Decacarbonilo de dirrenio
El decacarbonilo de dirrenio és un compost inorgànic en la fòrmula química Re2(CO)10. Disponible comercialment, s'utilisa com a punt de partida per a la síntesis de molts complexos de reni. Va ser reportat per primera volta en 1941 per Walter Hieber, qui ho va preparar per mig de carbonilación reductora de reni.[1] El compost consistix en un parell d'unitats piràmides quadrades de Re(CO)5 unides per mig d'un enllaç metal-metal Re-Re, que produïx un complex de carbonilo homoléptico.[2]
Història
[editar | editar còdic]En la década de 1930, Robert Mond va desenrollar métodos que usaven major pressió i temperatura per a produir noves formes de carbonilos metàlics. Un destacat científic de el XX, Walter Hieber, va ser crucial per al desenroll adicional del decacarbonilo de dirrenio. Els esforços inicials varen produir complexos metàlics mononucleares, pero despuix d'un desenroll posterior, Hieber va descobrir que en usar Re2O7 com a material de partida sense dissolvent, es podia conseguir un complex de dirrenio, conseguint una interacció Re-Re.[3]
Estructura i propietats
[editar | editar còdic]L'estructura cristalina de Re2(CO)10 és relativament coneguda. El compost consta d'un parell d'unitats de piràmides de base quadrada Re(CO)5, present en l'estat d'oxidació 0, unides per un enllaç metal-metal (Re-Re), per lo tant, deu considerar-se com clúster metàlic segons la definició de Cotton. Hi ha dos conformació diferents que poden ocórrer: alternada i eclipsada. La conformació eclipsada ocorre aproximadament el 30% del temps, produint un grup puntual D4h, pero la forma alternada, en el grup de punts D4d, és més estable. La llongitut de l'enllace Re-Re es va determinar experimentalment a partir de les senyes d'un anàlisis d'estructura de rajos X d'un monocristal, i és de 304 pm.[4]
El Re2(CO)10 complix la regla dels 18 electrons: Re(0) té 7 electrons externs (2x7=14), cada lligant carbonílico aporta 2 electrons (2x10=20), l'enllaç metal-metal té 2 electrons → 14 + 20 + 2 = 36 (com hi ha dos núcleus metàlics: 36/2=18).
Este compost té una banda d'absorció IR àmplia en la regió de 1800 cm−1 que es pot assignar a dos components centrats en 1780 i 1830 cm−1, com a resultat de l'adsorció del grup CO. Els nou grups restants de CO en Re2(CO)10 donen l'absorció IR complexa en la regió de 1950–2150 cm−1. El Re2(CO)10 (D4d) té una representació de estiramiento de CO de 2A1+I2 + I3+ 2B2 +I1, a on 2B2 + I1 són actius en IR. Per a una molècula pertorbada axialment (C4v) de Re2(CO)10, es va trobar que la representació de estiramiento de CO era 2I+B1+B2+3A1, a on els modos actius en IR eren 2I+3A1.[5]
La seua identitat també pot confirmar-se per mig d'espectrometria de masses, utilisant el patró isotòpic del reni (185Re i 187Re).[6]
Està en forma de escamas incoloras, estables a l'aire (de l'éter de petròleu). A temperatures més altes, la descomposició té lloc en deposición del metal. És insoluble en aigua, moderadament soluble en hidrocarburs alifáticos i altament soluble en tetrahidrofurano i clorur de metileno.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ “Über Metallcarbonyle. XXXVIII. Über Rheniumpentacarbonyl” (alemà) (1941). Zeitschrift für anorganische und allgemeine Chemie 248 (3): 256–268. doi:.
- ↑ “Shiver and Atkins' Inorganic Chemistry 5th edition” (2010): 555.
- ↑ H. Werner (2009). “Organo-Transition Metal Chemistry: A personal View”: 93.
- ↑ “Redetermination of the crystal structure of dimanganese decacarbonyl and determination of the crystal structure of dirhenium decacarbonyl. Revised values for the manganese-manganese and rhenium-rhenium bond lengths in dimanganese decacarbonyl and dirhenium decacarbonyl” (1981). Inorganic Chemistry 20 (3): 1609–1612. doi:.
- ↑ “Vapour phase deposition and thermal decarbonylation of Re2(CO)10 on gamma-alumina: infrared studies” (1995). Catalysis Letters 34 (1): 65–73. doi:.
- ↑ “Mechanisms of dirhenium decacarbonyl substitution reactions: crossover experiments with dirhenium-185 decacarbonyl and dirhenium-187 decacarbonyl” (1983). Journal of the American Chemical Society 105 (4): 822–827. doi:.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Decacarbonilo de dirrenio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.