Clorur de platí(II)
El clorur de platí(II) descriu al compost inorgànic en la fòrmula PtCl2. És un precursor utilisat en la preparació d'atres composts de platí. El clorur de platí(II) existix en dos formes cristalines (polimorfos), pero les seues principals propietats són alguna cosa similars: marró obscur, insoluble en aigua, diamagnético i vàter.
Estructura
[editar | editar còdic]Les estructures de PtCl2 i PdCl2 són similars. Estos dicloruros existixen en estructures polimèriques, denominades «α», i hexaméricas, denominades «β». La forma β es convertix en la forma α a 500 °C. En la forma β, les distàncies Pt-Pt són de 3,32-3,40 Å, lo que indica l'existència d'algun tipo d'enllaç entre els parells de metals. En abdós formes de PtCl2, cada centre de Pt té quatre coordenades i està rodejat per quatre ligandos de clorur. Complementariament, cada centre de clor té dos coordenades i està conectat a dos àtoms de platí.[1]L'estructura de el α-PtCl2 és desordenada i conté unitats PtCl4 quadrangulars en vores i/o cantons compartits.[2]
Preparació
[editar | editar còdic]El β-PtCl2 es prepara calfant l'àcit cloroplatínico a 350 °C en l'aire.[3]
- H2PtCl6 → PtCl2 + Cl2 + 2 HCl
Este método és convenient perque l'àcit cloroplatínico es genera fàcilment a partir del metal platí. Les solucions acuosas d'H2PtCl6 també poden reduir-se en sals d'hidrazinia, pero este método és més laboriós que la ruta tèrmica de Kerr i Schweizer.
Encara que és possible formar PtCl2 quan el metal de platí entra en contacte en gas clor calent, este procés sofrix sobrecloración i s'obté PtCl4. Berzelius i, posteriorment, Wöhler i Streicher varen demostrar que, en calfar-se a 450 °C, este compost de Pt(IV) es descompon en el derivat de Pt(II).[4] [5]
- PtCl4 → PtCl2 + Cl2
Este tipo de transformacions són «impulsades» per l'entropía, és dir, l'energia lliure que s'obté en lliberar un producte gaseós d'un sòlit. En calfar-se a temperatures encara més altes, el PtCl2 llibera més clor, formant Pt metàlic. Esta conversió és la base de l'ensaig gravimétrico per a determinar la purea del producte PtCl2.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Holleman, A. F.; Wiberg, E. Inorganic Chemistry Academic Press: Sant Diego, 2001. ISBN 0-12-352651-5
- ↑ (1988).Zeitschrift für anorganische und allgemeine Chemie.561(1)
- 119–131.doi:10.1002/zaac.19885610113.
- ↑ Kerr, G. T.; Schweizer, A. E., {{{nom2}}} (2007). «β-Platinum(II) Chloride», Inorganic Syntheses, pp. 48–49. doi:10.1002/9780470132517.ch14. ISBN 978-0-470-13251-7.
- ↑ (1913).Chem. Ber..46(2)
- 1591–1597.doi:10.1002/cber.19130460252.
- ↑ Inorganic Chemistry.17(8)
- 2326–2327.doi:10.1021/ic50186a067.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cloruro de platino(II)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.