Anar al contingut

Imperi austríac

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Imperi austríac, oficialment Imperi d'Àustria (en alemán: Kaisertum Österreich; en ortografia del s. XIX, Kaiserthum Oesterreich), va ser una gran potència europea multinacional que va existir entre 1804 i 1867, creada per proclamació a partir dels regnes dels Habsburgo. Durant la seua existència, va ser la tercera monarquia més poblada d'Europa, despuix del Imperi rus i el Regne Unit, i geogràficament, el tercer imperi més extens d'Europa, despuix de l'Imperi rus i el Primer Imperi francés. Com a denominació oficial dels territoris governats per la monarquia dels Habsburgo, el nom de «Imperi austríac» data de 1804, quan Francisco II, l'últim emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, es autoproclamó emperador d'Àustria com Francisco I, en resposta a la declaració de Napoleón Bonaparte del Primer Imperi francés, unificant aixina totes les possessions dels Habsburgo baix un govern central. Per a mantindre el seu títul imperial, Francisco va elevar a Àustria de la categoria d'archiducado a la d'imperi. L'Imperi austríac va permanéixer com a part del Sacre Imperi Romà Germànic fins a la dissolució d'est durant la reorganisació napoleònica d'Alemània en 1806.[1] L'Imperi va continuar lluitant contra Napoleón durant les guerres napoleòniques, llevat entre 1809 i 1813, quan Àustria es va aliar inicialment en Napoleón durant la invasió de Rússia i posteriorment es va mantindre neutral durant les primeres semanes de la Guerra de la Sexta Coalició. Àustria i els seus aliats varen eixir victoriosos de la guerra, lo que va conduir al Congrés de Viena, que va reafirmar a l'imperi com una de les grans potències d'el XIX. Despuix de la caiguda de Napoleón (1814-1815), Àustria va tornar a ser la líder dels estats alemans. No obstant, en 1848, varen ocórrer un conjunt de revolucions contra els Estats en poder de els Habsburgo. En particular, el Regne d'Hongria, que havia existit com un estat al marge del Sacre Imperi Romà Germànic, es va alçar novament durant este periodo durant la cridada Revolució hongaresa de 1848, que enaltia el nacionalisme i l'independència dels Estats europeus i que rebujava al poder austríac dels Habsburgo. Els tumults hongaresos varen ser sofocades gràcies a l'intervenció del sar rus, qui va acodir en ajuda de l'emperador austríac, posant novament a la nació hongaresa baix el domini Habsburgo. El fracàs de la revolució va desencadenar una série d'eixecucions de generals i dignatarios hongaresos que s'havien sublevat contra els austríacs, i el nivell d'autonomia del que havia gojat l'Estat hongarés es va vore reemplaçat per un govern absolutista des de Viena.[2] Açò va aumentar el resentiment contra el domini dels Habsburgo. En la década de 1860, l'Imperi austríac es va enfrontar a dos séries derrotes: una en la segona guerra d'Independència italiana, que va posar fi al seu domini sobre una àmplia porció del nort d'Itàlia (Lombardía i Véneto, Mòdena i Reggio, Toscana, i Parma i Plasencia), i una atra en la guerra austro-prusiana de 1866, en la qual'Imperi va ser derrotat junt a Baviera per Prusia, lo que va dur a la dissolució de la Confederació Germànica (de la qual'emperador Habsburgo era el president hereditari) i a l'exclusió d'Àustria dels assunts germans.[3][4][5] Estes derrotes varen impulsar a l'emperador Francisco José a reorientar la seua política cap a l'est i a consolidar el seu heterogéneu imperi, reconeixent la necessitat d'aplegar a un acort en els hongaresos rebels. Estos, no obstant, varen vore açò com un moment de debilitat idòneu per a les seues aspiracions autonomistes i dignatarios del regne d'Hongria varen enviar una comitiva que exigia l'establiment d'un parlament en Hongria, junt a major llibertat i un marc d'autonomia. Conscient de la necessitat de cedir davant Hongria per a poder retindre el seu estatus de gran potència, el govern central en Viena va accedir a estes negociacions. El resultat de les negociacions va ser el Compromís austrohúngaro, conclós el 8 de febrer de 1867, pel que es va crear la monarquia dual austrohúngara, posant fi efectivament a l'Imperi austríac.

Història

[editar | editar còdic]

Creació de l'Imperi austríac

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Imperi austríac en 1812, en plenes guerres napoleòniques, quan va perdre accés a la mar Adriático.
Erro al crear miniatura:
Francisco I d'Àustria
Erro al crear miniatura:
Entrevista entre l'emperador Francisco II i Napoleón despuix de la batalla d'Austerlitz
Erro al crear miniatura:
La Corona Imperial, antiga propietat de Rodolfo II.

Per a el XVIII, el Sacre Imperi Romà Germànic era considerat pels seus contemporàneus, tant dins com fora de l'imperi, com una monarquia sumament «irregular» i «malt», en una forma de govern inusual.[6] L'imperi caria tant d'un eixèrcit permanent central com d'un erari central, i els seus monarques—nominalmente electius en lloc d'hereditaris—, no podien eixercir un control central efectiu, a pesar de la qual cosa inclús llavors, la majoria dels seus contemporàneus creïen que l'imperi podia revitalisar-se i modernisar-se. No obstant, a partir de 1792, la França revolucionària va estar en guerra en vàries parts del Sacre Imperi Romà Germànic de manera intermitent. Açò va ocórrer a raïl del involucramiento de l'emperador Leopoldo II, germà de la reina María Antonieta de França. El 27 d'agost de 1791, Leopoldo i el rei Federico Guillermo II de Prusia, en consulta en nobles francesos emigrats, varen emetre la Declaració de Pillnitz, que declarava l'interés dels monarques europeus pel benestar del rei Luis XVI de França i la seua família, i amenaçava en conseqüències vagues pero greus si alguna cosa els ocorria. Encara que Leopoldo va interpretar la Declaració de Pillnitz com un gest evasivo per a aplacar els sentiments dels monarquistas i nobles francesos, en França es va considerar una séria amenaça i va ser denunciada pels líders revolucionaris. França va emetre un ultimàtum exigint que Leopoldo renunciara a qualsevol aliança hostil i retirara les seues tropes de la frontera francesa.[7] Despuix d'una votació de la Assamblea Llegislativa liderada pels revolucionaris, França va declarar la guerra a Àustria el 20 d'abril de 1792, mentres que Prusia, despuix d'haver-se aliat en Àustria en febrer, va declarar la guerra a França en juny de 1792, iniciant la cridada guerra de la Primera Coalició. Encara que les forces de la Primera República Francesa varen invadir i varen ocupar els Països Baixos austríacs en 1792, el Sacre Imperi Romà Germànic es va defendre prou ben fins que Prusia va abandonar l'esforç bèlic per a centrar la seua atenció en els seus territoris polacs, duent-se en si els seus recursos i el seu poderós eixèrcit.[8]

