Anar al contingut

El Trapiche

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
El Trapiche
Per a atres usos d'este terme vore Trapiche (desambiguaació).


El Trapiche va ser un dels primers llocs mayas en ocupació humana en Chalchuapa, departament de Santa Ana, El Salvador, sent ocupat des del 1200 a. C.; i es convertiria en el primer centre ceremonial de la població, que es voria influenciat grandement en principi pels olmecas i després pels llocs mayas de les terres baixes guatemalteco, especialment Kaminaljuyú.[1]

A partir del 900 a. C. iniciaria la construcció d'estructures ceremoniales, destacant la piràmide principal E3-1 (específicament la subestructura E3-1-2a), de forma cònica al mateix estil de la piràmide principal de la ciutat olmeca de La Venda), que en una altura de 22 metros era per a eixa época una de les edificacions més grans de Mesoamérica.[2][3][4]

El lloc aplegaria al seu màxim esplendor a finals del periodo preclásico tardà (entre 200 a. C. i 200 d. C), quan es construiria l'estructura E3-1-1a, aixina com la plaça a on es construiria el restant d'estructures ampliant-se el centre ceremonial fins a la zona del lloc arqueològic Casa Blanca.[3][4]

Entre els descobriments arqueològics més importants del lloc estan: l'evidència de sacrifici (en una fossa es varen trobar al voltant de 33 cossos, provablement ofrendados en l'estructura E3-7); i dos péntols d'estela, en un dels quals (el monument 1 de Chalchuapa, trobat front a l'estructura E3-1) només s'ha pogut identificar el símbol del uinal (l'equivalent a 1 més en el calendari maya), i en l'atre (trobat enfront de l'estructura E3-2) la data baktun 7 (que correspon entre el 354 a. C. i 41 d. C.).

Començaria a decaure al voltant del 200 d. C., sent deshabitat totalment per l'erupció de la caldera del llac de Ilopango (datada entre els sigles IV i VI). El Trapiche i atres llocs precolombinos varen ser declarats Monuments Arqueològics Nacionals per mig de Decret Llegislatiu N.º 508, del 6 de maig de 1976, publicat en el Diari Oficial N.º 95, Tom N.º 251, del 24 de maig de 1976.[5][6]

Ubicació, estructures i monuments del lloc

[editar | editar còdic]

El Trapiche es troba ubicat prop del riu homònim (afluent del riu Pampe), trobant-se en un primer moment (en la década de 1940s), dins de 2 propietats privades: Finca Sant Antonio i Benefici Les Victòries.[3]


Consta d'unes 10 estructures, la denominació arqueològica de les quals generalment escomença en l'expressió E3; i que junt en les de Casa Blanca conformaven un mateix centre ceremonial i habitacional.[3]

Estructura E3-1

[editar | editar còdic]

L'estructura E3-1 és l'estructura més gran i antiga del lloc, té forma piramidal, i va ser investigada per primera volta en la década dels anys 1960s per Robert J. Sharer. Medix uns 23 metros d'altura, i en la seua base medix 90 metros d'est a oest i 120 metros de nort a sur; el seu accés s'ubica en el costat sur, a on es troba una rampa que s'estén uns 25 metros fins al nivell de la plaça a on estan les demés estructures.[7]

En la base de l'estructura, es varen trobar tiestos de ceràmica dels primers pobladors de Chalchuapa de fins del preclásico primerenc (1200 a. C. - 900 a. C.). Segons els estudis de Sharer i l'Universitat de Pennsilvània, en la década de 1960 i 1970, l'estructura constaria de 2 edificis superposts, sent el més antic el denominat com E3-1-2a i el més recent E3-1-1a; no obstant, en els investigacions de l'Universitat de Nagoya en les décades de 2010 i 2020, es considera més be que abdós són etapes o ampliacions d'una mateixa estructura.[4][8]

Monuments que, segons Robert Sharer, varen ser trobats en la base de l'estructura pero que es desconeix la seua ubicació original són els cridats monuments 6 (bol o metate jagant, provablement d'us ceremonial), 8 (estela o altar en un element glifico complet) i 9 (pedra irregular en cuatros buits naturals en la mitat de la seua superfície i sis llínees en dos grups en l'atra mitat).[9][10]

E3-1-2a

[editar | editar còdic]

L'estructura E3-1-2a va ser construïda al voltant del 900 d. C. (a inicis del preclásico mig), contava en una altura de 22 metros, tenia una forma cònica (similar a l'estructura principal del lloc olmeca de la Venda), i estava fet de rajoles de fanc en revestiment de pedra basáltica.[4]

