Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda

El Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda (en inglés: United Kingdom of Great Britain and Ireland) va ser un Estat ubicat en Europa Occidental que va existir entre 1801 i 1922. Va ser format per l'unió dels regnes de Gran Bretanya (ya una unió d'Escòcia i Anglaterra en 1707) i Irlanda en 1800. L'unió va ser facilitada per la decisió del Parlament Irlandés en College Green, Dublín, en agost de 1800, de votar a favor de l'unió aprovant el Acta d'Unió de 1800. baix els térmens de l'unió, Irlanda seria representada per més de 100 membres del parlament en el parlament unit, el qual es reuniria en el Palau de Westminster. Una part del tractat seria la emancipació catòlica. No obstant, esta condició va ser bloquejada pel rei Jorge III, qui va sostindre que l'emancipació dels catòlics traïcionaria el seu jurament de coronació. Vàries generacions de líders irlandesos varen promoure campanyes per a la formació d'un govern local en Irlanda. Daniel O'Connell va conseguir forçar al govern britànic per a garantisar finalment l'emancipació catòlica en 1829. No obstant, la seua campanya per a 'repelir' l'acte d'unió va ser un fracàs. Líders posteriors, tals com Charles Stewart Parnell, varen realisar campanyes per a la creació d'un govern propi en Irlanda baix el nom d'Home Rule (govern propi), el qual permaneixeria sent membre del Regne Unit. En 1919, membres del parlament irlandés electes per a Westminster varen formar un parlament independent irlandés illegal cridat Dáil Éireann, en el poder ejectutiu centrat en el president del Dáil Éireann, Éamon de Valera. Una guerra anglo-irlandesa va tindre lloc entre 1919 i 1921. Per últim en decembre de 1922, vintissís dels comtats irlandesos varen renunciar al Regne Unit de Regne Unit i Irlanda i varen formar la República Irlandesa. Sis comtats, coneguts com Irlanda del Nort, varen permanéixer baix el govern del Regne Unit, el qual va ser rebatejat com Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort en 1927, com a part d'una rectificació fonamental de títuls de domini, Estat i realea. Com a part del canvi, el rei va deixar de ser monarca en els diversos dominis (cada u dels quals era vist com a inferior al Regne Unit) per a convertir-se en monarca de cada domini en forma individual, convertint-se en rei d'Austràlia, rei de Canadà, rei de Nova Zelanda, etc., reemplaçant aixina el concepte d'una corona compartida pel d'un monarca en comú per a corones separades.

Història

Unió de Gran Bretanya i Irlanda

Artícul principal → Acta d'Unió (1800).

Un breu periodo d'independència llimitada per al Regne d'Irlanda va aplegar al seu fi despuix de la rebelió irlandesa de 1798, ocorreguda durant la guerra britànica contra la França revolucionària. El temor del Regne de Gran Bretanya a que una Irlanda independent s'aliara en la França revolucionària va resultar en la decisió d'unir els dos països. Açò es va conseguir per mig de llegislació en els parlaments d'abdós regnes i va entrar en vigor l'1 de giner de 1801. Els britànics havien fet creure als irlandesos que la pèrdua de la seua independència llegislativa es compensaria en la emancipació catòlica, és dir, en l'eliminació de les inhabilitació civils impostes als catòlics romans tant en Regne Unit com en Irlanda. A pesar de la seua simpatia personal pels catòlics romans, el rei Jorge III creïa que acceptar l'emancipació catòlica violaria el seu jurament de coronació de defendre la fe protestant, i la seua falta de respal a l'iniciativa va dur al primer ministre, William Pitt el Jove, a dimitir.

Guerres napoleòniques

Artícul principal → Guerres napoleòniques.

Durant la guerra de la Segona Coalició (1799-1801), Regne Unit va ocupar la major part de les possessions franceses i neerlandeses d'ultramar. Els Països Baixos es varen convertir en un Estat satèlit de França en 1796. No obstant, les malties tropicals es varen cobrar la vida de més de 40.000 soldats. Quan el Tractat d'Amiens va posar fi a la guerra, Regne Unit va accedir a tornar la major part dels territoris que havia confiscat. L'acort de pau va ser, en efecte, solament un alto el fuego, i Napoleón va continuar provocant als britànics en intentar impondre un embargament comercial al país i en ocupar la ciutat d'Hannover, capital del Electorat de Brunswick-Luneburgo, un ducado germanoparlante del Sacre Imperi Romà Germànic que es trobava en unió personal en el Regne Unit. En maig de 1803, es va declarar la guerra de nou. Els plans de Napoleón d'invadir Regne Unit varen fracassar, principalment per l'inferioritat de la seua armada, i en 1805 una flota de la Marina Real britànica, liderada per Horatio Nelson, va derrotar decisivament a la Armada Imperial Francesa i a la Armada Real Espanyola en Trafalgar, l'última acció naval significativa de les guerres napoleòniques.

