Anar al contingut

Dissolució de l'Unió Soviètica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:RIAN archive 140800 Signing of Protocol on Establishing Commonwealth of Independent States.jpg
Dissolució de l'Unió Soviètica


La dissolució de l'Unió Soviètica o la dissolució de l'URSS Plantilla:Cirílico[1] va ser la desintegració de les estructures polítiques federals i el Govern central de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), que va culminar en l'independència de les quinze repúbliques de l'Unió Soviètica entre l'11 de març de 1990 i el 26 de decembre de 1991. El Tractat de Belavezha (en ruso: Беловежские соглашения, Plantilla:Lang-be, Plantilla:Lang-uk) va ser un acort firmat el 8 de decembre de 1991 principalment pels presidents de la RSFS de Rússia, de la RSS d'Ucrània i del Sóviet Suprem de la RSS de Bielorússia (Borís Yeltsin, Leonid Kravchuk i Stanislav Shushkévich, respectivament) en la reserva natural de Belovézhskaya Puscha.[2] La firma del Tractat va ser comunicada per teléfon al president de l'Unió Soviètica Mijaíl Gorbachov per Shushkévich.[3][4][5] Estos acorts varen declarar la dissolució oficial de l'URSS —en posar fi a la vigència del Tractat de Creació de l'URSS (1922)— i l'establiment d'Estats en les antigues Repúbliques de l'Unió Soviètica. La dissolució del Estat comuniste més gran del món també va marcar el fi de la Guerra Freda.[6][7]


En resum, en 1991 l'Unió Soviètica, que era la superpotencia del bloc socialiste, es va derrocar econòmica i territorialmente per les reformes portades a terme per Mijaíl Gorbachov en vista del colapse econòmic de l'Unió Soviètica. Conegudes com la perestroika, consistien en passar ràpidament d'una economia planificada socialista a una economia de capitalisme d'Estat similar a China; a elles s'oponia, no obstant, la part més conservadora del Partit Comuniste. Este ràpit intent de transició va provocar la recalcada de l'entramat industrial i agrícola de l'URSS: el país virtualment es va paralisar, l'inflació es va disparar i va aumentar la pobrea i les consegüents protestes socials es varen canalisar a través del nacionalisme.[6]

La desintegració de l'Unió Soviètica està clarament relacionada en el context sorgit despuix del fi de la Guerra Freda i la dissolució d'atres països del bloc oriental, com la dissolució de Yugoslàvia i la dissolució de Checoslovàquia.[8] A diferència de Checoslovàquia, no va ser una dissolució totalment pacífica i prova d'això és l'existència encara de conflictes latents, com els d'Abjasia, Osetia del Sur, Nagorno Karabaj, Transnistria, Chechènia o Crimea. Pero, a diferència de Yugoslàvia, tampoc degeneró en una guerra oberta, com varen ser les guerres yugoslavo.[8][9]

Es calcula que despuix de la dissolució de l'Unió Soviètica es varen produir al voltant de quatre millons de morts prematures en Rússia.[10] Rússia va experimentar el major descens de l'esperança de vida en temps de pau de l'història.[11] La pobrea es va disparar: a finals dels anys 90, el número de persones que vivien per baix del llindar internacional de pobrea va passar del 3 % en 1987-88 al 50 %, és dir, uns ochenta y ocho millons de persones. Només el 4 % de la regió vivia en quatre dólars al dia o menys, pero en 1994 esta sifra es va disparar fins al 32 %. La delinqüència, el consum d'alcohol i drogues i els suïcidis es varen disparar despuix de la caiguda de l'URSS.[12]


Causes de la desintegració

[editar | editar còdic]

Les principals causes de la desintegració de l'Unió Soviètica varen ser els plans de govern imposts pel llavors president de l'URSS Mijaíl Gorbachov el qual va impondre la perestroika i el glásnost els quals varen influir en l'economia i en la societat d'aquella república.[13]

Desintegració de l'Unió Soviètica

[editar | editar còdic]