En les excavacions d'esta estructura, es va trobar una chicoteta figura obesa o barrigón, que és cridada Monument 7; i el sepeli d'un chiquet d'entre 9 i 11 anys, que es trobava en la farcidura de l'edificació sobre l'eix nort-sur.[4][11]

A uns metros al sur de l'estructura, segons les investigacions de l'Universitat de Nagoya, a fins del preclásico mig o inicis del preclásico tardà es varen construir els murs de lo que seria una chicoteta estructura (en una alliniació inicial de 10º N-E, que després seria canviada a 7º N-E). Front a la que es va colocar un alineamiento de pedres d'uns 39 metros de llarc, que delimitava en eixe moment el recint sagrat; ya que fòra d'est, cap a l'oest es varen trobar 3 formacions troncónicas i 2 cavitats o depòsits cilíndrics (buits excavats en la terra per a guardar objectes o ser usats com a femers) en els que es varen depositar diversos materials arqueològics, provablement a modo d'ofrena, com vasijas o figurillas quebrades (matades simbòlicament) per a celebrar la terminació de la funció original dels depòsits.

E3-1-1a

[editar | editar còdic]

Sobre i al voltant de l'estructura E3-1-2a va ser construïda l'estructura E3-1-1a per el 200 a. C. (durant el preclásico tardà), que contava en noves plataformes superiors i una rampa d'accés fetes de argamasa, que tindria 12 etapes de construcció segons les excavacions de Sharer i l'Universitat de Pennsilvània.[4][12] A la seua volta, es varen enterrar la chicoteta estructura i el alineamiento de pedra, que hi havia en el costat sur, per a fer un nou sol o pis sobre el quin es varen colocar la majoria de monuments trobats, que corresponen a:[13]

  • Dos fragment d'estela tallada (monument 1, descrit per Sharer; i Monument 48, trobat en les investigacions de 2012 a 2014 i catalogat per Nobuyuki Ito); el monument 1 mostra la figura (provablement d'un governant) en el braç esquerre estés, sobre la que s'ubiquen 8 columnes en glifos, sent únicament identificat el del uinal (l'equivalent a un més en el calendari maya); mentres que el monument 48 es va trobar en la part esculpida cap al sol, i contenia una banda terrestre sobre la que hi havia un símbol en forma d'O i una base de petate en la que estava assentat un governant del que solament es pot vore el genoll, està estela té un estil similar les trobades en Izapa i Kaminaljuyú.[4][14][15]
  • Tres fragments d'estela plana (monuments 2, 4, i 49).[16][17]
  • Tres escultures de caps de jaguar estilisat (monuments 3, 46 i 47). Els tres caps estaven colocades veent el cel; el monument 47 té un ull ple (viu) i un atre buit (mort), estant el primer apuntant a l'orient i l'atre l'entrada al temple; mentres que el monument 46 té dos ulls buits, en un mirant al ponent i l'atre a l'entrada de l'estructura; el monument 3 està quebrat, solament conservant la part superior, estava en mig de les atres dos, i té un ull ple i un atre buit, mirant a l'orient i ponent respectivament. Es considera que representen la dualitat vida (orient) - mort (ponent); estant el monument 3 tallat (simbòlicament mort) com una ofrena per a convertir-se en guia al inframundo, també s'ha hipotetizado que açò va ser per un ritual de terminació quan el lloc va ser abandonat.[18]

L'estructura, de la mateixa manera que les del restants del lloc, provablement continuaria sent ocupada durant el periodo clàssic primerenc (200 - 600 d. C.) fins al moment de l'erupció del llac de Ilopango (entre els sigles IV, V o VI), açò degut a que la cendra de dita erupció es va depositar directament damunt de l'estructura i els monuments.[19] Posterior a l'erupció, s'enteraria en la cendra depositada sobre esta estructura el monument 10 (originalment conegut per Sharer com a pedra miscelànea 2), un fragment d'altar rectangular en unes 11 cavitats redonejades (conegudes com cupules) de diferent diàmetro i profunditat.[20][21][22]

Estructures de la plaça central

[editar | editar còdic]

A la parell de la construcció de l'estructura E3-1-1a, en una operació massiva de moviment i farcidura de terra, es va crear una plaça artificial que cobria un àrea aproximada d'1 per 0.5 km i en a on es construirien la majoria de les demés estructures del lloc.[2]

