Anar al contingut

Clima oceànic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El clima oceànic o atlàntic, també cridat marítim, o britànic, és un tipo de clima templat humit propi de latitut templades comuna en les regions pròximes a l'oceà i illes a on el vent bufa constantment cap al continent, caracterisat per menudes o moderades oscilacions tèrmiques diürnes i anuals que ho diferencien del clima continental, ademés de posseir humitat relativa elevada.[1] Hi ha abundants precipitacions a causa de la proximitat al oceà, en les costes occidentals o orientals dels continents. Els hiverns són frets pero no gèlits i els estius frescs o càlits en una oscilació tèrmica anual mijana d'uns 10 °C aproximadament. Les precipitacions són abundants i estan ben distribuïdes encara que en un màxim hivernal.

Baixe la classificació climàtica de Köppen, la zona comunament associada en el clima oceànic és el clima oceànic típic Cfb que és templat, encara que inclou a zones "tropicals de terres altes" que constituïxen el clima templat humit de montanya (Cfb), el qual no està associat en climes marítims i sol ser isotèrmic. En freqüència, es considera que són oceàniques parts de la zona mediterrànea o subtropical d'estiu sec, la qual és en realitat un clima de transició en el clima mediterràneu típic, i s'ha classificat com oceànic mediterràneu (Csb), per patrons en estius secs o relativament secs que Köppen denomina Cs. Atres classificacions climàtiques, com la de Trewartha, coloquen fermament la Zona Oceànica (Do).[2] El clima templat marítim té precipitacions adequades en totes les estacions. La temporada d'estiu sol ser més càlida. No obstant, la temperatura del més més càlit en promig és inferior a 22 °C. El més més fret té una mija superior a 0 °C. La temporada d'hivern es caracterisa per unes condicions de temperatura normals. París (França), Ámsterdam (Països Baixos), Port Elizabeth (Suràfrica) i Melbourne (Austràlia) són eixemples d'este clima.[3]

No deu usar-se com a sinònim de clima templat humit Cfa en general, ya que el subtropical humit Cfa no és un clima oceànic.

Explicació física

[editar | editar còdic]

L'oceà modera les temperatures de les regions costeres per les diferències en les propietats físiques de les substàncies que componen l'oceà i el continent.

l'aigua té un calor específica 3 voltes major que les roques o el sol dels continents.[4] Una major calor específica implica que, per a elevar la seua temperatura és necessari aportar major cantitat d'energia calòrica (provinent de la radiació solar, en este cas) Inversamente, a la mateixa energia calòrica rebuda, l'aigua eleva menys la seua temperatura que la roca o el sol. Este fenomen serà major quan major siga la massa d'aigua involucrada. La capacitat calorífica és la propietat que té en conte la massa de la substància involucrada.


Ademés, la capa d'oceà que interactua en el clima és major que la capa de sol que ho fa. Açò es deu a que l'aigua té major conductivitat tèrmica que el sol, ya que este últim conté aire; i a l'agitació d'una major capa superficial de l'oceà per les ones i corrents, cridada capa de mescla.

Per estes propietats es pot dir que l'oceà present major inèrcia tèrmica que el continent[5] i sol resumir-se este fenomen dient que les roques i el sol absorbixen i desprenen calor més ràpidament que l'aigua.[6]

Les hages són usuals de vore en el clima oceànic,[7] els roures característics del bosc caducifolio templat i humit són usuals d'igual forma, el sotobosque i els abedulls són part de la distribució d'este clima.

El castany, el fresno, el tila, l'om, l'eucalipto i diversos tipos de coníferes (pins) són espècies introduïdes al clima oceànic d'Espanya.[8]

Regions en clima Cfb

[editar | editar còdic]

Clima oceànic típic

[editar | editar còdic]

És el clima oceànic templat i és conegut simplement com a oceànic o atlàntic. Està usualment entre els 40 i 60° de latitut i està dominat pel front polar i les altes subtropicales. Presenta baixa oscilació tèrmica propenca als 8 °C i la temperatura mija (TMA) està entre 7 i 14 °C. Plou tot l'any, en promijos propencs a 1000 mm; els hiverns no són severs, encara que pot nevar una miqueta per influència de l'aire polar. Els estius són moderats i solen ser menys plujosos.[9]

Este clima va ser denominat inicialment per Köppen com a clima de les fucsias en referència a l'àrea de distribució de les fucsias[10] i també ha segut cridat clima bretón.

En Europa es pot trobar en la frontera atlàntica de Portugal, Espanya i França i en els països del noroest europeu: Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit, Irlanda, Dinamarca i la costa oest de Noruega, principalment.

En Espanya el clima oceànic afecta a les comunitats autònomes d'Astúries, Cantàbria, País Vasc, mitat nort de Navarra, nort de Castella i Lleó, oest de La Rioja, gran part de Galícia i algunes zones dels Pirineus occidentals.

El clima es troba ademés en el sur d'Argentina, Brasil i Chile, en la costa central d'Argentina, en Nova Zelanda, Tasmania, la costa pacífica de Canadà i Estats Units.

Clima humit de montanya (Cfb)

[editar | editar còdic]

El clima templat humit de montanya o templat humit és similar a l'oceànic típic, pero és un clima de montanya i és ademés isotèrmic. Es presenta en Colòmbia, Veneçola, Equador i zona andina del nort del Perú; també en una menuda porció de Mèxic, en Centroamérica i en general en les montanyes tropicals plujoses d'Amèrica, Àfrica Oriental, Indonèsia i Nova Guinea.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Diccionari d'hidrologia i ciències afins. Ed. Districte Federal, Mèxic : Guadalupe de la Llança Espino : Plaça i Valdés, c1999
  2. «GLOBAL ECOLOGICAL ZONING FOR THE GLOBAL FOREST RESOURCES ASSESSMENT 2000». Fao.org. Consultat el 18 d'agost de 2011.
  3. Advanced Climatology.University Department of Geography.
  4. Institut Nacional de Tecnologia Agropecuaria (INTA).
  5. Garduño, René (1994). «I. ¿Qué fa al clima?», El veleidoso clima, 1º edició, Mèxic: Fondo de cultura econòmica. ISBN 968-16-4367-4.
  6. Santiago. «la-mar-en-el-clima Influencia de la mar en el clima». La Guia 2000.
  7. «El bosc de les quatre estacions. L'hi haja» (en és-es). web.unican.és. Universitat de Cantàbria. Consultat el 2026-03-15.
  8. «eXe». edea.juntadeandalucia.és. Consultat el 2026-03-15.
  9. Joaquín Riera G. 2010, Temari Oposicions: Geografia i Història per a educació secundària. pag. 26. ECU
  10. Köppen, W., 1918: Klassifikation der Klimate nach Temperatur, Niederschlag und Jahresablauf. Petermanns Geogr. Mitt., 64, 193-203, 243-248.