Durant l'última part dels anys 1980 es varen agudisar certs problemes econòmics i, en un lapsus relativament curt, la economia de l'Unió Soviètica va sofrir dràstics canvis. En la finalitat de deixar de costat l'estancament econòmic, el líder soviètic Mijaíl Gorbachov va iniciar un procés d'obertura política (glásnost) i reestructuració econòmica (perestroika) en el que havia segut un Estat totalitari unipartidista. Les Revolucions de 1989 varen dur a la caiguda dels Estats socialistes aliats a l'Unió Soviètica, del cridat bloc de l'Est, i varen incrementar la pressió sobre Gorbachov per a implementar una major democràcia i autonomia per a les repúbliques constituents de l'Unió Soviètica.[6]

Baixe el liderage de Gorbachov, el Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (PCUS) va introduir eleccions directes, va formar una nova llegislatura central i va posar fi a la prohibició de partits polítics. Les llegislatures de les repúbliques soviètiques varen escomençar a promulgar lleis que varen disminuir el control del Govern central i varen ratificar la seua sobirania. En 1989 Mijaíl Gorbachov va declarar que els països membres del Pacte de Varsòvia podrien resoldre lliurement el seu pervindre.[6]

El 15 de març de 1990 Gorbachov va ser elegit president de l'Unió Soviètica en l'III Congrés dels Diputats del Poble de l'Unió Soviètica. Gorbachov va propondre la firma d'un Nou Tractat de l'Unió para aixina salvar al país de la crisis. A pesar dels resultats del referèndum de l'Unió Soviètica de 1991, Ucrània i Armènia, entre atres repúbliques, varen exigir la seua independència mentres el restant va recolzar el Nou Tractat de l'Unió. L'11 de juliol de 1990, durant la celebració del XXVIII Congrés del PCUS, Borís Yeltsin va anunciar la seua baixa en el Partit.[14] En les eleccions presidencials de juny de 1991 Borís Yeltsin, es va presentar com a independent i va eixir elegit president de la RSFS de Rússia.

El 12 de juny de 1990 el Congrés dels Diputats del Poble de la RSFS de Rússia va aprovar la Declaració de Sobirania Estatal de la RSFS de Rússia.[15] El 16 de juliol la Rada Suprema de la RSS d'Ucrània va aprovar la Declaració de Sobirania Estatal d'Ucrània.[16] En 1991 es va reconéixer l'independència d'Estònia, Letònia i Lituània.


Les creixents reformes polítiques varen dur a un grup de membres del Govern i el Comité de Seguritat de l'Estat (KGB), encapçalat llavors per Vladímir Kriuchkov, a intentar un colp d'Estat per a derrocar a Gorbachov i tornar a establir un règim central autoritari en agost de 1991. Si ben va ser frustrat per les protestes populars recollides per Borís Yeltsin, l'intent de colp va aumentar el temor de que les reformes anaren revertides. La majoria de repúbliques soviètiques varen escomençar a declarar la seua independència absoluta.[6][7]


El 8 de decembre de 1991 els presidents de les repúbliques soviètiques de Rússia (Yeltsin), Ucrània (Leonid Kravchuk) i Bielorússia (Stanislav Shushkévich) es varen reunir en secret per a firmar el Tractat de Belavezha pel que es dissolia l'Unió Soviètica i es reemplaçava per una forma d'unió voluntària coneguda com la Comunitat d'Estats Independents (CEI). El 21 de decembre en Almá-Atá (Kazakhstan), els presidents d'11 de les 15 repúbliques de l'Unió Soviètica (llevat Geòrgia i els Estats bàltics) varen ratificar la creació de la CEI per mig de la firma del Protocol de Almá-Atá.[17][18][7] Cada volta més impotent front als events, Gorbachov va renunciar al seu càrrec i l'Unió Soviètica va deixar d'existir formalment el 26 de decembre de 1991.[19][20][7][21] El Soviet Suprem va reconéixer al sendemà l'extinció de l'Unió;[22][23] Rússia va assumir els compromisos i la representació internacional del desaparegut Estat, i va ser reconeguda com el Estat successor de l'Unió Soviètica en el dret internacional.[19]

Impacte econòmic despuix de la desintegració de l'Unió Soviètica

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Colapse econòmic de l'Unió Soviètica.