Està plaça estava constituïda per una homogénea farcidura de terra café que contenia rebujos culturals (tiestos, figurillas, obsidiana, mans (ferramentes per a moldre grans), metates o pedres de moldre, carbó, trossos d'atobó cremat, etc); i que tenia una gruixa que anava de 0.4 a 1.4 metros, tenint un promig de 0.85 m.[23]

D'està zona, segons Robert Sharer, provindria el monument 11; el qual és una figura zoomórfica deteriorada, de la que es desconeix el lloc i periodo exacte en el que s'ubicava.[24]

Les estructures E3-2 i E3-3 es troben a la parell al sur de l'estructura E3-1 formant un triàngul junt en esta. Esta disposició es troben també en atres estructures del Trapiche i Casa Blanca (que varen ser construïdes a partir de el I), específicament entre les estructures E3-8, C3-9 i C3-10, i entre les estructures C1-1, C3-3 i C3-6 (estructures 1, 2, i 5 del parc arqueològic Casa Blanca). En estos triànguls s'han trobat esteles planes sobre l'eix central de cada estructura que es troba en mig.

Estructura E3-2

[editar | editar còdic]

L'estructura E3-2 és l'estructura més gran i en la base més llarga de les ubicades en la plaça; medix uns 6 metros d'alt.[25]

Enfront d'esta estructura es va trobar el monument 51 de Chalchuapa, un fragment d'estela en l'inscripció 7 baktún (que correspon entre el 354 a. C. i 41 d. C.), este fragment es trobava en un clot (del pis original) farcidura de pedres en les inscripcions cap a dalt, este clot seria despuix reblit en pedres per a construir un atre pis damunt. També en eixe costat, pero més a l'oest, es varen colocar els monuments 52 (estela plana), 53, 54 (altars plans, ubicats a l'est i oest respectivament del primer) i 55 (un fragment d'escultura de cap de jaguar mutilada); en principi, segons les investigacions de l'Universitat de Nagoya, es varen colocar els monuments 52 i 53 sobre un sol o pis, sobre el quin es va construir un atre pis damunt, en el que al final de la seua funció es varen colocar vàries pedres en una cavitat junt al monument 54 (baix el qual es varen trobar vasijas en posició invertida completes i incompletes com a possibles ofrenes a l'altar) i es va construir un atre pis damunt en el que es varen depositar una gran cantitat de pedres i a on es va trobar el monument 55 en posició invertida, finalment s'enterraria tot això en terra café per a construir un pis nou. Per un atre costat, entre esta estructura i la E3-3 es va trobar el monument 50, un altar pla incrustat en el sol, que per a posar-ho possiblement es va excavar un clot menut.[4][6][26]

Estructura E3-3

[editar | editar còdic]

Les estructures E3-3 i E3-6, varen ser les primeres en ser excavades en el lloc, durant les investigacions realisades per William R. Coe en 1954.

L'estructura E3-3 medix uns 4. 5 metros d'alt i està orientada de nort a sur; conte en el seu interior en una estranya estructura de canals fets de parets de fanc blau cremat, que estava reblida en vasijas quebrades, tiestos, obsidiana i parts de figurillas; es considera que eixa estructura de canals tenia un us ceremonial, que provablement anara terminada en l'época seca, quedant enterrada en l'arribada de les pluges.[27]

Sobre lo encara visible de l'estructura anterior es varen posar fragments de metates de vora rodada, sobre la qual es varen colocar rajoles d'atobó per a formar una plataforma, que tindria en mig un buit de poste per a sostindre el sostre d'una edificació feta de material peridor.[28]

Estructura E3-4 i E3-5

[editar | editar còdic]

L'estructura E3-4 medix 3 metros d'alt; es troba alineada en les estructures E3-2 i E3-3, sent la més chicoteta i la que es troba més al ponent de les tres.[29]

L'estructura E3-5, ubicada al suroest de l'estructura E3-4, és la segona estructura més alta del lloc, medint 7 metros d'alt. En la base de la cara sur de la superfície d'esta estructura Stanley Boggs va descobrir el cridat monument 5, un altar tro llaugerament erosionat i en forma casi quadrada que té en els seus costats, tallat en bulto redó, l'image de la cara i extremitats d'un jaguar acachat; i que seria traslladat al museu del parc arqueològic Tazumal a on es troba actualment.[29][30][31]

Estructura E3-6

[editar | editar còdic]

L'estructura E3-6, com es va dir anteriorment, va ser una de les primeres estructures excavada del lloc en la década de 1950. Media uns 6 metros d'altura, i en la seua base uns 40 metros de nort a sur i uns 30 metros d'est a oest.[32]

Havia segut sumament afectada per les plantacions de la finca a on es trobava, sent demolida la sancera mitat occidental i part del seu costat nort abans que el lloc anara renocido en 1944 per Longyear i Boggs.[32]

Les investigacions varen trobar que està edificació es caracterisa per vàries etapes successives de pisos d'atobó suau, que varen ser superpostes un despuix d'una atra sobre una plataforma d'atobó molt profunda.

