Anar al contingut

Dolichotis patagonum patagonum

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


La mara patagónica (Dolichotis patagonum patagonum), també denominada comunament marra, llebre patagónica, llebre patagona, llebre criolla, llebre de les pampes, etc., és la subespecie típica de la espècie de rosegador cávido D. patagonum. Habita preferentment en planures àrides i semiáridas de la part austral del Con Sur de Sudamérica.



Taxonomia

[editar | editar còdic]
Descripció original

Este tàxon va ser creat per tautonimia absoluta en ser la subespecie típica de l'espècie Dolichotis patagonum, la qual va ser descrita originalment en l'any 1780 pel zoólogo, geógrafo i filòsof alemà Eberhard August Wilhelm von Zimmermann, en el nom científic de Cavia patagonum.

Holotip i localitat tipo

No existix un eixemplar tipo per a l'espècie i, per tant, tampoc per a la seua forma típica. La mara sembla haver segut basada per primera volta sobre l'escueta descripció que d'este animal va fer el contraalmirante de la Marina Real britànica Sir John Narborough, en trobar “llebres” el capità John Wood (un atre marí anglés) en la zona de Sandy Bay, al sur de Port Desijat (el seu localitat tipo, l'ubicació del qual correspon al nordest de la província de Santa Creu, Patagonia argentina), quan va permanéixer allí des de febrer fins a setembre de l'any 1670, com a part de la seua expedició a les mars del sur d'Amèrica.[1][2] En rigor, caldria considerar com a tipo al dibuix que es va realisar a un eixemplar que Narborough havia dut a Londres i que es conservava embalsamado un sigle despuix, en el museu de Sir Ashten Lever (la Colecció Leverian); dita figura va ser publicada pel naturaliste i anticuario galés Thomas Pennant en l'any 1793.[3][4]

Etimologia

Etimológicamente, el terme genèric Dolichotis es construïx en paraules en el idioma grec, en a on: dolichos significa ‘llarc’ i ōt, ous, otos, és ‘orelles’. L'epítet específic (i el subespecífico) patagonum és un topònim que referix a la regió a on este animal habita: la Patagonia argentina.[5]

Història taxonómica

[editar | editar còdic]

Des de que va ser donada a conéixer i fins a mediats de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, al tàxon hui reconegut com la subespecie típica de la mara li va ser modificada numeroses voltes la seua denominació científica, tant genèrica com a específica i, per lo tant, també subespecífica. Paralelament, pels seus hàbits i apariència, també va ser associada a la llebre europea, inicialment pels primers navegants que es varen topar en este animal, després per alguns hòmens de ciència i hui dia pels pobladors de les regions en els quals conviu. Ya en el seu descobriment, els marins anglesos John Narborough i John Wood la varen creure una espècie de llebre. Casi un sigle despuix, un atre marí anglés, John Byron, va tornar a trobar-la en Port Desijat i a considerar-la una llebre, indicant que té: “…la carn blanca i d'un gust molt agradable”.[6] En l'any 1781, el zoólogo Thomas Pennant va advertir que no es relacionava als lagomorfos (a on s'inclou a llebres i conills) sino al grup de rosegadors que conté als cuises, apereás i agutíes, per #lo que la va cridar Patagonian Cavy (Cavia patachonica).[7]

En l'any 1796, l'espanyol Félix de Azara va realisar un viage de reconeiximent a un àrea que hui es correspon en la província de Buenos Aires, a on va observar numerosos eixemplars de lo que ell va cridar “llebre Patagona”, indicant: “He vist i agarrat moltes entre els 35 i 36 graus, i s'estén per tota la terra patagona”.[8]