En 1806, Napoleón va promulgar el Decret de Berlín, que varen posar en vigor el Bloqueig Continental. Esta política pretenia eliminar l'amenaça britànica tancant al comerç exterior el territori controlat per França. El Eixèrcit Britànic va seguir representant una amenaça mínima per a França; va mantindre una força permanent de tan sol 220.000 hòmens en l'apogeu de les guerres napoleòniques, mentres que l'Eixèrcit Imperial Francés superava el milló d'hòmens, ademés dels eixèrcits de numerosos aliats i varis centenars de mils de guàrdies nacionals que Napoleón podia reclutar en els eixèrcits francesos quan fora necessari. Si be la Marina Real va interrompre eficaçment el comerç extracontinental de França —tant confiscant i amenaçant la navegació francesa com apoderant-se de les possessions colonials franceses—, no va poder fer res respecte al comerç de França en les principals economies continentals i va representar una amenaça mínima per al territori francés en Europa. La població i la capacitat agrícola de França superaven en créixens les de les Illes Britàniques, pero era menor en térmens d'indústria, finances, marina mercant i força naval.Plantilla:Sfnp

Napoleón esperava que aïllar a Regne Unit de l'Europa continental posaria fi a la seua hegemonia econòmica. Pel contrari, Regne Unit posseïa la major capacitat industrial del món, i el seu domini de les mars li va permetre desenrollar una considerable força econòmica per mig del comerç en les seues possessions i Estats Units. El alçament espanyol de 1808 va permetre per fi a Regne Unit afiançar-se en el continent. El duc de Wellington va expulsar gradualment als francesos d'Espanya i, a principis de 1814, mentres Napoleón era rebujat en l'est pel Eixèrcit Real Prusiano, el Eixèrcit Imperial Austríac i el Eixèrcit Imperial Rus, Wellington va invadir el sur de França. Despuix de la rendició i l'exili de Napoleón al Principat d'Elba, la pau semblava haver retornat. Napoleón va reaparéixer sobtadament en 1815. Els aliats es varen unir i els eixèrcits de Wellington i Gebhard Leberecht von Blücher varen derrotar a Napoleón definitivament en la batalla de Waterloo.

Reacció de posguerra: 1815-1822

Vore també: Jorge IV i Guillermo IV del Regne Unit

Regne Unit va emergir de les guerres napoleòniques un país molt diferent de lo que havia segut en 1793. A mida que la industrialisació alvançava, la societat canvia, cada volta més urbà i menys rural. La posguerra va vore una depressió econòmica, les mals collites i l'inflació causen malestar social generalisat. Europa despuix de 1815 estava en guàrdia contra una tornada de jacobinisme, i inclús els lliberals britànics varen vore el passage dels Fets de sis en 1819, que proscriu les activitats radicals. A finals de la década de 1820, junt en una recuperació econòmica general, moltes d'estes lleis repressives varen ser derogades i en 1828 una nova llegislació garantisa els drets civils dels dissidents religiosos. El rei Jorge IV va deixar que els seus ministres prengueren la càrrega completa dels assunts de govern, jugant un paper molt menor que el seu pare, Jorge III. Els seus governs, en poca ajuda del rei, varen presidir la victòria en les guerres napoleòniques, varen negociar l'acort de pau, i varen tractar de fer front al malestar social i econòmic que li va seguir. va ser succeït pel seu germà menor Guillermo IV (1830-1837) , pero va anar poc involucrat en la política. El seu regnat va vore vàries reformes: la llei de pobres s'ha actualisat, el treball infantil restringit, l'esclavitut abolida en casi tot l'Imperi Britànic, i, lo més important, la Llei de Reforma de 1832. Va remodelar el sistema electoral britànic. No va haver grans guerres, fins a la guerra de Crimea (1853 a 1856). Mentres Prusia, Àustria i Rússia, com a monarquies absolutes, varen tractar de suprimir el lliberalisme onsevullga que ocórrega, els britànics varen aplegar a un acort en les noves idees. Regne Unit va intervindre en Portugal en 1826 per a defendre a un govern constitucional i reconéixer l'independència de les colónies americanes d'Espanya en 1824. Comerciants i financistas britànics i constructors ferroviaris més vesprada, varen jugar un paper important en les economies de la majoria de les nacions llatinoamericanes.

Época victoriana

Artícul principal → Época victoriana.

