Unificació alemana

Archiu:A v Werner - Kaiserproklamation am 18 Januar 1871 (3. Fassung 1885).jpg

Unificació alemana

La unificació alemana va ser un procés històric que va tindre lloc en la segona mitat de el XIX en Europa Central i que va culminar en la creació del Imperi alemà el 18 de giner de 1871 reunint diversos Estats fins a llavors independents, com Prusia, Baviera o Sajonia.

Abans de la formació d'un Estat nacional unificat, el territori d'Alemània es trobava dividit en un mosaic polític de 39 Estats. Entre ells destacaven, per la seua importància econòmica i política, el Imperi austríac i el Regne de Prusia.

Antecedents

La situació alemana despuix de 1834

Vore també: Qüestió alemana

Des de principis de el XIX, despuix de les guerres napoleòniques, va ser estenent-se entre els aristócrates l'idea d'unificar les distintes organisacions polítiques hereues del Sacre Imperi Romà Germànic en un sol estat alemà. Un pas important en este procés va ser la formació d'un mercat únic en la regió. A això varen contribuir, tant els junkers, l'aristocràcia terratinent prusiana, com la burguesia industrial de la conca del Ruhr.

En 1834, es va crear una unificació aduanero que va sumar a Prusia a atres Estats alemans prèviament associats en esta matèria. No obstant, per les diferències entre Àustria i Prusia, el procés d'unificació política no va poder portar-se a terme en la primera mitat de el XIX. Des de 1848 va ser cada volta més intensa l'activitat de grups nacionalistes que encorajaven la formació d'un únic estat per a tots els alemans davant la crònica debilitat dels menuts Estats germans llavors existents. No obstant, el lliberalisme era una gran amenaça per a les intencions monàrquiques d'Àustria i Prusia, per lo que en Europa es varen crear aliances per al control governamental de cada nació:

• La Santa Aliança. El tractat va ser firmat el 26 de setembre de 1815 per l'emperador Francisco I d'Àustria, el rei Federico Guillermo III de Prusia i el sar Alejandro I de Rússia, que va anar el seu principal promotor. Encara que l'acort era un acte polític per a evitar que les idees lliberals s'expandiren per Europa, la redacció del tractat contenia una declaració de caràcter purament religiós. Despuix de la caiguda de Napoleón, els tres monarques declaraven la seua ferma resolució de seguir com a única guia per a la futura administració interior i exterior dels seus Estats els principis de la religió cristiana: justícia, caritat i pau. A este acort es varen unir despuix atres regnes europeus.

• La Cuádruple Aliança. Formada pels membres de la Santa Aliança més Anglaterra. El seu principal promotor va ser el primer ministre britànic Castlereagh. Va renovar l'acort de 1813 pel que les potències s'havien compromés a derrotar a Napoleón i canviava el seu objectiu al manteniment, inclús per la força, de les transformacions operades en Europa pel Congrés de Viena i impedir l'implantació del lliberalisme en qualsevol estat europeu.

• La Quíntuple Aliança. Va sorgir en 1818 durant el Congrés d'Aquisgrà, quan França, que havia recuperat la seua monarquia, va ser admesa com a potència europea per les que formaven la Cuádruple Aliança. El seu principal promotor va ser Metternich i el seu principal objectiu era terminar en qualsevol moviment lliberal que poguera perjudicar al sistema monàrquic, intentant que les idees lliberals hereues de la Revolució francesa quedaren pronte oblidades, inclús per la força. Açò proporcionava als aliats la capacitat d'intervindre en qualsevol nació europea si es considerava necessari.

Prusia i Àustria eren molt distintes en els aspectes econòmics, socials i polítics. Àustria estava configurada com un imperi centraliste i autoritari que governava un territori habitat per diferents pobles —eslaus, alemans, hongaresos, rumans i italians— en distintes llengües, religions i costums. Esta situació va motivar freqüents #sublevació nacionalistes contra la monarquia austríaca. La població prusiana, no obstant, era molt més homogénea.