Cap a 1819, Anselme Gaëtan Desmarest, professor d'anatomia de la Escola de Veterinària de Alfort (França), va estudiar 4 pells d'este rosegador que provenien de Buenos Aires (a pesar d'això ho va cridar “Llebre de Brasil”). Si be va coincidir en incloure-ho en els cávidos, davant les diferències observades, va concloure en crear-li un gènero propi: Dolichotis (Dolichotis patachonica).[9] Este nom genèric va quedar com a vàlit, per més que al poc temps el seu autor es va arrepenedir i la va tornar a transferir, esta volta la va ubicar en el mateix gènero que els agutíes: Dasyprocta (Dasyprocta patachonica), amprant el nom comú francés de agouti dones Patagons (agutí dels patagones). En 1823, Charres dones Moulins la transferix al gènero Chloromys (Chloromys patagonicus), lo que no és tingut en conte per Heinrich Rudolf Schinz ni per John Edward Gray, els que la mantenen en Dasyprocta. En la década de 1830, René Primevère Lesson la transferirà primer al gènero Mara i després canviarà el seu epítet pel de magallanica (Mara magallanica);[10] el canvi genèric va ser desestimat, començant per Johann Andreas Wagner en 1844 (qui va recuperar l'oblidat Dolichotis de Desmarest) mes l'epítet específic propost va ser continuat per algun autor, fins a l'any 1929 en que ho va utilisar per última volta Oldfield Thomas. En l'any 1940, José Yepes canvia una atra volta (segons pareix, per error)[4] el seu epítet pel de australis, pero casi no va ser imitat per atres autors, quedant ya estable la combinació de Dolichotis patagonum patagonum a partir de l'any 1941.

Característiques

[editar | editar còdic]

Posseïx un tamany gran (en promijos de 7 a 8 kg),[11] cap voluminós i redonejada, ulls grans, orelles prou llargues, coa molt curta, pelada, encara que oculta pels pèls de la grupa. La coloració presenta tonalitats que varien en extensió i intensitat entre els eixemplars. El pelaje de l'esquena —des del hocico fins a la grupa— és grisáceo a pardo-grisáceo, en pèls entremesclats de color blanc, negre i agutí; en les parts inferiors és groguenc-acanelado, en tons més canelles en l'àrea des de la boca fins al pit —a voltes també fins a les orelles—, aixina com en els costats de la pancha i, en especial, en la part atrassera de la base dels seus membres posteriors; cap a la regió abdominal, genital i anal pansa a blancuzco, de la mateixa manera que en la part interna de les pates, a on també pot prendre un to davant, sent ocre pàlit en les cares externes i sombreadas de negruzco en els extrems i dits. La densitat i llongitut del pelaje disminuïx molt en els membres. Les seues pates són prou llargues —en tarsos ben desenrollats—, adaptades per a fugir veloç a la carrera, mentres que el galop és a bots, com els lepóridos, encara que per apariència i forma de córrer tenen més aspecte d'un menut cérvol o antílop que d'un rosegador. En cas d'estar acorralada, com a mig de defensa llança cap al rostre de l'amenaçant una menuda chorrada d'orina, pero esta no és corroent ni posseïx una olor repugnant, per #lo que és un arma endeble, evolucionada per a les disputes entre machos.[12][13]

És possible diferenciar-la de la subespecie típica (Dolichotis patagonum centricola)[14] per la coloració del pelaje. Segons el descriptor d'esta última, en la subespecie austral el color dorsal és d'un to menys clar i azulado, el leonado de les galtes, els costats i les cuixes és menys pàlit, els pèls de les orelles són menys ros rojosos, més negres, les garres són poc quilladas i comprimides i, per últim i principalment, es distinguix perque entre el color dorsal i la franja blanca s'interpon un ampli sector molt obscur, sent decididament negre junt a la vora blanca —en fort contrast—; en la subespecie septentrional, el color dorsal no termina en un àrea negra, passa el gris casi sense enfosquir-se a trobar el blanc de la franja horisontal.[14][15]

Costums

[editar | editar còdic]

Este rosegador té dieta estrictament herbívora, consumint fulls, flors, llavors i fruts. És un animal monógamo pero d'hàbits socials que viu en colónies estructurades en #jerarquia.[16] S'alimenta en superfície i busca refugi en coves. En repòs, se senta de la forma en que ho fa un gos, o es tiren recolzant el pit en el pis, en els membres anteriors estesos cap a avant i els posteriors cap a un costat. Davant el perill, no dubten en fugir a la carrera, estimant-se en que es tracta tal volta dels rosegadors vivents més veloços, si be, en l'energia a penes suficient per a alcançar les seues coves, ya que pronte es cansen. No hiberna, mantenint tot l'any una activitat diürna o crepuscular.[17][12][13]


