Compromís austrohúngaro

Erro al crear miniatura:

Coronació de Francisco José i Isabel com a reis d'Hongria

El compromís austrohúngaro (en alemán: Österreichisch-Ungarischer Ausgleich;

• ) és l'acort portat a terme en febrer de 1867 entre l'emperador d'Àustria, Francisco José I, i una delegació hongaresa encapçalada per Francisco Deák pel que es va crear la monarquia dual austrohúngara. El compromís comportava una série de reformes constitucionals en l'Imperi dels Habsburgo, la principal de les quals era l'equiparació d'Hongria a Àustria dins de l'estat comú, que a partir d'eixe moment seria conegut en molts idiomes, inclós l'espanyol, com l'Imperi austrohúngaro, o senzillament Àustria-Hongria.

Erro al crear miniatura:

Divisió de la monarquia dels Habsburgo pel compromís de 1867: Àustria (Cisleitania, en roig), Hongria (Transleitania, en groc) i Bòsnia i Hercegovina (en vert), condomini austrohúngaro a partir de 1878.

Antecedents

L'orige d'Àustria

Artícul principal → Història d'Àustria.

Originalment abdós nacions, Àustria i Hongria, varen tindre passats totalment diferents i separats. Per una part, Àustria va ser des dels seus inicis un ducado dins del Sacre Imperi Romà Germànic fundat en el 962 per Otón I el Gran. A lo llarc de la seua història el ducado austríac va ser guanyant cada volta major influència entre les nacions germàniques de l'Imperi, fins que per fi la dinastia austríaca dels Habsburgo es va apoderar del tro Imperial i va governar de manera ininterrompuda per casi mig mileni. Açò va generar cada volta major descontent entre les atres nacions germàniques, generant certa tensió i sentiments anti-Habsburgo. Quan Napoleón Bonaparte va començar la seua campanya militar en Europa finalment va véncer al Sacre Imperi Romà Germànic i lo desmembró, consolidant tots els Estats germànics exceptuant Àustria en la Confederació del Rin en 1806. Després de vençut Napoleón, en 1815, l'emperador germànic va passar a ser Francisco I d'Àustria, sobirà del recentment creat Imperi austríac i la Confederació del Rin va passar a cridar-se Confederació Germànica, tenint com el seu president a l'emperador d'Àustria.

L'orige d'Hongria

Artícul principal → Història d'Hongria.

Per una atra part, el Regne d'Hongria va ser fundat en l'any 1000, pel rei sant Esteban I, qui va convertir al catolicisme i sedentarizó a la seua gent, que era d'orige seminómada. El Regne hongarés va existir durant tota l'Edat Mija com un Estat independent del Sacre Imperi Romà germànic, enfrontant invasions cumanas i pechenegas, aixina com posteriorment bizantines i turques. Va participar en la tercera i en la quinta creuada i va ser una potència d'Europa Central junt en Bohemio i Polònia durant tota l'Alta Edat Mija i principis de l'Edat Moderna. No obstant, en 1526, després de casi un sigle detenint atacs dels turcs otomans cap a Europa, sent la barrera defensora del cristianisme, mor el rei Luis II d'Hongria en la batalla de Mohács.

El Sacre Imperi Romà Germànic i Hongria

Artícul principal → Sacre Imperi Romà GermànicReforma imperial.

Pronte l'emperador germànic Fernando I d'Habsburgo va reclamar el dret al tro vacant i va ser coronat paralelament en el comte hongarés Juan I Szapolyai. Abdós varen ser llavors antirreyés fins a la mort de Szapolyai en 1540, quan els drets varen passar a l'emperador Habsburgo. En 1541 l'Imperi otomà va continuar en les seues campanyes en Hongria i va prendre tota la regió central del regne, produint-se aixina una divisió d'est en tres parts. La regió de l'Oest baix control germànic, la central baix control otomà i l'oriental com el Principat de Transilvania, el qual era independent, pero en situació de vassallage davant els turcs. Durant el pròxim sigle, Esteban Bocskai, Gabriel Bethlen, Emérico Thököly, príncips hongaresos de Transilvania conduiran en va incontables guerres independentistes per a reunificar el regne, i alluntar-ho de l'esfera d'influència germànica. Pero els otomans seran finalment expulsats dels sols hongaresos en 1686, sent reunificado el regne i dissolt el Principat de Transilvania, tot baix la conducció total de l'emperador germànic Leopoldo I d'Habsburgo. Posteriorment, després del desmembramiento del Sacre Imperi Romà germànic per Napoleón en 1805, Hongria, junt en atres Estats va continuar baix la conducció de l'emperador Francisco I d'Àustria. Després d'açò, els nobles hongaresos no varen conduir més moviments independentistes contra els Habsburgo, sino fins a l'esclat de la Revolució hongaresa de 1848, quan els ciutadans de la Confederació germànica i els ciutadans hongaresos exigien l'independència del poder absolutista dels Habsburgo. Les revolucions varen fallar, pero un parell de décades despuix, es va presentar l'oportunitat ideal per a que Hongria conseguira llavors més autoritat front a l'imperi.