Els eixèrcits francesos varen repelir als invasores i varen alvançar més allà de les fronteres de França. França va establir la República Bátava com a república germana (maig de 1795) i va obtindre el reconeiximent prusiano del control francés de la vora esquerra del Rin per mig del primer Tractat de Basilea. En el Tractat de Camp Formio, Àustria va cedir els Països Baixos austríacs a França i el nort d'Itàlia es va convertir en vàries repúbliques germanes franceses. Com a conseqüència, canvis que varen molejar la naturalea de l'Imperi varen tindre lloc durant les conferències de Rastatt (1797-1799) i Ratisbona (1801-1803). L'eixèrcit imperial austríac havia segut derrotat per Napoleón Bonaparte en la batalla de Marengo el 14 de juny de 1800 i posteriorment per Jean Victor Moreau en la batalla d'Hohenlinden el 3 de decembre. Forçats a demanar la pau, els Habsburgo varen firmar en 1801 el Tractat de Lunéville, que els obligava a reconéixer l'independència i sobirania de les repúbliques Cisalpina, Ligur, Bátava i Helvético, ademés de cedir a França tota la vora esquerra del Rin, incloent els Països Baixos Austríacs, i la Itàlia imperial. Basat en principis generals delineados en el Tractat de Lunéville, el 24 de març de 1803, es va declarar la cridada «Recessió Imperial» (en alemà: Reichsdeputationshauptschluss), una llei que secularizaba casi 70 estats eclesiàstics i abolia 45 ciutats imperials per a compensar a numerosos príncips alemans per territoris a l'oest del Rin que havien segut anexats per França com a resultat de les guerres revolucionàries franceses. Aixina, la recessió va reduir considerablement el número de territoris administratius de 81 a 3 i de les ciutats imperials de 51 a 6. Esta mida estava destinada a substituir la vella constitució del Sacre Imperi Romà Germànic, pero la conseqüència real de la Recessió Imperial va ser el fi del Sacre Imperi. La caiguda i dissolució de l'Imperi es va vore accelerada per l'intervenció francesa, en setembre de 1805. El 20 d'octubre de 1805, un eixèrcit austríac encapçalat pel general Karl Mack von Leiberich va ser derrotat pels eixèrcits francesos prop de la ciutat d'Ulm. La victòria francesa va resultar en la captura de vint mil soldats d'Àustria i de molts canons. L'eixèrcit de Napoleón va obtindre una nova victòria en la batalla d'Austerlitz, el 2 de decembre de 1805. A la llum d'estos acontenyiments, Francisco es va vore obligat a negociar en els francesos del 4 de decembre al 6 de decembre de 1805. Estes negociacions varen concloure en un armistici el 6 de decembre de 1805. Davant l'assunció per Napoleón del títul de «Emperador dels francesos» en 1804 i la derrota austríaca en Austerlitz en 1805, la monarquia dels Habsburgo va escomençar a plantejar-se si mereixia la pena defendre el títul imperial i l'imperi en el seu conjunt. Molts dels estats que nominalmente servien al Sacre Emperador Romà Germànic, com Baden, Württemberg o Baviera, havien desafiat obertament l'autoritat imperial i s'havien posat del costat de Napoleón. L'idea principal despuix de les accions de Francisco II en 1806 era assentar les bases necessàries per a evitar futures guerres en Napoleón i França. Una de les preocupacions de la monarquia dels Habsburgo era que Napoleón poguera aspirar a reclamar el títul de Sacre Imperi Romà Germànic. Napoleón se sentia atret pellegat de Carlomagno, a qui vea com un conquistador franc que havia estés el domini francés per Europa Central i Itàlia, alguna cosa que Napoleón també aspirava a conseguir. Per eixemple, s'havien fet rèpliques de la corona i l'espasa de Carlomagno per a la coronació de Napoleón com a emperador de França (encara que no es varen usar).[8] Com anara, en el Sacre Imperi Romà Germànic dissolt, Francisco II podia centrar la seua atenció en el continu ascens i prosperitat del seu nou imperi hereditari, com a emperador Francisco I d'Àustria.[8] Francisco II va crear el títul d'emperador d'Àustria, i els seus successors varen ser abandonant el títul d'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic a partir del 1806. Les victòries franceses varen encorajar a governants de certs territoris imperials a fer valdre la seua independència formal de l'Imperi. El 10 de decembre de 1805, el príncip elector de Baviera, que era duc, es va proclamar rei, seguit pel duc-elector de Wurtemberg, l'11 de decembre. Finalment, el 12 de decembre, al margrave de Baden se li va donar el títul de Gran Duc. Ademés, cada u d'estos nous països va firmar un tractat en França i es varen convertir en els seus aliats. El Tractat de Presburgo entre França i Àustria, firmat en Presburgo (hui Bratislava, Eslovàquia) el 26 de decembre, va ampliar el territori dels aliats alemans de Napoleón, a costa de la derrotada Àustria. El 12 de juliol de 1806, es va establir la Confederació del Rin, que comprenia 16 països. Esta confederació, baix l'influència francesa, va posar fi al Sacre Imperi Romà Germànic. El 6 d'agost de 1806, inclús Francisco va tindre que reconéixer el nou estat de coses i va proclamar la dissolució del Sacre Imperi Romà Germànic. Quan, l'11 d'agost de 1804, Francisco II va assumir el títul de primer emperador d'Àustria, l'imperi s'estenia des de l'actual Itàlia a l'actual Polònia i els Balcans. La composició multinacional de l'Imperi s'ilustra pel fet de que la seua població es componia d'alemans, checs, polacs, rumans, hongaresos, italians, ucranians, croates, eslovacos, eslovens, serbis i numeroses nacionalitats més chicotetes. L'emperador d'Àustria no solament governava com a tal, sino que també ostentava el títul de rei d'Hongria, Bohemio, Croàcia, Eslavonia i Dalmacia, i comandaba l'eixèrcit multinacional de l'Imperi, sent el seu títul Kaiserliche-Königliches Armée (Eixèrcit Real Imperial). L'Imperi tenia una estructura centralista, encara que es va permetre cert grau d'autonomia a Hongria, que va ser governat per la seua pròpia dieta, i el Tirol.

Periodo Biedermaier (1815-1848)

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Confederació Germànica.
Erro al crear miniatura:
Klemens von Metternich
Erro al crear miniatura:
Congrés de Laibach

Klemens von Metternich va ser nomenat ministre d'Assunts Exteriors en 1809. També va ocupar el càrrec de canceller de l'Estat a partir de 1821 fins a 1848, tant en el regnat de Francisco I i del seu fill Fernando I. baix el control de Metternich, l'Imperi austríac va entrar en un periodo de censura i Estat policial entre els anys 1815 i 1848, durant els periodos Biedermeier (denominació cultural) i Vormärz (denominació política). Este últim terme fa referència al periodo anterior a la revolució de març de 1848. Metternich va mantindre una ferma mà en resistir les llibertats constitucionals exigides pels lliberals. Es governava per la costum i decrets imperials (Hofkanzleidekrete). Era conegut pels seus forts punts de vista conservadors i l'enfocament en la política. Les polítiques de Metternich estaven fortament en contra de la revolució i elliberalisme. En la seua opinió, elliberalisme era una forma de revolució llegalisada. Metternich creïa que la monarquia absoluta era l'únic sistema adequat de govern. Esta noció va influir en la seua antirrevolucionaria política per a assegurar la continuïtat de la monarquia dels Habsburgo en Europa.

Erro al crear miniatura:
L'abdicació de Metternich

Baix Metternich, tumults nacionalistes en Àustria, el nort d'Itàlia i els estats alemans varen ser esclafades per la força. En casa, va seguir una política similar per a suprimir els ideals revolucionaris i lliberals. Es varen amprar els Decrets de Karlsbad de 1819, en els quals s'aplica estricta censura en l'educació, la prensa i l'expressió per a reprimir conceptes revolucionaris i lliberals. Metternich també utilisa una ret d'espionage d'ampli alcanç per a desalentar el malestar.

Erro al crear miniatura:
Caricatura satírica alusiva als Decrets de Karlsbad

El ministre va tindre una àmplia llibertat en política exterior baix el regnat de Francisco I. Francisco va morir en 1835. Esta data marca el decliu de l'influència de Metternich en l'Imperi austríac. L'hereu de Francisco va ser el seu fill Fernando I, pero est sofria d'una maltia mental que li impedia governar. La direcció de l'imperi austríac es va transferir a un Consell d'estat que ho compon Metternich, el germà de Francisco I, l'archiduc Luis, i el comte Franz Anton Kolowrat, que més vesprada es va convertir en el primer ministre-president de l'Imperi austríac. Les revolucions de 1848 en l'Imperi austríac varen obligar la renúncia de Metternich. Metternich és recordat pel seu èxit en mantindre el statu quo i l'influència dels Habsburgo en els assunts internacionals. Els historiadors a sovint recorden l'era Metternich com un periodo d'estancament: L'Imperi austríac no va lluitar guerres exteriors, ni tampoc es va sometre a cap reforma interna radical. No obstant, també es considera com un periodo de creiximent econòmic i de prosperitat en l'Imperi austríac. La població d'Àustria es va elevar a 37,5 millons en 1843. L'expansió urbana també es va produir i la població de Viena va aplegar a 400 000. Durant l'era de Metternich, l'Imperi austríac també va mantindre una economia estable i va alcançar un presupost casi equilibrat, a pesar de tindre un dèficit important despuix de les guerres napoleòniques.