Pare una ventrada d'entre 1 i 3 crío (excepcionalment fins a 4),[18] les que ya naixen en els ulls oberts i pelaje dens; a les poques hores poden córrer i prendre aliments sòlits, encara que són alletades durant vàries semanes. En cada colónia, les crío de vàries parelles (fins a de 29 mares) són mantingudes todos juntos en una mateixa cova, no obstant, al moment d'alletar, cada menut ho fa en la seua mare corresponent.[19]

Les crío són preses de mamífers carnívors —com mustélidos, rabosots grisos i felinos en general— aixina com per aus d'assut, (com el aguileta comuna[20][21] i el àguila coronada),[22][21] mentres que els adults són caçats, entre uns atres, pel rabosot colorat (Lycalopex culpaeus), el puma (Puma concolor), la boa de les vizcacheras (Boa constrictor occidentalis) i antigament també el yaguareté (Panthera onca).[12][13][23]

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

La subespecie Dolichotis patagonum patagonum és endèmica del centre i sur de la Argentina. Es distribuïx en les ecorregiones terrestres monte de planures i replanells, pampes semiáridas, estepa patagónica i el sector occidental del espinal.[24][25][26][27]

Jurisdiccionalmente, presentarien poblacions d'esta subespecie les províncies argentinas de: Mendoza, San Luis, Còrdova, Buenos Aires, La Pampa, Neuquén, Riu Negre, Chubut i Santa Creu.[12][13] Possiblement podria alcançar pel nort la part austral de Sant Joan, si be en la franja septentrional de la seua distribució es troba l'àrea en que contacta i intergrada en la forma nortenya: Dolichotis patagonum centricola.[15]


Viu baix climes templats o templat-#fredor, en especial en paisages oberts, en gramíneas baixes, sol nuet, arbustos, xares i arbres espinosos dispersos, en regions àrides, semiáridas o subhúmedas. Preferixen llocs plans en vegetació raleada, #lo que permet una bona visibilitat a distància de qualsevol perill, per #lo que en zones més humides el guanyat vacú pot operar a favor seu, en disminuir la cobertura de la vegetació, si be competix pel mateix aliment.[12][13]

Relacions en l'home i conservació

[editar | editar còdic]

Este animal és capturat pel ser humà, no solament com a peça de caça deportiva, també per a fer us del seu cuiro i de la seua carn, encara que esta última no és comercialisada, tal volta per les característiques a les que va apuntar Charles Darwin: “una volta cuita, és molt blanca, no obstant, és moixa i seca”.[28] La seua pell és utilisada per a la confecció de guants, ya que el pèl és caedizo.[29]

Les #ètnia originàries la consideraven un element destacat de la seua dieta,[30] aixina com també per a utilisar el seu cuiro en la confecció de quillangos.[31]

En la província de Buenos Aires és a on es fa més visible la disminució areal que ha sofrit esta subespecie, la qual té les seues últimes poblacions bonaerenses en alguns sectors dels seus municipis australs al sur de la latitut de Baïa Blanca,[32] en especial en el partit de Patagones, a on ya l'havia trobat en les primeres décades de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

el naturaliste francés Alcide d'Orbigny (en les rodalies de la baïa Sant Blas).[33] No obstant, restants fòssils d'este tàxon varen ser exhumats en gran part de la província, inclusivament en localitats del nordest i nort, per eixemple en el partit de Luján,[34][35] i en la ciutat de Ramallo,[36] aixina com cap al naixent, en el lloc arqueològic Cova Tixi, serra La Vigilància (sistema serrà de Tandilia oriental)[37] i en el lloc Passe Otero 4 (partit de Necochea).[38]

Sobre la base d'eixemplars colectados i registres de viagers, es coneix que esta forma va habitar en el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

molt més al nort. Per eixemple,

Charles Darwin diu que en eixa direcció este animal “s'estén fins a la serra de Tapalguen” (37º30’S) a on la planura es fa més humida i verda”.[39] Per la seua banda, Robert Crawford l'indica fins al partit de Lincoln[40] a la latitut de Junín (34º35’S).[41][42][43] També varen ser trobats els seus restants entre els animals convivientes en els habitants dels forts Blanca Gran i Lavalle Sur (ubicats de l'actual ciutat d'Olavarría a 65 km al noroest i 70 km a l'oest, respectivament).[44] Inclusivament, fins a la primera mitat de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, va viure en zones en plena estepa pampeana del centre-sur provincial, en especial en localitats al nort del sistema de Ventania i en la part occidental de les pampa interserrana, com D'Orbigny (Coronel Suárez) i Paragüil (Laprida).[4]

