l'us de l'energia nuclear. En agost de 1972 es va iniciar la construcció de la central i va ser un dels proyectes més prestigiosos de l'época. La central posseïa quatre dels tretze reactors RBMK llavors construïts a nivell mundial i era la central nuclear més potent del món. Per això mateixa, a Prípiat també li la coneixia en l'Unió Soviètica com «la ciutat del futur».
Construcció
[editar | editar còdic]La central va consistir en quatre reactors del tipo RBMK-1000, cada u capaç de produir 3200 MW, més atres dos en construcció al moment de l'accident. La planta va ser dissenyada i dirigida per Víktor Briujánov, qui per desig de complir en els determinis estimats va ordenar una construcció molt ràpida i va anar el principal acusat de l'accident —pese haver advocat per l'instalació de reactors d'aigua a pressió[7]—, ya que els reactors presentaven un fallo de disseny que els tornaven altament inestables a baixa potència, com va ocórrer en la nit de l'accident. Ademés, Briujánov tenia molts problemes per a complir en els determinis de construcció, per lo que no s'havien empleat materials ignífugos per a la mateixa.
La construcció de la planta i de la ciutat de Prípiat per a albergar als seus treballadors i a les seues famílies va començar en 1970. Va ser la tercera central nuclear en l'Unió Soviètica del tipo RBMK en el món —despuix de les de Leningrado i Kursk— i la primera planta d'energia atòmica en sol ucranià. El primer reactor va ser completat i va entrar en servici en 1977, seguit pel segon en 1978, el tercer en 1981 i el quarto en decembre de 1983. Una tercera etapa que comprenia els reactors 5 i 6 estava en construcció en el moment del desastre. El quint estava programat per a començar a funcionar entre octubre i decembre de 1986. No obstant, per l'accident ocorregut en el reactor 4 i les seues conseqüències, la construcció va ser paralisada en abril de 1987[8] i oficialment cancelada el 20 d'abril de 1989.[9]
Sistema elèctric
[editar | editar còdic]La central està conectada a la ret elèctrica de 330 kV i 750 kV. El bloc té dos generadors elèctrics conectats a la ret nacional de 750 kV en un sol transformador d'un generador. Els generadors estan conectats al seu transformador comú per dos interruptors en série. Entre ells, els transformadors d'unitat estan conectats per a suministrar energia als sistemes propis de la central. Per lo tant, cada generador es pot conectar al transformador de l'unitat per a donar energia a la planta, o per al transformador de l'unitat i el transformador generador per a alimentar també a la ret.[10]
La llínea de 330 kV no era utilisada habitualment, sino que servia com a font d'alimentació externa, conectada per un transformador de l'estació als sistemes elèctrics de la planta. La central pot ser alimentada pels seus propis generadors, o conseguir energia de la ret de 750 kV a través del transformador generador, de la ret de 330 kV a través del transformador de l'estació, o de l'atre bloc de planta d'energia a través de dos barres colectoras de reserva. En cas d'una pèrdua total d'alimentació externa, els sistemes essencials podien ser alimentats per generadors diésel. Els transformadors de cada unitat estan conectats a dos quadros de distribució de 6 kV, A i B (açò és, 7A, 7B, 8A i 8B per als generadors 7 i 8), que alimenten els sistemes essencials, i a transformadors de 4 kV per a l'alimentació principal, que a la seua volta disponien de barres de reserva .[10]
Els panels 7A, 7B i 8B també estan conectats a les tres llínees essencials d'energia (per a les bombes de refrigerante), tenint també cada una el seu propi generador diésel. En cas d'una falla en el circuit de refrigerante en la pèrdua simultànea d'alimentació externa, l'energia essencial pot ser suministrada per l'inèrcia dels turbogeneradores durant uns 45-50 segons, temps durant el qual els generadors diésel deuen posar-se en marcha. Els generadors s'inicien automàticament dins als 15 segons de produïda la pèrdua de suministrament elèctric exterior.[10]
Turbogeneradores
[editar | editar còdic]L'energia elèctrica es genera per mig d'un parell de turbogeneradorés gelats per hidrogen de 500 MW. Estos es troben en una sala de màquines de 600 metros de llarc adjacent a l'edifici del reactor. Les turbines de cinc cilindres K-500-65/3000 varen ser suministrades per la planta de turbines de Járkov; els generadors elèctrics són del tipo TBB-500. La turbina i els rotors de generador estan montats en el mateix eix. El pes combinat dels rotors és de casi 200 t i la seua velocitat de rotació nominal és de 3000 rpm. El turbogenerador medix 39 m de llarc i el seu pes total és de 1200 t. El cabal de refrigerante per a cada turbina és 82 880 t/hora. El generador produïx 20 kV 50 Hz de corrent alterna i la seua estátor és gelat per aigua, mentres que el rotor és gelat per hidrogen, fabricat in situ per mig d'electrólisis. El disseny i la fiabilitat de les turbines els va valdre el Premi Estatal d'Ucrània de Ciència i Tecnologia de 1979.