Estructura E3-7

[editar | editar còdic]

L'estructura E3 - 7, va ser investigada per William R. Fowler, Manuel López i Manuel Méndez en una investigació de salvament de 1977 a 1978. Data del final periodo preclásico tardà (entre 200 a. C. i 200 d. C.). Consistia d'una plataforma que alcançava els 6 metros d'altura, i que media en la seua base 21 metros d'est a oest i 45 metros de nort a sur, i contava en una rampa o escalinata en el seu costat sur que donava accés al cim de l'estructura.[11]

Està estructura va ser edificada a través de 5 etapes successives de construccions superpostes; en les que va haver 3 grans episodis d'enterrament en els pisos i farcidures de la construcció, havent remanentes esquelètics d'uns 33 individus.[11]

La primera etapa de la construcció va consistir en una plataforma de dos metros d'alt, en la que es varen trobar 18 sepelis. D'ells, el catalogat com a sepeli 12, era l'únic que es trobava excavat a poca profunditat en el sol de la construcció, i era d'un home adult major de 45 anys que contava en un braçalet de 16 contes de jade en un braç; esta tomba estava a la parell d'una chicoteta àrea elevada en buits de postes rellanados en el pis d'argila coser, lo que provablement era un altar en sostre de palla; degut a que per a realisar-ho es va tallar el pis de l'estructura, es considera que possiblement estiga sepeli va poder haver segut fet algun temps despuix dels atres 17.[11]

En la segona etapa es va construir una plataforma de 4.2 metros d'alt, en la que es varen ubicar 6 sepelis en les farcidures d'esta construcció. Mentres que la tercera etapa, se li va agregar 0.3 metros a l'altura de l'estructura, i solament un sepeli va ser ubicat provablement al temps d'una menor remodelació. En canvi, en l'etapa 4 l'estructura va alcançar els 5 metros d'altura, i es varen depositar els restants de 8 individus. Finalment, en l'etapa 5, va ser ubicat un sepeli en l'eix nort-sur de l'estructura.[11]


En resum, els sepelis consistixen en un total de 26 individus que tenien tots els ossos presents, 4 que estaven parcialment complets sense evidència d'una alteració posdeposicional (dels que un estava decapitat, un en les extremitats tallades i 2 tallats a la mitat en la cintura), i 3 als que solament es va trobar el cràneu; dels 30 que estaven total o parcialment complets, 27 estaven boca avall en les mans i peus nugats, 2 estaven flexionados, i en un no es va poder determinar per lo alterat que estava per les formigues cortadoras de fulls.[11] Tres dels enterrament tenien objectes associats (que respectivament eren un braçalet de 16 contes de jade en un braç, un conte de jade en la boca, i una astral de Deu feta de jade en la boca). Tretze estaven coberts de hematita (d'eixos 12 estaven coberts o envolts en tela de corfa) i dotze estaven solament coberts o envolts en tela de corfa. Sobre el sexe, 24 eren hòmens i no es va poder determinar el sexe dels atres nou; mentres que en l'edat, vinticinc tenien entre 25 i 45 anys, tres tenien entre 17 i 25 anys, tres tenien més de 45 anys, i en un no es va poder determinar.[11][33]

Atres estructures

[editar | editar còdic]

Les estructures E3-8 i E3-9, es troben al sur de les estructures principals, entre este lloc i el de Casa Blanca. L'estructura E3-8, s'ubica a 280 metros de l'estructura E3-2, i medix uns metros d'alt; en canvi l'estructura E3-9, ubicada immediatament al nort de l'anterior, és llarga i baixa (en 1 metro d'altura), i pels tiestos de ceràmica trobats es considera que es tracta d'una plataforma per a us domèstic del periodo clàssic tardà (600 - 900 d. C.) i posclásico primerenc (900 - 1200).[34][35]

