Easy listening
.jpg){kind=link}
Easy-listening (Plantilla:AFI-en) és un terme adoptat de la llengua anglesa (en la que significa 'escolta fàcil' per ‘fàcil d'escoltar’ o ‘oïment fàcil’) en el que es designa un tipo de música popular que es caracterisa per tindre melodies simples, pegadizas i relaixades, en harmonisacions senzilles i instrumentació poc cridanera.[1] Este estil musical, sorgit a partir de la década de 1950, va evolucionar a partir de la música swing i la composta para Big Band. El gènero easy listening és també un format de radi, i inclou dos tipos diferents de música: l'instrumental i la vocal.
cal senyalar que, en ocasions, el terme easy-listening s'utilisa en un sentit més ampli i menys rigorós que, anant més allà els seus propis llímits com a gènero, inclou músiques d'atres gèneros com soft roc, pop tradicional, cançó melòdica, certes formes de jazz o la música nova era.[2]
Existixen varis subgéneros dins del easy-listening, alguns dels quals es consideren a voltes com un gènero a banda o be com a denominacions alternatives[1]:
- lounge music (‘música per a vestíbul’) o core lounge, molt relacionat en el jazz.
- pop orquestal
- mood music (música ambiental)
- música d'ascensor (elevator music en Estats Units, lift music en Regne Unit)
- muzak, més pijoratiu, encara que Muzak es referix específicament a la música produïda i programada per a llocs públics per la Muzak Corporation,[nota 1] i no és un gènero musical en sí mateixa. [3]
- beautiful music (‘música bella’). En ser un format de radi, té estàndarts rígits d'instrumentació (per eixemple: poc o res de saxo) i restriccions sobre quantes obres vocals es poden emetre per hora. A voltes li la crida Nostàlgia music.[4]
- background music (música de fondo)
En espanyol és comú utilisar el terme música llaugera.
Freqüentment, les cançons de easy listening són versions instrumentals de cançons populars de tots els temps. El format de radi «easy listening» ha segut casi completament reemplaçat pel format Lite AC (forma coloquial de Light Adult Contemporary music: música llaugera contemporànea per a adults).[5]
Història
[editar | editar còdic]Inclús els divertimentos del rococó (lliteralment: "distraccions") complien una "funció d'escolta fàcil".
La música de jazz de la década de 1920 en els transatlàntics de lux també facilitava que els invitats soparen i conversaren.[6]
El easy listening tal i com s'entén hui en dia definix un gènero primordialment instrumental, propi dels anys 50, 60 i 70, el qual va poder ser perfeccionat en les noves possibilitats tècniques dels estudis de gravació de l'época. Les raïls del mateix es remonten al sò d'orquestes populars en la década de 1930, com la de Guy Lombardo, la qual era reconeguda pel seu sò suau, acaramelado, de la seua secció de saxofones, i que era considerat de fàcil escolta per al públic general de l'época.
Es considera a Percy Faith el pioner de el "Easy Listening", en crear en la década de 1950 #orquestació de temes populars, basades en seccions de cordes suaus, melòdiques, com a eixemples d'això el tema de Moulin Rouge, el Tema d'un lloc veu estiu, creant un concepte que seria seguit per músics com Mantovani, Franck Pourcel, Caravelli, Billy Vaughn o Ray Conniff en les seues respectives orquestes.
De manera similar, en 1956 John Serry va buscar utilisar el acordeón dins del context d'un sextet de jazz per a crear un estat d'ànim relajante ideal per a escoltar en "baixa pressió" en el seu àlbum "Squeeze Play".[7][8][nota 2]
Una atra fita del gènero es va donar en 1967 en el llançament de Love Is Blue de Paul Mauriat, el qual va alcançar gran popularitat i va aplegar a encapçalar les llistes americanes.
La música Easy Listening és música instrumental dissenyada per a ser calmant i relajante, sense #estridència ni canvis bruscs de volum o ritme. A diferència del jazz, que exigix atenció, la música easy listening pansa a un segon pla, raó per la qual molts crítics i oyents varen descartar esta música consdierándola com res més que borinotades desechables. Encara que alguns discs certament entren en eixa categoria, va haver varis arreglista i directors ingeniosos treballant en el gènero, com Martin Denny, Els Baxter i Esquivel, els qui es varen distinguir per la seua instrumentació impredictible i apanys idiosincrático. Aixina i tot, la característica principal de l'escolta fàcil, des de la exuberante veu sense paraules de Ray Conniff fins als florecimientos llatins d'Herb Alpert, és que és agradable per als oïts.[9]
En l'auge de la música Roc, en les décades dels 60s i 70s, i els canvis en el gust musical dels jóvens, moltes de les orquestes "Easy Listening" varen tindre un decliu de popularitat, algunes d'elles es varen adaptar i varen fer numeroses versions instrumentals de temes populars, d'artistes i bandes com The Beatles, ABBA, Bee Gees, mantenint-se aixina en el gust del públic, inclús aplegant a les décades 80 i 90, baix la mateixa fòrmula, encara que, en l'arribada dels sintetisadors, la producció es va fer cada volta més artificial, perdent part de l'essència que caracterisava a les produccions més orquestals.
Easy listening a voltes s'usa com a sinònim del terme muzak, encara que este últim terme tendix a usar-se hui en dia com a música produïda digitalment (sintetisador i reproductor de mostres) (música de radi de la década de 1980 i, sobretot, música de jocs de computadora de les décades de 1980 i 1990).