En lo econòmic, Àustria no contava en una burguesia poderosa capaç de conseguir un desenroll industrial propi. El manteniment d'un eixèrcit i una administració que garantisaren l'unitat imperial li va crear greus dificultats financeres. Prusia, en canvi, va experimentar un desenroll econòmic molt intens en la seua part occidental que la va convertir en el referent del creiximent industrial dels territoris alemans. L'aument de la producció d'acer, carbó i ferro en la segona mitat de el XIX aixina ho va demostrar.

Tot això, unit a la revolució dels mijos de transport i de les comunicacions —ferrocarrilés, barcos de vapor, telégrafs— va possibilitar la formació d'un actiu mercat econòmic i va dur en si atres conseqüències: la consolidació d'una burguesia industrial, aliada dels terratinents junkers, i el predomini en el seu govern de les idees lliberals, que buscaven la formació definitiva d'un Estat nacional.

La Confederació Germànica

Va ser una unió establida en 1815 pel Congrés de Viena que va agrupar a 39 Estats alemans en una confederació d'Estats sobirans baix la presidència de la Casa d'Àustria, per a reemplaçar a l'extint Sacre Imperi Romà Germànic destruït per Napoleón.

La Confederació no suponia cap concessió al creixent nacionalisme alemà, ya que estava baix el control de la noblea i de les cases reals, alienes al lliberalisme nacionaliste. Açò es reflectia en la seua dieta, que no era un parlament de representants elegits pel poble, sino un congrés de delegats nomenats pels governs dels estats. La Dieta tenia la seua sèu en Fráncfort del Meno, i va anar la seua única entitat central; encara que en 1834 es va crear l'Unió Aduanero d'Alemània i, en això, un mercat intern unitari per a la majoria dels Estats.

L'esclat de la Revolució alemana de 1848-1849 i l'entusiasme popular produït per ella va mostrar que, vesprada o enjorn, els diversos estats alemans (39 en total) quedarien unificats en un sol Estat, pero estava encara per definir-se si tal proyecte seria dirigit per Prusia o per Àustria, donant inici al Dualisme Alemà.

La Confederació solament va funcionar quan coincidien les posicions d'Àustria i Prusia, la confrontació de les quals va conduir finalment a la guerra de les Sèt Semanes. Despuix del triumfo prusiano, la Confederació Germànica va quedar dissolta i va ser substituïda en l'any 1867 per la Confederació Alemana del Nort.

Dos potències contrapostes: Prusia i Àustria

• Àustria
  • La situació geogràfica d'Àustria era la del sur d'Europa Central, ocupant la zona dels Alps i governant varis territoris no germans (nort d'Itàlia, Eslovènia, Hongria, extrem sur de Polònia), el seu únic accés marítim era al Adriático (d'escassa rellevància econòmica) i d'ahí de modo indirecte al Mediterràneu.

• • La família que ocupava el tro era la dels Habsburgo-Lorena, que havia transformat Àustria en imperi en 1806, despuix de la dissolució del Sacre Imperi Romà Germànic, la qual cosa confirmava ademés la notable expansió territorial austríaca des de 1683.
  • Francisco José I de Habsburgo-Lorena era l'emperador d'Àustria en eixe temps i el primer ministre era el destacat diplomàtic Klemens von Metternich, sincer conservador, partidari encara del Antic Règim i horrorisat per tota possibilitat que les idees de la Revolució francesa s'expandiren de nou per Europa.
  • Àustria estava governada per una monarquia centralista i autoritària, a pesar de les notables diferències entre els pobles subjectes a l'Imperi.
  • Despuix de la derrota i exili de Napoleón, Àustria va experimentar un periodo de creiximent econòmic i prosperitat. La seua població de va ascendir a 37,5 millons d'habitants en 1843. També es va produir una expansió urbana i la població de Viena va alcançar els 400.000 habitants. Durant l'era Metternich, l'Imperi austríac també va mantindre una economia estable i va alcançar un presupost casi equilibrat, a pesar de tindre un important dèficit despuix de les guerres napoleòniques.