Revolucions de 1848

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Barricada en Viena
Artícul principal → Revolució de 1848 en els Estats dels Habsburgo.
Erro al crear miniatura:
Linchament del ministre de guerra Theodor Franz

A partir de març de 1848 a novembre de 1849, de forma simultànea al cicle revolucionari europeu, iniciat en França i conegut historiográficamente com la revolució de 1848, l'Imperi es va vore amenaçat pels moviments revolucionaris, la majoria dels quals eren de caràcter nacionaliste. Ademés d'això, les corrents lliberals i inclús socialistes varen resistir el conservadurisme de llarga data de l'imperi. Ademés de la seua condició ideològica lliberal, que qüestionava frontalment els principis absolutistas del sistema polític, l'activitat revolucionària tenia un fort caràcter nacionaliste, lo que era especialment greu per a un Estat multinacional, governat des de Viena pero compost per múltiples minories ètniques en procés de definició com a nacions (alemans, hongaresos, rumans, italians, diferents tipos d'eslaus —polacs, checs, eslovacos, rutenos (ucranians), eslovens, croates, bosnio, serbis—, etc.), cada una d'elles en distintes aspiracions, incompatibles entre sí (autonomia, independència o inclús imposició hegemònica sobre atres).

Revolució en el Regne d'Hongria

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució hongaresa de 1848.
Erro al crear miniatura:
Luis Kossuth
Erro al crear miniatura:
Capitulació de l'eixèrcit hongarés en Világos.

A diferència de les atres, la revolució en Hongria va aplegar a convertir-se en una guerra per l'independència hongaresa de l'Imperi austríac. La Revolució va començar el 15 de març de 1848 en events poc violents en Pest i Buda, seguits per insurrecció a lo llarc del regne, que varen permetre als reformistes hongaresos declarar l'autonomia d'Hongria dins del Imperi Habsburgo. No obstant, després de que la revolució fora sofocada i de que Francisco José I succeïra en el tro al seu tio Fernando I com a emperador, va refusar acceptar l'independència d'Hongria. Durant la guerra civil subsecuente, els magiares junt en els revolucionaris estrangers varen tindre que lluitar contra l'eixèrcit austríac, pero també contra els serbis, rumans, croates, eslovacos i alemans que habitaven territoris del Regne d'Hongria, els qui posseïen les seues pròpies ideologies nacionals i estaven en contra d'acceptar un domini dels magiares. Inicialment, les forces hongareses (Honvédség) varen conseguir vàries victòries contra l'eixèrcit austríac (en la batalla de Pákozd en setembre de 1848 i en la batalla d'Isaszeg en abril de 1849), en la qual cosa Hongria va declarar la seua total independència d'Àustria en 1849. Pel triumfo de la resistència cap a la revolució, Francisco José I va tindre que demanar ajuda al sar de Rússia, Nicolás I, i el eixèrcit rus va invadir Hongria donant lloc a antagonismes entre les parts hongareses i russes. En acabant de que Viena fora recuperada per les forces imperials, el general Windisch-Graetz i 70 000 soldats varen ser enviats a Hongria per a acabar en l'última amenaça per a l'Imperi austríac. Per a fins de decembre, el govern hongarés va evacuar Pest.

Julius Jacob von Haynau, el cap de l'eixèrcit austríac que va succeir en el govern d'Hongria per pocs mesos, va ordenar l'eixecució dels caudillos hongaresos de l'eixèrcit en Llaureu i del primer ministre Batthyány en Pest. D'esta forma, va succeir l'event conegut com l'eixecució dels 13 Màrtirs de Llaureu el 6 d'octubre de 1849.

Els anys de Bach

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Alexander von Bach
Erro al crear miniatura:
Viena en 1855.

Despuix de la mort de Félix de Schwarzenberg en 1852, el ministre de l'Interior Alexander von Bach dicta en gran medida la política en Àustria i Hongria. Bach centralisa l'autoritat administrativa en l'Imperi austríac, pero també rep l'aprovació de polítiques reaccionàries que varen reduir la llibertat de prensa i l'abandó dels juïns públics. Més vesprada va representar la direcció absolutista (o Klerikalabsolutist), que va culminar en el concordato del més d'agost de 1855 que va donar a la Iglésia catòlica control sobre l'educació i la vida familiar. Este periodo en l'història de l'Imperi austríac es coneixeria com l'era del neo-absolutisme o l'absolutisme de Bach. Durant este periodo les presons permaneixen plenes de presos polítics: per eixemple durant la seua administració, el periodiste i escritor nacionaliste chec Karel Havlíček Borovský va ser expatriat per la força (1851-1855) a Brixen. Este exili socave la salut de Borovský i va morir poc despuix. Este assunt va guanyar a Bach una molt mala reputació entre els checs que posteriorment va dur a l'enfortiment del moviment nacional Chec. No obstant els seus punts de vista ideològics relaixats (aparte de la de preservar la monarquia) varen conduir a un gran aument en la década de 1850 de la llibertat econòmica. baix el seu govern se suprimiran els drets interns d'aduana, i els llauradors s'emanciparen de les seues obligacions feudals. En el context internacional, Àustria en la seua calitat de líder de la Confederació Alemana, va participar en la primera guerra de Schleswig (1848-1850). Els ducados d'Holstein, Sajonia-Lauenburg i Schleswig eren tres feus principalment agrícoles, el senyor dels quals era el rei de Dinamarca, pero la majoria de la seua població era alemana. Aixina, els dos primers formaven part de la Confederació Germànica, mentres que Schleswig, no. El 20 de giner de 1848, poc despuix del seu ascens al tro, Federico VII va publicar una nova constitució per a Dinamarca que prevea l'anexió dels tres ducados. Açò no va deixar indiferent al ministre d'assunts exteriors prusiano Armin-Suckow que pressiona al rei de Prusia a intervindre. L'imperi austríac, preocupat pel creixent paper de Prusia en els assunts de la Confederació Alemana, va creure que un èxit de Prusia en Dinamarca hauria segut capaç d'aumentar encara més la seua influència, lo que va dur a l'imperi a sumar-se a la guerra contra Dinamarca. Finalment l'intervenció de la grans potències concretament Gran Bretanya i Rússia, fan que la guerra termine en una victòria per a Dinamarca.

Erro al crear miniatura:
Karl Ferdinand von Buol, ministre d'assunts exteriors
Erro al crear miniatura:
Caricatura satírica en la que es mostra a l'Imperi rus buscant respal d'atres nacions durant la guerra de Crimea
Erro al crear miniatura:
Escena de la Campanya italiana 1859

En 1853 va esclatar la guerra de Crimea, el canceller d'Àustria, comte Karl Ferdinand von Buol pronte va tindre que fer front a la crisis d'Orient. En esta crisis, la posició d'Àustria era tènue. L'intervenció de Rússia per a reprimir la revolució hongaresa de 1848, i la seua posterior intervenció en nom d'Àustria contra Prusia en el tractat d'Olmütz en 1850, va posar als austríacs substancialment en deute en el sar Nicolás I. Per un atre costat, el control permanent de Rússia dels principats del Danubio posaria en perill en gran medida la posició estratègica d'Àustria, i els austríacs varen estar, generalment en oposició a qualsevol expansió de l'influència russa en els Balcans. Un ultimàtum va ser enviat a Rússia per a exigir que evacue els Principats. Els russos varen estar d'acort, i Àustria va ocupar els Principats durant el restant de la guerra. A mida que el conflicte es va prolongar en 1855, Buol va enviar un atre ultimàtum a Rússia, esta volta exigint que s'adherixca als térmens francesos i britànics, o s'enfrontara a una guerra en Àustria. La política de Buol en la guerra de Crimea havia conseguit mantindre Àustria fòra de la guerra, pero l'havia aïllat, enemistada en Rússia i sense poder impressionar a França i Anglaterra. Les conseqüències d'açò varen ser a fer-se evident en 1859. Camillo Benso, el primer ministre de Cerdenya-Piemont, ansiós d'incitar als austríacs a una guerra en la que sabia que tindria el respal de França, realisa una série de provocacions contra la posició d'Àustria en Itàlia. El Piemont va procedir a provocar a Viena en una série de maniobres militars, lo que va provocar en èxit un ultimàtum cap a Torí el 23 d'abril. El seu rebuig va ser seguit per una invasió d'Àustria, i es va precipitar la guerra en França (segona guerra italiana de l'Independència 1859). Àustria esperava erròneament respal i no va rebre cap, i el país no estava preparat per a la guerra. Despuix d'una série de derrotes austríaques finalment la pau es va firmar en Zuric entre el 10 i l'11 de novembre. Els Habsburgo varen cedir la Lombardía a França, que, a la seua volta, la va cedir al Piemont.

