Dacia

Archiu:Sarmizegetusa Regia 2011 2.jpg

Dacia

En la geografia antiga, segons les fonts de l'Antiga Roma, Dacia era la terra habitada pels dacios i getas, les branques del Nort-Danubio dels tracios. Dacia es trobava en mig dels Cárpatos i estava delimitada:

• al sur, aproximadament, pel Danubio (Danubius i Istros en fonts gregues), o, més provablement, pel mont Hemo (en els Balcans). Mesia (Dobrogea), una regió al sur del Danubio, va anar l'àrea central d'habitació dels getas i el seu interactuación en els antics grecs.

• a l'est, pel Ponto Euxino (mar Negra) i el riu Dniéster (Danastris o Tyras en fonts gregues), encara que són varis els assentaments dacios registrats en la zona entre el Dniester i el Riu Bug Meridional (Hypanis).

• a l'oest, pel riu Tisza (Tisa), pero a voltes s'inclouen àrees entre el Tisza i el Danubio mig.

Per lo tant, correspon als països moderns de Romania i Moldàvia, aixina com a menudes parts de Bulgària, Sèrbia, Hongria i Ucrània.

Els dacios i getas eren tribus tracias del nort. Les tribus dacias havien tingut trobades tant pacífiques com a militars en atres tribus veïnes, tals com els celtes, antics germànics, sármatas i escitas, pero la seua major influència varen ser els antics grecs i romans. Estos últims finalment haurien conquistat, i assimilat llingüística i culturalment als dacios. Va existir un regne dacio de tamany variable des del 82 a. C. fins a la conquista romana en el 106 d. C.. La capital de la Dacia, Sarmizegetusa, ubicada en l'actual Romania, va ser destruïda pels romans, pero el seu nom va ser afegit al de la nova ciutat (Ulpia Traiana Sarmizegetusa) construïda per estos últims per a servir de capital de la província romana de Dacia.

Població de Dacia

Estava poblada per getas o dacios i les tribus Tyra i tauriscos, supostament d'ètnia tracia. Tucídides diu que ya vivien a mitan de el VI, durant l'expedició de Darío I de Pèrsia, i més vesprada varen seguir a Sitalces, cap de la confederació tribal tracia dels odrisios.

Els dacios o getas pertanyien a la família iliriotracia. Les tribus dacias tenien relacions pacífiques i belicosas en atres pobles veïns, com els celtes, els antics germans, els sármatas i els escitas, pero varen anar molt més influenciades pels antics grecs i romans. Estos últims, finalment, varen conquistar i varen assimilar llingüísticament i culturalment als dacios.

La seua població era al voltant de 2.000.000 habitants, càlcul donat per les fonts contemporànees sobre els 200.000 efectius reunits en la movilisació total del seu eixèrcit. Normalment, el número de tropes equivalia a un 1/10 del total de la població.

Religió

La religió dels dacios tenia una certa influència de la religió helènica. Aixina, posseïa tot un panteón de deus que s'identificaven en algun element del mig natural. Zamolxys era el deu suprem i de tota la terra, era, ademés, la divinitat dels vius i els morts, del món subterràneu i de la vida despuix de la mort. Gebeleizis era el deu del fòc, de la guerra i de la pluja, i es pensa que és l'homòlec del deu nòrdic Thor. Derzis era el deu de la salut. Bendis era la deesa del camp, vinculada a la màgia, a l'amor i a la maternitat. Finalment, la deesa Kotys era la regna mare de la mitologia dacia.

Periodo macedonio

Durant l'expedició de Filipo II de Macedònia en Tracia, els tribals ocupaven les regions entre el Danubio i els Balcans. Havien segut desplaçats recentment pels kelt, que provablement eren un poble celta, i ells havien expulsat als getas cap a l'atre costat del riu. Alejandro Magne, el 335 a. C., va trobar als getas a l'atre costat del Ister, en uns dèu mil guerrers i quatre mil cavallers. Alejandro va creuar el riu de nit i per sorpresa, els va derrotar i va conquistar la seua capital.