• Prusia
  • La posició geogràfica de Prusia era la del noreste de l'actual Alemània, tenint la seua base en les regions de Prusia pròpiament dita, Brandemburgo, Pomerania, i Silesia, controlant casi tota la vora sur del mar Bàltica, la seua expansió territorial cap a l'oest despuix del Congrés de Viena li donava ademés accés al mar del Nort i al lucratiu comerç internacional de dit espai marítim.
  • La família que ocupava el tro en Prusia era la dels Hohenzollern, que hi havia elevat Prusia a la categoria de regne en 1701.
  • Guillermo I d'Alemània era el rei de Prusia i des de 1862 el primer ministre era Otto von Bismarck, cridat el Canceller de Ferro. Precisament Bismarck hi havia ya admés la necessitat d'unificar als diversos Estats alemans en un sol país en institucions sòlides, eliminant #particularisme locals, i en una economia lo prou forta per a subsistir i tornar-se en gran potència europea. Per a això, Bismarck concebia que l'unitat d'Alemània devia ocórrer només baixe la guia del Regne de Prusia, l'estat més poderós i alvançat.
  • El sistema de govern prusiano era la monarquia parlamentària, encara que per sufragi censitario, i evitant el otorgamiento de majors llibertats als súbdits, per la qual cosa distava de ser una democràcia.
  • Prusia va experimentar un desenroll econòmic considerable des de l'inici de la Revolució Industrial, convertint-se en el centre industrial més poderós d'Europa continental. Prusia va impulsar l'indústria de l'acer, carbó i ferro. Les seues comunicacions per ferrocarril varen créixer, per lo que varen poder formar un mercat econòmic actiu en el restant d'estats alemans.

Va haver dos propostes per a unificar els Estats i estes varen ser:

• La Menuda Alemània, la qual estaria formada per Prusia i mantindria un sistema de govern igual al de Prusia.
• La Gran Alemània, la qual estaria formada també per Àustria.

Antecedents econòmics

Les principals causes econòmiques varen ser:

• La Revolució Industrial va fer que s'estengueren l'indústria i el comerç, per lo que les economies dels estats que la varen experimentar es desenrollaren millor que les dels que no. L'influència del desenroll industrial va favorir el comerç internacional a estats que disponien de #manufactura i controlaven al mateix temps fonts de matèria primera. Gràcies a la Conca del Ruhr, rica en carbó i ferro, Prusia va mantindre un actiu desenroll industrial i va conseguir exportar les seues #manufactura exitosamente pel Mar del Nort. Sense majors indústries pròpies, Àustria encara depenia de l'agricultura (basada en les terres d'Hongria i Transilvania) i posseïa un mijà desenroll industrial, ademés ocorregut en terres no germanes baixe el seu domini: Bohemio i Moravia. L'escassea de matèries primeres com a ferro i carbó llastraven el desenroll de l'indústria austríaca.

• Lliberalisme econòmic: el lliberalisme econòmic d'orige britànic es va expandir per Europa i va dur com a conseqüència la consolidació del capitalisme i la burguesia. Açò va resultar molt marcat en Prusia, a on la vella aristocràcia dels junkers devia usar tota la seua influència per a no ser desplaçada per rics burguesos de recent riquea (comerciants i industrials) que exigien veu i vot en els assunts públics. Tal conflicte era molt menut en Àustria, pero el lliberalisme econòmic va impondre una competència comercial que va perjudicar als productes agrícoles que eren base de l'economia austríaca. Prusia va impondre la seua influència gràcies a les exportacions de #manufactura a baix cost, mentres que disponia d'una base agrària suficient que li va permetre prescindir de les importacions agrícoles d'Àustria.

• Sorgiment del Zollverein; un sistema d'unificació aduanero que es va organisar en 1828 i va entrar en vigor l'1 de giner de 1834. El Zollverein es va iniciar en Prusia, Estat al que es varen adherir Hesse-Darmstadt, Baviera i Wurtemberg per a crear una zona de #aranzel unificats: el desenroll industrial de Prusia va atraure a atres estats que veen més rendable lliberar els seus #aranzel en Prusia (que exportava #manufactura molt demandades) que en Àustria (les exportacions agrícoles de les quals competien en la producció interna d'atres Estats com Baviera i Sajonia).

La burguesia prusiana va escomençar a dominar l'economia de l'Estat i a accedir a una nova forma de poder; despuix del fracàs de les Revolucions de 1848 en Alemània, esta burguesia va impondre el lliberalisme en el terreny econòmic pero va refusar implantar una democràcia massiva que incloguera a la classe obrera. Va començar a sorgir en paralel una classe obrera en Prusia en la transformació dels antics llauradors siervo en obrers urbans: la creixent industrialisació va fer que els capitals es dirijeran a la indústria i ya no buscaren la simple acumulació de terres.