La planta de turbines de Járkov —ara Turboatom— va desenrollar posteriorment una nova versió de la turbina, K-500-65/3000-2, en un intent d'economizar metal valiós. La planta de Chernóbil estava equipada en abdós tipos de turbines: el bloc 4 tenia les més noves. No obstant, estes varen resultar ser més sensibles als seus paràmetros de funcionament, i els seus cojinetes experimentaven problemes freqüents en les vibracions.
Accidents
[editar | editar còdic]1981
[editar | editar còdic]El 9 de setembre de 1981 va tindre lloc una fusió parcial de la base en el reactor n.º 1 de la planta. Per la política d'hermetisme llavors vigent en l'Unió Soviètica, el grau de l'accident no va ser fet públic fins a 1985. El reactor va ser reparat i lloc novament en servici a la veta d'uns mesos.cita requerida
1986
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Accidente de Chernóbil.
El 26 de abril de 1986, durant una prova en la que se simulava un tall de suministrament elèctric, un aument súbit de potència en el reactor n.º 4, va produir el sobrecalentamiento del núcleu, lo que va terminar provocant l'explosió de l'hidrogen acumulat en el seu interior.
600 000 persones varen rebre dosis de radiació durant els treballs de descontaminación, que varen terminar en l'aïllament del reactor en un sarcòfec de formigó armat per a previndre l'escape adicional de radiació. Les poblacions d'àrees pròximes varen ser evacuades. Grans àrees dins d'Europa es varen contaminar en la radiació i diverses classes de càncer han mostrat un important increment en Ucrània i Bielorússia, que varen rebre la cantitat més gran de la contaminació radiactiva.
1991
[editar | editar còdic]El 11 de octubre de 1991 es va produir un incendi en el turbogenerador 4 del reactor n.º 2, mentres estava sent reparat.[11] Un interruptor defectuós va causar un curtcircuit que va incendiar el material aïllant propenc.[12] Açò a la seua volta va causar una filtració d'hidrogen —utilisat com refrigerante en les turbines— que aparentment va crear les condicions per a un principi d'incendi en el sostre i el colapse d'una dels voltons que ho sostenen.[13]
Es va considerar reemplaçar el rotor averiat en el del turbogenerador 7 del reactor n.º 4, que es trobava en condicions òptimes al no haver segut danyat en l'explosió de 1986. No obstant, Ucrània ya s'havia independisat de l'URSS i la Rada (el parlament) es trobava en eixe moment composta per jóvens reformistes que varen posar en dubte el futur de l'energia nuclear en el país, lo que va conduir a la decisió d'apagar el reactor n.º 2.
2013
[editar | editar còdic]El 12 de febrer de 2013, part del sostre de l'estructura va caure sobre la secció de turbines pel pes de la neu.
Nou sarcòfec
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Nou sarcòfec de Chernóbil.
En el pas del temps, el sarcòfec construït entorn al reactor n.º 4, just despuix de l'accident s'ha anat degradant per l'efecte de la radiació, la calor i la corrosió generada pels materials continguts, fins al punt d'existir un greu risc de solsida de l'estructura, lo que podria tindre conseqüències dramàtiques per a la població i l'ambient.[14]
El cost de construir una protecció permanent que reduïxca el risc de contaminació complint totes les normes de contenció de seguritat va ser calculat en 1998 en 768 millons d'euros. Ucrània, incapaç d'obtindre eixa finançació en l'escàs temps disponible, va solicitar ajuda internacional. Vàries conferències internacionals han reunit des de llavors els fondos necessaris,[15] a pesar de que el presupost ha anat aumentant sensiblement per culpa de l'inflació.
En 2004, els donants havien depositat més de 700 millons d'euros per a la seua construcció (en total en eixa data s'havien donado prop de 1000 millons d'euros per als proyectes de recuperació),[16] i des de 2005 es varen portar a terme els treballs preparatius per a la construcció d'un sarcòfec nou. El 23 de setembre de 2007, el govern d'Ucrània va firmar un contracte en el consorci francés NOVARKA per a la seua construcció, la qual va començar finalment en abril de 2012 i la finalisació de la qual estava prevista per a l'estiu de 2015. Es preveu que la construcció d'este sarcòfec en forma d'arca permeta evitar els problemes d'escape de materials radiactius des de Chernóbil durant a lo manco cent anys. Es tracta d'una jagantesca estructura d'acer en forma d'arc ovalat de 190 metros d'alt i 200 m d'ample que cobrirà per complet l'actual estructura del reactor i el combustible, aixina com els materials de residus radiactius que varen desnugar la tragèdia en 1986. I és que el reactor accidentat encara conserva el 95 % del seu material radiactiu original, i l'exposició a les dures condicions meteorològiques de la zona amenacen en noves fugues.