Despuix de 1859

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Abgeordnetenhaus 1861
Erro al crear miniatura:
Palesa de febrer

Els acontenyiments internacionals varen debilitar greument la posició de l'emperador. En 1860, Francisco José i l'Imperi austríac varen ser "amenaçats en una crisis d'existència". Les Polítiques absolutistas del govern no eren populars i estos contratemps varen dur al malestar intern, el secessionisme d'Hongria, la crítica del govern d'Àustria i l'alegació de corrupció. Es va intentar llavors una solució federalista per als problemes generats per les minories nacionals, el Diplomar d'Octubre de 1860, que conferia el poder llegislatiu a un Reichsrat i a una série de Dietes regionals. Casi immediatament despuix de l'aprovació d'el Diplomar, es va fer evident que no anava a durar molt temps. Les finances de l'imperi varen continuar fallant, mostrant ademés les debilitats de l'administració. A pesar d'això, els historiadors han argumentat que el Diplomar d'octubre va començar el periodo "constitucional" de l'imperi. En conseqüència, el Diplomar d'octubre (Oktoberdiplom) va ser substituït per la palesa de febrer (Februarpatent), la Constitució de 1861 va crear un cos llegislatiu bicameral, el Reichsrat, en la Cambra dels Lores (Herrenhaus) i una Cámara (Abgeordnetenhaus). La cambra alta va consistir en posicions designades i hereditàries, mentres que la cambra baixa, la Cámara va ser designada per les dietes provincials. Pero la majoria de les nacionalitats de la monarquia varen quedar insatisfetes. El Reichsrat estava dominat pels lliberals, que anaven a ser la força política dominant per les pròximes dos décades. La segona guerra en Dinamarca en 1864, sorgida com a conseqüència de la guerra anterior, va terminar en la victòria de les forces austro-prusianas. La Convenció de Gastein va resoldre el control dels nous territoris, Holstein queda baix administració austríaca, Schleswig i Lauenburg baix l'administració de Prusia; no obstant, açò va fer poc per a aliviar la rivalitat entre Àustria-Prusia sobre la qüestió alemana.


Erro al crear miniatura:
Elleó prusiano circunda a l'elefant austríac (en referència al dualisme alemà)

Pero les dificultats internes varen continuar. Les dietes substituïxen al parlament en 17 províncies, els hongaresos pressionen per l'autonomia, i Venècia se sentia atreta per l'Itàlia unificada. Encara que Àustria i Prusia varen estar aliades en la guerra dels Ducados, cap dels dos països va quedar satisfet en els acorts. Prusia va declarar nula la convenció de Gastein, invadint Holstein. Quan la dieta alemana va respondre votant per una movilisació parcial contra Prusia, Bismarck va declarar que la Confederació Alemana s'havia terminat. Àustria va declarar la guerra al Regne de Prusia el 14 de juny de 1866, donant inici a la guerra austro-prusiana. Tres dies més tarde Itàlia va declarar la guerra a Àustria donant començ a la tercera guerra de l'Independència italiana, estant aliada en Prusia. Encara que els austríacs infligieron greus derrotes als italians, davant els prusianos es varen derrocar. Les tropes prusianas varen conseguir derrotar decisivament a l'eixèrcit austríac el 3 de juliol en la batalla de Sadowa. Despuix d'esta victòria, les tropes prusianas varen alvançar cap al sur i varen entrar a Eslovàquia el 19 de juliol, sense gran oposició i el 22 de juliol es varen enfrontar als austríacs en les rodalies de Presburgo, en la batalla de Lámacs, obtenint una atra victòria. Eixe mateix dia Àustria va solicitar un armistici a Prusia. El 23 d'agost de 1866, en la Pau de Praga va quedar dissolta la Confederació Germànica. Prusia es va anexar Hannover, Hesse-Kassel, Nassau i Fráncfort; Àustria va cedir Holstein a Prusia, va pagar indemnisació de guerra i va entregar el Véneto al Regne d'Itàlia. En Àustria les conseqüències de la derrota varen ser una debilitación de l'Estat front als moviments nacionalistes dels distints pobles que formaven l'Imperi, en especial dels hongaresos que ya havien protagonisat diverses revolucions contra el centralisme dels Habsburgo.

Creació de la Monarquia Dual

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Compromís austrohúngaro.
Erro al crear miniatura:
Coronació de Francisco José I en Budapest

L'acort va sorgir despuix d'una série de derrotes austríaques: contra Cerdenya en 1859 i Prusia i Itàlia en 1866 (guerra austro-prusiana). Per a enfortir el debilitat imperi i davant les exigències hongareses que reclamaven una major participació en els assunts d'Estat, Francisco José I va tindre una série de reunions en membres de la noblea d'este país que tindrien com resultat la creació d'un estat federal dual, despuix del compromís de febrer de 1867, a on Hongria seria un Regne que administraria el territori històric de la Corona de Sant Esteban de forma autònoma. En la pràctica dos de les nacionalitats de l'Estat, alemans i magiares, es repartien el poder, aliant-se els uns en els polacs i els atres en els croates (a canvi d'una àmplia autonomia) per a mantindre-ho front al restant. Els eslaus, que al principi varen presentar un front comú contra l'acort, pronte es varen dividir davant les concessions de control de la Galícia i la rusofilia dels checs i eslaus del sur, aliena als polacs. L'acort va ser en la pràctica un pacte entre els nacionalistes magiares i la corona, acceptat per conveniència pels alemans i, en menor mida, per polacs i croates. Els magiares varen obtindre el poder d'influir en la política de l'atra mitat del país i la varen eixercir evitant, per eixemple, una reforma federal. D'esta manera naixeria la doble monarquia o K. o. K. (kaiserlich und königlich; imperial i real), conegut com el Imperi austrohúngaro, que mantindria el pes polític d'Àustria fins a la seua derrota en la Primera Guerra Mundial en 1918.

Política interna

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
L'emperador Francisco José I en el palau de Schönbrunn

Des de de la seua creació com a conseqüències de les guerres napoleòniques i la destrucció de l'antic imperi germànic, l'imperi austríac era una monarquia absolutista oposta radicalment a les idees de la revolució francesa. L'emperador Francisco, que era un convençut reaccionari, va assentar el seu poder sobre mides de repressió policíaca i censura, per a conjurar l'amenaça delliberalisme. En eixa tasca va contar en l'ajuda inestimable de Metternich, en qui va aplegar a identificar-se plenament en els anys finals del regnat. En el advenimiento del fi de les guerres napoleòniques i l'inici de la Europa de la restauració, Àustria i els demés estats europeus mantindran la seua ferma actitut conservadora durant la grans revolucions lliberals que hi haurà en l'Europa d'el XIX. La revolució de 1848 va fer tambalejar-se a l'imperi, en les idees lliberals i nacionals en confrontació contra l'absolutisme centraliste del país, en mig d'estos tumults cau el canceller Metternich, el qual s'exilia i l'emperador Fernando I d'Àustria no tardaria en abdicar. Despuix d'açò el príncip Schwarzenberg va clausurar la Dieta Constituent, va instaurar la dictadura i va convéncer a Fernando per a que abdicara (2 de decembre de 1848) en favor de Francisco José, que d'esta manera va ser proclamat emperador als 18 anys d'edat. Despuix d'un periodo de reacció contrarrevolucionaria la constitució absolutista va ser abolida en 1851. Es va impondre una burocràcia centralista i es va cedir davant la Santa Sèu la jurisdicció sobre les lleis civils (especialment les matrimonials) i educatives, que a partir de llavors varen passar a estar controlades per l'Iglésia catòlica. L'insuficiència dels ingressos va donar al trast en la política aranzelària, obligant al govern a pujar-els per a poder mantindre l'equilibri presupostari, la qual cosa va supondre l'oposició dels lliberals. Durant el regnat de Francisco José s'instaurara el Ausgleich o compromís de febrer de 1867, Àustria i Hongria es convertien en dos entitats en governs i dietes propis, unides baix una mateixa monarquia.

Monarques

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Emperador d'Àustria.

La família reinante en Àustria era la casa d'Habsburgo.

