Invasió napoleònica de Rússia

Archiu:French invasion of Russia collage.jpg

Invasió napoleònica de Rússia

Plantilla:Invasió napoleònica de Rússia La invasió napoleònica de Rússia (en francés: Campagne de Russie; en rus: Отечественная война 1812 года), també cridada invasió a l'Imperi rus, liderada per Napoleón en 1812, va anar un punt d'inflexió en el transcurs de les guerres napoleòniques. La campanya va reduir a les forces d'invasió franceses i aliades a menys del vint per cent de la seua capacitat inicial. El paper d'este episodi en la cultura russa pot apreciar-se en la novela Guerra i pau (1869) de Tolstói, i en l'identificació que la Unió Soviètica va fer entre esta i la posterior invasió alemana durant la Segona Guerra Mundial, coneguda com Operació Barbarroja (del 22 de juny al 5 de decembre de 1941).

Fins a 1941, en Rússia s'havia conegut a esta invasió com la Guerra Pàtria (en rus: Отечественная война, Otéchestvennaya Voyná). El terme rus guerra pàtria de 1812 la distinguix de la Gran Guerra Pàtria, terme aplicat a la guerra en el Front Oriental durant la Segona Guerra Mundial.

Aixina mateix, li la crida de forma ocasional «guerra de 1812», #lo que pot produir certa confusió, ya que este mateix nom es dona al conflicte entre el Regne Unit i els Estats Units ocorregut eixe mateix any.

Causes

En l'época de l'invasió, Napoleón estava en l'apogeu del seu poder en virtualment tota la Europa continental baix el seu directe control, ocupada pel seu eixèrcit victoriós en derrotar a casi totes les potències del continent i baix tractats favorables per a França. Cap poder europeu gosava moure's contra ell.

No obstant, el tractat firmat despuix de la guerra austríaca contenia una clàusula per la que la Galícia oriental d'Àustria era anexada al Gran Ducado de Varsòvia, i el Imperi rus va considerar que esta disposició obrava contra els seus interessos creant una entrada estratègica per a llançar una possible invasió contra Rússia. Per una atra part, el sar Alejandro I havia trobat a Rússia en un dilema econòmic: el seu país tenia pocs mijos per a generar #manufactura encara sent ric en matèries primeres, i el bloqueig continental contra el Regne Unit o tancament dels ports europeus als anglesos ordenat per Napoleón havia estrangulat no solament el comerç britànic, sino el rus, vital per a la seua economia en térmens no simplement monetaris, sino sobre bens manufacturados. El fet de que Rússia es retirara del bloqueig va ser una causa adicional per a incentivar a Napoleón a prendre la seua decisió d'invadir-la.

En 1811, l'Estat Major rus va desenrollar un pla de guerra ofensiva, suponent un assalt rus sobre les ciutats polaques de Varsòvia i Gdańsk.

Desenroll de les operacions

L'invasió

En juny de 1812, la Gran Armée de Napoleón, formada per 691 500 hòmens, el major eixèrcit jamai format en l'història europea fins a eixe moment, va creuar el riu Niemen i enfiló el camí de Moscou. En eixe moment, la Gran Armée es componia d'una força central d'assalt de 250 000 soldats baixe el mando personal de l'Emperador, atres dos llínees de #front baixe el mando d'Eugène de Beauharnais (en 80 000 hòmens) i Jérôme Bonaparte (en 70 000). Ademés constava de dos cossos d'eixèrcit separats al mando del mariscal Jacques Macdonald, en 32 500 hòmens i Karl Philipp de Schwarzenberg, en 34 000 soldats austríacs. Per últim, la Gran Armée constava d'una reserva de 225 000 soldats.