Escomença a sorgir el nacionalisme centrípeto (conseqüència del periodo en que Alemània havia segut conquistada per Napoleón), l'objectiu del qual era unificar tots els estats alemans per a eliminar l'amenaça de tot atac extern. Precisament els rebels alemans de 1848-1849 utilisaven el recort de la "Guerra de Lliberació alemana" contra la França napoleònica com a mostra de l'urgència d'unificar els diversos estats alemans i com a senyal de que el poble alemà, més allà de les diferències polítiques, tenia un "objectiu comú". Específicament, en 1862 va ser designat canceller prusiano l'aristócrata Otto von Bismarck, qui va concebre l'unificació d'Alemània baixe direcció prusiana dins d'un mòle autoritari i centraliste, pero assegurant no solament solidea política, sino també prosperitat econòmica i poder militar, aspectes que Bismarck considerava interdependents. Amo d'una gran energia per al treball, en sanc freda per a l'intriga política, i hàbil diplomàtic per a calcular els temors i ànsies de les potències estrangeres, Bismarck es va convertir en el líder polític del proyecte d'unificació.

Guerres d'Unificació

Guerra dels Ducados

La Guerra dels Ducados va ser un conflicte militar que va enfrontar a Àustria i Prusia contra Dinamarca en 1864, pel control dels ducados de Schleswig i d'Holstein, de població majorment alemana, pero baix sobirania danesa. Davant les pretensions del monarca danés de anexionar abdós ducados al seu regne, Bismarck va reclamar en la Dieta de Fráncfort l'intervenció contra Dinamarca. Esta va eixir derrotada en la guerra, per lo que va deure cedir abdós ducados, que a través de l'acort en la Convenció de Gastein en 1865 serien repartits entre els vencedors. El ducado de Schleswig aniria per a Prusia, mentres que el ducado de Holstein, per a Àustria. No obstant, Bismarck va aprofitar l'atractiu de la Zollverein per a impondre l'influència de Prusia allí, geogràficament molt alluntats d'Àustria pròpiament dita, alegant el "dret de la determinació dels pobles", per la qual cosa devia respectar-se el desig dels locals per a unir-se econòmicament (més tart políticament) a Prusia. Àustria, sense forces per a opondre's a la penetració prusiana en Holstein, va abandonar els seus drets sobre el ducado. Indirectament, Bismarck també va conseguir marcar la primacia prusiana sobre els austríacs entre els atres estats germans (Sajonia, Baviera, o Württemberg), aumentant el prestigi de Prusia i debilitant les possibles aliances d'Àustria.

Guerra austro-prusiana

L'objectiu de la guerra austro-prusiana de 1866 per als prusianos era expulsar als austríacs de la Confederació Germànica i descartar tota possible unificació entorn a la corona d'Àustria. Per a això, Bismarck es va servir de les tensions polítiques que germinaven des de feya décades entre abdós estats, sent que per a eixes dates Bismarck havia impulsat el desenroll industrial de Prusia per a tornar-la en un enemic temible davant Àustria.

Mentres este conflicte estava en desenroll, es va aplicar la tesis del Zollverein: #aranzel preferencials per als aliats de Prusia. En paralel, la guerra esclatava el 23 de juny.

• Ademés de l'expulsió dels austríacs del proyecte unificador, Prusia també tenia un atre objectiu: anexionar definitivament Holstein i Schleswig a la Alemània del Nort, ademés de destruir l'influència d'Àustria sobre atres estats alemans (Hamburc i Hesse) i atraure'ls a l'òrbita prusiana.

• Prusia va prometre a Itàlia tornar-li Venècia a canvi d'entrar en la guerra; tal acort va generar que Itàlia declarara la guerra a Àustria i l'obligara a lluitar en dos fronts i distraure els seus esforços bèlics. Encara que Àustria va derrotar a Itàlia en terra i mar, les derrotes davant Prusia li varen forçar a capitular.