Emperadors d'Àustria
Image Nom Regnat Notes
Erro al crear miniatura: Francisco I 1804-1835 En 1804, per a mantindre el seu títul imperial, va elevar a Àustria de la categoria d'archiducado a la d'imperi, com estat successor del Sacre Imperi Romà Germànic.
Erro al crear miniatura: Fernando I 1835-1848 Fill de l'anterior, va patir de debilitat mental. Durant les revolucions de 1848 se li va obligar a abdicar.
Erro al crear miniatura: Francisco José I d'Àustria 1848-1916 Nebot de l'anterior. Durant el seu regnat es formarà la monarquia dual, donant pas al Imperi austrohúngaro, del com serà gobernant fins a la seua mort, en 1916.
Erro al crear miniatura:
Estandart de l'emperador (1815-finals d'el XIX)

La política exterior

[editar | editar còdic]

Guerres napoleòniques

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Declaració de la victòria despuix de la batalla de Leipzig, 1813

Entre els anys 1804-1815 la política exterior d'Àustria va ser determinada de manera significativa per les guerres napoleòniques. En acabant de que Prusia firmara un tractat de pau en França el 5 d'abril de 1795, Àustria es va vore obligada a dur la càrrega principal de la guerra contra la República Francesa durant casi dèu anys. Esta situació va dur a una distorsió de l'economia austríaca que va contribuir a que els austríacs veren esta guerra d'una manera altament impopular. Sobre l'estat d'ànim mencionat, l'emperador Francisco II es va negar a participar en la següent guerra contra la França napoleònica durant molt temps. Per una atra part, Francisco II no va abandonar la possibilitat de venjar-se de França i per lo tant va entrar en un acort militar secret en el Imperi rus, en novembre de 1804. Este conveni va ser per a assegurar la cooperació mútua entre Àustria i Rússia en el cas d'una nova guerra contra França. Una aparent falta de voluntat d'Àustria per a unir-se a la Tercera Coalició va ser superada pels subsidis britànics. Una derrota decisiva en la batalla d'Austerlitz va posar fi a la presència austríaca en la Tercera Coalició. Encara que el presupost d'Àustria va sofrir per les despeses de la guerra i la seua posició internacional es va debilitar considerablement, el humillante Tractat de Presburgo va donar temps per a enfortir l'eixèrcit i l'economia. Per una atra part, un ambiciós archiduc Carlos, junt en Johann Philipp von Stadion, varen portar a terme una nova guerra contra França. L'archiduc Carlos d'Àustria va eixercir com a cap del Consell de Guerra i comandant en cap de l'Eixèrcit austríac; dotat de les competències ampliades, va reformar l'eixèrcit austríac en la preparació per a una atra guerra. Johann Philipp von Stadion, el ministre de Relacions Exteriors, personalment odiava a Napoleón, per l'experiència personal del confisc de les seues possessions en França. Ademés, la tercera esposa de Francisco II, María Luisa d'Àustria-Este, va estar d'acort en els esforços d'iniciar una nova guerra. La derrota de l'eixèrcit francés en la batalla de Bailén en Espanya el 27 de juliol de 1808 va desencadenar la guerra. El 9 d'abril de 1809, un eixèrcit austríac de 170 000 hòmens va atacar Baviera. A pesar de les derrotes militars, especialment de gran magnitut, com les de les batalles de Marengo, Ulm, Austerlitz i Wagram, i per tant la pèrdua de territori a lo llarc de la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques (el Tractat de Camp Formio en 1797, Presburgo en 1806, i de Schönbrunn en 1809), Àustria va eixercitar un paper decisiu en la derrota de Napoleón en les campanyes de 1813-1814. En l'últim periodo de les guerres napoleòniques, Metternich va gojar de gran influència sobre la política exterior en l'Imperi austríac, una qüestió nominalmente decidida per l'emperador. Metternich inicialment va recolzar una aliança en França, l'organisació de la boda entre Napoleón i la filla de Francisco II, María Luisa, pero per a la campanya de 1812, s'havia donat conte de l'inevitabilitat de la caiguda de Napoleón i es va dur a Àustria a la guerra contra França. L'influència de Metternich en el Congrés de Viena va ser notable, encara que no es va convertir en un estadiste de primera classe en Europa, sino el virtual governant de l'Imperi fins a 1848, l'any de les revolucions, i el sorgiment del lliberalisme, que varen provocar la seua caiguda política.

Unificació d'Itàlia

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Batalla de Solferino

Despuix del congrés de Viena, l'Imperi austríac es anexionó Lombardía i el Véneto i ademés va colocar a príncips austríacs en el tro de Parma, Mòdena i Toscana. El Regne de Piemont desijava expulsar als austríacs i unificar Itàlia baix la casa de Saboya. A açò se sumen les revolucions lliberals que planejaven crear una Itàlia unida. En qualsevol cas, el procés va ser canalisat finalment per la casa de Saboya, reinante en el Piemont (destacadamente pel primer ministre comte de Cavour), en perjuí d'atres intervencions «republicanes» de personages notables (Mazzini, Garibaldi) a lo llarc de complicades vicissituts lligades a l'equilibri europeu (intervencions de França i l'Imperi d'Àustria), que varen culminar en l'incorporació de l'últim reducte dels Estats Pontificis en 1870. Despuix d'una série de guerres el Piemont en ajuda francesa conseguix expulsar als austríacs del nort d'Itàlia i completar l'ansiada unitat. No obstant encara quedarien coses pendents, el nou Regne d'Itàlia va continuar la reivindicació de territoris fronteriços, en el Imperi austrohúngaro (Trieste/Istria/Dalmacia i el Trentino), que es varen solucionar parcialment en 1919 despuix de la Primera Guerra Mundial.

Unificació Alemana

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Batalla de Sadowa o de Königgrätz

En la creació de la Confederació Germànica, Àustria va tractar de mantindre la seua supremacia en els estats Alemans. De la mateixa manera que en el cas d'Itàlia en Alemània creixia el moviment nacionaliste que advocava per l'unió dels diferents estats en una sola nació. La Revolució de 1848 ho demostra. Metternich considerava que el nacionalisme alemà no solament podia repudiar el domini austríac sobre la Confederació, sino també estimular el sentiment nacionaliste dins del mateix Imperi austríac. En un Estat políglota multinacional, en el que eslaus i magiares superaven en número als alemans, la perspectiva d'un creixent sentiment nacionaliste de checs, eslovacos, hongaresos, polacs, serbis i croates, junt en el creixent lliberalisme entre la classe mija, era certament espeluznante. No obstant el Regne de Prusia volia l'unificació baix el seu predomini, per lo que despuix de la guerra austro-prusiana, Àustria és expulsada i es forma la Kleindeutschland o chicoteta Alemània.

Territoris de l'Imperi austríac

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Organisació territorial de l'Imperi austrohúngaro.
Erro al crear miniatura:
L'Imperi austríac, entre 1816 i 1867: 1. Regne de Bohemio, 2. Ducado de Bucovina, 3. Ducado de Carintia, 4. Ducado de Carniola, 5. Regne de Dalmacia, 6. Regne de Galícia i Lodomeria, 7. Regne d'Iliria, 8. Baixa Àustria (Archiducado d'Àustria), 9. Margraviato de Moravia, 10. Ducado de Salzburc, 11. Ducado de Silesia, 12. Ducado d'Estiria, 13. Comtat del Tirol, 14. Alta Àustria (Archiducado d'Àustria), 15. Estat de Vorarlberg, 16. Regne d'Hongria, 17. Regne de Croàcia i Eslavonia, 18. Transilvania, 19. Regne lombardo-véneto i 20. Marca de la Voivodina i del Banato.

Les terres de la corona de l'Imperi austríac despuix del Congrés de Viena de 1815, incloses les reorganisació del govern local derivades de les Revolucions de 1848 fins al Diplomar d'Octubre de 1860 (el n.º entre paréntesis es referix al mapa adjunt):

Archiducado d'Àustria i països veïns

Terres de la Corona de Bohemio

Hongria i països veïns

Atres països i territoris

Les antigues possessions dels Habsburgo de la Àustria Anterior (en l'actual França, Alemània i Suïssa) ya s'havien perdut en la Pau de Presburgo de 1805. A partir de 1850, el regne de Croàcia, el regne d'Eslavonia i la Frontera Militar constituïxen una única terra en una administració i representació provincial i militar desagregada.[9]

Demografia

[editar | editar còdic]
Evolució de la població
de Viena[10]
Any Població
1830 401.200
1840 469.400
1850 551.300
1857 683.000
1869 900.998
Evolució de la població
del territori que hui correspon
a l'actual Àustria[11]
Any Població
1780 2.970.000
1790 3.046.000
1800 3.064.000
1810 3.054.000
1821 3.202.000
1830 3.476.000
1840 3.649.000
1850 3.879.000
1857 4.075.000
1869 4.497.880

Religió

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Catedral de Sant Esteban de Viena, 1828
Erro al crear miniatura:
En la porta del monasteri oli de Ferdinand Georg Waldmüller
Erro al crear miniatura:
Bendició, oli de Ferdinand Georg Waldmüller