L'acort entre abdós

Erro al crear miniatura:

La monarquia dels Habsburgo des de 1867: Àustria en vert clar, Hongria en vert, Bòsnia-Hercegovina en vert obscur, en les capitals de província.

L'acort va sorgir despuix d'una série de derrotes austríaques: contra Cerdenya en 1859 i Prusia i Itàlia en 1866 (guerra austro-prusiana). Per a enfortir el debilitat imperi i davant les exigències hongareses que reclamaven una major participació en els assunts d'Estat, Francisco José I va tindre una série de reunions en membres de la noblea d'este país que tindrien com resultat la creació d'un estat federal dual, a on Hongria seria un Regne que administraria el territori històric de la Corona de Sant Esteban de forma autònoma. Francisco José i la seua esposa, l'emperatriu Sissi, serien coronats reis d'Hongria en Ofen (Buda), el 8 de juny de 1867. L'acort deixaria fòra a les poblacions eslaves i llatines de l'Imperi, per lo que no acabaria en els moviments nacionalistes, especialment en Bohemio, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina i Transilvania.

Ya abans de la derrota davant Prusia el sistema centraliste instaurat per Schmerling donava signes d'estar fracassant. El seu successor, el magnat conservador Belcredi va tractar de convertir l'estat centraliste en un federal. La derrota de Königgrätz va accelerar el procés. L'idea de Belcredi era reformar l'estructura centralista i convertir-la en 5 estats: alemà, chec, hongarés, polac i "yugoslavo". Les dietes, que s'havien convocat en novembre de 1866 i estaven dominades pels alemans, es varen opondre a la reforma i varen ser dissoltes i es varen convocar noves eleccions. Les noves devien estar llestes per a reunir-se en febrer, pero no per a deliberar sobre la reforma, sino simplement per a elegir delegats per a la nova assamblea constituent. Els partits alemans, temerosos de perdre poder en el nou ordenament, es varen abstindre en les eleccions, forçant la renúncia de Belcredi.

L'acort

El seu substitut Beust, favorit de la cort, va conseguir un acort en el que els magiares conseguien totes les seues reivindicacions a excepció de la partició de l'eixèrcit (encara que es creaven dos milícies independents) que, a efectes pràctics, era un acort entre els nacionalistes magiares i la corona. L'acort es va conseguir ans que el Reichsrat (parlament) poguera reunir-se (Plantilla:Data d'inici), una volta nomenat Andrássy primer ministre hongarés. Es va trobar en el fet consumat i ho va aprovar per la composició, encara majoritàriament alemana, de la cambra, a la que favoria l'acort.

En la pràctica dos de les nacionalitats de l'estat, alemans i magiares, es repartien el poder, aliant-se els uns en els polacs i els atres en els croates (a canvi d'una àmplia autonomia) per a mantindre-ho front al restant. Els eslaus, que al principi varen presentar un front comú contra l'acort, pronte es varen dividir davant les concessions de control de la Galícia i la rusofilia dels checs i eslaus del sur, aliena als polacs.

Característiques de l'acort

L'imperi austríac mantenia un parlament central en Viena i 17 dietes provincials, de les que, fins a 1873, s'elegien els diputats d'aquell. El regne d'Hongria tenia el seu propi parlament en Budapest, en un parlament autònom per a Croàcia (Sabor), que enviava 40 representants al primer, sol presents quan es discutien qüestions que atañer a Croàcia.

Els Governs de cada mitat de l'Estat eren responsables davant els seus Parlaments respectius, no havent un Parlament estatal comú. Segons l'acort, solament tres ministeris (Finances, Assunts Exteriors i Defensa), serien comuns a abdós parts de l'imperi, sent el restant considerats política nacional de cada part. Els ministres corresponents eren nomenats per la corona i eren teòricament responsables davant dos delegacions de xixanta membres de cada Parlament, que no es reunien en cap cas.

En el Ministeri d'Assunts Exteriors, s'alternaven (per costum encara que no per llei) austríacs i hongaresos i, quan el càrrec ho ocupava un austríac, un hongarés solia ocupar el de Finances que, en la pràctica, va estar la majoria del temps en mans hongareses.

Les sèus dels tres ministeris comuns es trobaven en Viena, pero els seus funcionaris procedien de les dos mitats de l'imperi; els magiares varen conseguir una influència desproporcionada tant en la diplomàcia i com en l'administració de Bòsnia.

La principal funció de les delegacions era el control i aprovació dels presuposts per als assunts comuns, que eren vinculants per als dos Governs del país. Este es dividia en dos porcions distintes: el 70 % del presupost ho pagava la part austríaca i el 30 %, l'hongaresa (encara que els percentages en el temps varen variar dos voltes, aplegant-se al final a una proporció de 65,6 %-34,4 %).

Mentres que l'acort polític era permanent, no ho era l'econòmic, que devia renovar-se sense falta cada dèu anys, discutint-se les qüestions econòmiques i mercantils entre les dos parts del país.

Vore també

• Regne d'Hongria (1526-1867)
• Regne d'Hongria (1867-1918)
• Imperial i real