Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals

Archiu:Vereenigde Oostindische Compagnie spiegelretourschip Amsterdam replica.jpg

Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals

La Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals (en neerlandés: Vereenigde Oostindische Compagnie o VOC, lliteralment ‘Companyia Unida de les Índies Orientals’), també coneguda com a Companyia Holandesa de les Índies Orientals, va ser una companyia privilegiada que es va establir el 20 de març del 1602, quan els Estats Generals dels Països Baixos amalgamaron vàries companyies existents (voorcompagnie) en una societat per accions (la primera en el món), concedint-li un monopoli de 21 anys per a realisar activitats comercials en Àsia. Qualsevol resident de la Províncies Unides podia comprar accions de la companyia, les quals eren després comprades i venudes en mercats secundaris a l'aire obert (un dels quals es va convertir en la bossa de valors de Ámsterdam). Se li considera a voltes la primera corporació multinacional en el món i la primera companyia que publicava els seus guanys. Ademés, la VOC posseïa poders propencs als d'un govern: incloent la potestat de declarar la guerra, encarcerar i eixecutar convictes, negociar tractats, falcar la seua pròpia moneda i establir colónies.

Havent-se establit en 1602 per a beneficiar-se del comerç d'espècies de les Molucas, la VOC va establir una capital en la ciutat porteña de Jayakarta en 1609 i va canviar el seu nom al de Batavia (actual Jakarta). A lo llarc dels dos següents sigles, la companyia va adquirir ports adicionals com a bases comercials i va salvaguardar els seus interessos conquistat territoris circumdants. Gran part de la mà d'obra que va construir les seues colónies estava composta per persones que havien segut capturades com a esclaus. Va ser una companyia de gran importància i volum de negocis durant casi dos sigles, pagant un divident anual de 18 % durant casi 200 anys, fins que va aplegar a la bancarrota i va ser dissolta el 31 de decembre de 1799. Les possessions i el deute varen passar a ser assumides pel govern de la República Bátava. Els territoris de la VOC es varen convertir en les Índies Orientals Neerlandeses, que es varen ser expandint en el curs de el XIX fins a incloure casi tot l'archipèlec d'Indonèsia, que en el XX formaria Indonèsia.

Història

Antecedents

En Europa, el comerç de productes provinents de les «Illes de les Espècies» (Molucas-Indonèsia), estava monopolisat pels mercaders musulmans, en societat en els venecians. Esta situació hi havia elevat exageradamente els preus, ya que les espècies eren molt codiciades no solament per a conservar la carn, sino també per a l'elaboració de medicines i pocions màgiques.

Llavors, Europa encara no era la potència econòmica i militar que seria temps despuix. Pel contrari, la principal força expansionista d'esta época eren els musulmans: en 1453, per eixemple, els turcs otomans varen conquistar Constantinopla, mentres que l'islam se seguia estenent cap a l'Est, fins a Indonèsia i les Filipines.

Portugal va ser un dels primers regnes en desenrollar nous alvanços en la navegació, la construcció naval i en l'armament la qual cosa els va permetre iniciar expedicions audaces.

En 1498, Vasc dona Gama va vorejar el veta de Bona Esperança (Suràfrica) i va aplegar a Kappakadavu (Kappad), prop de Calicut, en l'actual estat de Kerala (Índia). Poc temps despuix, en 1510, l'almirant Afonso de Albuquerque va atacar i va ocupar Goa (Índia), establint allí la Capital de la Índia portuguesa.

La notícia sobre les riquees del Sultanato de Malaca varen atraure l'atenció de Manuel I, rei de Portugal, quí va enviar a l'Almirant Diogo Lopes de Sequeira per a trobar Malaca i aplegar a un pacte comercial en el seu governant. El primer europeu en arribar al surest asiàtic va ser Sequeira, que va aplegar a Malaca en 1509.

Sequeira va ser ben rebut pel sultà Mahmud Shah. Pero un grup de musulmans va convéncer al sultà de que els portuguesos eren una amenaça greu. Mahmud va decidir llavors capturar a varis dels hòmens de Sequeira, va matar a uns atres i va tractar d'atacar als quatre bucs portuguesos, que no obstant varen conseguir escapar. Despuix d'este incident, els portuguesos es varen convéncer de que la conquista era l'únic camí per a poder establir-se en la zona.

En abril de 1511, Afonso de Albuquerque va salpar des de Goa rumbo a Malaca: despuix de 40 dies de lluita, Malaca va caure front als portuguesos el 24 d'agost. Prevenint futurs contraatacs de Mahmud i dels regnes musulmans veïns, Albuquerque va decidir transformar a Malaca en una fortalea inexpugnable.

