Chinenc vernàcul
El chinenc vernàcul o baihua (en chino simplificado, 白话; pinyin, báihuà; literalmente, ‘parla clara’) és la forma de chinenc escrit basat en la forma oral, en oposició al chinenc clàssic (en chino, 文言; pinyin, wényán), que era el llenguage escrit de China Imperial fins a la Revolució chinenca de 1911. La seua adopció va significar una aproximació a la llengua que la gent parlava en el carrer, el de la vida quotidiana. Junt a este estil també es varen adoptar innovacions com la puntuació i les números aràbics per influència de les llengües occidentals. El pas del chinenc clàssic al vernàcul va ser un goteig de centenars d'anys pero la seua eclosió es produirà a partir de la segona mitat de el XX. Per això es parla de que existix un baihua “tradicional” i un baihua “modern”. Principalment el chinenc vernàcul es basava en el mandarín, encara que a partir de el XX es va desenrollar una escritura vernàcula del cantonés (en Hong Kong) i en menor mida del taiwanés.
A partir dels anys 20 el chinenc lliterari va deixar pas definitivament al vernàcul que és l'estil d'escritura utilisat hui en China. Açò va ser frut dels aires modernizadores dels intelectuals de finals de XIX i començos de el XX. La majoria dels diaris, llibres i publicacions de l'Administració i texts llegals estaven escrits en chinenc vernàcul. El govern ho va impondre en les escoles primàries (mentres en les universitats va tardar més).
Segons el registre que se li vullga donar a un escrit es pot conseguir que s'assimile al chinenc clàssic (seria l'equivalent a usar vocabulari arcaic o frases en llatí).
Durant la dinastia Zhou (1046–256 a. C.), el chinenc arcaic era el que s'usava tant en la llengua escrita com parlada. A partir de la dinastia Ming i de la dinastia Qin el chinenc escrit escomença a evolucionar i a diferenciar-se cada volta més del chinenc parlat. En el temps, el chinenc clàssic i el chinenc vernàcul es van distanciant tant que la llengua oficial cada volta era més difícil per al poble i la llengua vernàcula ya no es llimitarà a ser oral, també s'usarà en texts escrits. Encara que existixen multitut d'obres antigues escrites en chinenc vernàcul, vore les quatre noveles clàssiques chinenques, la novela es considerava un gènero inferior i els qui escrivien en baihua no tenien el prestigi dels erudits que s'expressaven en la llengua de Confucio.
Es considera Jin Shengtan com el pioner de la lliteratura en estil vernàcul. Pero la seua difusió es va iniciar en el Moviment del Quatre de Maig, un moviment nacional antimonárquico de 1919. L'escritor Lu Xun, el fundador del Partit Comuniste Chen Duxiu i atres intelectuals varen fer que el baihua fora guanyant terreny, considerant el wényán elitiste, una relíquia del passat.
Els reformistes no formaven un grup monolític, es dividien entre els favorables als canvis graduals i els partidaris dels canvis radicals (com abandonar els caràcters chinencs per a impondre l'alfabet llatí).
A pesar de tot, el chinenc lliterari encara s'ensenya en China continental, en Taiwan (a on és molt popular), Hong Kong i Macau, ademés de sobreviure en molts girs de la llengua escrita acadèmica i en periòdics.
Característiques
[editar | editar còdic]Algunes característiques del chinenc vernacular són:
- Bisilabismo, per eixemple: taiyang 太陽 en lloc del clàssic ri 日 "sol" o yanjing 眼睛 en lloc de mu 目 "ull"[1]
Us imprescindible de classificadors numerals. Per eixemple: yi liang che 一輛車, en lloc del clàssic yi che 一車 "un carro" [1]
Comparació
[editar | editar còdic]Eixemple del principi de la Doctrina de la medianía de Zisi, un dels quatre llibres confucianos. Baixe el text chinenc, figura el pinyin que reflectix la pronunciació moderna, totalment diferent a com es pronunciava quan es va escriure en la dinastia Zhou.
| Chinenc clàssic (trad.) | Chinenc vernàcul (simp.)[2] | Traducció aproximada[3] |
|---|---|---|
| 天命之謂性 Tuān mìng zhī wèi xìng |
人的自然禀赋叫做“性”， Rén de zìrán bǐngfù jiàozuò “xìng”, |
lo que el Cel conferix es diu "naturalea". |
| 率性之謂道 shuài xìng zhī wèi dào |
顺着本性行事叫做“道”， shùnzhe běnxìng xíngshì jiàozuò “dào”, |
Seguir (esta) naturalea es diu el "Camí" (el Dao). |
| 修道之謂教 xiū dào zhī wèi jiào |
按照“道”的原则修养叫做“教”。 ànzhào “dào” de yuánzé xiūiǎng jiàozuò “jiào” |
Cultivar el Camí es diu “educació.” |
Vore també
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]“La llengua chinenca: història, signe i context. Una aproximació sociocultural” (en català), David Martínez Roures. de UOC.Barcelona. Giner 2008. ISBN 978-84-9788-678-9 (Pág. 96 i ss.).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Chino vernáculo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.