Com ya s'ha indicat, durant l'última part dels anys 1980 es varen agudisar certs problemes econòmics en l'URSS i, en un lapsus relativament curt, la economia de l'Unió Soviètica va sofrir dràstics canvis. Tant en l'URSS com en la major part de països independents, es varen instaurar polítiques de transició relativament ràpida al capitalisme. Baixe eixes polítiques tots ells varen experimentar severes #contracció de les seues economies.[6][24]

Este colapse posterior a la dissolució de l'URSS ha rebut vàries interpretacions. És cert que en alguns sectors relacionats en les tecnologies de l'informació i la comunicació, fòra de les aplicacions militars, estaven relativament poc desenrollades. Açò afectava particularment a les telecomunicacions i el tractament de la informació. Molts països tardarien pràcticament una década en recuperar els nivells previs existents en els últims anys del règim socialiste.[6]

Llegat

[editar | editar còdic]


La dissolució de l'Unió Soviètica va ser una de les pèrdues territorials més repentines i dramàtiques que haja ocorregut a algun Estat en l'història. Entre 1990 i 1992 el Kremlin va perdre el control directe sobre un terç del territori soviètic (la major part havia segut adquirida entre 1547 i 1945) que albergava al voltant de la mitat de la població soviètica al moment de la desintegració.

Vladímir Putin es va expressar en 2005 sobre el desmantellament de la URSS de la següent manera:

La caiguda de l'Unió Soviètica ha segut la major catàstrofe geopolítica de el xx. L'epidèmia de destrucció es va expandir inclús en Rússia. L'aforro dels ciutadans va ser aniquilat i els vells ideals destruïts.

La dissolució de l'Unió Soviètica i la conseqüent ruptura de llaços econòmics varen tindre com a conseqüència una severa crisis econòmica i una caiguda catastròfica dels nivelles de vida en els anys 1990, tant en les antigues repúbliques soviètiques com en tot el bloc de l'Est, encara pijor que en la Gran Depressió.[27][28] Inclús abans de la crisis financera russa de 1998, el PIB de Rússia era la mitat de lo que havia segut a inicis dels anys 1990.[28]

Membresía de les Nacions Unides

[editar | editar còdic]

En una carta datada el 13 de decembre de 1992, el president de la Federació de Rússia, Borís Yeltsin, va informar al Secretari General de les Nacions Unides, Javier Pérez de Cuéllar, que la membresía de l'URSS en el Consell de Seguritat i tots els demés organismes de l'ONU serien continuades per la Federació de Rússia, en el respal dels 11 membres de la Comunitat d'Estats Independents.

Els atres catorze Estats independents creats a partir de les antigues repúbliques soviètiques varen ser també admesos en les Nacions Unides:

Explicacions historiográficas

[editar | editar còdic]

L'historiografia sobre la caiguda de l'Unió Soviètica es dividix generalment en dos enfocaments principals: els relats intencionalistas i els relats estructuralista.

La dissolució de l'Unió Soviètica en 1991 va prendre per sorpresa a molts experts, ya que abans d'eixe any es considerava improvable o inclús impossible.[29]

Els relats intencionalistas del colapse soviètic emfatisen el paper de líders individuals, especialment Gorbachov i Yeltsin, en la dissolució de l'URSS. Segons esta perspectiva, el colapse no era inevitable, sino que va resultar de decisions polítiques específiques. Archie Brown, en The Gorbachev Factor, sosté que Gorbachov va liderar activament les reformes de la perestroika i la glásnost, i no simplement va reaccionar als acontenyiments.[30]George Breslauer reforça esta idea en descriure a Gorbachov com un «home dels acontenyiments».[31]Per un atre costat, David Kotz i Fred Weir argumenten que les èlits soviètiques varen promoure el nacionalisme i el capitalisme per al seu propi benefici, assegurant-se una posició privilegiada en les noves repúbliques postsoviéticas.[32]


Les teories estructuralista sostenen que el colapse de l'URSS va ser conseqüència de problemes sistémicos arraïlats, més que de decisions individuals. Edward Walker argumenta que, encara que les minories nacionals varen ser someses a rusificación i modernisació econòmica, també es varen beneficiar de polítiques que varen enfortir la seua identitat nacional, #lo que eventualment va facilitar la seua independència. Ademés, el sistema federatiu soviètic, basat en l'idea d'una unió voluntària, va proporcionar un marc llegal que va permetre la secessió.[33] Vladímir Putin va respalar esta visió en 2016, descrivint el dret de secessió promogut per Lenin com una «bomba d'acció retardada».[34]