• Prusia va guanyar la guerra, que va finalisar en el tractat de Praga. Est va supondre l'anexió a Prusia d'Hannover, Hesse, Fráncfort i Schleswig-Holstein. Per part d'Àustria varen reconéixer la finalisació de la Confederació Germànica i, per tant, la seua exclusió del futur Estat Alemà. Itàlia va conseguir que se li cedira Venècia. Per últim, Prusia va acabar en l'anexió dels Estats del Sur d'Alemània dins del Zollverein, aixina com els seus eixèrcits, baixe l'autoritat de Prusia. Esta etapa va culminar en la creació, en juliol de 1867, de la Confederació Alemana del Nort (en l'integració de 23 estats alemans) baixe l'organisació de Prusia. Prusia va conseguir tots els seus objectius consagrats en este tractat.

Guerra franc-prusiana

L'interés de Prusia en esta guerra, que va tindre lloc en 1870-1871, era acorralar a França territorialmente, per a oferir un motiu d'unitat entre els estats alemans encara renuentes a unir-se a Prusia, i en això expandir-se i unificar Alemània.

Desenroll:

• La reina Isabel II d'Espanya va ser destituïda del tro en 1868 per rebelions internes. A fins de 1869 els regentes espanyols varen rebre la proposta d'un cosí del rei prusiano Guillermo I, el príncip Leopoldo de Hohenzollern-Sigmaringen, per a accedir al tro espanyol. Tal oferta va ser rebuda en enuge per Napoleón III de França, qui va interpretar açò com una intromissió en Espanya i un "sege dinàstic" que amenaçaria França.
• L'emperador francés va llançar als seus diplomàtics a una ofensiva per a evitar la coronació de Leopoldo Hohenzollern en Madrit, i Prusia va acceptar retirar la candidatura despuix d'uns suposts agravis a l'embaixador francés, en esforç calculat per a provocar una reacció iracunda de Napoleón III. El canceller prusiano Otto von Bismarck va calcular que la fúria del monarca francés causaria que França iniciara una guerra imprudent contra Prusia, molt millor preparada bélicamente.
• Napoleón III, acompanyat pel príncip imperial de solament 14 anys, va aplegar a Metz per a prendre el mando de l'eixèrcit i efectivament declarar la guerra a Prusia a fins de juliol de 1870, llançant les seues tropes contra el Rin. Els càlculs de Bismarck es varen fer certs i en Berlín es va poder alegar que Prusia no havia provocat la guerra, la qual cosa va unir a varis estats alemans a la seua causa.
• Despuix de sis semanes de lluita, les tropes prusianas varen véncer a les franceses, pijor equipades i mal preparades per a una guerra en tals moments. Varen derrotar a les divisions franceses, manades pel mateix Napoleón III, en Sedán i varen obligar al monarca francés a capitular en el lloc el 2 de setembre. Semanes despuix, els soldats prusianos varen cercar París i varen impondre a França el Tractat de Fráncfort en març de 1871.

Conseqüències:

• Alemània va despullar a França de les regions d'Alsàcia i Lorena que serien "territoris imperials" alemans fins a 1919.
• Fi del Segon Imperi francés; França va proclamar la III República que duraria fins a 1940.
• Guillermo I va ser nomenat kàiser d'Alemània en la Galeria dels Espills del palau de Versalles el 18 de giner de 1871, unificant de fet a Alemània i donant inici al Imperi Alemà.

Consolidació i fraccionament

El Imperi alemà va ser fundat el 18 de giner de 1871 despuix de la victòria de Prusia en la guerra franc-prusiana i va supondre l'unificació dels diferents Estats alemans entorn a Prusia, excloent a Àustria, baixe el liderage del canceller Otto von Bismarck. Es va iniciar un periodo de gran desenroll de la nació alemana en tots els camps: econòmic, geogràfic, polític i militar.

No obstant, com els alemans varen descobrir, grans discursos, banderes, i multituts entusiastes, una constitució, una reorganisació política i el recapte d'una superestructura imperial; i l'Unió Aduanero revisada de 1867 a 1868, encara no feyen una nació.