Baixe este concepte, molta de la "música d'entreteniment" (des del divertimento fins als tons en les cridades de teléfons a centralites, o els mateixos tons de cridada dels teléfons, sobretot mòvils), i encara, variants posteriors com la música ambiental electrònica podrien encaixar en la "escolta fàcil".
Des de la década de 1990, la funció conceptual d'escolta fàcil (oïment inconscient o subconscient) ha segut represa baix noves circumstàncies (per eixemple, música mínima, drone, krautrock, reggae) i ha influït en gèneros musicals com la música ambient, la música lounge, el jazz suau i exòtic. Durant este temps, bandes i artistes com Air, Röyksopp, Stereolab, The Cardigans i Beck també varen utilisar elements psicodèlics de fàcil escolta. Recollits, a sovint en un trasfondo irònic, pero principalment per a donar a la seua estètica sonora un cert "toc retro" a l'estil de la música psicodèlica dels anys 60.
La banda alternativa Stereolab va demostrar l'influència del lounge en llançaments com Space Age Bachelor Pad Music i la série d'àlbums de música lounge Ultra-Lounge. L'estil lounge era una contradicció directa en la música grunge que dominava l'época.[10][11]
Cantants de música llaugera
[editar | editar còdic]Els cantants de "easy listening" tenen una llarga història que es remonta a les décades de principis de el XX. Frank Sinatra, Bing Crosby, Dean Martin, Patti Page, Tony Bennett, Andy Williams, Nat King Cole, Rosemary Clooney, Doris Day, Perry Com, The Carpenters han segut catalogats com a cantants de "Easy Listening", com també algunes bandes de Soft Roc.
En espanyol entre els intérprets que han cantat música llaugera es pot citar a Juliol Iglésies o Raphael.
En aquella época en Estats Units es va falcar el terme un tant despectiu de "fardacho de saló", i a sovint es ridiculisava a cantants de saló menys coneguts com a dinosauris d'époques passades i li'ls parodiava per la seua interpretació zalamera dels estàndarts.[12]
Alguns eixemples d'en distints àmbits
[editar | editar còdic]Orquestes i directors d'orquesta
[editar | editar còdic]- Leroy Anderson
- Burt Bacharach
- Boston Pops
- Ray Conniff
- Frank De Vol
- Juan García Esquivel
- Jackie Gleason
- Bert Kaempfert
- James Last
- Henry Mancini
- Franck Pourcel
- Nelson Riddle
- Néstor Torres
- André Rieu
- Annunzio Paolo Mantovani
Pianistes
[editar | editar còdic]Guitarristes
[editar | editar còdic]Atres instrumentistes
[editar | editar còdic]Grups vocals
[editar | editar còdic]- Sergio Mendes & Brasil'66
Cantants en moltes obres de música llaugera
[editar | editar còdic]- Perry Com
- Engelbert Humperdinck
- Johnny Mathis
- Matt Monro
- Kenny Rogers
- James Taylor
- Roger Whittaker
- Andy Williams
Vore també
[editar | editar còdic]- Soul
- Música llaugera
- Cancion melòdica
- Música de fondo
- Soft roc
- Schlager
- Smooth jazz
- Adult contemporary
- Muzak
- Lounge
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Dahl, A. (2007). The Easy Listening Era: A History of Pop Music in the 1950s and 1960s. Hal Leonard Corporation.
- ↑ Mulligan, A. (2004). Easy Listening and the Politics of Sound. Popular Music and Society, 27(4), 437-451.
- ↑ Parker, G. (2015). Muzak: Corporate Music and the History of Elevator Music. Music in Public Spaces, 17(2), 128-141.
- ↑ Hernandez, R. (2013). Easy Listening: Genre and Labeling in Music. The Oxford Handbook of Popular Music. Oxford University Press.
- ↑ Ràdio Station Format Guide [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Petrus, M. (2010). The Origins and Development of Easy Listening Music. Journal of Popular Music Studies, 22(3), 189-205.
- ↑ (anglés)[The Cash Box, Album Reviews, Cash Box Publishing Co., New York, December 8, 1956, Vol. XVIII No. 12, p. 38 Resenya del disc "Squeeze Play" en la revista "Cash Box", p. 38 en americanradiohistory.com
- ↑ (anglés)The Billboard - Review and Ratings of New Popular Albums - Squeeze Play, December 1, 1956 p. 22 en books.google.com
- ↑ «Easy listening» (en anglés). Consultat el 28 d'octubre de 2023.
- ↑ Spindler, Amy M.. Review/Fashion; Chic Prevails Over Grunge, The New York Claves.
- ↑ Lacayo, Richard«Ring-A-Ding Ding».
- ↑ Sean Elder. Bill Murray, Salon.com.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Llança, Joseph: Elevator music: a surreal history of muzak, easy-listening, and other moodsong. Nova York: St. Martin’s, 1994. ISBN 0-312-10540-1.
- Borgerson, Janet and Jonathan Schroeder (2017). Designed for Hi-Fi Living: The Vinyl LP in Midcentury America. Cambridge, Mass.: MIT Press. ISBN 978-0-2620-3623-8.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- (anglés) Easy Listening en AllMusic
- (anglés) Easy Listening en Discogs
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Easy listening» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>