Una atra de les àrees a on esta forma ha sofrit retracció en la seua distribució en temps recents és en bona part de la Patagonia.[12] Si be algunes publicacions estenen la seua geonemia pel sur fins al riu Santa Creu,[45] o la conca de dit curs fluvial,[12] en un informe de l'any 2017 en el qual es va elaborar un llistat integral de la mastofauna dels territoris que recorre dit riu, no va ser llistada la mara, a pesar de que per a l'obtenció d'informació es va aplicar metodologia múltiple, en sumar prospeccions en terreny, entrevistes a pobladors de les estàncies de la zona i compulsa de senyes històriques reunides en l'informació bibliogràfica.[46] El registre —ya històric— més austral correspon a un eixemplar caçat per J. B. Hatcher el 10 de febrer de 1899, durant una expedició paleontológica de la Universitat de Princeton, en un parage junt a la desembocadura del ric Chic (50° de latitut Sur), en el mateix estuari en el qual conclou el riu Santa Creu.[47] Estes poblacions més australs, que habitaven en les àrees climáticamente menys inclementes propenques a la costa, semblen haver-se perdut en les primeres décades de el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, indicant-se ya cap a l'any 1953 com a llímit sur l'àrea entre Port Desijat i Port Sant Julián.[4]


Encara no s'ha desenrollat una categorisació de conservació llimitada solament a esta subespecie, per #lo que, fins a tant s'indague el seu particular nivell d'amenaça, li correspon les adjudicades a l'espècie en la seua totalitat. Per a l'Argentina (a on l'espècie és endèmica) la seua categoria és “Vulnerable (VU)”; a nivell internacional era de “Risc baix, Preocupació menor” (LC),[48] pero ha segut elevada a “Casi amenaçada” (NT).[49][50]

La província de Mendoza la va declarar monument natural provincial per la llei n.º 6599 del 12 de maig de 1998, en text ordenat al 18 de decembre de 2002.[51]

S'han postulat diverses causes per a explicar la retracció de la seua distribució geogràfica i la disminució poblacional en general.

La caça per pobladors locals per a servir de font d'aliment no ha cessat; per raons socials (en ser majorment del tipo de subsistència), no ha segut atacada per les polítiques de maneig de fauna de nivell nacional o provincial.[52][50] Els gossos domèstics dels puesteros solen ser un atre factor subestimado de pressió predatoria directa.[15]

Un atre factor negatiu és la pèrdua o degradació de la calitat de l'hàbitat causades pel desmonte intensiu per a aprofitament de fusta o llenya i per a destinar noves superfícies al pastoreig de ganado o a camps de cultius, com a part del fenomen de l'ampliació de la frontera agropecuaria. Este animal tímit i huidizo no s'adapta a les intervencions antrópicas del seu ambient, migrando a àrees menys alterades i tranquiles. Ademés del dany directe, representat en la pèrdua de territoris aptes, pot actuar com a “trampa ecològica” en concentrar la pressió de caça en els núcleus remanentes, provocant extincions locals i desconectant el fluix genètic entre les distintes poblacions, en aïllar-les entre sí.[52][50]

L'exitosa introducció de la llebre europea (Lepus europaeus) fa més d'un sigle, i l'enorme multiplicació i desenroll territorial que ha alcançat, va produir un solapamiento de la caseta trófico en la totalitat de les poblacions de maras.[50][53][54]


L'explotació per mig de ganaderia extensiva de la major part dels arbustales en a on la subespecie encara manté efectius remanentes, produïx nous actors en la disputa per l'aliment,[55] disminuint aixina l'aptitut de l'hàbitat per a sostindre a poblacions viables en el temps d'este rosegador.[13]

Els dos factors anteriors causen un atre factor de risc: la transmissió de malalties per part dels animals introduïts; la toxoplasmosis per les llebres i la paratuberculosis per les ovelles.[15]

Totes estes amenaces coadyubadas, estarien operant en sinèrgia per a fer que potencialment s'incremente la seua taxa de disminució.[50]