Per tant, els portuguesos varen ser els primers europeus en aplegar a Indonèsia en l'ambició de dominar l'orige de les valioses espècies. A través de la conquista militar o de l'aliança en els governants locals, els portuguesos varen establir llocs comercials, forts i missions en les illes de Ternate, Ambon i Solor, entre unes atres. No obstant, l'arribada dels portuguesos va alterar i va desorganisar la ret de comerç.

En lloc de crear un port centralisat per a l'intercanvi de les riquees asiàtiques en l'Estret de Malaca, el comerç es va terminar dispersant en numerosos ports, que varen entrar en un dura competència. El port de Johor es va convertir en un dels favorits per als comerciants asiàtics, mentres que Malaca va començar a declinar com a enclavament comercial.

Situació durant el XVI

Durant el XVI, el comerç de les espècies va ser dominat pels portuguesos que utilisen el port de Lisboa com a centre per a l'importació i exportació d'estos productes. Abans de la rebelió neerlandesa, Amberes havia jugat un paper important com a centre de re-distribució en el nort d'Europa. No obstant, despuix de 1591 els portuguesos utilisen al sindicat internacional de les famílies alemanes Fugger i Welser, que junt a les firmas espanyoles i italianas, trien Hamburc com el port per a les distribució de les mercaderias asiàtiques en el nort d'Europa, la qual cosa arruïna als comerciants neerlandesos.

No obstant, el sistema de comerç portugués era incapaç d'aumentar l'oferta per a satisfer la creixent demanda, en particular, la de pebre. La demanda d'espècies era relativament rígida, per lo que cada retart en el suministrament de pebre provocava un fort aument en els preus. Ademés, Portugal, des de 1580 ya era part de la Corona espanyola, que estava en guerra contra els rebels neerlandesos. D'esta manera les colónies portugueses varen ser objecte de les incursions militars holandeses. Estos factors varen motivar que els comerciants dels Països Baixos s'incorporaren al comerç intercontinental d'espècias en eixe temps. Finalment, alguns mercants neerlandesos com Jan Huygen van Linschoten i Cornelis de Houtman varen descobrir els «secrets» de les rutes i de les pràctiques del comerç portugués, proporcionant una oportunitat per al comerç neerlandés. Aixina és que Cornelis de Houtman decidix organisar el seu primer viage a Banten, el principal port de Java.

En 1592, quatre barcos de l'expedició exploradora de Houtman varen partir des de Ámsterdam. El viage va estar ple de problemes des del principi, a tal punt que en arribar a Madagascar, varen tindre que enterrar a setanta persones, per lo que dita baïa era coneguda com el «Cementeri holandés». Els neerlandesos ya sabien que no devien passar pel estret de Malaca, que estava controlat pels portuguesos, sino a través del estret de la Sonda. El 27 de juny, els barcos finalment varen aplegar a Banten, el sultà dels quals es va mostrar interessat en aplegar a un acort en els europeus, No obstant, De Houtman era poc diplomàtic i el seu comportament va ser considerat grosser i insultante: va ser expulsat del territori i se li va impedir comprar espècies.

Els barcos varen navegar cap a l'est i després cap a la illa de Madura, sent atacats per pirates en el camí. En Madura, varen ser rebuts pacíficament, pero De Houtman va ordenar als seus hòmens atacar brutalment en venjança pels actes de pirateria que havien sofrit. Els neerlandesos varen seguir el seu viage cap a Bali, i es varen reunir en el rei de l'illa, del com varen obtindre uns quants pots de pebre. En Bawean una de les naus es va incendiar i la tripulació va tindre que repartir-se entre els atres tres bucs. Els mariners ya estaven cansats de semblant travessia i varen decidir no anar a les Molucas, sino retornar als Països Baixos.

De la tripulació de 249 hòmens, solament varen retornar 87. Encara que el viage va ser un desastre humanitari i financer, els sobreviviente retornen als Països Baixos en un carregament d'espècies, lo que encoraja a realisar noves expedicions. Es pot considerar que va ser una victòria simbòlica i l'inici de la colonisació holandesa d'Indonèsia. En poc temps, els Països Baixos neerlandesos es farien càrrec del comerç d'espècies en tot el Oceà Índic.

En 1598, un número cada volta major de flotes varen ser enviades per grups de comerciants que competien dins dels Països Baixos. Algunes flotes es varen perdre, pero la majoria varen ser exitoses, en alguns viages que varen donar grans guanys. En març de 1599, una flota de huit bucs comandada per Jacob van Neck va ser la primera en aplegar a l'Illa de les Espècies (illes Molucas). Els barcos varen retornar a Europa entre el 1599 i el 1600 i l'expedició va obtindre un guany del 400 %.

