Chinampa

Chinampa

Chinampas modernes.

La chinampa (del náhuatl chinamitl, ‘en la prop de canyes’) és un método mesoamericano antic d'agricultura i expansió territorial que a través d'una espècie de basses cobertes en terra, varen servir i servixen encara per a cultivar flors, verdures i frutes, aixina com per a ampliar el territori agrícola en la superfície de llac i estanys del Valle de Mèxic; convertint d'esta manera a Mèxic-Tenochtitlan, en la seua millor época, en una ciutat flotant, que tenia un modo molt innovativo de crear noves zones agrícoles de molt alta eficiència. Les utilisaven per a generar una forma totalment nova d'agricultura d'alt rendiment al mateix temps que es guanyava terreny en zones en a on hi havia escassea de terrenys agrícoles, sobre alguns estanys i aigües pantanosas.

Es tracta d'una espècie de construcció que s'assembla a una bassa, pero que en el seu major volum se sumergix en l'aigua. Es construïx d'una armassó feta en troncs i vares, en ocasions de considerables dimensions, sobre la que es deposita terra vegetal degudament seleccionada en matèries biodegradables com la pastura, fulleram, clafolls de diferents frutes i vegetals, etc., tot lo que termina sent una espècie de ric compost. En la chinampa se sembraven ahuejotes per a que les seues raïls creixqueren des de l'aigua fins a la terra ferma en la ribera d'estanys i rieres, que servixen per a afiançar el terreny, després de que el caixer creixia. Sembraven diferents cultius, principalment de pa dur, els quals després collien.

Es tracta d'una tècnica iniciada en temps de la cultura teotihuacana, encara que el seu màxim desenroll es va conseguir en el XVI. Cap a l'arribada dels espanyols en 1519, esta tècnica, per eixemple, ocupava casi tot el llac Xochimilco, i la seua combinació en atres tècniques com l'irrigación per canals i la construcció de bancalés, va permetre sustentar una població molt densa.

Antecedents històrics

Vista de la zona chinampera de Xochimilco.

El desenroll del sistema de chinampas va ser possible gràcies a les característiques especials del llac de Texcoco, el qual en ser poc profunt i cenagoso va proporcionar el mig ideal per a la seua pràctica.

Tècniques en el temps maya

A inicis del Formatiu Tardà es va fer necessari introduir formes intensives de producció d'aliments, en particular relacionades en l'agricultura. D'esta manera, els agricultors varen aprofitar els màrgens dels pantans i de les concentracions d'aigua formades durant l'estació humida en la finalitat d'obtindre sols millor irrigados i més rics, podent conseguir en ocasions tres collites anuals. També, com va ocórrer en Riu Bec, varen cultivar jardins entorn a les seues cases -masos-, a on varen plantar atres plantes que requerien major conte i que diversificaban el seu dieta. En la mateixa regió i en les montanyes entorn al lloc de Caragol, varen ser modificades numerosos tossals en la finalitat de contindre terrats agrícoles que aumentaren la producció, al mateix temps que frenaren l'erosió.

No obstant, el caràcter verdaderament intensiu de l'agricultura va vindre de la mà dels drenages i de les modificacions realisades entorn a les zones aquàtiques, donant lloc a un sistema que s'ha denominat de camps alçats, de gran similitut a les chinampas del centre de Mèxic.

Consistixen estos en concentracions artificials de terra, llimitades per canals d'aigua i situades en màrgens de rius i pantans. En este sistema, s'assegura una suficient cantitat de terra fèrtil ben irrigada, de manera que no és necessari el guaret en el treball dels camps, obtenint-se una producció abundant per a alimentar als ocupants dels grans núcleus urbans. Els baixos de Belize, la regió de Riu Bec, els màrgens del Candelaria i atres llocs varen tindre este sistema intensiu en l'agricultura.

Models a escala de chinampas.

Paradors humans

L'unitat mínima de residència dels antics mexicas va ser la casa, identificada per mig de menuts montículs de terra i pedres recoberts d'argila. Estes construccions, de no més de 0,50 m d'altura, varen sostindre en el passat barracas rectangulars de caràcter peridor en les que va habitar la població llauradora, siga dispersa pel paisage, siga en els centres urbans. Esta unitat d'habitació pot estar aïllada o associada a atres entorn a un pati, formant un conjunt residencial ocupat per famílies esteses. En ells, no tots els edificis són vivendes, sino que existixen almagasens, cuines i residències. Varis de tals conjunts estan ocupats per un linaje.