Esta subespecie ha demostrat adaptar-se molt be a la reproducció en captivitat o en semilibertad, per la qual cosa és freqüent el seu manteniment en alguns parcs zoològics fora de gàbies o recints, en marcats increments poblacionals, #lo que podria ser un factor d'utilitat per a que la subespecie siga restablida en zones a on s'ha extinguit i que han reduït o eliminat els factors perniciosos que incidien sobre este rosegador.[56]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Narborough, J. (1694). Voyage to the Streights of Magellan. Londres. (descripció en pàgina 33).
  2. ↑ Wood, J. (1669). A description of the Straits of Magellan by Captain John Wood, in HMS Sweepstakes, under command of Captain John Narbrough.
  3. ↑ Pennant, Thomas (1793). History of Quadrupeds, 3a ed., 2; Londres.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Cabrera, A. (1953). Els rosegadors argentins de la família Caviidae. Publicacions de l'Escola Veterinària, Universitat de Buenos Aires 6:1-93.
  5. ↑ Mouchard, Alex (2011). Significat i orige dels noms científics dels mamífers d'Argentina. Buenos Aires.
  6. ↑ Anònim (1767). A Voyage round the World in his Majesty’s Ship the Dolphin commanded by the honourable Commodore Byron. J. Newbery. London.
  7. ↑ Pennant, Thomas (1781). History of quadrupeds. Vol II p. 363. London: B. White.
  8. ↑ Azara, F. de (1802). Apuntamientos per a l'història natural dels quadrúpedo del Paragüay i Riu de l'Argent. Vol II. Imprenta de la Viuda d'Ibarra, Madrit.
  9. ↑ Desmarest, A. G. (1819). Journal de Physique, de Chimie et d'Histoire Naturelle. Vol 88. Paris.
  10. ↑ Lesson, R. P. & Prêtre, J. G. (1830-1832). Centurie zoologique. F.G. Levrault. Bruxelles.
  11. ↑ Vaughan, Terry A.; Ryan, James Michael; and Czaplewski, Nicholas J. (2011). «Part II: Mammalian diversity». En Steinbach, Molly; Stone, Donen. Mammalogy. Sudbury, Estats Units: Jones and Bartlett Publishers. p. 228.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 Parera, A. (2002). Els mamífers de l'Argentina i la regió austral de Sudamérica. L'Ateneu, Buenos Aires.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 Chebez, J. C., Pardiñas, O. F., & Teta, P. (2014). Mamífers terrestres Patagonia: sur d'Argentina i Chile. FHN, Fundació d'Història Natural Félix de Azara.
  14. ↑ 14,0 14,1 Thomas, O. (1902). On mammals collected at Cruz de l'Eix, central Cordoba, by Mr. P. O. Simmons. Annals and Magazine of Natural History, London, Séries 7, 9:237-245.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Chebez, J. C. (2008). Els que es van. Fauna argentina amenaçada. Tom 3: Mamífers. 336 pàgines. Editorial Albatros, Buenos Aires. ISBN: 978-950-24-1256-6.
  16. ↑ Taber, A. W., and D. W. MacDonald (1992). Spatial organization and monogamy in the mara, Dolichotis patagonum. Journal of Zoology, London 227:417-438.
  17. ↑ Cabrera, A. (1961). Catàlec dels mamífers d'Amèrica del Sur. Revista del Museu Argentí de Ciències Naturals Bernardino Rivadavia 4: 309-732.
  18. ↑ Holmberg, I. L. (1893). La llebre patagónica o marra. Rei. del Jardí Zoològic de Buenos Aires, 1, p. 352; Buenos Aires.
  19. ↑ Taber, A. W., and D. W. MacDonald (1992). Communal breeding in the mara, Dolichotis patagonum. Journal of Zoology, London 227:439-452.
  20. ↑ Baldi, R. (2007). Breeding success of the endemic mara Dolichotis patagonum in relation to habitat selection: Conservation implications. Journal of Arid Environments, 68(1), 9-19.
  21. ↑ 21,0 21,1 Taber, A. B. (1987). The behavioural ecology of the Mara, Dolichotis patagonus (Doctoral dissertation, University of Oxford).