En 1600, els neerlandesos es varen aliar en el musulmà Hituese, de la illa de Ambon, per a combatre als portuguesos i, a canvi, els neerlandesos es quedaren en el dret exclusiu de comprar les espècies d'Hitu. Els portuguesos finalment varen rendir la seua fortalea en Ambon a l'aliança entre Hituese i els neerlandesos. En 1613, els neerlandesos varen expulsar als portuguesos del fort de Solor, pero un posterior atac portugués va dur a un segon canvi de mans. Els neerlandesos finalment recapturaron Solor en 1636.

A l'est de Solor en la illa de Timor-Leste, els alvanços neerlandesos varen ser detinguts per un grup autònom i poderós d'euroasiàtics portuguesos cridat topares. Ells varen mantindre el control del comerç sobre la fusta de sàndal i la seua resistència es va mantindre durant els sigles XVII i XVIII, de modo que Timor-Leste Occidental va permanéixer en mans portugueses fins a molt alvançat el XX.

Formació (1602)

En eixa época, era costum que una empresa es creara per a realisar tan sol un viage i després anara liquidada despuix de la tornada de la flota. L'inversió en estes empreses d'expedició era de molt alt risc, no solament pels perills habituals de la pirateria, les malalties i el naufragi, sino també per les condicions del mercat d'espècies, a on actuava una demanda inelástica en una oferta relativament elàstica la qual cosa podia fer que els preus caigueren just en el moment equivocat, arruïnant les perspectives de rendabilitat.

La formació de «càrtels» destinats a controlar l'oferta i gestionar este risc semblava una solució apropiada. Els anglesos havien segut els primers en adoptar este enfocament, combinant els seus recursos en un monopoli empresarial conegut com la Companyia Britànica de les Índies Orientals o EIC (creada en 1600), amenaçant en dur als seus competidors neerlandesos a la ruïna.

En 1602, el govern de les Províncies Unides va decidir fer lo mateix, patrocinant la creació d'una única «Companyia de les Índies Orientals», a la qual se li va concedir el monopoli del comerç asiàtic. Els estatuts de la nova societat la facultaven per a construir fortes, mantindre eixèrcits i celebrar tractats en els governants asiàtics. L'empresa existiria durant 21 anys, presentant una contabilitat financera solament al final de cada década.

En 1603, el primer lloc permanent de comerç neerlandés en Indonèsia es va establir en Banten, Java Occidental i en 1611, es va establir un atre en Jayakarta (més vesprada «Batavia» i després «Jakarta»). En 1610, la VOC va crear el càrrec de governador general per a controlar més fermament els seus assunts en Àsia, el qual seria assessorat i controlat per un Consell d'Índies (Raad van indie). El governador general efectivament es va convertir en l'administrador principal de les activitats en Àsia de la VOC, encara que Heeren XVII i un cos de 17 accionistes que representaven a les diferents cambres seguien tenint oficialment el control total sobre la companyia.

La Sèu de la VOC s'establix en Ambon (1610-1619), que a pesar d'estar en el centre de les zones productores d'espècies, estava molt llunt de les rutes comercials d'Àsia i atres zones d'activitat de la VOC com Àfrica i Japó. Resultava més convenient un lloc a l'oest de l'archipèlec, no obstant, l'estratègic estret de Malaca estava controlat pels portuguesos i l'assentament de Banten estava fortament controlat per un poderós regne local i subjecte a una dura competència en els comerciants chinencs i anglesos.

En 1604, una flota de la Companyia Britànica de les Índies Orientals comandada per Sir Henry Middleton va aplegar a les illes de Ternate, Tidore, Ambon i Banda. En Banda, varen anar severament atacats per la VOC, donant començ a lo que seria una dura competència anglo-holandesa per l'accés a les espècies. De 1611 a 1617, els anglesos varen establir llocs comercials en Sukadana (suroest Kalimantan), l'illa de Java (Makassar, Jayakarta i Jepara) i en Sumatra (Aceh, Pariaman i Jambi) amenaçant al monopoli neerlandés sobre les Índies de l'Est.

Acorts diplomàtics firmats en Europa en 1620 varen marcar el començ d'un periodo de cooperació entre els neerlandesos i els anglesos sobre el comerç d'espècies. No obstant, esta treua va finalisar en un incident notori, conegut com la «massacre de Amboyna», a on dèu anglesos varen ser detinguts, jujats i decapitats per considerar-se que estaven conspirant contra el govern de les Províncies Unides. A pesar de que açò va causar indignació en Europa i una crisis diplomàtica entre els dos països, els anglesos finalment es varen retirar silenciosament de la major part de les seues activitats en Indonèsia (llevat de Banten) i es varen centrar en atres interessos asiàtics.