Ucrània ha firmat un atre contracte en l'empresa nortamericana Holtec per a construir un gran almagasén que faça les funcions d'abocador a on guardar els residus nuclears generats, per a això s'està construint en la pròpia central un centre d'almagasenament de residus d'alta activitat.[14]
El cost total del Pla d'Eixecució del Sistema de Protecció, del com el nou sarcòfec és l'element més prominent, està estimat en 2150 millons d'euros. Solament el cost del nou sarcòfec es va estimar en 1500 millons d'euros.[17]
En novembre de 2016, trenta anys despuix de la tragèdia, es va inaugurar un nou sarcòfec al que es va denominar «Nou Sarcòfec Segur» (NSC, per les seues sigles en anglés), una estructura mòvil, la major construïda fins a la data en el món, en forma d'arc de 110 metros d'alt, 150 d'ample i 256 de llarc i més de 30 000 tonellades. Es va construir a 180 m del reactor i després es va ubicar sobre ell per mig d'un sofisticat sistema de raïls. S'estima que tindrà una duració de més de cent anys. El cost final de l'estructura va ser de 1 500 millons d'euros, finançat pel Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenroll (BERD) junt a la colaboració de 28 països que varen aportar 1 417 millons d'euros i construït per l'empresa francesa Novarka. L'estructura està equipada en grues controlades a distància en l'objectiu d'anar desmontant l'antiga estructura.[3]
La nova estructura permetrà desmantellar el sarcòfec i extraure el material radiactiu.[4] En 2023 s'espera completar la destrucció de la vella estructura, la tasca més delicada de tot el proyecte puix implica treballar en l'interior del reactor.[18]
Invasió russa de 2022
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Directors
[editar | editar còdic]- 1970-1986: Víktor Briujánov
- 1986-1987: Erik Pozdyshev
- 1987-1992: Mykhailo Umanets
- 1994-1998: Serhiy Parashyn
- 2004-2005: Oleksandr Smyshliayev
- 2005-2018: Igor Gramotkin
- 2018-2019: Valeriy Seyda[19]
- Des de 2019: Serhii Kalashnyk[20]
Vore també
[editar | editar còdic]- Energia en Ucrània
- Energia nuclear en Ucrània
- Zona d'exclusió de Chernóbil
- Elena Filátova
- Batalla de Chernóbil durant l'invasió russa d'Ucrània de 2022
- ↑ Universitat d'Alcalà. «L'accident de Chernobyl».
- ↑ «Early Soviet Reactors and EU Accession». World Nuclear Association. Consultat el 12 de decembre de 2020.
- ↑ 3,0 3,1 «[1]», Russia Beyond the Headlines.
- ↑ 4,0 4,1 Wood, 2007, p. 63.
- ↑ «[2]».
- ↑ «Chernóbil: el govern d'Ucrània assegura que forces russes varen capturar l'antiga central nuclear despuix d'una dura batalla» (en anglés).
- ↑ Wise International.(724)
- ↑ CIA Files.
- ↑ «[3]» (en anglés).
- ↑ 10,0 10,1 10,2 British Nuclear Energy Society (1987). Chernobyl: a technical appraisal, Londres: Thomas Telford Ltd.. ISBN ISBN 978-0-7277-0394-1.
- ↑ «[4]». Consultat el 8 de març de 2016 (en anglés).
- ↑ «[5]» (en anglés).
- ↑ «[6]» (en anglés).
- ↑ 14,0 14,1 Resposta del Secretari d'Estat de Relacions en les Corts espanyoles a la pregunta del diputat Joan Herrera Torres. [enllaç trencat]. 6 de març de 2006.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Proyectes del EBRD sobre Chernóbil
- ↑ "NOVARKA and Chernobyl Project Management Unit confirm cost and clave schedule for Chernobyl New Safe Confinement" [7] archivat en Wayback Machine..
- ↑ El nou sarcòfec de chernobil
- ↑ «Valeriy Seyda was appointed to the position of SSE ChNPP Acting General Director» (en en). Чорнобильська АЕС.
- ↑ «A New Director at ChNPP» (en en). Чорнобильська АЕС.
Referències
[editar | editar còdic]
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Vilanova (1988). Chernóbil: el fi del mit nuclear, L'impacte informatiu i biològic del major accident de l'indústria electro-nuclear, Anthropos.
- Wood, Janet (2007). Institution of Engineering and Technology, IET. ISBN 978-0-86341-668-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Central nuclear de Chernóbil» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.