  22. ↑ Sarasola, J. H., Santillán, M. Á., and Galmes, M. A. (2010). Crowned eagles rarely prey on livestock in central Argentina: persecution is not justified. Endangered Species Research, 11(3), 207-213.
  23. ↑ Palermo, M. A. –Ed.– (1983). Fauna Argentina. La mara. Buenos Aires: CEAL.
  24. ↑ Rubén M. Barquez, M. Mónica Díaz, & Ricardo A. Ojeda Editors (2006). Mamífers d'Argentina: sistemàtica i distribució. Publicació de la Societat Argentina per a l'estudi dels Mamífers (SAREM), Argentina. (No. 599 (82) MAM).
  25. ↑ Teta, Pablo; Agustín M. Abba, Guillermo H. Cassini, David A. Flores, Carlos A. Galliari, Sergio O. Lucero & Mariano Ramírez (2018). Llista revisada dels mamífers d'Argentina. Mastozoología Neotropical, 25, 163-198.
  26. ↑ James L. Patton, Ulyses F. J. Pardiñas, and Guillermo D’Elía (2015). Mammals of South America, Volume 2: Rodents. University of Chicago Press, 1392 pp.
  27. ↑ Woods, C. A. (1993). Suborder Hystricognathi. Pp. 771806. En: Mammal species of the World. A taxonomic and geographic reference (D.I. Wilson i D.A.M. Reeder, eds.). Segona edició, Smithsonian Institution Press, Washington, 1001 pp.
  28. ↑ Darwin, C. (1839). Narrative of the surveving voyages of Bis Majesty's ships Adventure and Beagle, between the years 1826 and 1836, 3; London.
  29. ↑ Saint-Loup, Remy (1895). Histoire Naturelle et Acclimatation du Mara Dolichotis Patagonica (Desmarest). Revue dones Sciences Naturelles Appliquées. Société Nationale d'Acclimatation de France. Paris.
  30. ↑ Marani, H. A. (2011). Anatomia econòmica de Mara (Dolichotis Patagonum) i la seua aplicació en l'evaluació de restants zooarqueológicos recuperats en la costa Norpatagónica (Riu Negre, Argentina). Magallania (Punta Arenes), 39(2), 267-278.
  31. ↑ Marani, Hernán A. (2011). Anatomia econòmica de Mara (Dolichotis patagonum) i la seua aplicació en l'evaluació de restants zooarqueológicos recuperats en la costa Norpatagónica (Riu Negre, Argentina). Magallania (Chile) 39(2):267-278.
  32. ↑ Contreras, J. R. (1973). La mastofauna de la zona de l'estany Chasicó, província de Buenos Aires. Physis, secció C, 32 (84): 215-219.
  33. ↑ d’Orbigny, Charles Dessalines (1835-1847). Voyage dans l'Amérique méridionale... exécuté pendant els années 1826, 1827, 1828, 1829, 1830, 1831, 1832 et 1833. P. Bertrand.Paris.
  34. ↑ Ameghino, F. (1916). Els mamífers fòssils de la República Argentina. Partix I. Planungulados i Unguiculados. L'Argent, Buenos Aires, Argentina 611-613.
  35. ↑ Salemme, M. C. (1983). Distribució d'algunes espècies de mamífers en el noreste de la província de Buenos Aires durant el Holoceno. Ameghiniana 18: 275-285.
  36. ↑ Voglino, D., & Pardiñas, O. F. (2005). Rosegadors sigmodontinos (Mammalia: Rodentia: Cricetidae) i atres micromamíferos pleistocénicos del nort de la província de Buenos Aires (Argentina): reconstrucció paleoambiental per al Ensenadense cuspidal. Ameghiniana, 42(1), 143-158.
  37. ↑ Quintana, Carlos A. (2004). El registre de Ctenomys talarum durant el Pleistoceno tardà-Holoceno de les serres de Tandilia oriental. Mastozoología Neotropical, vol. 11, núm. 1, pp. 45-53. Societat Argentina per a l'Estudi dels Mamífers Tucumán, Argentina.
  38. ↑ Álvarez, M. C., Alcaráz, A. P., Gutierrez, M. A., & Martinez, G. A. (2013). Anàlisis zooarqueológico del lloc Passe Otero 4 (partit de Necochea). Aportes a la discussió de models de subsistència de la regió pampeana.
  39. ↑ Darwin, C. R. (1913). A Naturalist’s Voyage Rond the World. John Murray Edit. (cita en pàgina 111).