La religió predominant en l'Imperi austríac era el catolicisme. Els Habsburgo, que havien governat des de finals d'el XIII, varen recolzar el domini de la Iglésia catòlica i les comunitats religioses alternatives varen ser perseguides, per lo tant no varen poder desenrollar-se durant sigles. Quan en el XVI va ocórrer la reforma protestant en el Sacre Imperi Romà Germànic, els estats dels Habsburgo es varen mantindre fidels al papat. L'emperador Rodolfo II va començar a partir de 1580, en la Contrarreforma en els territoris austríacs. La contrarreforma es va intensificar durant el regnat de l'emperador Fernando II, la supressió del protestantisme en els seus territoris va precipitar els events que varen dur a la guerra dels Trenta Anys.[12] Despuix del final de la guerra de trenta anys Àustria era predominantment catòlica. Durant el XVIII, la Ilustració i el absolutisme conduïxen a una interferència cada volta major per part de l'estat en els assunts de l'iglésia. Les primeres reformes respecte a l'Iglésia catòlica es varen implantar durant el regnat de María Teresa, no obstant seria durant el regnat de José II a on es vorien importants reformes i l'àmbit religiós. El josefinisme, va ser una teoria política introduïda durant el regnat de José II. Conforme a esta visió, l'Iglésia únicament tenia potestats sobre el camp dogmàtic-moral dels seus fidels; en conseqüència, els assunts de caràcter secular en territori austríac (inclosa l'administració de la pròpia Iglésia en els seus quantiosos bens i rendes) devien quedar subjectes a les lleis i autoritats de l'Estat. També es varen suprimir les exencions i dispenses otorgades pel papa en territori austríac, perque es considerava que afectaven la sobirania del monarca. Este sistema de govern es va mostrar molt tolerant en el restant de confessions, lo que es va plasmar en els seus palesos de tolerància que varen permetre a ortodoxos grecs, protestants (1781) i judeus (1782) fer pràctiques religioses privades, en restriccions.[13]

Com a opositor de l'Ilustració, Clemente María Hofbauer va treballar des de 1808 en Viena. Va buscar una renovació religiosa i va eixercir una gran influència en erudits, artistes, poetes i diplomàtics, que va reunir al seu entorn en el círcul d'Hofbauer. Va eixercir una profunda influència en la vida religiosa de l'época, com a representant de la reacció religiosa romàntica que es va donar en el primer terç d'el XIX, com a resposta al anticlericalisme anterior. Va contribuir a que el josefinisme, moviment polític en l'Imperi austríac que volia sometre l'Iglésia al poder polític, no s'imponguera definitivament. Des de 1848 ha va haver vàries iniciatives llegals per a la llibertat de creència i consciència i el fi de l'iglésia estatal. En 1849, el Ministeri de l'Interior va convocar per primera volta una Conferència Episcopal d'Àustria i una Assamblea de l'Iglésia evangèlica. L'arquebisbe vienés Joseph Othmar Ritter von Rauscher va jugar un paper decisiu en la conclusió d'un concordato en la Santa Sèu en 1855.[14] Les iglésies protestants varen rebre total autonomia per la palesa protestant en 1861.[15]

La llei de l'Estat Lliberal de 1867 va anular parcialment el Concordato.

Educació

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Despuix del colege, oleó de Ferdinand Georg Waldmüller
Erro al crear miniatura:
Leo von Thun-Hohenstein, ministre d'educació i cult entre 1849 i 1860

Abans de 1774, l'educació en les terres hereditàries d'Àustria estava reservada per a les classes altes de la societat. Era sobretot la tasca de l'iglésia, les escoles monásticas eren les úniques institucions educatives. Com les taxes escolars generalment devien pagar-se en estes institucions, els siervo rurals en particular i els estrats urbans més pobres de la població varen seguir sense educació i generalment no podien llegir ni escriure. L'emperatriu María Teresa d'Àustria (1740-1780) va introduir l'educació primària obligatòria , obligant en 1775 a que tots els chiquets d'abdós sexes d'entre sis i dotze anys tingueren que assistir a l'escola. Ademés, es varen unificar els llibres de text i es va reglamentar la formació docent. Encara que l'escolarisació es va tornar obligatòria tant per a chiquetes com per a chiquets durant un periodo de sis anys, les chiquetes no podien assistir a escoles professionals o secundàries. La taxa d'alfabetisació d'Àustria es va convertir en una de les més altes en l'Imperi dels Habsburgo durant el començ d'el XIX pel desenroll general.[16]

L'hereu al tro de María Teresa, José II , va reformar l'educació i, sobretot, va construir escoles. Es va introduir un sistema escolar tripartit, basat en l'escola primària nacional. En 1804 es va fundar l'imperi austríac, durant el primer periodo no va haver alvanços en matèria educacional per part de l'estat degut primer a les guerres napoleòniques i despuix al periodo reaccionari de l'era Metternich. En l'any revolucionari de 1848, es va crear un ministeri separat per a l'educació pública; el primer ministre d'Educació per breu periodo de temps va ser Franz Freiherr von Sommaruga. El ministeri va ser designat baix l'emperador Francisco José I des de 1849 com el Ministeri de Cult i Ensenyança (Ministerium für Cultus und Unterricht). Durant el periodo ministerial de Leo von Thun i Hohenstein (1849-1860) es va reformar el sistema educatiu austríac.[17] La base d'açò varen ser les propostes de Franz Serafin Exner. Va introduir l'autonomia universitària en Àustria i va reestructurar l'Acadèmia de Ciències de Viena. La seua política educativa va estar marcada per la tolerància. Els científics de la denominació protestant o judeua varen rebre permís d'ensenyança en les universitats i es va nomenar a reconeguts acadèmics estrangers per al país. L'Institut Teològic Protestant va rebre l'estatus d'una facultat, i l'Institut d'Investigació Històrica d'Àustria es va transformar en una institució educativa moderna inspirada en la École nationale dones chartes. Encara que Thun també va ser un dels pares del Concordato de 1855. El periodo ministerial i reformatiu de Thun va terminar en 1860. Des de 1868 en avant, l'educació va ser una competència separada de les dos entitats de l'imperi (Cisleitania i Transleitania), en Àustria va seguir administrada pel Ministeri d'Educació i Cult.

Forces Armades

[editar | editar còdic]

Eixèrcit

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Eixèrcit imperial austríac (1806-1867).


L'eixèrcit imperial (en alemà : Kaiserliche Armee ) era la branca de les forces armades de la monarquia dels Habsburgo en els territoris de la corona d'Àustria, sorgit com a conseqüència de les guerres napoleòniques. Este organisme militar es va vore reformat en el 1867 en la constitució de la monarquia dual que va dur a una formal independència del Regne d'Hongria baix el govern de l'emperador Francisco José d'Àustria i per a la formació d'un eixèrcit nacional.

Armada

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Armada de l'imperi austríac.


L'Armada de l'imperi austríac (en alemà: Österreichische Marine) era la branca naval de les seues forces armades. Va tindre el seu orige en la floteta del danubio d'el XVI i des de finals d'el XVIII en la flota del mediterràneu. En el compromís de 1867, la marina es reforma donant pas a l'armada austrohúngara o Marina de Guerra Imperial i Real.

Economia

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Fàbrica textil de Liberec a mitan d'el XIX

L'economia de l'imperi austríac es basa en el comerç que fluïa a lo llarc del Danubio, en la floreciente agricultura de les planures hongareses, el vall del Po i la vall del Danubio, i les principals indústries que es concentren en la seua major part en les grans ciutats. L'agricultura seguia sent la principal activitat de tot l'Imperi, i va ser la columna vertebral de la que depenia el suministrament de l'eixèrcit. Les zones agrícoles més grans de l'estat dels Habsburgo estaven en la vall del Danubio i la gran planura hongaresa. En les montanyes i els tossals es practicava la ganaderia i el pastoreig, per part dels locals.

Erro al crear miniatura:
El tramvia de cavalls en Linz, al voltant de 1840

En les zones occidentals de l'imperi, els primers signes d'un creiximent econòmic modern poden ser identificats a partir de la segona mitat d'el XVIII: en Àustria i Bohemio va haver una forta indústria textil en les llabors de treball en els domicilis (lli i llana, i des de 1763 embrions de l'indústria del cotó); va haver assentaments siderúrgics i manufactureros i fàbriques per a la producció de vidre i paper. Els primers intents de mecanisació, es varen concentrar en el sector textil i en l'indústria siderúrgica, daten d'entre 1830 i 1847.