Ademés, 80 000 guàrdies nacionals havien segut reclutats per al servici militar regular, defenent les fronteres de l'imperi en el Gran Ducado de Varsòvia, estat satèlit de l'Imperi francés. En estes, les forces totals de Napoleón alcançaven els 771 500 hòmens. Este enorme esforç humà va agotar de forma sensible al Imperi francés, considerant ademés que 300 000 soldats francesos ya lluitaven en Espanya contra les incansables guerrilles, i al voltant de 200 000 es trobaven apostats en Alemània i Itàlia. Els 450 000 hòmens francesos constituïen la majoria de l'eixèrcit, els aliats del qual completaven el restant de tan extens número d'hòmens. Ademés dels cossos de l'eixèrcit austríac de Schwarzenberg, hi havia també uns 95.000 polacs, 90 000 alemans (24 000 bavars, 20 000 sajones, 20 000 prusianos, 17 000 westfalianos, i molts mills procedents dels menuts estats del Rin). També 25 000 italianos, 12 000 suïssos, 4800 espanyols, 3500 croates i 2000 portuguesos, aixina com també alguns contingents belgues. En resumides contes, cada nació del vast imperi de Napoleón es trobava representada en este monstruoso eixèrcit.

D'acort en les estimacions més modernes, el Eixèrcit rus es trobava molt per baix d'este número de soldats al principi. Al voltant de 280 000 soldats russos es varen desplegar en la frontera polaca en preparació de l'invasió planejada pel sar Alejandro I de Rússia sobre el Gran Ducado de Varsòvia. El total de les forces russes rondava els 500 000 hòmens (encara que algunes estimacions situen esta sifra en tan sol 350 000, mentres unes atres l'eleven fins als 710 000. Segurament, un número aproximat a 400 000 seria una estimació més realista) a l'inici de la guerra.

Estes forces es trobaven dividides en tres eixèrcits principals: el Primer Eixèrcit de l'Oest (comandado pel general Mijaíl Barclay de Tolly) d'uns 159 800 hòmens; el Segon Eixèrcit de l'Oest (del general Piotr Bagratión), en uns 62 000, i el Tercer Eixèrcit de l'Oest (general Aleksandr Tormásov) que tenia uns 58 200 hòmens. Existien ademés dos forces de reserva, una de 65 000 hòmens i una atra de 47 000, que recolzaven a estos eixèrcits. D'esta manera, el total de les forces russes que s'oponien a Napoleón era d'al voltant de 392 000 hòmens. Per un atre costat, s'havia assegurat la pau des de San Petersburgo en Suècia i el Imperi otomà, #lo que va permetre lliberar a més de 100 000 hòmens d'estes fronteres. Rússia es va esforçar per aumentar els seus eixèrcits, i sobre setembre, el número de tropes havia aumentat fins als 900 000, sense incloure a les tropes irregulars cosacas que provablement podrien afegir 70 000 o 80 000 hòmens en total, comandados pel atamán Matvéi Plátov.

La marcha sobre Moscou

L'invasió va començar el 24 de juny de 1812. Napoleón havia enviat una oferta final de pau a San Petersburgo poc abans de l'inici de les operacions, de la que mai va rebre contestació, per #lo que va ordenar al seu eixèrcit internar-se en el Gran Ducado de Varsòvia. Al principi, va contar en poca o cap resistència, per #lo que va alvançar en rapidea dins del territori enemic. Els russos varen oferir solament esporàdiques resistències i Barclay de Tolly, el comandant en cap, refusava lluitar a pesar de ser pressionat per Bagratión. Per la seua experiència sabia que no podria derrotar a l'eixèrcit de Napoleón en combat a camp obert. En numeroses ocasions va intentar establir una posició defensiva forta, pero en cada una d'estes ocasions, l'alvanç francés va ser massa ràpit per a finalisar els preparatius, i es vea obligat a retirar-se una i una atra volta. Erròneament, açò s'ha considerat un eixemple de la política de terra cremada, pero en realitat la retirada russa no era en modo algun partix de cap pla mestre per a conduir als francesos a les profunditats del territori rus, a on l'hivern i la falta d'equipament adequat es combinarien per a destruir-ho. Més be al contrari, est va ser el resultat de la falta d'oportunitats dels comandants russos per a presentar batalla en condicions favorables contra un Eixèrcit francés que alvançava en una rapidea i una força imparables.