Creiximent

En 1619, Jan Pieterszoon Coen va ser nomenat Governador General de la VOC i va ser ell quí va vore la possibilitat de que l'empresa es convertira en una potència asiàtica, tant política com a econòmica. El 30 de maig de 1619, Coen, respalat per una força de dèneu naus, va assaltar Jayakarta expulsant a les forces del sultanato de Banten, i allí va establir Batavia com a nova sèu de la VOC. En la década de 1620 casi tota la població nativa de les Illes Banda va ser expulsada o assessinada per a establir plantacions neerlandeses de tacha d'olor i anou moscada. Coen tenia l'esperança d'atraure a un gran número de #colon neerlandesos a les Índies Orientals, pero açò mai es va materialisar, ya que molt pocs estaven disposts a emigrar a Àsia.

Mentrestant, un problema important en el comerç euro-asiàtic d'eixe moment, era que els europeus podien oferir pocs bens per a intercanviar en els asiàtics a canvi de les espècies. Estos pocs bens acceptats pels asiàtics eren l'or i l'argent. Per lo tant, els comerciants europeus devien pagar en metals preciosos per les espècies, metals que a la seua volta eren escassos en Europa, a excepció d'Espanya i Portugal. Els neerlandesos i anglesos devien obtindre superàvit comercial en atres països europeus per a assegurar-se eixos metals. Coen va descobrir una solució òbvia per al problema: generar un sistema de comerç intra-asiàtic, els beneficis del qual es pogueren utilisar per a finançar el comerç d'espècies en Europa. A la llarga, açò evitaria la necessitat de finançar les exportacions en metals preciosos europeus, encara que en principi açò requeria la formació d'un gran mercat intern en les Índies. La VOC re-va invertir una gran part dels seus beneficis en este objectiu fins a 1630.

La sèu de la VOC en Batavia, es va convertir en una de les principals sèus comercials d'Àsia. Bucs dels Països Baixos duyen bens manufacturados (utilisats per a abastir als assentaments), Japó proveïa argent i el coure, mentres que els barcos de China i Índia, duyen seda, cotó, porcelana i textils. Estos productes es comercialisen en el surest asiàtic per a obtindre les espècies o en última instància eren duts a Europa. La VOC també va ser un instrument per a l'introducció de la cultura europea en Àsia, ya que la Companyia va recolzar als misionero cristians i també va negociar la venda de tecnologia moderna a China i Japó. Durant més de doscents anys, l'emplaçament de la VOC en Dejima, un illot artificial en Nagasaki, era l'únic lloc a on es permetia als europeus comerciar en els japonesos.

En 1640, la VOC va adquirir el port portugués de Galle, en Ceilan, trencant el seu monopoli en el comerç de canella. En 1658, el general neerlandés Gerard Pietersz Hulft va cercar Colombo, que va ser capturada en l'ajuda del rei Rajasinghe II de Kandy. En 1659, els portuguesos havien segut expulsats de les regions costeres, que varen ser ocupades després per la VOC, procurant-li el monopoli de la canella. Per a evitar que els portuguesos o anglesos pogueren tornar a capturar Sri Lanka, la VOC va conquistar tota la costa de Malabar als portuguesos. Quan la notícia d'un acort de pau entre Portugal i els Països Baixos va aplegar a Àsia en 1663, Goa era l'única ciutat portuguesa que encara quedava en la costa oest.

En 1652, Jan Van Riebeeck establix un lloc d'alvançada en el Veta de Bona Esperança en l'extrem meridional d'Àfrica com a punt d'escala i reabastecimiento per als bucs de la VOC en el seu viage a Àsia Oriental. Este lloc més vesprada es va convertir en una colónia de ple dret (cridada Colónia de la Veta) quan els europeus dels Països Baixos i uns atres varen començar a establir-se allí, donant orige al grup ètnic denominat Afrikáner.

Llocs comercials de la VOC també es varen establir en Pèrsia (Iran), Bengala (Índia), Malaca (Malàsia), Siam (hui Tailàndia, Camboya i Laos), Cantón (China), Formosa (actual Taiwan), aixina com en les costes de Malabar i Coromandel, en l'Índia. No obstant, en 1662, Koxinga va expulsar als neerlandesos de Taiwan.