Gorbachov va afirmar en un artícul d'opinió en abril de 2006 que el desastre de Chernóbil en 1986 va tindre un impacte encara major que la perestroika en la caiguda de l'Unió Soviètica. Segons ell, la catàstrofe nuclear va expondre les falles del sistema soviètic, va socavar la confiança en el govern i va accelerar el procés de desintegració del país.[35][36]


També va tindre un profunt impacte en els círculs de formulació de polítiques del Partit Comuniste Chinenc (PCCh), en particular en el secretari general del PCCh, Xi Jinping, qui afirma:

¿Per qué es va desintegrar l'Unió Soviètica? ¿Per qué va caure del poder el Partit Comuniste de l'Unió Soviètica? Una raó important va ser l'extrema intensitat de la lluita ideològica, que negava per complet l'història de l'Unió Soviètica, l'història del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica, a Lenin i a Stalin, creant un nihilisme històric i un pensament confús. Els òrguens del partit a tots els nivells havien perdut les seues funcions, l'eixèrcit ya no estava baix la direcció del Partit. Al final, el Partit Comuniste de l'Unió Soviètica, un gran partit, es va dispersar; l'Unió Soviètica, un gran país socialiste, es va desintegrar. ¡Esta és una història en moraleja! [37]

Segons els politòlecs Steven Levitsky i Lucan Way en el seu llibre In Revolution and Dictatorship: The Violent Origins of Durable Authoritarianism (2022), la cohesió del liderage del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (PCUS) havia disminuït en la década de 1980. La majoria dels líders del partit varen nàixer despuix dels orígens de l'Unió Soviètica durant la guerra civil russa, i els recorts del Front Oriental durant la Segona Guerra Mundial s'estaven desvanint.[38]