Les pressions polítiques sobre Barclay per a presentar batalla i la resistència continuada del general a fer-ho (lo que el poble vea com un gest de cabezonería intransigent) varen terminar per causar el seu relleu del càrrec de comandant en cap i va ser reemplaçat pel presumit i popular Mijaíl Kutúzov, l'héroe de la famosa novela Guerra i pau de #León Tolstói. A pesar de la retòrica de Kutúzov en sentit contrari, la seua llabor va ser continuista respecte a l'estratègia de Barclay, puix com ell contemplava que l'enfrontament directe en els francesos en combat obert supondria el sacrifici inútil del seu eixèrcit. Finalment, va conseguir establir una posició defensiva en Borodinó (despuix d'un encontronazo sense resultats en Smolensk del 16 al 18 d'agost). La batalla de Borodinó, el 7 de setembre, va anar el dia més sanguinós de combats de les guerres napoleòniques, i es va saldar en victòria francesa. L'eixèrcit rus va poder solament reunir a la mitat de les seues forces el 8 de setembre, i va haver de retirar-se, deixant expedito el camí cap a Moscou. Al mateix temps, Kutúzov ordenava l'evacuació de la ciutat.

En este moment, els russos havien conseguit reclutar un gran número de reforços per a l'eixèrcit, aumentant el total de les forces russes a una sifra récort en 1812 de 904 000 hòmens, en tal volta uns 100 000 en les afores de Moscou (a on s'assentaven els restants de l'eixèrcit de Kutúzov derrotat en Borodinó, ara parcialment reforçats). La capacitat russa de cobrir les baixes en l'eixèrcit va supondre una ventaja crítica que els duria finalment a la victòria en esta campanya.

La captura de Moscou

Napoleón va entrar finalment el 14 de setembre en una ciutat fantasma, desestajada d'habitants i buidada de suministraments pel governador Rostopchín. Conforme a les regles clàssiques de la guerra relatives a la captura de la capital enemiga (encara que en aquell moment San Petersburgo era la capital real de Rússia), Napoleón esperava que el mateix sar Alejandro I li oferira la capitulació en la tossal Poklónnaya, pero molt llunt d'açò els comandants russos no es varen rendir. En lloc d'això, varen capcionar fòc a Moscou i varen buidar la ciutat entre el 2 i el 6 de setembre. Moscou, una ciutat constituïda principalment per edificis de fusta, es va cremar pràcticament per complet, privant de forma efectiva als francesos de la possibilitat d'abrigar-se en la ciutat. S'assumix que el incendi de Moscou de 1812 va ser pels sabotages russos.

Napoleón senyalaria posteriorment que d'haver eixit de Moscou quinze dies abans podria haver destruït a l'eixèrcit de Kutúzov acampat prop de Tarútino (hui en la óblast de Kaluga). Encara que açò no haguera deixat en modo algun a Rússia indefensa, sí l'haguera privat de l'única concentració de tropes capaç d'enfrontar-se als francesos. Tal volta d'haver ocorregut açò, Alejandro s'haguera rendit, pero això mai podrà determinar-se en exactitut.

Retirada francesa

Sobre les ascua d'una ciutat en ruïnes, sense haver rebut la capitulació russa i en una nova maniobra russa forçant-li a eixir de Moscou, Napoleón va ordenar retrocedir. La ciutat incendiada era tàcticament inútil, ya que la rodalia de l'hivern feya insostenible mantindre a prop de 100 000 soldats francesos subsistint durament entre les ruïnes de Moscou, per la qual cosa Napoleón va iniciar la llarga retirada el 19 d'octubre, despuix de sol sis semanes d'ocupació. En la batalla de Maloyaroslávets, Kutúzov va poder al fi forçar als francesos a usar la mateixa carretera de Smolensk, que abans els havia dut a l'est, per a tornar cap a Occident. Al mateix temps, continuaven bloquejant el flanc sur per a impedir als francesos eixir d'esta ruta.