En 1663, la VOC va firmar el «Tractat de Painan» en varis senyors locals de l'àrea de Painan per a que es rebelaren contra el sultanato de Aceh. El tractat va permetre que la VOC poguera construir un centre comercial en la zona i finalment monopolisar el comerç, especialment el de l'or.

Per a 1669, la VOC era l'empresa privada més rica en l'història de la humanitat, en més de 150 bucs mercants, 40 bucs de guerra, 50 000 empleats, un eixèrcit privat en 10 000 soldats i guanys del 40 % sobre l'inversió inicial. Molts dels empleats de la VOC es varen mesclar en els pobles indígenes, ampliant la població mestiza de la zona.

Reorientació

Al voltant de 1670, dos fets varen frenar el creiximent de la VOC. En primer lloc, el comerç altament rendable en Japó va començar a declinar despuix d'una série de mides impostes per este país per a llimitar l'exportació d'or i argent, empijorant severament els térmens de l'intercanvi comercial. Per lo tant, Japó va deixar de funcionar com l'eix central del comerç intra-asiàtic de la VOC en 1685. L'atre fet, va ser la pèrdua del lloc d'alvançada en Formosa i l'agitació interna en China (a on la dinastia Ming estava sent reemplaçada per la dinastia Qing) que va posar fi al comerç de la seda despuix de 1666. A pesar de que la VOC havia substituït la seda chinenca per la bengalí, este suministrament també es va vore afectat per la restricció japonesa per a suministrar metals preciosos.

Encara més perjudicial va ser l'esclat de la tercera guerra anglo-neerlandesa que va interrompre temporalment el comerç de la Companyia en Europa, provocant un aument en el preu del pebre, lo que va atraure als anglesos per a entrar agresivamente en este mercat en els anys posteriors a 1672. Antigament, una de les polítiques de preus de la VOC establia sobre-abastir llaugerament el mercat del pebre, a fi de mantindre preus baixos que desanimaren a possibles intrusos que buscaren entrar en el mercat. Esta política lleument cautelosa, va mostrar molta major efectivitat que les mides agressives desnugades per la EIC, quan esta empresa va decidir inundar el mercat en nous suministraments provinents de l'Índia, a fi d'aumentar la seua quota de mercat. La VOC, que contava en majors recursos financers, podia esperar tranquilament fins que la EIC quebrara. Precisament en 1683, la EIC va estar a punt de quebrar i el preu de les seues accions va caure en picat des de 600 lliures fins a 250, i el seu president, Josiah Child, va ser obligat a abandonar el càrrec.

No obstant, la competència creixia. Atres empreses, com la Companyia Francesa de les Índies Orientals i la Companyia Danesa de les Índies Orientals també varen començar a incursionar en el sistema neerlandés. Per a consolidar el seu negoci, la VOC va decidir firmar un tractat en 1684 en el sultà de Banten per a tancar, el fins a llavors obert, emporio del pebre de Bantam. També, en la costa de Coromandel, es va traslladar el seu bastió principal de Pulicat a Negapatnam. D'esta manera la VOC s'assegurava el monopoli del comerç del pebre en detriment dels francesos i danesos, encara que l'importància d'estos productes tradicionals en el comerç euro-asiàtic estava disminuint ràpidament i els guanys ya no justificaven les despeses militars que realisava la VOC per a mantindre el seu monopoli.

L'empresa va invertir recursos en millorar la seua posició militar en la costa de Malabar, esperant aixina eliminar les incursions que realisaven els anglesos i aixina posar fi a la sagnia de recursos que representava el manteniment de les seues guarnicions. Este operatiu va requerir usar la força per a obligar al zamorín de Calicut a sometre's a la dominació neerlandesa. En 1710, el zamorín va ser obligat a firmar un tractat en l'empresa per a assegurar un tracte exclusiu i expulsar a qualsevol un atre comerciant europeu. Inicialment açò va semblar millorar les perspectives de la Companyia, no obstant, en 1715, en el respal de la EIC, el zamorín va renunciar al tractat. Encara que un eixèrcit neerlandés va conseguir reprimir l'insurrecció temporalment, el zamorín va continuar negociant en els anglesos i francesos. Finalment, en 1721, la VOC va decidir que ya no valia la pena tractar de dominar el comerç del pebre de Malabar i el tràfic d'espècies en general. La presència militar neerlandesa es va reduir, aumentant l'àrea d'influència de la EIC.