Erro al crear miniatura:
Litografia que mostra un barco en el danubio en la ciutat de Novi Sad, 1821

El Danubio era i encara és un dels actius econòmics més importants d'Àustria; l'Imperi austríac controlava casi la totalitat, i açò va fer possible un tràfic de comerç fluvial pròsper. Des del Danubio es va fer un comerç en els principats alemans, Suïssa i els estats dels Balcans, que després varen anar fortament influenciats per l'Imperi. Encara que en una escala més chicoteta, hi havia un comerç floreciente que fluïa a lo llarc de les principals artèries del Danubio. El comte István Széchenyi (en l'ajuda de la companyia austríaca de barcos Erste Donaudampfschiffahrtsgesellschaft (DDSG), companyia naviera fundada en 1829 pel govern austríac per al transport de passagers i càrrega en el Danubio), va establir en Hongria la drassana Óbuda en la illa Hajógyári en 1835, que va ser la primera companyia de construcció naval a vapor en l'imperi dels Habsburgo.[18]

L'industrialisació de l'Imperi dels Habsburgo es pot descriure com un procés "laboriós": la presència de numerosos obstàculs naturals i institucionals que requerien un esforç adicional, va ralentisar el temps de desenroll. Fins a la construcció de la ret ferroviària (1840-1850), el transport terrestre, donada la naturalea del país predominantment montanyós, era car i les rets fluvials eren inexistents en les regions montanyoses. La ret de canals es reduïxen al curs del Danubio i atres rius principals (Drava, el Tisza...) que conduïxen cap al sur i l'est, en direcció oposta als mercats i centres industrials.

Erro al crear miniatura:
Estació de trens de l'oest de Viena (Wiener Westbahnhof) en 1860
Erro al crear miniatura:
Ferrocarril de la llínea sur (Südbahn) prop de Baden, 1847

A on l'Estat va tindre més èxit va ser en la construcció de la ret ferroviària (144 km en 1850, 6112 en 1870 i 42981 en 1913): açò ademés de generar un considerable influix, va favorir la divisió geogràfica del treball dins de l'Imperi. En 1810 es va obrir un ferrocarril tirat per cavalls (22 km) en Estiria per al transport de ferro. En 1832 es va obrir una via férrea, també de cavalls, entre Linz i Ceske Budejovice (Budweis), en una llongitut de 128,8 quilómetros, va anar el primer ferrocarril interurbà en Europa.[19] La primera secció de la via férrea entre Viena i Cracovia (Kaiser Ferdinands Wien) es va obrir en 1837. En 1854 Àustria disponia ya de 2000 km de vies férrees de les que un 70 % eren propietat de l'Estat. Despuix de 1854, per la crisis financera de l'Imperi, la part austríaca dels ferrocarrils varen ser venuts a preus de ganga, especialment a inversors francesos. Des de 1854 fins a 1879 l'iniciativa privada es va ocupar de la construcció de noves vies. Les fàbriques de locomotores (màquines de vapor i vagons, ponts i estructures de ferro) es varen instalar en Viena (fàbrica de locomotores de la companyia ferroviària estatal, fundada en 1839), en Wiener Neustadt (Wiener Neustädter Lokomotivfabrik, fundada en 1841) i en Floridsdorf (Lokomotivfabrik Floridsdorf, fundada en 1869).[20]

Situació en Hongria

[editar | editar còdic]

Fins a la revolució de 1848 els únics propietaris de la terra eren els nobles.[21] La reforma agrària de 1852-1853 per part de la corona va tractar de crear una nova classe social de llauradors propietaris en la que recolzar-se front a la noblea magiar.[22] La reforma va ser, no obstant, un fracàs.[22] Les noves possessions eren, en general, massa chicotetes per a sustentar al campesinado que, sense experiència en el mercat, sense crèdit accessible i per la depressió agrícola de finals d'el XIX es va vore abocada a vendre les seues propietats als terratinents i tornar una situació de dependència molt similar a l'anterior a la reforma.[22] No obstant, l'emancipació dels llauradors va fomentar la mecanisació del camp, encara que la falta de finançació va dificultar està fòra de les facendes dels terratinents.[23] Els métodos agrícoles dels llauros varen continuar sent prou primitius, encara que es varen produir certs alvanços tècnics en els mijos de producció.[23]

L'agricultura hongaresa del periodo immediatament anterior al Compromís es va beneficiar de l'extensió de les comunicacions ferroviàries que conectaven ya la capital imperial a través de Pest en l'orient hongarés, la regió cerealista de Szeged i la ganadera de Debrecen. La prosperitat del camp i l'aument dels preus agrícoles, que havia començat a mitan de la década de 1830, varen continuar fins a mediats de la de 1870.[24][23]

Erro al crear miniatura:
Una granja en la gran planura hongaresa, durant el XIX, per Géza Mészöly.

El desenroll del ferrocarril va fomentar l'aument de la producció de carbó i ferro; el ferrocarril va concentrar ademés gran part de la producció de maquinària. El desenroll industrial entre 1848 i 1867 havia segut llent.[25] La primera llínea ferroviària hongaresa de locomotores de vapor es va obrir el 15 de juliol de 1846 entre Pest i Vác.[26] L'eliminació de les fronteres internes en 1850 va favorir, no obstant, l'acceleració del procés, tant pel desenroll agrícola com pel de les comunicacions (les llínees férrees varen créixer de 178 km en 1850 a 2200 en 1867).[25]

L'extensió dels ferrocarrils va animar l'aument de la producció de carbó.[25] La producció de ferro va créixer també en part per l'expansió dels ferrocarrils, pero també per l'industrialisació de Cisleitania.[27] En 1860 Hongria produïa 480 000 tonellades de carbó i, en 1865, 100 000 t de ferro.[27] L'evolució de l'aument de la producció de ferro va ser igual a la del carbó, en un creiximent sostingut que solament es va frenar en la crisis de la década de 1873.[27]

Pese al notable creiximent de l'indústria hongaresa durant el periodo del Compromís, la regió va seguir sent principalment agrícola.[28] L'indústria depenia grandemente del crèdit austríac.[29] L'agricultura aportava el 80 % del producte interior brut en 1850 i encara el 64 % en 1911-1913; l'indústria per la seua banda, va aumentar del 12 % al 25,9 % en el mateix periodo.[30]

Comerç marítim

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
La bandera mercant groga en franges negres, va ser establida oficialment en 1749 per als barcos austríacs. En 1786 va ser reemplaçada per la bandera roja, blanca i roja.
Erro al crear miniatura:
Atarassana de la companyia naviera Österreichischer Lloyd en 1853.

Originalment, la República de Venècia dominava el comerç marítim en el Adriático i el Mediterràneu. A pesar d'esta circumstància, a mitan d'el XV també es varen establir companyies navieres en el port austríac de Trieste. En el Küstenland o llitoral austríac, en l'época dels Habsburgo, es va desenrollar un negoci de transport coster per la falta de carreteres i llínees ferroviàries eficients, que transportaven diversos bens i productes alimenticis entre les ciutats portuàries. Un edicte de l'emperador Carlos VI proclamat el 2 de juny de 1717, va amenaçar en castigar qualsevol hostigamiento infligido en les naus dels seus súbdits. Venècia va acceptar, i açò va dur per a la navegació del Adriático el tràfic comercialliure. En una atra palesa datada el 18 de març de 1719, Carlos VI va declarar els Ports de Trieste i Fiume (ara Rijeka en croata) com a ports lliures.[31]

En 1749 es va introduir l'obligació de dur documents d'embarque. Una introducció important va ser el "Edicte de navegació" de 1774. Contenia una llista precisa dels drets i obligacions dels capitans de port, els barqueros i la tripulació. En 1832, es va fundar en Trieste la companyia naviera Österreichischer Lloyd, la que seria la major empresa carguera en Àustria-Hongria i la mar Mediterrànea.[32] En 1836, es va llançar la secció de bucs de vapor. L'emperador Fernando I i l'emperatriu María Ana varen visitar Trieste en 1844 i varen realisar un viage en esta ocasió en el vapor més nou de Lloyd, el "Imperator". Per a la marina mercant en general i per a la ciutat de Trieste en particular, la colocació de la primera pedra per a la Südbahnhof (estació de ferrocarril de la llínea sur) el 18 de març de 1850 per l'emperador Francisco José I va ser important per a la llínea ferroviària, que des del 12 de juliol de 1857 en avant, el tren podia viajar contínuament des de Viena a Trieste.[33]

La suprema autoritat marítima comercial era el k. o. k Ministeri de Comerç. Pel compromís entre Àustria i Hongria 1867/1868 també es va dividir la zona costera i, per lo tant, l'administració. Trieste va quedar baix administració austríaca i Fiume baix administració hongaresa.