Erro al crear miniatura:

Retrat de coronació de la regna Victoria, 1838

L'época victoriana va ser el periodo en el que va governar la reina Victoria, entre 1837 i 1901, que va significar l'altura dels britànics Revolució Industrial i el punt més àlgit del Imperi britànic. L'era va ser precedida per l'era de la regència i succeïda pel periodo eduardiano. Victoria es va convertir en reina en 1837, als 18 anys. El seu llarc regnat va vore que el país alcançara el cenit del seu poder econòmic i polític, en l'introducció dels barcos de vapor, els ferrocarrilés, la fotografia i el telégraf. Regne Unit es va mantindre de nou en la seua majoria inactiva en la política continental. La segona mitat d'el XIX va vore una enorme expansió del imperi colonial de Regne Unit, la majoria en Àfrica. Regne Unit va tindre que defendre tot el seu imperi i ho va fer en un eixèrcit de voluntaris, l'única gran potència en Europa en no tindre el servici militar obligatori. Alguns varen qüestionar si el país estava sobrecarregat. L'ascens del Imperi alemà des de la seua creació en 1871 va plantejar un nou repte, ya que (junt en Estats Units), va amenaçar en usurpar elloc de Regne Unit com a potència industrial més important del món. L'Alemània del canceller Otto von Bismarck va adquirir un número de colónies en Àfrica i el Pacífic. La Regne Unit victoriana va conseguir en èxit alcançar la pau general, a través de la seua estratègia d'equilibri de poder. L'época victoriana és famosa per les normes victorianes de la moral personal. Els historiadors solen coincidir que les classes miges mantenen alts estàndars morals personals (i per lo general els varen seguir), pero han debatut si les classes treballadores varen seguir el seu eixemple. Els moralistes en el XIX com Henry Mayhew varen denunciar els barris baixos per als seus supòsits alts nivells de la cohabitació sense matrimoni i naiximent illegítims. No obstant, la nova investigació usant joc computarizado d'archius de senyes mostra que les taxes de convivència llavors eren prou baix per baix del 5% per a la classe obrera i els pobres.

Época eduardiana

Artícul principal → Época eduardiana.

Erro al crear miniatura:

L'Imperi britànic en 1886

La reina Victoria va morir en 1901 i el seu fill Eduardo VII es va convertir en rei, inaugurant l'era eduardiana, que es va caracterisar per les pantalles de riquea grans i ostentosos en contrast en ombrós de l'era victoriana. En l'arribada d'el XX, les coses tals com a películes, automòvils i avions venien en us. El nou sigle es caracterisa per una sensació de gran optimisme. Les reformes socials del sigle passat va continuar en els XX en el Partit Laborista. Eduardo va morir en 1910, per a ser succeït per Jorge V, que va regnar des de 1910 fins a 1936. Lliure d'escàndals, treballador i popular, Jorge V era el monarca britànic que, en la reina María, va establir el model modern de conducta eixemplar per a la realea britànica, basada en els valors de la classe mija i virtuts. Va entendre l'Imperi millor que qualsevol dels seus primers ministres i va utilisar la seua memòria excepcional per a les figures i els detalls, ya siga dels uniformes, la política o les relacions, en bons resultats per a aplegar en la conversació en els seus súbdits. L'era pròsper, pero les crisis polítiques varen continuar en aument i fòra de control. Dangerfield (1935) va identificar la "estranya mort d'Anglaterra lliberal", com les múltiples crisis que colpegen simultàneament en des de 1910 fins a 1914, en greu inestabilitat social i política derivada de la crisis irlandesa, conflictivitat laboral, els moviments de sufragi de les dònes, i les lluites partidistes i constitucionals en Parlament. No hi ha solució a la vista quan va aparéixer el brot inesperat de la Gran Guerra en 1914 va posar els assunts domèstics en espera. McKibben sosté que el sistema de partits polítics de l'era eduardiana es trobava en delicat equilibri en la vespra de la guerra en 1914. Els lliberals estaven en el poder en una aliança progressista de Treball i, de tant en tant, els nacionalistes irlandesos. La coalició s'ha compromés en el lliure comerç (en contraposició als alts aranzel als conservadors buscaven), la lliure negociació colectiva per als sindicats (en els conservadors en contra), una política social activa que va ser forjant l'estat de benestar i la reforma constitucional per a reduir el poder de la Cambra dels Lores. La coalició caria d'un pla a llarc determini, ya que va ser improvisat de les sobres de la década de 1890.

Primera Guerra Mundial: 1914-1918

Artícul principal → Primera Guerra Mundial.