En una tomba saquejada a l'est de l'estructura E3-8 es va trobar el monument 36, una escultura de barrigón que dataria del preclásico tardà i que presenta el típic cos obés d'eixes escultures, les cames doblades cap a arrere i les mans en la nuca o en les orelles, i que provablement tindria un caixco.[36][37]

L'estructura E5-1 es troba a l'est de les estructures principals; és baixa (en 1.3 metros d'altura), feta de terra i en forma rectangular; medix uns 10 x 8 metros, en el seu eix llarc orientat a 29° a l'oest del nort magnètic.[35]

William Sharer inclou, dins d'este lloc, a les estructures E5-2 i G1-1. La primera es troba al norponiente de la E5-1, sent una edificació de 2.6 metros d'altura, en forma rectangular i feta de terra; el perímetro del qual medix uns 23 metros de nort a sur i 15 metros d'est a oest; i té el seu eix nort-sur orientat 9 graus a l'est del nort magnètic. En canvi l'estructura G1-1, és una estructura baixa ubicada al norponiente de l'estructura E3-7 prop del riu Pampe.[35][38]

Temporalitat i història

[editar | editar còdic]

En Chalchuapa, segons l'anàlisis de sediment provinents de l'Estany Cuzcachapa, hi ha evidència d'ocupació des d'al voltant de l'al voltant del 2000 a. C; quan dits sediment mostren que per primera volta ocorre una disminució d'arbres i un aument en l'aparició de polen de dacsa pel començ de l'agricultura. Lo que és seguit, al voltant de l'1,500 a. C., per evidència de que ademés de la sembra de dacsa, hi ha una tala de boscs, crema de material orgànic i una erosió incrementada, que evidencia el començ de la sedentarizaació de les poblacions. No obstant, es conta en un anàlisis detallat de ceràmica des d'al voltant del 1200 a. C. (que també és lo més antic que s'ha datat en el lloc El Trapiche), comprenent l'ocupació del lloc des d'eixe punt fins a l'erupció del Llac de Ilopango (datada entre els sigles IV i VI); corresponent a les fases ceràmiques Tok, Colos, Kal, Chul, Caynac i Vec.[6][39]

Periodo preclásico

[editar | editar còdic]

Preclásico primerenc

[editar | editar còdic]
Chalchuapa i atres llocs destacats del periodo preclásico

La fase més primerenca és la fase Tok, que es desenrolla de 1200 a. C. a 900 a. C. (en el periodo preclásico primerenc), trobant-se únicament en la base de l'estructura E3-1. Esta fase, es caracterisa principalment per les activitats domèstiques, ya que consistix en: tiestos de ceràmica principalment de tecomates i cajetes; figurillas fetes d'una escurada grossa café obscur i d'una construcció bàsica i forma del cap variables (que Sharer va catalogar com el complex Kulil, que duraria fins al 600 a. C) i artefactes liticos com a obsidiana i pedres de moldre.[2][4][40][41]

Per a este moment, l'assentament de Chalchuapa estaria constituït per chicotetes i senzilles comunitats agrícoles, entre les quals hi hauria una en El Trapiche i una atra a lo llarc del brode nort de l'estany Cuzcachapa. Estes comunitats serien societats obertes que emfatisaven l'interacció contínua en el món exterior i vinculaven el seu destí a les demandes externes.[42]

Els grups ceràmics més antics d'esta fase pertanydrien a les tradicions de ceràmica café sense engobe (el grup Sacacoyo, que és el dominant d'esta fase; i el grup Cinquera) i engobe crema (grup Ataque). Està ceràmica mostra vínculs en les cultures de les costes del Pacífic de Chiapas i Guatemala, especialment en llocs com Salines La Blanca, Mont Alt, Izapa i Altamira; per lo que es considera que estos primers habitants de Chalchuapa eren provablement parlants de zoque, pertanyents a la cultura mokaya, que haurien migrado llentament cap al surest a lo llarc del corredor natural de la planura del Pacífic.[4][33][43][2]


Al final està fase, des d'al voltant del 1000 a. C, escomençaria a gestar-se l'influència de la cultura olmeca, observant-se en l'aparició de grups de ceràmica que estarien relacionats en esta cultura i que estan caracterisats per presentar bols blancs cuits (el grup Macanse, un intermig entre la tradició engobe crema i engobe negre-marró) i vasijas de color beige a un gris vetejat (grup El Congo, en el que inicia la tradició de engobe negre-marró; tant este com l'anterior grup serien el començ de la tradició de decoració en "reserva" (resist en anglés), que culminaria en el sorgiment de la ceràmica Usulután a fins del preclásico mig). Igualment, el grup El Congo, aixina com els grups Lamatepeque i Jocote, pertanyents a les tradicions café sense engobe i roig sobre beige respectivament, mostren similitut en la ceràmica de la fase Les Charcas enjorn (que inicíaría per este mateix temps) de les terres altes centrals de Guatemala, en a on destaca Kaminaljuyú. Tots estos grups permaneixerien en la següent fase.[2][44][45][46]