Vejau també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ No obstant, en Rússia s'utilisa en major freqüència una variant de connotació negativa: Plantilla:Cirílico.
  2. ↑ «L'Unió Soviètica ya no existix». Archivat des d'el original, el 18 de giner de 2021. Consultat el 24 de setembre de 2019.
  3. ↑ «Gorbachov: “Reproche a Putin la llentitut del procés democràtic”». Archivat des d'el original, el 25 de juny de 2024. Consultat el 25 de juny de 2024.
  4. ↑ Entrevista de l'expresident de Bielorússia Stanislav Shushkévich [1] archivat en Wayback Machine. (en rus)
  5. ↑ Steele, Jonathan. Eternal Russia: Yeltsin, Gorbachev, and the Mirage of Democracy. Harvard University Press, 1998, p. 228. ISBN 978-0-674-26838-8
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 «¿Per qué va ser tan sorpressiva i espectacular la caiguda de l'Unió Soviètica, un dels majors "imperis" que s'ha desmoronado en l'últim sigle?». Archivat des d'el original, el 29 de giner de 2021. Consultat el 3 de març de 2020.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 «Unió Soviètica: cóm varen ser les hores prèvies al colapse del poderós bloc comuniste fa 30 anys».
  8. ↑ 8,0 8,1 «Mur de Berlín: per qué va caure fa 30 anys i cóm la seua desaparició va canviar el món». Archivat des d'el original, el 1 de decembre de 2019. Consultat el 30 de novembre de 2019.
  9. ↑ 9,0 9,1 «ser-de-cada-una-de-les-15-republicas-sovieticas-a-30-anos-del-fi-de-la-urss/ Que va anar de cada una de les repúbliques soviètiques a 30 anys del fi de l'URSS». Archivat des d'el ser-de-cada-una-de-les-15-republicas-sovieticas-a-30-anos-del-fi-de-la-urss/ original, el 12 de decembre de 2021. Consultat el 12 de decembre de 2021.
  10. ↑ The Lancet Public Health.Consultat el 9 de giner de 2023.
  11. ↑ «Life expectancy of Russian men falls to 58». British Medical Journal. Archivat des d'el original, el 9 de giner de 2023. Consultat el 9 de giner de 2023.
  12. ↑ Review of Social Economy.Consultat el 9 de giner de 2023.
  13. ↑ «ser-perestroika/ ¿Qué va ser la perestroika i per qué va precipitar la caiguda de l'Unió Soviètica?» (en és). L'Orde Mundial. Archivat des d'el ser-perestroika/ original, el 28 d'abril de 2024. Consultat el 2024-04-28.
  14. ↑ Borís Yeltsin anuncia el seu abandó del PCUS [2] archivat en Wayback Machine. (en rus)
  15. ↑ «Rússia proclama la seua sobirania sobre l'URSS».
  16. ↑ Åslund, Anders (2009). «How Ukraine became a market economy and democracy. Institut Peterson d'Economia Internacional, ISBN 978-0-88132-427-3, pàgina 21.
  17. ↑ «The Ànima-Nuga Declaration, Apendix C -- Belarus and Moldova». Federal Research Division / Country Studies / Area Handbook Séries / Bielorússia / Appendix C. Library of Congress. Archivat des d'el original, el 13 de decembre de 2012. Consultat el 27 de febrer de 2019.
  18. ↑ «11 repúbliques firmen l'extinció de l'URSS i demanen a Mijaíl Gorbachov que es vaja».
  19. ↑ 19,0 19,1 «[3]». Consultat el 2023-04-18 (en és).
  20. ↑ «La caiguda de l'URSS». EL PAÍS. Archivat des d'el original, el 4 de decembre de 2015. Consultat el 11 de decembre de 2015.
  21. ↑ «ser-el-ultime-dia-de-vida-de-la-union-sovietica-notícia-1377005 Fa 30 anys va caure l'URSS: Aixina va ser l'últim dia de l'Unió Soviètica».
  22. ↑ Penosa autodisolución del Parlament soviètic El País, 27-12-1991. Accedit el 16-12-2010.
  23. ↑ «Cóm Putin va conseguir restaurar l'estatus de Rússia com a potència global despuix del colapse de l'URSS fa 30 anys». Archivat des d'el original, el 27 de decembre de 2021. Consultat el 27 de decembre de 2021.
  24. ↑ «a-la seua-expansion-en-la-llavors-union-sovietica-3312368 L'evolució històrica de Eurasia fins a la seua expansió en la llavors Unió Soviètica».
  25. ↑ «Putin recupera al 'Héroe del Treball Socialiste'».
  26. ↑ «ser-la-catastrofe-geopolitica-mes-gran-del-sigle.html Putin: Caiguda de l'URSS va ser la catàstrofe geopolítica més gran del sigle».
  27. ↑ Banc Mundial. «What Ca Transition Economies Learn from the First Tingues Years? A New World Bank Report» (en anglés). Archivat des d'el original, el 9 de juny de 2013. Consultat el 16 d'octubre de 2011.
  28. ↑ 28,0 28,1 «[4]», The New York Claves. Consultat el 16 d'octubre de 2011.
  29. ↑ Cummins, Ian (23 de decembre de 1995). "The Great Meltdown". The Australian.
  30. ↑ Brown, Archie (1997). The Gorbachev Factor. Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19288-052-9.
  31. ↑ Breslauer, George (2002). Gorbachev and Yeltsin as Leaders. Cambridge: Cambridge University Press. págs 274–275. ISBN 978-0521892445.
  32. ↑ Kotz, David i Fred Weir. "The Collapse of the Soviet Union was a Revolution from Above". The Rise and Fall of the Soviet Union: 155–164.
  33. ↑ Edward, Walker (2003). Dissolution: Sovereignty and the Breakup of the Soviet Union. Oxford: Rowman & Littlefield Publishers. pág. 185. ISBN 978-0-74252-453-8.
  34. ↑ «"Vladimir Putin accuses Lenin of placing a 'clave bomb' under Russia"». Archivat des d'el original, el 30 de març de 2022. Consultat el 18 de març de 2025.
  35. ↑ «Chernobyl Disaster: The Meltdown by the Minute». Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2019. Consultat el 18 de març de 2025.
  36. ↑ «Turning point at Chernobyl». Archivat des d'el original, el 5 d'agost de 2020. Consultat el 18 de març de 2025.
  37. ↑ «30 Years After Tiananmen: Memory in the Era of Xi Jinping». Archivat des d'el original, el 13 de setembre de 2022. Consultat el 18 de març de 2025.
  38. ↑ Levitsky, Steven; Way, Lucan (2022). Revolution and Dictatorship: The Violent Origins of Durable Authoritarianism. Princeton University Press. ISBN 978-0691169521.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dissolució_de_l%27Unió_Soviètica&oldid=613351»