Per lo tant, la batalla de Colachel (Travancore) de 1741 contra el raja Marthanda Varma, va anar més be una acció de retaguàrdia. El comandant neerlandés, capità Eustaquio De Lannoy, va ser capturat i el Marthanda Varma va acordar perdonar la vida del capità neerlandés a condición de que ell s'unira al seu eixèrcit i entrenara als seus soldats en les tècniques modernes. Este fet és considerat l'eixemple més antic d'un estat asiàtic que haja vençut a un europeu (tàctica i tecnològicament superior) i va marcar també el decliu del poder neerlandés en l'Índia.

L'época dels guanys fàcils en el comerç de les espècies ya s'havia terminat. La companyia, arrastrada per les circumstàncies, va tindre que seguir l'eixemple dels seus competidors europeus i diversificar la seua producció cap a atres artículs asiàtics com el té, el café, el cotó, els textils i el sucre. Estos productes proporcionen un marge de benefici menor i per lo tant requerixen un major volum de vendes per a generar la mateixa cantitat d'ingressos. Este canvi estructural en la composició dels productes del comerç de la VOC es va iniciar en la década de 1680, en acabant de que el colapse temporal de la EIC, entorn a 1683, oferira una excelent oportunitat per a entrar en estos mercats.

Un canvi revolucionari en els gusts de la demanda europea de productes asiàtics, tant textils com de té i café, al voltant de el XVIII, varen fomentar este virage en l'estructura dels negocis. Ademés, ara la Companyia podia finançar-se fàcilment gràcies a l'abundant oferta de capital a baixes taxes d'interés, que varen permetre la seua ràpida expansió en les noves àrees de comerç. Entre els anys 1680 i 1720, la VOC va ser capaç d'aumentar considerablement la seua flota en nous hòmens i equips i també va poder adquirir una gran cantitat de metals preciosos per a finançar la compra de les matèries primeres asiàtiques.

El tonellage dels barcos de la VOC va aumentar en esta época en un 125 %, no obstant, els ingressos de la Companyia solament varen aumentar en un 78 %. Açò reflectix un canvi fonamental en el context: ara la VOC devia operar i competir en igualtat de condicions, en productes que tenien una demanda elàstica i màrgens de guany baixos. Ademés els directors de l'empresa, en la seua majoria regentes polítics, ya no tenien la visió de negoci que havia caracterisat als fundadors de la Companyia, molt més lligats al comerç real.

Als baixos màrgens de guany, se sumaven atres factors com els costs «fixos» d'operació (establiments militars, manteniment de la flota, etc.). Estos nivells de benefici requerien aumentar l'escala de les operacions comercials, lo que de fet va ocórrer en l'incorporació de barcos més grans que transportaven una major cantitat de bens, no obstant, la «productivitat» en sí mateixa no va aumentar lo suficient. En general, la major cantitat de càrrega transportada aumentava en llínea en els costs, lo que es traduïa en una baixa rendabilitat sobre el capital invertit. El creiximent no es traduïa en majors guanys.

Concretament, la «Edat d'Or» de la VOC es produïx entre 1630 i 1670, en un guany mig anual de 2 100 000 (dos millons cent mil) florines, dels quals casi la mitat es distribuïx com a dividents i el restant es re-invertix en la Companyia. El periodo que va entre 1680 i 1730, es va denominar com la «Era de l'Expansió» en un ingrés mig anual de 2 millons de florines, dels quals, les tres quartes parts, són distribuïts com a divident i un quarto és re-invertit. Durant el primer periodo, l'empresa distribuïx un divident promig del 18 % sobre els ingressos totals, sifra que es reduïx al 10 % durant l'últim periodo. A la seua volta, la rendabilitat anual sobre capital invertit és, durant els primers anys, d'aproximadament un 6 %, mentres que en l'últim periodo passa a ser d'un 3,4 %.

No obstant, als ulls dels inversors la VOC no era una mala empresa. El preu de les accions es va mantindre entorn als 400 florines des de mediats de la década de 1680 (en excepció d'un menut entropeçó entorn a la Revolució Gloriosa de 1688), fins a alcançar el seu punt més alt de 642 florines en la década de 1720. Les accions de la VOC varen tindre una rendabilitat del 3,5 % anual, un rendiment llaugerament menor al dels abonaments del govern neerlandés.