Un element clau de l'Estat-nació és la creació d'una cultura nacional, en freqüència encara que no necessàriament. A través de la política nacional la Kulturkampf (1872 a 1878) que va seguir un model polític, econòmic, i d'unificació administrativa va tractar d'anar en eixa direcció, en una notable falta d'èxit, en algunes contradiccions en la societat alemana. En concret, es tractava d'una lluita pel llenguage, l'educació i la religió. Una política de germanización de les persones no alemanes de la població de l'imperi, incloent els polacs i danesos, va començar en el llenguage, en particular, la llengua alemana, l'escolaritat obligatòria (germanización), i l'intent de creació de plans d'estudi estandardisat per a eixes escoles per a promoure i celebrar l'idea d'un passat compartit. Un atre element important en la construcció de la nació, l'història del passat heròic, va caure a eixos historiadors alemans nacionalistes com el constitucionaliste lliberal Friedrich Dahlmann (1785-1860), el seu alumne conservador Heinrich von Treitschke (1834 a 1896), i uns atres menys conservadors, tals com Theodor Mommsen (1817-1903) i Heinrich von Sybel (1817-1895), per nomenar a dos.

L'Imperi Alemà es mantindria fins a la Revolució de Novembre de 1918 que va dur, cap al final de la Primera Guerra Mundial, al canvi des de la monarquia de l'Imperi a una república pluralista, parlamentària i democràtica.

La revolució va començar com un alçament mariner en Kiel; en pocs dies es va propagar per tota Alemània i va forçar l'abdicació del Kàiser Guillermo II el 9 de novembre de 1918. Els objectius dels revolucionaris varen fracassar en giner de 1919 davant l'oposició dels líders del Partit Socialdemócrata d'Alemània (SPD).

El desenllaç formal de la revolució va ocórrer l'11 d'agost de 1919 en la rúbrica de la nova Constitució de la República de Weimar.

Vore també

• Història territorial d'Alemània
• Reunificación alemana
• Confederació del Rin
• Confederació Germànica
• Confederació Alemana del Nort
• Unió Aduanero d'Alemània
• Parlament de Fráncfort
• II Imperi Alemà

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBerghahn1982">Berghahn, Volker (1982). Modern Germany: Society, Economy and Politics in the Twentieth Century, Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-34748-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBeringer1997">Beringer, Jean (1997). A History of the Habsburg Empire 1700–1918, New York: Longman. ISBN 0-582-09007-5.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBlackbourn1994">Blackbourn, David (1994). Marpingen: apparitions of the Virgin Mary in Bismarckian Germany, New York: Knopf. ISBN 0-679-41843-1.
• (1998) The long nineteenth century: a history of Germany, 1780–1918, New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-507672-9.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBlackbourn1984">Blackbourn, David (1984). The peculiarities of German history: bourgeois society and politics in nineteenth-century Germany, Oxford & New York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-873057-6.
• (2004) Heimat: a critical theory of the German idea of homeland, Columbia, EE.UU.: Camden House Press. ISBN 978-0-582-78458-1.
• (2004) The Great Powers and the European States System 1814–1914, 2.ª edició, Longman. ISBN 978-0-582-78458-1.
• (1997) The Nation as a Local Metaphor: Württemberg, Imperial Germany, and National Memory, 1871–1918, Chapel Hill: University of North Carolina Press. ISBN 978-0-8078-4665-0.

• (1981) Bismarck, New York: Viking Press. ISBN 0-333-34038-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDahrendorf1965">Dahrendorf, Ralf (1965). Gesellschaft und Demokratie in Deutschland, Munich: Piper. OCLC 2996408.
• Dominick, Raymond III, The Environmental Movement in Germany, Bloomington, Indiana University, 1992. ISBN 0-253-31819-X
• Escudier, Alexandre, Brigitte Sauzay, and Rudolf von Thadden. "Gedenken im Zwiespalt: Konfliktlinien europäischen Erinnerns", in Genshagener Gespräche Vol. 4. Göttingen, Wallstein, 2001. ISBN 978-3-525-35870-2
• Martínez Carreras, José Urbà (1996), Introducció a l'història contemporànea, Istme, Madrit. ISBN 84-7090-135-4

Enllaços externs

• Preußen: conté mapes evolutius, imàgens, vídeos i gravacions sonores.
• Documents of German Unification [1] archivat en Wayback Machine.
• The wars of German unification – Bismarck – German History – 1871
• Persons mentioned in this article put on a timeline