Discordança de Hutton

Discordança de Hutton en l'illa d'Arran, prop de veta Newton. Va ser la primera interpretada per Hutton.

Discordança de Hutton en Jedburgh. Una fotografia mostra el terreny en 2003 i davall una ilustració de John Clerk de Eldin en 1787, quan la va visitar junt a Hutton.

Archiu:Siccar point CAPS 0 cliff.jpg

Penya-segat a l'est de Siccar Point mostrant la discordança entre l'arenisca roja i la grauvaca.

Una discordança de Hutton (en inglés: Hutton's Unconformity) és una discordança que fa referència a alguns dels llocs geològics més famosos d'Escòcia que el geólogo de el XVIII James Hutton va identificar i que varen proporcionar evidències per a establir les teories plutonistas i uniformistas i sobre l'edat de la Terra.

Teoria de la formació de les roques

Artícul principal → James HuttonTeoria de la formació de les roques.

Hutton va donar en una varietat d'idees per a explicar les formacions rocoses que vea a la seua entorn, i despuix d'uns 25 anys de treball, el seu Theory of the Earth; or an Investigation of the Laws observable in the Composition, Dissolution, and Restoration of Land upon the Globe es llegia en les reunions de la Royal Society d'Edimburc en 1785. Més vesprada, eixe any, Hutton va llegir un resum de Sobre el Sistema de la Terra, la seua duració i estabilitat en una reunió de la Societat, que hi havia imprés i distribuït en privat.

En ella, va expondre la seua teoria de que les «parts sòlides de la terra actual semblen, en general, que estan compostes pels productes de la mar, i d'atres materials similars als que ara es troben en les costes». D'açò va deduir que la terra era una composició que s'havia segut formada per l'operació de causes secundàries, en un món anterior compost per mar i terra, en marees, corrents i «operacions similars en el fondo de la mar a les que ara tenen lloc» de modo que «mentres que l'actual terreny s'estava formant en el fondo de l'oceà, l'antiga terra albergava plantes i animals; per lo manco la mar estava habitada llavors pels animals, d'una manera similar a com lo està en l'actualitat», i que la major part, si no tota, la terra havia segut produïda per les operacions naturals que impliquen la consolidació de les masses de materials solts recollits en el fondo de la mar, seguit per l'elevació de les masses consolidades a la seua posició actual.

Discordances

Discordança de Hutton en Siccar Point, aflorament erosionat. Esta seqüència va ser dibuixada en 1788 per James Hall, quan viajava en Hutton.

Algunes discordances angulars ya havien segut senyalades pels antics geólogos que les varen interpretar en térmens del neptunismo com a «formacions primàries», per lo que Hutton volia examinar eixes formacions per sí mateixa per a buscar respal a la seua teoria del plutonismo. En un viage a l'illa de Arran, en 1787, es va trobar en el seu primer eixemple, la discordança de Hutton en Newton Point, al nort de dita punta, prop de Lochranza, pero la visió llimitada no va oferir tota l'informació que necessitava. Es presenten en orientació vertical esquistos dalradian cámbricos coberts per Old Ret Sandstone més recent, del Carbonífero, en una diferència òbvia en l'inclinament entre les dos capes de roca, pero va creure de forma incorrecta que els estrats eren conformes a una profunditat inferior de l'aflorament expost.

Més vesprada, en 1787, va senyalar Hutton lo que ara es coneix com la discordança Hutton de Inchbonny, Jedburgh, en capes de roca sedimentaria. Més vesprada va escriure de cóm «em regocijó en la meua bona fortuna per entropeçar en un objecte tan interessant en l'història natural de la Terra, i que yo havia estat buscant durant molt temps en va». Eixe any, es va trobar en la mateixa seqüència en el riu Teviot (‘Tiviot’ en l'escrit de Hutton), prop d'Hawick.

En la primavera de 1788 va partir en John Playfair a la costa de Berwickshire i va trobar més eixemples d'esta seqüència en les valls dels burns Tower i Pear, prop de Cockburnspath. A continuació, va fer un viage en barco des de l'est de Dunglass Burn a lo llarc de la costa en el geólogo Sir James Hall de Dunglass. Varen trobar la seqüència en el penya-segat per baix de la capella de St. Helen, a continuació, just a l'est en Siccar Point varen trobar lo que Hutton va cridar «una bella image d'esta unió deixada al nuet per la mar», i la que ha quedat com la discordança de Hutton en Siccar Point. Playfair més tart va comentar sobre l'experiència, «la ment semblava marejar-se per mirar tan llunt en l'abisme del temps». Continuant per la costa, varen fer més descobriments, incloent seccions dels llits verticals que mostraven clares marques d'onage que varen donar a Hutton «gran satisfacció» com una confirmació de la seua hipòtesis de que estos llits havien estat en posició horisontal en l'aigua. També varen trobar conglomerat a altituts que demostrava el grau d'erosió dels estrats, i va dir d'açò que «mai vàrem haver somiat en trobar-nos en lo que vàrem vore». Playfair va escriure:

Els que de nosatres vàrem vore estos fenomens per primera volta, l'impressió no serà fàcilment oblidada... Sentim necessàriament ser transportats a un temps quan els esquistos en els que nos trobàvem estaven encara en el fondo de la mar, i quan la pedra arenisca a penes començava a ser depositada, en forma d'arena o fanc, des de les aigües del supercontinente a l'oceà... La ment semblava marejar-se en mirar tan arrere en l'abisme del temps, i mentres escuchabamos en la màxima atenció i admiració al filòsof que estava desentranyant per a nosatres l'orde i la série d'estos maravellosos events, vàrem ser conscients de que, a voltes, la raó pot anar molt més allà de lo que l'imaginació s'atrevix a aplegar.

On us who saw these phenomenon for the first clave the impression will not easily be forgotten...We felt necessarily carried back to a clave when the schistus on which we stood was yet at the bottom of the siga, and when the sandstone before us was only beginning to be deposited, in the shape of sand or mud, from the waters of the supercontinent ocean... The mind seemed to grow giddy by looking baix far back into the abyss of clave; and whilst we listened with earnestness and admiration to the philosopher who was now unfolding to us the order and series of these wonderful events, we became sensible how much further reason may sometimes go than imagination may venture to follow.

Playfair, 1805, p. 72

En la veta Siccar, els estrats de grauvaca del Silúrico inferior que reposaven en un entorn d'aigües profundes fa uns Plantilla:Ma/1 millones de años es varen inclinar verticalment, i després es superusieron als estrats de areniscas del Devónico superior que havien segut depositades en una àmplia planura costera subjecta a inundacions periòdiques per la mar, fa uns Plantilla:Ma/1 ma.