Decliu

Des de 1730 fins a 1780, la sòrt de la VOC va declinar. Cinc grans problemes, no tots d'igual pes, es poden utilisar per a explicar la seua caiguda:

• Va haver una constant erosió del comerç intra-asiàtic pels canvis en l'entorn polític i econòmic de la regió, davant la qual cosa la VOC podia fer molt poc. Estos factors gradualment varen afectar a la companyia en Pèrsia, Surat, la Costa de Malabar i Bengala. L'empresa va tindre que llimitar les seues operacions a les zones que controlava físicament, o siga Ceilan i tot el archipèlec indonesi. Per lo tant, el volum del comerç intra-asiàtic, i la seua rendabilitat, es varen reduir considerablement.
• La forma en que es va organisar la companyia en Àsia (centralisant les seues operacions en Batavia) que inicialment havia oferit ventages en la recopilació d'informació de mercat, va començar a causar inconvenients en el XVIII, pels problemes de llogística que provocava l'enviament de totes les mercaderies a este punt central per al seu re-distribució. Esta desventaja es va sentir principalment en el comerç del té, a on els competidors, com la Companyia de Ostende, enviaven directament la seua mercaderia des de China cap a Europa.
• L'empresa no era un «bon empleador», ya que els salaris que pagava eren baixos, per lo que la corrupció i l'incompliment de deures va ser moneda corrent entre el seu personal i encara que este era un problema per a totes les empreses que operaven en l'Est i l'Índia, sembla que la VOC va ser afectada en una escala més gran que els seus competidors. Ademés, si ben el comerç per conte de privats no estava oficialment permés, esta pràctica va proliferar en el XVIII, en detriment del rendiment de l'empresa. A partir de la década de 1790, es va popularisar una frase que resava «varen perir per la corrupció» (que abreviat en neerlandés també coincidix en les sigles VOC) que resumia el present i el futur de la companyia.
• Un problema que la VOC va compartir en atres companyies va ser l'alta taxa de mortalitat entre els seus empleats. Açò diezmó les files de l'empresa i enervó a molts dels sobreviviente.

• Un atre error de la VOC va ser la seua política de dividents. Des de 1690 fins a 1760, els ingressos de l'empresa en Europa sempre deixaven un excedent sobre els dividents distribuïts en cada década, llevat en una (1710-1720). Des de 1730 els directors decidixen enviar majors recursos a Àsia per a consolidar la seua posició allí. Ademés, entre 1700 i 1740 la companyia va retirar 5 400 000 (cinc millons quatrecents mil) florines de deute a llarc determini, per lo tant, la posició econòmica de la companyia encara era segura llavors. Açò va canviar despuix de 1730, ya que mentres els guanys es desplomaven, els dividents solament disminuïen llaugerament des del nivell anterior. Per lo tant, els dividents distribuïts eren superiors als ingressos en cada década, llevat en una (1760-1770). El capital líquit disponible es va reduir i els directors de l'empresa es varen vore obligats a recórrer préstams anticipats de curt determini, respalats pels ingressos que esperaven obtindre de les flotes.

Des de 1720, el mercat del sucre d'Indonèsia va disminuir per la competència del sucre barat provinent del Brasil, que va saturar als mercats europeus. Decenes de comerciants del sucre de China es varen declarar en fallida lo que va conduir a una desocupació massiva. El govern neerlandés en Batavia no va respondre adequadament a estos problemes i en 1740, els rumors d'expulsió dels desocupats asiàtics de la zona de Batavia va conduir a disturbis generalisats. Els militars neerlandesos varen requisar les cases dels chinencs en Batavia en busca d'armes i quan una d'estes cases es va cremar accidentalment, va començar una ona de matances i saquejos entre els militars neerlandesos i els ciutadans empobrits de la comunitat chinenca. Esta massacre es va considerar suficientment greu per a que la junta directiva de la VOC decidira iniciar una investigació oficial sobre el Govern de les Índies Orientals Neerlandeses per primera volta en la seua història.

A pesar de tot açò, fins a 1780 la VOC va mantindre un nivell d'operació enorme. La seua capital en els Països Baixos, que constava de bucs i mercaderies inventariades, ascendia a 28 millons de florines, mentres que la seua capital en Àsia, constituït pels fondos líquits del comerç i les mercaderies en ruta a Europa, ascendien a 46 millons de florines. El total del deute pendent de pagament se situava en 62 millons de florines. Per lo tant les perspectives de l'empresa en este moment no eren para res desalentadoras. No obstant, la quarta guerra anglo-neerlandesa va complicar les coses. Atacs britànics en Europa i Àsia varen reduir la flota de la VOC a la mitat, eliminat la seua valiosa càrrega. Les pèrdues directes de l'empresa poden calcular-se en 43 millons de florines. Els préstams per a mantindre a l'empresa en operacions fan reduir el seu patrimoni net a zero.

Despuix de la quarta guerra anglo-neerlandesa, la VOC era una ruïna financera, i despuix de varis intents per a reorganisar-ho, va ser nacionalisada l'1 de març de 1796 per la nova República de Batavia (Successora de la República dels Països Baixos). La seua carta va ser renovada vàries voltes, pero finalment va expirar el 31 de decembre de 1799.