  40. ↑ Politis, Gustavo, Eduardo P. Tonni, & Francisco Fidalgo (1983). Canvis corológicos d'alguns mamífers en l'àrea interserrana de la Província de Buenos Aires Durant el Holoceno. Ameghiniana, XX (1-2): 72-80.
  41. ↑ Crawford, R. (1884). Crawford, R. (1884). Across the Pampes and the Vages. London: Longmans, Green.
  42. ↑ Crawford, R. (1974). A través de la Pampa i dels Vages. EUDEBA, série Lluita de Fronteres en l'Indi, 237 pp., Buenos Aires.
  43. ↑ Deschamps, Jorge R. & Tonni, Eduardo P. (2007). Aspectes ambientals entorn al primer fort de la frontera sur de Buenos Aires: “El Zanjón” 1745-1779. Document de Treball N° 175, Universitat de Belgrano.
  44. ↑ Merlo, J. F. (2018). Aprofitament de recursos faunísticos en llocs fortificados en la frontera sur bonaerense en el Sigle XlX. Tesis doctoral - Universitat Nacional del Centre de la Província de Buenos Aires. Facultat de Ciències Socials; Argentina.
  45. ↑ Gómez Villafañe, I. I., Miño, M., Cavia, R., Hodara, K., Courtalón, P., Suárez, O., & Busch, M. (2005). Guia de rosegadors de la província de Buenos Aires. LOLA (Literature of Latin America), Buenos Aires, Argentina.
  46. ↑ Ulyses F. J. Pardiñas, Damián Voglino & Mauro N. Tammone (2017). “#Aprofitament Hidroelèctrics del Riu Santa Creu (President Dr. Néstor C. Kirchner i Governador Jorge Cepernic), Província de Santa Creu. Llínea de base ambiental, Informe mastofauna, Campanya estiu 2017.” 21 de març de 2017.
  47. ↑ Allen, J. A. (1905). Mammalia of Southern Patagonia, en Reports of the Princeton Expeditions to Patagonia, 3 (1), ps. 1-210, láms. 1-29; Princeton.
  48. ↑ Chebez, J. C, B. Gasparri, M. Hansen Cier, N. A. Nigro & L. Rodríguez (2011). Estat de conservació dels tetrápodos de l'Argentina. En: Porini, G. i D. Ramadori (eds.). Maneig de Fauna Selvada en Argentina. Conservació d'espècies amenaçades. Fundació d'Història Natural “Félix de Azara”. Buenos Aires.
  49. ↑ Roach, N. (2016). Dolichotis patagonum. The IUCN Ret List of Threatened Species 2016: i.T6785A22190337. Consultat el 19 de juliol de 2019.
  50. ↑ 50,0 50,1 50,2 50,3 50,4 Ricardo A. Ojeda, Verónica Chille & Gabriela B. Diaz Isenrath -Editors- (2012). Llibre Rojo de Mamífers Amenaçats de l'Argentina. SAREM.
  51. ↑ . Archivat des d'el original, el 18 de febrer de 2018. Consultat el 27 de juliol de 2019.
  52. ↑ 52,0 52,1 Rodríguez D. (2009). Modeling habitat use of the threatened and endemic Mara (Dolichotis patagonum, Rodentia, Caviidae) in agricultural landscapes of Monte Desert. Journal of Arid environments 73:444-448.
  53. ↑ Bonino N. A., A. Pelliza, M. Manacorda and F. Larosa (1997). Food partitioning between the mara (Dolichotis patagonum) and the introduced hare (Lepus europaeus) in the southern Monte desert, Argentina. Studies on Neotropical Fauna and Environment 32:129-134.
  54. ↑ Puig, S., Cona, M. I., Videla, F., & Mendez, I. (2014). Dietary overlap of coexisting exotic brown hare (Lepus europaeus) and endemic mara (Dolichotis patagonum) in Northern Patagonia (Mendoza, Argentina). Mammalia, 78(3), 315-326.
  55. ↑ Kufner, M. B., & De Sbriller, A. P. (1987). Composició botànica de la dieta del mara (Dolichotis patagonum) i del ganado vacú en el mont mendocino. Revista Argentina de Producció Animal, 7(3), 255-264.
  56. ↑ Orlando, C. G. (2017). Anàlisis demogràfic per a la població de maras (Dolichotis patagonum) del Jardí Zoològic de la Ciutat de Buenos Aires. Mastozoología neotropical, 24(1), 145-152.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dolichotis_patagonum_patagonum&oldid=498871»