Lisímaco de Tracia

El 292 a. C. Lisímaco de Tracia, en una guerra agressiva contra els getas, va entrar fins al cor del país, pero en les planures de Besarabia se li va tallar la retirada i va tindre que rendir-se. Lisímaco va conservar la vida i la llibertat per la generositat del rei Dromíketes, que va obtindre un botí important del saqueig del campament grec i del rescat dels presoners (en els anys 1545 i 1566 es varen trobar depòsits de monedes en Turda).

Celtes

Durant l'invasió dels gals (celtes), els getas varen estar en guerra en ells, pero varen ser derrotats i mils de getas varen ser venuts com a esclaus en Atenes (en eixa época es documenten molts esclaus en els noms de Geta o Dacus o Davus). Despuix, sembla que els getas desapareixen i sorgixen els dacios.

Regnat de Burebista

Artícul principal → Burebista.

No està clar perque varen passar de cridar-se getas a cridar-se dacios. Estrabón diu que eren dos pobles diferents i que els getas vivien a la vora del Euxino i els dacios en la part occidental, en les fonts del Ister. En el I, els romans cridaven a la regió Dacia i tot fa pensar que eren un sol poble en el que la tribu de dacios havia alcançat l'hegemonia i la dels getas ho havia perdut.

No obstant, el príncip natiu Berebistas, contemporàneu de Juliol César, és cridat rei dels getas. Este rei va travessar el Ister, va atacar als boyos i als tauriscos i els va exterminar, i els getas varen causar espante als romans. El 10 a. C. Augusto va enviar a Léntulo contra ells, que llavors estaven dirigits per Cotis o Cotiso. Els romans sembla que varen alvançar per la vall del Mureș, pero l'expedició no va tindre resultats.

Getas, dacios i romans

En este periodo, els dacios es varen enfrontar a sovint en els romans sense resultats decisius per a cap de les dos parts, fins que els dacios, baix el rei Decébalo, varen derrotar a l'emperador Domiciano i li varen obligar a negociar la pau en condicions desfavorables, inclós el pagament d'un tribut anual a Dacia (vejau Decébalo).

Els romans varen preparar la venjança, que va portar a terme Trajano: l'any 101 va eixir de Roma, va passar per Panonia, va travessar el Tisa i va seguir el curs del riu Mureș fins a Transilvania. La primera gran batalla contra els dacios va ocórrer prop de Turda, en un lloc que encara ara es diu Prat de Trajano (Pratum Trajano). L'eixèrcit de Decébalo va ser derrotat en la Batalla de Tapae i este es va rendir a l'any següent. Decébalo va poder renegociar les condicions de la pau en 104, pero es va convertir en tributari de Roma, i una guarnició romana es va establir en la seua capital, Sarmizegetusa, dirigida per Longinus. Trajano va prendre el títul de "Dácico".

Decébalo

Artícul principal → Decébalo.

Decébalo va utilisar la pau per a rearmar-se. Va atacar als yacigios, que eren aliats dels romans, va rebre desertors romans i, finalment, va arrestar a Longinus i va fer saber que no ho lliberaria fins a l'evacuació romana del país i la compensació per les despeses militars. Longinus es va suïcidar en verí i el senat romà va declarar la guerra a Decébalo.

Durant esta segona guerra dacia (105), Trajano va creuar el Danubio pel lloc cridat Portes de Ferro, a on va fer construir el célebre pont flotant (iniciat cap al 103), i va dirigir una part de l'eixèrcit cap a la vall del Aluta, mentres ell mateixa dirigia el restant des de Dierna i marchava directament contra Sarmizegetusa, la capital de Decébalo, que els dacios no varen poder defendre luego que els romans destruïren les canonades de ceràmica que li suministraven aigua i varen incendiar abans de fugir a les montanyes. Decébalo i uns atres nobles es varen suïcidar per a evitar caure en poder dels romans (segons atres versions, va ser capturat, i uns atres encara afirmen que va escapar i finalment va ser atrapat i mort). Trajano va entrar en la capital en 106.