Kutúzov va desplegar tàctiques de guerrilles per a hostigar i atacar constantment als francesos a on estos anaren més dèbils. Les tropes cosacas assaltaven i trencaven les unitats franceses aïllades o despenjades. El suministrament a l'eixèrcit es va fer cada volta més dificultoso en escomençar l'hivern pròpiament al començament de novembre. Les tropes d'austríacs i prusianos que havien quedat arrere en l'alvanç a Moscou varen escomençar a desertar o canviar de bando, de la mateixa manera que atres soldats de països ocupats per Napoleón. Açò, certament, reduïa el número de soldats que alimentar entre les files franceses, pero dits desertors transmetien valiosa informació als russos sobre el mal estat de la Gran Armeé.

Per l'arribada del hivern, les praderies russes carien de pastures per a cavalls, que al no poder alimentar-se morien i eren utilisats com a font de carn per als soldats; si be esta mida permetia alimentar a les tropes franceses, les obligava a desplaçar-se llentament a peu, sent presa fàcil de la hipotèrmia i el congelamiento en peus, cames i braços, #lo que ralentisava la marcha de l'eixèrcit a través de vies barrosas i impracticables. Els llocs d'aprovisionament deixats per la Gran Armeé en el seu alvanç a Moscou tampoc resultaven molt útils, puix solament contaven en menjar i llenya per a la seua pròpia subsistència: les tropes que els resguardaven també s'unien a la retirada i aumentaven la pressió sobre les racions de l'eixèrcit. La falta de menjar, el clima extremadament fret, i el fet que en pocs dies casi tot l'eixèrcit deguera movilisar-se a peu, va causar malalties, en especial el tifus, i morts massives en les files de la Gran Armeé, que en modo algun podia presentar batalla a les incursions de guerrillas russes.

El creuament del riu Berézina els va dur a una nova gran derrota, ya que Kutúzov va decidir que aquell era el moment de dur-los a un combat en camp obert. Les divisions russes varen atacar i varen esclafar a la part de l'Eixèrcit francés que encara no havia creuat el riu. Durant les següents semanes, els remanentes de la Gran Armée varen ser encara més diezmados, i el 14 de decembre de 1812, varen anar definitivament expulsats del territori rus en creuar el riu Niemen. Prop de 2000 espanyols mercenaris, que havien decidit integrar-se en l'Eixèrcit francés, es varen unir als russos quan el sar Alejandro I els va oferir l'oportunitat d'allistar-se en les seues files.

Solament 58 000 dels hòmens de Napoleón varen sobreviure a la campanya russa, poc més del 20 % del total. Una gran part dels contingents austríacs i prusianos es va retirar en poques baixes, mentres que en comparació les pèrdues franceses varen ser desproporcionadament altes, sent majors les baixes sofrides en la retirada que en el combat. I encara que les pèrdues russes en les poques batalles a camp obert varen ser a lo manco comparables en les franceses, les pèrdues civils a lo llarc de la part de Rússia devastada per la guerra varen ser molt superiors a les baixes militars. En total, contra les estimacions inicials que indicaven varis millons de morts, va haver al voltant d'un milló de morts dividits casi a parts iguals entre russos i francesos. Les pèrdues militars se situen en 300 000 francesos, 70 000 polacs, 50.000 italians, 80 000 alemans i tal volta uns 450 000 russos. I, aparte tots de les pèrdues humanes, els francesos varen perdre casi 200 000 cavalls i més de 1000 peces d'artilleria.

L'objectiu de Napoleón era dirigir-se al seu ducado vassall de Polònia, creuant el riu Berézina. El 26 de novembre, les forces franceses es trobaven estacionades junt al riu i, baixe el mando del capità George Diederich Benthien, va començar la construcció de dos ponts provisionals que permetrien el pas d'una part important de l'eixèrcit.

El mariscal Nicolas Oudinot va rebre la missió de distraure a les tropes russes de Chichágov, brindant temps als ingeniers per a completar la construcció del pont principal. Encara que el creuament va alvançar ràpidament en la cavalleria al front, l'infanteria de retaguàrdia va sofrir grans pèrdues mentres cobria la retirada.