Comunicacions

[editar | editar còdic]
  • Telégrafs:

En 1847, la primera conexió telegràfica (Viena - Brno - Praga) va començar a funcionar.[34] La primera estació de telégrafs en territori hongarés es va obrir en decembre de 1847 en Bratislava (en alemà Pressburg, en hongarés Pozsony). En 1848, durant la Revolució Hongaresa, es va construir un atre centre de telégrafs en Buda per a conectar els centres governamentals més importants. La primera conexió telegràfica entre Viena i Pest-Buda (més vesprada Budapest) es va construir en 1850, i la llínea Viena-Zagreb (capital del Regne de Croàcia) també en 1850.[35]

Moneda

[editar | editar còdic]

El gulden o florín era la moneda de l'Imperi austríac entre 1754 i 1892. El nom gulden va ser imprés en els billets de banc d'Àustria en alemà, mentres que les monedes varen ser falcades utilisant el terme florín. El nom de florín es va utilisar en monedes i billets de banc en hongarés.

  • Billets:
  • Monedes:

Palaus imperials

[editar | editar còdic]
  • Palaus en Viena:

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «dw-world. de/dw/artícul/0,2144,2149242,00. html Els nous Estats i el Sacre Imperi». Deutsche Welle 28.08.2006. Consultat el 7 d'octubre de 2007.
  2. ↑ Laszlo, Péter (2011). Hungary's Long Nineteenth Century: Constitutional and Democratic Traditions, Koninklijke Brill NV, Leiden, the Netherlands.
  3. ↑ Kann, Robert A. (1980). A history of the Habsburg Empire: 1526 - 1918, 1. paperback print edició, University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-04206-3.
  4. ↑ Sked, Alan (2001). org/details/declinefallofhab0000sked_b1n5 The decline and fall of the Habsburg Empire 1815-1918, 2. ed edició. ISBN 978-0-582-35666-5.
  5. ↑ Taylor, Alan John Percivale (1976). org/details/habsburgmonarchy0000tayl The Habsburg monarchy, 1809-1918: a history of the Austrian Empire and Àustria-Hungary, University of Chicago Press. ISBN 978-0-226-79145-6.
  6. ↑ Historical Research.85(227)
    57–70.doi:10.1111/j.1468-2281.2011.00579. x.Consultat el 2025-04-06.
  7. ↑ Lefebvre, Georges (1964). The French Revolution. Vol. II: from 1793 to 1799.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Forrest, Alan I.; Wilson, Peter Hamish (2009). org/details/beeeaglenapoleon0000unse The bee and the eagle: Napoleonic France and the end of the Holy Roman Empire, 1806, Palgrave Macmillan. ISBN 978-0-230-00893-9.
  9. ↑ wikisource. org/wiki/Najnovije_doba_hrvatske_povjesti_(R._Horvat)/Prelom_s_Ugarskom
  10. ↑ «statistik. at/web_de/static/k02_054401.pdf Statistisches Jahrbuch 2014. Kapitel 2: Bevölkerung» (pdf). Statistik Àustria. Consultat el 7 de febrer de 2017.
  11. ↑ «statistik. at/web_en/statistics/PeopleSociety/population/population_censuses_register_based_census_register_based_labour_market_statistics/totaL_population/index. html Total Population. Population since 1869». Consultat el 7 May 2017.
  12. ↑ Arno Herzig: Der Zwang zoom wahren Glauben. Rekatholisierung vom 16. bis zoom 18. Jahrhundert. Vandenhoeck & Ruprecht, Göttingen 2000 (Sammlung Vandenhoeck), ISBN 3-525-01384-1.
  13. ↑ Albert Jäger: Kaiser Joseph der Zweite und Leopold der zweite: Reform und Gegenreform 1780-1792, Prandel & Ewald, 1867, S. 99 (google. at/books? id=q5wAAAAAcAAJ Online-Version)
  14. ↑ «archive. org/web/20110519135246/http://sites. google. com/site/mantualex/home/contesto vedi qui». Archivat des d'el google. com/site/mantualex/home/contesto original, el 19 de maig de 2011. Consultat el 31 de maig de 2018.
  15. ↑ Franz Graf-Stuhlhofer: Freikirchen in Österreich seit 1846. Zur Quellenlage und zu Methodenfragen. En: Jahrbuch für die Geschichte dones Protestantismus in Österreich 124f (2008f) 270-302.
  16. ↑ «bmbwf. gv. at/schulen/bw/ueberblick/sw_oest. html Geschichte dones österreichischen Schulwesens» (en alemà). Consultat el 30 de maig de 2018.
  17. ↑ univie. ac. at/36376/1/2014-09-22_0657107.pdf Bildungspolitik im Kaiserreich. Die Thun-Hohenstein'sche Universitätsreform insbesondere am Beispiel der Juristenausbildung in Österreich, p. 159. ISBN 978-3-631-66980-8.
  18. ↑ Victor-L. Tapie: The Rise and Fall of the Hubsburg Monarchy PAGE: 267
  19. ↑ Ulrich Schefold: 150 Jahre Eisenbahn in Österreich (München 1986) 9
  20. ↑ (1910) Iron Age, Volume 85, Issue 1, Chilton Company, pp. 724-725.
  21. ↑ Macartney, p. 578.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Macartney, p. 579.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Kann y David, 1984, p. 363.
  24. ↑ Kann y David, 1984, p. 364.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Kann y David, 1984, p. 366.
  26. ↑ Mikulas Teich, Roy Porter: The Industrial Revolution in National Context: Europe and the USA (page: 266.)
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Kann y David, 1984, p. 367.
  28. ↑ Kann y David, 1984, p. 372.
  29. ↑ Vermes, 1985, p. 114.
  30. ↑ Kann y David, 1984, p. 373.
  31. ↑ (2007) Barock und Aufklärung, München, p. 103.
  32. ↑ Neue Gestaltung dones Österreichischen Lloyds in Triest. Triest 1836. (google. de/books? id=P6RRAAAAcAAJ&printsec=frontcover&hl=de&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false online)
  33. ↑ (1985) Die "Erzherzog-Johann-Bahn" : erste Eisenbahnverbindung der Reichshaupt- und Residenzstadt Wien mit der Stadt und dem Adriahafen Triest, Ron: Erhard, p. 16.
  34. ↑ Paula Sutter Fichtner: Historical Dictionary of Àustria (p. 69)
  35. ↑ «com. hr/na-danasnji-dan-pusten-u-rad-prvi-hrvatski-brzojav/ Telegraph Vienna-Zagreb» (en croatian). Consultat el 11 de març de 2016.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • lor, John J. (Ed.), 1881. Encyclopædia of Political Science, Political Economy, and the Political History of the United States by the Best American and European Writers. New York: Maynard, Merrill, and Co.
  • Manfred, Albert M., 1973. Napoleon Bonaparte. Prague, Czech Republic: Svoboda.
  • Skřivan, Aleš, 1999. European Politics 1648–1914 [Evropská politika 1648-1914]. Prague, Czech Republic: Aleš Skřivan.
  • Rudolf Leeb o. a.: Geschichte dones Christentums in Österreich. Von der Antike bis zur Gegenwart. Uebereuter, Wien 2003, ISBN 3-8000-3914-1 (Standardwerk mit 60 Seiten Literatur).
  • Lars Maximilian von Thun und Hohenstein: Bildungspolitik im Kaiserreich. Die Thun-Hohenstein'sche Universitätsreform insbesondere am Beispiel der Juristenausbildung in Österreich. Dissertation, Rechtswissenschaftliche Fakultät der Universität Wien 2015 (univie. ac. at/36376/1/2014-09-22_0657107.pdf PDF, 2,4 MB), auch erschienen im Peter Lang Verlag, ISBN 978-3-631-66980-8.
  • D. Good, Modern Economic Growth in the Habsburg Monarchy;
  • Rudolf Leeb o. a.: Geschichte dones Christentums in Österreich. Von der Antike bis zur Gegenwart. Uebereuter, Wien 2003, ISBN 3-8000-3914-1 (Standardwerk mit 60 Seiten Literatur).
  • Horst Friedrich Mayer, Dieter Winkler: „In allen Häfen war Österreich – Die Österreichisch-Ungarische Handelsmarine“, Edition S, Verlag der Österreichischen Staatsdruckerei Wien, ISBN 3-7046-0079-2.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Imperi_austríac&oldid=1113953»