Conquista romana

Artícul principal → Guerres dacias.

La Dacia es va convertir en província romana en l'any 107 (cridada Dacia Trajana o simplement Dacia), en uns llímits definits: a l'oest, el riu Tysia (Tisa), que separava el país del dels iazigos metanastes; al nort, les montanyes dels Cárpatos; a l'est, el Hierasus fins a la confluència en el Ister; i al sur quedava separada de Moesia pel Danubio.

El pont construït en les Portes de Ferro assegurava la comunicació en les terres del sur, pero va ser destruït per orde de Aureliano el 271 per a previndre les incursions dels bàrbars en Tracia. També es varen construir calçades, fonamentalment tres, conectades en la via Trajana, que passava pel sur del Danubio. En 108 es va fundar la nova capital de la província romana, en el nom de Ulpia Traiana Augusta Dacica Sarmizegetusa, prop de l'antiga capital dels dacios.

Província romana

La província de Dacia va ser poblada en romans de moltes procedències (la llegenda diu que Trajano va fer matar a tots els habitants masculins del país, pero se sap que en moltes regions encara vivien dacios durant l'ocupació romana). La nova província era consular i era administrada per llegats. Dos legions varen ser estacionades en el país.

El 129 els romans varen decidir fraccionar en dos parts, cridades Dacia Inferior i Dacia Superior. Marco Aurelio (161-180) la va dividir en tres províncies, cridades respectivament Dacia Porolissensis (per la ciutat de Porolissum), Dacia Apulensis (per la ciutat de Apulum) i Dacia Malvensis (per la ciutat —desconeguda— de Malva), en una capital i una assamblea comunes, pero cada una en el seu procurador, subordinat a un governador de ranc consular (procònsul).

Entre 180 i 190 el governador Sabinianus va conseguir la llibertat de dotze mil esclaus dacios de tot l'Imperi Romà i els va restablir en terres del país, d'a on havien eixit els seus yayos o besyayos cent anys abans.

Dacia va permanéixer en possessió de Roma fins al regnat d'Aureliano (270-275), que en 271 va ordenar la retirada a l'atre costat del Danubio, deixant Dacia als godos. Els #colon romans varen ser reinstalados al sur del riu, entre l'alta i la baixa Mesia, en un districte conegut com Dacia Aureliana, que després es va dividir en dos províncies: la Dacia Ripensis (a la vora del Danubio, en capital en Retiaria) i la Dacia Mediterrànea (en capital en Serdica), les quals, junt en tres províncies més varen formar la diòcesis de la Dacia.

Les relacions comercials entre els dos costats del riu varen continuar i la llengua llatina va seguir subsistint en el nort. Encara que la difusió del cristianisme va favorir els contactes i la continuïtat cultural, baix els godos la civilisació romana i, en particular, la vida urbana, varen desaparéixer. Ulpia Traiana Sarmizegetusa, abans una ciutat romana en tots els elements habituals (teatre, banys, fòrum), ya estava deshabitada en 279.

La Dacia despuix dels romans

Els victufales, taifalos i tervingios són les tribus mencionades per haver posseït l'abandonada província romana de Dacia en 350. Les evidències arqueològiques sugerixen que els gépidos estaven disputant Transilvania en els taifalos i els tervingios. Els taifalos, ya independents de Gothia es varen fer federati dels romans, d'els qui obtenien el dret per a instalar-se en Oltenia.

En 376 la regió va ser conquistada pels hunos, que la varen mantindre fins a la mort d'Atila en 453. El poble dels gépidos, dirigit per Ardarico, va erigir allí el seu regne, que va subsistir fins que el 566 va ser destruït pels lombardos. Estos varen abandonar el país abans i varen aplegar els ávaros (segona mitat de el VI), que varen dominar la regió durant uns 230 anys, fins que el seu regne va ser destruït per Carlomagno en 791.