Est és el sistema bàsic d'assentament dels centres mayas, en variacions en tamany i volum, pero els llaços del qual de parentesc i l'especialisació en les funcions que varen jugar en la societat varen ser un factor de cohesió i d'integració social. Quan estos conjunts residencials alcancen un major grau de complexitat, en espais més amplis i edificis més elaborats, es formen menuts centres cívics, dirigits per èlits locals. Estos inclouen piràmides escalonades i grans edificis residencials per als dirigents de l'assentament.

La categoria més complexa d'assentament correspon als centres cívic-ceremoniales o ciutats, que varen integrar social, política, econòmica i ideològicament amplis territoris. En ells s'inclouen temples, palaus, esteles, jocs de pilota, altars, calçades, plataformes, grans depòsits d'aigua, fortificacions, arcs, torres i una àmplia gama d'edificis i conjunts, els quals reproduïxen sempre els grups residencials. La diversificació en tamany urbà i dels edificis que contenen, la cantitat de restants escrits i d'elements complexos de cultura material, manifesten que alguns centres varen eixercir un domini polític o econòmic sobre uns atres, sent els més complexos capitals regionals

Actualitat

En la zona llacustre de la delegació Xochimilco i Tláhuac es troben els últims relictos d'agricultura de Chinampas; un antic sistema d'agricultura de chapull l'orige del qual es remonta a més de 900 anys, quan la societat nahua floria en la conca de Mèxic (Rojas, 2004), i que ha segut nomenat com un dels sistemes més sustentables jamai conseguits (Jiménez-Osorino et al., 1990; Ezcurra, 1991; Altieri, 2004). La zona de Chinampas en el sol de conservació es troba principalment ubicat en l'àrea agrícola de tres poblats: Xochimilco, Sant Gregorio Atlapulco i de forma escassa en Sant Luis Tlaxialtemalco, lloc a on l'agricultura d'Hivernàculs l'ha substituït.

Chinampa en cultiu de rave en el Llac de Xochimilco.

En l'actualitat la zona de Chinampas i demés sistemes agrícoles associats a sol llacustre, han segut superats per l'urbanisació convertint-se en una enorme illa d'agricultura tradicional urbana en mig de la Ciutat de Mèxic. En esta zona es continua cultivant una varietat d'hortalices i plantes de ornato, les activitats productives s'han diversificado creant condicions per al desenroll de l'economia local aixina com recapte de bens i servicis per a la ciutat (Losada, et al., 2000). El turisme, el ganado estabulado, els cultius de traspatio, la floricultura d'Hivernàculs i la horticultura de Chinampas, són les principals activitats associades al sol de conservació. Els bens produïts en estes localitats són venuts en els centres de distribució d'aliments, mercats locals o exportats a atres estats de la República Mexicana, donada la férrea competència que es viu en els principals centres d'abast de la ciutat. Una atra part de la producció és consumida en les llars dels productors.

Ganado vacú en chinampa del Llac de Xochimilco.

Associada a la zona agrícola es troba una zona inundada; efecte dels constants afonaments del sol llacustre, que s'ha transformat despuix de varis anys (aproximadament 1990) en un chapull de tipo estacional i permanent, en el qual es realisen processos ecològics que tenen implicacions en la neteja de l'aire de la ciutat, removiment de substàncies tòxiques de l'aigua, com a nutrició d'orige agrícola i urbà; aixina com la promoció d'hàbitat per a una considerable cantitat d'espècies selvades 6 d'aus, 23 de mamífers, 212 d'aus, 10 de reptils, 21 de peixos i 146 espècies de plantes (Ceballos i Galindo, 1984; CONABIO, 2000) i la prestació de servicis edónicos. Esta àrea d'importància ecològica es localisa en els Ejidos de Sant Gregorio A. i comprén un àrea aproximada de 441 ha. La vegetació es compon d'espècies halófilas, malezas i flotants en predominancia del tule (Typha spp.), el huachinango (Eichhornia crassipes) i zacate quadrat (Schoenoplectus americanus). El gradient ambiental ha promogut que esta zona present una alta heterogeneïtat ambiental, per lo que s'han generat una série d'hàbitats com el tular, pasturage i popal (INECOL, 2002).

El fet d'estar immersa en la Ciutat de Mèxic, ha significat una forta pressió per modificar l'us de sol i cobertura, com a promotors han intervingut: la política pública, l'agrícola, els grups organisats en demanda de sol habitacional, el baix valor de la terra agrícola, els assentaments irregulars, l'introducció de paquets tecnològics i la degradació ambiental. No obstant, es tracta d'una zona que, tant per decret oficial, en designar-la Àrea Natural Protegida, com per la designació de Patrimoni Cultural de la Humanitat, ha segut protegida, mostrant el gran valor que este relicto d'agricultura prehispánica i ecosistema llacustre, té per a les societats presents i futures.