El 27 de novembre, un dels trams del pont es va trencar, pero els ingeniers francesos varen conseguir reparar-ho abans de l'anochecer, permetent que el mariscal Davout i el Príncip Eugène travessaren el riu. Finalment, l'IX cos del mariscal Victor va mantindre la seua posició en la vora oriental, en respal d'artilleria, fins al cap de la mijanit, quan les seues forces varen poder reunir-se en el restant de l'eixèrcit en retirada cap a França.

Valoracions històriques

La victòria russa sobre l'eixèrcit francés en 1812 va significar el major obstàcul a l'ambició de Napoleón per dominar Europa. De la mateixa manera que en la derrota naval en la batalla de Trafalgar en 1805, la campanya russa va supondre un bolque del destí en les guerres napoleòniques que finalment va significar la derrota i l'exili de Napoleón a la Illa de Santa Elena. Per a Rússia, el terme Guerra Pàtria va ser un símbol que va endurir la seua identitat nacional i va tindre un gran impacte en el desenroll del nacionalisme rus durant el XIX com a resultat d'este conflicte, de la mateixa manera que la pèrdua de vides humanes.

Napoleón, per la seua banda, va anar completament derrotat en Rússia, no sent aixina en l'Europa meridional, sobre la qual encara eixercia control. En els mesos següents reclutaria un eixèrcit de 400 000 francesos recolzats per un quarto de milló de soldats aliats per a disputar el control d'Alemània en una campanya encara més llarga. En els generals enemics evitant el combat, Napoleón no va ser derrotat sino fins a la decisiva batalla de les Nacions (del 16 al 19 d'octubre de 1813), i aixina i tot, va continuar lluitant en la campanya per la defensa de França en 1814, que terminaria en el seu primer exili forçós despuix de perdre en la batalla de París, que irònicament va ser capturada per l'Eixèrcit rus i els seus aliats, els térmens dels quals de rendició varen ser pactats principalment per Alejandro I de Rússia. És per açò que la campanya russa va ser important per a demostrar que Napoleón no era invencible. Quan el control de Napoleón va escomençar a tambalejar influenciat pels nacionalistes prusianos i els comandants russos, els estats alemans reprenien el control dels seus territoris a lo llarc de la Confederació del Rin i Prusia. La decisiva victòria russa gràcies als seus formidables tàctiques, varen permetre donar a conéixer al món sancer la primera gran derrota del «Sire», a mans de qui els europeus coneixien com el «sospitós i indecís» sar de totes les Rusias, Alejandro I de Rússia i que aplanaria el camí cap al segon exili forçós i posteriors derrotes de Napoleón, lliberant aixina, a tota Europa del jou i la destrucció dels eixèrcits francesos.

Vore també

• Guerres napoleòniques
• Batalla de Borodinó
• Batalla del Berézina
• Batalla de París (1814)

Bibliografia

En espanyol

• Gràcia Yagüe, José Carlos; BOBI MIGUEL, María del Carmen. Borodino 1812: les últimes llums de l'imperi. Madrit: Delta Edicions. ISBN 84-609-5011-5
• Chandler, David. Les campanyes de Napoleón: un emperador en el camp de batalla: de Tolón a Waterloo (1796–1815). Madrit: L'Esfera dels Llibres S.L. ISBN 84-9734-335-2
• Martín Mas, Miguel Ángel. La gran armée: introducció a l'eixèrcit de Napoleón. Alpedrete: Andrea Press. ISBN 84-96527-43-3

En anglés

• (2017) Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492-2015, Jefferson, North Carolina: McFarland. ISBN 978-0786474707.

• Asprey, Robert. The Rise of Napoleon Bonaparte. New York: Basic Books, 2000. ISBN 0-465-04879-X
• Cronin, Vincent. Napoleon. London: HarperCollins, 1994. ISBN 0-00-637521-9
• Pope, Stephen. The Cassel Dictionary of the Napoleonic Wars. Cassel, 1999. ISBN 0-304-35229-2
• Schom, Alan. Napoleon Bonaparte: A Life. Perennial, 1998. ISBN 0-06-092958-8
• Zamoyski, Adam. 1812: Napoleon's Fatal March on Moscow. HarperCollins, 2004. ISBN 0-00-718489-1

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Invasió napoleònica de Rússia.