La major part de les possessions en l'archipèlec indonesi (incloent casi tota Java, parts de Sumatra, gran part de les Molucas i les zones d'influència dels ports com Makasar, Manat i Kupang) es varen convertir en el territori conegut com les Índies Orientals Neerlandeses.

Llavors va haver numerosos disturbis en tot l'archipèlec perque els indígenes es resistien davant l'hegemonia neerlandesa. Ademés, la pirateria en Indonèsia va seguir sent un problema per als neerlandesos fins a mediats de el XIX.

En 1806, la República de Batavia, es convertix en el Regne d'Holanda baixe dominació francesa i Napoleón nomena al seu germà Luis Bonaparte per a ocupar el tro neerlandés. En 1811, les forces britàniques varen ocupar varis ports de les Índies Orientals Neerlandeses (incloent Java) i Thomas Stamford Raffles es va convertir en governador.

En el Congrés de Viena de 1815, es va establir que les Índies Orientals neerlandeses tornaren a mans dels Països Baixos, no obstant Gran Bretanya es va adjudicar la Colónia de la Veta.

El control neerlandés sobre les Índies Orientals va ser restaurat en 1816 i, en 1824, en un nou Tractat, els neerlandesos varen incorporar al seu domini els assentaments britànics d'Indonèsia, com Bengkulu en Sumatra, a canvi de cedir el control de les seues possessions en la Península de Malaca i en la Índia neerlandesa. Les fronteres resultants entre les possessions britàniques i neerlandeses són les que actualment posseïxen Malàsia i Indonèsia.

La família Wright, amos de Voyager Estigues en el Riu Margaret (Austràlia Occidental), va adquirir el nom de la VOC i la seua marca en 1995.

Galeria

• 
  Colombo, circa 1680.
• Erro al crear miniatura:
  Panorama d'Ayutthaya, capital del regne de Siam. Atribuït a Johannes Vinckboons, circa 1662. Rijks museum, Ámsterdam.
• Erro al crear miniatura:
  Peça de porcelana, en el museu de Malaca.
• Erro al crear miniatura:
  Portada del Hortus Malabaricus d'Hendrik Adriaan van Reede tot Drakenstein
• Erro al crear miniatura:
  La nau Vryburg, circa 1756.
• Erro al crear miniatura:
  El buc Noord-Nieuwland en la Baïa de la Taula (Ciutat de la Veta). Anònim, 1762.
• Establiment de la VOC en Surat
  Establiment de la VOC en Surat
• Erro al crear miniatura:
  Un abonament utilisat per la VOC, del 7 de novembre de 1623 per la suma de 2400 florines.
• Erro al crear miniatura:
  Bandera de la VOC de Ámsterdam

Vore també

• Imperi neerlandés
• Companyia Britànica de les Índies Orientals
• Companyia Danesa de les Índies Orientals
• Companyia Neerlandesa de les Índies Occidentals
• Jan Pieterszoon Coen
• Companyia Sueca de les Índies Orientals
• Companyia de Ostende
• Isaac Titsingh

Fonts

Bibliografia

• Ames, Glenn J. The Globe Encompassed: The Age of European Discovery, 1500-1700. Pearson Prentice Hall, 2008.
• Blussé, L. et al., eds. The Deshima [sic] Dagregisters: Their Original Tables of Content. Leiden, 1995-2001.
• Blussé, L. et al., eds. The Deshima Diaries Marginalia 1740-1800. Tòquio, 2004.
• Boxer, C.R. Jan Compagnie in Japan, 1600-1850: An Essay on the Cultural Artistic and Scientific Influence Exercised by the Hollanders in Japan from the Seventeenth to the Nineteenth Centuries. Donen Haag, 1950.
• Boxer, C.R. The Dutch Seaborne Empire: 1600-1800. Londres, 1965.
• Burger, M. (2003), "The Forgotten Gold? The Importance of the Dutch opium trade in the Seventeenth Century", en Eidos. University College Utrecht Academic Magazine. Issue 2/2003.
• Chaudhuri, K.N., i Israel, J.I. (1991), "The English and Dutch East Índia Companies and the Glorious Revolution of 1688-9", en: Israel, J.I. (ed.), The Anglo-Dutch moment. Essays on the Glorious Revolution and its world impact, Cambridge O.P, ISBN 0-521-39075-3, pp. 407-438.
• Vries, J. de, i Woude, A. van der (1997), The First Modern Economy. Success, Failure, and Perseverance of the Dutch Economy, 1500-1815, Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-57825-7.