Cràters llunars
Els cràters llunars són cràters d'impacte en la Lluna Terrestre, la superfície de la qual està repleta d'ells, tots els quals es varen formar per impactes. l'Unió Astronòmica Internacional reconeix actualment 9.137 cràters, dels que 1.675 han segut datats.[1]
Història
[editar | editar còdic]La paraula cràter es va adoptar de la paraula grega per a recipient (Κρατήρ, un recipient grec utilisat per a mesclar vi i aigua). Galileo va construir el seu primer telescopi a fins de 1609 i ho va dirigir a la Lluna per primera volta el 30 de novembre de 1609, descobrint que, contràriament a l'opinió general en eixe moment, la Lluna no era una esfera perfecta, sino que tenia montanyes i depressió en forma de copa. Estos varen ser nomenats com a cràters per Johann Hieronymus Schröter (1791), estenent el seu us anterior exclusiu a volcans.
Robert Hooke en Micrographia (1665) va propondre dos hipòtesis per a la formació dels cràters llunars: una, que varen ser causats pel bombardeig de proyectils des de l'espai, i l'atra, que varen ser productes del vulcanisme llunar subterràneu.[2]
l'opinió científica sobre el seu orige va variar d'una a una atra durant els sigles següents. Les teories en competència varen ser:
- erupció volcàniques que varen fer forats en la Lluna
- impactes de meteors
- una teoria coneguda com Welteislehre i desenrollada en Alemània entre les dos guerres mundials que sugeria que el moviment glacial creava els cràters.
En 1983 Grove Karl Gilbert va sugerir que els cràters de la Lluna varen ser formats per grans impactes d'asteroides. En 1949 Ralph Baldwin va escriure que els cràters de la Lluna eren en la seua majoria orige d'impactes. Al voltant de 1960, Gene Shoemaker va reviure l'idea. Segons David H. Levy, Shoemaker «va vore els cràters de la Lluna com a llocs llògics d'impacte que no es varen formar gradualment, en eones, sino de forma explosiva, en segons».[3]
L'evidència recopilada durant el Proyecte Apolo i de naus espacials no tripulades del mateix periodo va demostrar de manera concloent que l'impacte meteòric, o l'impacte d'asteroides en cràters més grans, va anar l'orige de casi tots els cràters llunars i en conseqüència, també de la majoria dels cràters en atres cossos.
La formació de nous cràters s'estudia en el programa de seguiment de l'impacte llunar de la NASA.[4] El cràter més gran registrat va ser causat per un impacte registrat el 17 de març de 2013.[5][6] Visible a simple vista, es creu que l'impacte és d'aproximadament 40 kg d'un meteoroide que va colpejar la superfície a una velocitat de 90,000 quilómetros per hora.
En març de 2018, es va anunciar el descobriment d'al voltant de 7000 cràters llunars no identificats anteriorment a través d'una ret neuronal convolucional desenrollada en l'Universitat de Toronto Scarborough, Canadà.[7][8] Un estudi similar en decembre de 2020 va identificar al voltant de 109 000 nous cràters utilisant una ret neuronal profunda.[9]
Característiques
[editar | editar còdic]Per la falta d'aigua, atmòsfera i plaques tectónicas en la Lluna, hi ha poca erosió i es troben cràters que superen els dos mil millons d'anys. L'edat dels cràters grans està determinada per la cantitat de cràters més menuts que conté, els cràters més antics generalment acumulen cràters més menuts i compactes.
Els cràters més menuts trobats han segut de tamany microscòpic, trobats en roques dutes a la Terra des de la Lluna. El cràter més gran cridat aixina té aproximadament 290 km de diàmetro, i està ubicat prop del pol sur llunar. No obstant, es creu que molts dels mars llunars es varen formar per impactes jagants, en la depressió resultant plena de lava ascendent.
Solen tindre algunes o totes les següents característiques:
- un àrea circumdant en materials esguitats del sol quan es va formar el cràter; est sol tindre un to més clar que els materials més antics per l'exposició a la radiació solar durant menor temps.
- vora elevada, que consistix en materials expulsats pero que aterrisen molt prop.
- paret del cràter, la part inclinada cap a avall del cràter.
- sol del cràter, un àrea plana, més o menys plana, que a mida que envellix acumula menuts cràters propis.
- pico central, que es troba només en alguns cràters en un diàmetro superior a 26 km; est és generalment un efecte de salpicadura causat per l'energia cinètica de l'objecte que impacta que es convertix en calor i derrite part del material llunar.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Nature Communications.11(1)
- 6358.doi:10.1038/s41467-020-20215-i.
- ↑ Hooke, Robert (2005-03-29). MicrographiaSome Physiological Descriptions of Minute Bodies Made by Magnifying Glasses with Observations and Inquiries Thereupon.
- ↑ Levy, David (2002). Shoemaker by Levy: The man who made an impact, Princeton: Princeton University Press, pp. 59. ISBN 9780691113258.
- ↑ «Llunar Impacts». Marshall Space Flight Center. Archivat des d'el original, el 2013-05-17. Consultat el 2013-05-18.
- ↑ Phillips. «Bright Explosion on the Moon». science.nasa.gov. NASA Science News. Archivat des d'el original, el 26 de juny, 2014. Consultat el 13 de juny, 2014.
- ↑ «NASA's LRO Spacecraft Finds March 17, 2013 Impact Crater and More». nasa.gov. NASA. Consultat el 18 d'octubre, 2021.
- ↑ «[1]», Phys.org. Consultat el 16 de març, 2018.
- ↑ (2019).Icarus.317
- 27–38.doi:10.1016/j.icarus.2018.06.022.
- ↑ Nature Communications.11(1)
- 6358.doi:10.1038/s41467-020-20215-i.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cráteres lunares» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.