Al mateix temps, varen escomençar a aplegar eslaus, que s'establien pacíficament. Eren considerats la classe baixa i servil i se'ls permetia l'assentament per a favorir la producció agrícola. Poc a poc es varen establir en tot i es varen fusionar en atres grups que habitaven la regió, com els celtes, els getas o els mateixos romans.

Destruït el regne ávaro, el seu lloc va ser ocupat pels magiares (hongaresos), que en el IX varen entrar en la Dacia i només varen trobar llauradors organisats en clans i sense cap poder central. Estos eren els valacos o vlakhs (ells es denominaven rumunii), que constituïen una mescla d'eslaus, celtes, getas, romans i uns atres, i que havien estat vivint en les montanyes o en llocs alluntats.

El 976 el príncip búlgar David va ser assessinat per un vlakh o valaco. Bulgària va caure en poder de Bizancio en 1019 i els valacos varen passar a ser aliats dels bizantino i varen servir al seu eixèrcit, pero durant el XI les incursions dels pechenegos o patzinak (finalment establits en el noreste de Bulgària) varen provocar l'emigració de molts valacos i sobretot dels dacoromanos del sur del Danubio. Les guerres en Hongria i les incursions dels Uzès, una tribu turca, cap al 1100, varen favorir encara més esta migració.

Estos emigrants es varen dividir en diferents grups: uns es varen anar cap a l'oest, a on varen originar les comunitats arumanas de Dalmacia (morlaco o Mavrovlakhs, que vol dir valacos negres) i Istria (Istroromanos), uns atres cap al sur, a on varen originar els arumanos que viuen hui en Grècia, Bulgària, Macedònia i Albània, i a on varen originar les branques dels kutzovalacs (Grècia), els wolohs i els vlakhs (en Bulgària), els chobanos o farseroti (en Albània) i els meglenorumanos en Macedònia. En Sèrbia, els arumanos varen originar comunitats de cultura comuna coneguts hui els noms de timok vlakh, torlacos o tribals. Els que varen emigrar al nort varen originar els dacoromanos (els rumans actuals), els macedoromanos (arumanos de Romania) provablement són emigrants posteriors.

Geografia de Dacia

Ciutats de Dacia

Llesta de ciutats i fortalees de Dacia en l'antiguetat:

Rius de Dacia

D'oest a est, els afluents del Danubio que regaven Dacia, tenien els següents noms en l'antiguetat:

• Tisianus o Tysia, en els seus afluents Gerasus o Grissia i Marisus
• Tibiscus
• Gifil
• Aluta
• Hierasus (provablement, el riu nomenat per Heródoto en els noms de Poras o Poretos)

Bibliografia

• Hoddinott, Ralph F., The Thracians, 1981.
• Herwig Wolfram. History of the Goths. Thomas J. Dunlap, trans. Berkeley: University of Califòrnia Press, 1988.
• Musset, Lucien. Els Invasions: Els Vagues Germaniques. Paris: Presses Universitaires de France, 1965.
• Thompson, I. A. The Visigoths in the Clave of Ulfila. Oxford: Oxford University Press, 1966.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Dacia.
• Sorin Olteanu's Thraco-Daco-Moesian Languages Project (SoLTDM) (sources, thesaurus, textual criticism, phonetics and morphology, substratum, historical geography a.o.)
• Ptolemy's Geography, book III, chapter 5
• UNRV Dacia article
• sights.seindal.dk - Dacians as they appear on the Arch of Constantine
• www.fectio.org.uk - Draco Clapix Roman military standard
• www.stoa.org/trajan [1] archivat en Wayback Machine. - Dacian Wars on Trajan's Column
• Journey to the Land of the Cloud Rovers - photographic slide show of Sarmizegetusa. Requires Macromedia Shockwave.
• Dacia on coins.
• Dacian coins