Despuix d'un començ difícil de la guerra, Regne Unit en el seu primer ministre David Lloyd George va movilisar en èxit la seua mà d'obra, l'indústria, les finances, l'imperi i la diplomàcia, en aliança en els francesos i els nortamericans, per a derrotar a les potències centrals. Un segment dels nacionalistes irlandesos tracen el Alçament de Pasqua en 1916. L'economia va créixer al voltant del 14% 1914-18 a pesar de l'absència de molts hòmens en els servicis; pel contrari l'economia alemana es va contraure un 27%. La gran guerra va produir un descens en el consum de civil i en una reasignación important de municions. La guerra va obligar a Regne Unit a utilisar les seues reserves financeres i demanar prestat grans sumes dels EE. UU. L'agotament i cansanci de la guerra aumentaven en 1917, i els combats en França continuaven sense un final a la vista. Les ofensives de primavera alemanes de 1918 varen fracassar, i en l'arribada dels americans en estiu a un ritme de 10 000 al dia els alemans es varen donar conte de que estaven sent abrumar. Alemània va acordar el armistici de l'11 de novembre de 1918 - en realitat una rendició-. La guerra havia segut guanyada per Regne Unit i els seus aliats, pero a un terrible cost humà i econòmic, la creació d'un sentiment de que les guerres mai deuen ser combatudes de nou.

Guerra d'Independència irlandesa

Erro al crear miniatura:

En roig la part d'Irlanda que va abandonar el Regne Unit en 1922.

Artícul principal → Guerra d'Independència irlandesa.

La situació europea, combinada en l'amenaça de la conscripción (que havia estat operant en Regne Unit, pero no havia segut introduït en Irlanda), va canviar més el clima polític. En les eleccions generals irlandeses de decembre de 1918, el Partit Parlamentari Irlandés (IPP) va perdre tots menys sis dels seus assents en favor del partit nacionaliste més radical, el Sinn Féin. En giner de 1919 es va formar unilateralment un parlament irlandés independent en Dublín, conegut com el primer "Dáil Éireann", en un eixecutiu baix el president de la Cambra de Representants, Eamon de Valera, líder del Alçament de Pasqua d'abril de 1916, que havia evitat l'eixecució pel seu naiximent en Nova York. Encara que De Valera mai va reclamar la ciutadania nortamericana, els britànics, que lluitaven en mig de la Gran Guerra, no podia permetre's elux d'alluntar-se dels Estats Units, que no va entrar formalment en la guerra fins a abril de 1917. La Guerra de l'Independència es va lliurar entre 1919 i 1922, en gran part dirigit per Michael Collins, que ampra tàctiques de guerrilla i contra-inteligència poc ortodoxes que infligieron greus danys tant en la policia local (la Policia Real d'Irlanda, o RIC), com als agents d'inteligència britànics en Dublín, minant la moral britànica. Un tractat entre el govern britànic i representants de la Dáil Éireann es va acordar finalment en 1922, donant lloc a la partició de l'illa d'Irlanda el 3 de maig de 1921, baix la Llei de 1920 del Govern irlandés, en dos distintes regions autònomes del Regne Unit: Irlanda del Nort i l'efímera Irlanda del Sur.

Fi de l'Unió

El 6 de decembre de 1922, exactament un any despuix del tractat anglo-irlandés va ser firmat, tota l'illa d'Irlanda es va separar en eficàcia des del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, la formació d'un nou domini de l'Imperi britànic, l'Estat Lliure d'Irlanda. Com era d'esperar, la zona coneguda com "Irlanda del Nort" (sis comtats del Úlster), immediatament va eixercir el seu dret en virtut del tractat anglo-irlandés d'optar pel nou estat. El 7 de decembre de 1922, el dia despuix de l'establiment de l'Estat Lliure d'Irlanda, el Parlament d'Irlanda del Nort va fer un discurs davant el rei Jorge V per a eixir de l'Estat Lliure d'Irlanda, que el rei va acceptar. L'Unió de Regne Unit en part d'Irlanda va continuar en ser cridat el "Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda" fins a 1927, quan va passar a cridar-se "Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort" per la Real acta parlamentària de títuls de 1927, nom pel qual és conegut el país en el temps present.

Símbols

Erro al crear miniatura:

L'actual bandera del Regne Unit encara conserva la creu de Sant Patricio representant a Irlanda

La bandera creada per a l'unió dels regnes de Regne Unit i Irlanda en l'any 1800 seguix sent la bandera del Regne Unit. La bandera, cridada en anglés Union Jack, és combinació de les banderes d'Anglaterra i Escòcia en la bandera de San Patricio d'Irlanda. La creu roja, la creu de Sant Jorge, representa a Anglaterra. El fondo blau, sobre el qual apareix la creu de Sant Andrés (en forma d'una 'X' blanca), representa a Escòcia, mentres que la 'X' roja que se superpon a la 'X' blanca és coneguda com la creu de Sant Patricio i representa a Irlanda.

Bibliografia

• Ferguson, Niall (2004). Empire, The rise and demise of the British world order and the lessons for global power. Basic Books. ISBN 0-465-02328-2.
• Jenkins, Brian (2006). google. com/books? id=FYK7cKG3y-EC Irish Nationalism and the British State: From Repeal to Revolutionary Nationalism, Montreal & Kingston, ON: McGill-Queen's University Press. ISBN 9780773577756.