Preclásico mig

[editar | editar còdic]
Chalchuapa i la seua relació geogràfica en l'àrea nuclear olmeca.
Fase Colos
[editar | editar còdic]

Seria durant la fase Colos (900 a. C. - 650 a. C.; durant el preclásico mig) quan es varen iniciar les activitats ceremoniales en la construcció de l'estructura E3-1-2a; que és un indici de complexitat social i diferenciació interna, ya que mostra que la societat ya estava estratificada (èlit i plebeus), i que per lo tant la seua construcció va requerir la llabor de molts treballadors que varen donar el seu esforç com a tribut al governant de la població. No obstant, en eixe moment l'estratificació social era encara incipient i per això seria menys jeràrquica, en èlits i governants en un estatus molt manco elevat o permanent que els seus contrapartes posteriors (per lo que el territori vindria a ser un cacicato, des del punt de vista antropològic), com s'observa en la carència de sepeli d'èlits en les estructures religioses; per això, les construccions, en este cas d'una piràmide, tindrien un significat públic (per a fixar l'assentament en l'entorn o impressionar als nouvinguts i demostrar el dret a habitar i contolar eixa zona), ritual (adorant a les deidades, esperant la seua simpatia o benevolència) o abdós més que commemoratiu.[4][47][33][48]

Per les característiques de l'estructura E3-1-2a i als monuments 7 i 12 (sent la primera la figura obesa o barrigón trobada en eixa estructura; i la segona, la també conegut com a pedra de Les Victòries que va ser trobat en eixe lloc ubicat a l'orient del Trapiche) que recorden a l'arquitectura i art olmecas, es podria considerar que Chalchuapa era un esclavó de centres colonisats o dominats per la cultura Olmeca (l'àrea central de la qual s'ubicava en la regió del golf de Mèxic); pero degut a que les traces olmecas són pocs, seria més provable que Chalchuapa anara participant d'una ret d'interacció de societats que compartien motius simbòlics i una ideologia religiosa, venint les traces olmecas de llocs com La Blanca o Takalik Abaj (abdós en la costa pacífica de Guatemala).[33]


La ceràmica d'esta fase mostra continuïtat en la de la fase Tok, diferenciant-se en qüestions com la paulatina desaparició dels grups ceràmics Sacacoyo (que és substituïda pel grup Jerónimo, de la tradició engobe negre-marró, i que també estaria relacionat en la cultura olmeca), Ataque i Cinquera (en esta última, la seua tradició café són engobe continuaria en el grup Cutumay); el sorgiment de la tradició de ceràmica en engobe roig (en el grup Coquiama); i el desenroll de soports cònics tubulars. Aixina mateix, s'escomença a notar creixents similituts en la ceràmica de les terres altes central de Guatemala (específicament en la fase Les Charcas enjorn d'eixa zona) i les primeres evidències en conexions en les terres baixes mayas (a on s'assentaran les grans ciutats d'esta cultura en el periodo clàssic).[49]

Fase Kal
[editar | editar còdic]

Durant la fase Kal (650 a. C. - 400 a. C.), encara que no s'observen modificacions en l'estructura E3-1-2a, s'escomencen a estendre les activitats domèstiques i ceremoniales a atres àrees de la localitat. En este moment es dona la decadència de la cultura olmeca en esta zona; i, encara que encara s'explotaven els recursos i rets comercials fomentats per estos, va a ser reemplaçada gradualment per la cultura maya suroriental, que tindria el seu centre en Kaminaljuyú i les èlits del qual parlarien una llengua mayense del grup cholano (al que pertany el chortí).[4][33][50][51][52]

Els grups ceràmics de les fases prèvies van desapareixent en la seua totalitat, i s'escomença a notar un canvi general en l'orientació ceràmica i una tendència culminant que es va alluntant dels vínculs en la costa pacífica i es va acostant a una articulació més estreta en les tradicions alfareras del altiplano maya guatemalteco (especialment en Kaminaljuyú, en la seua fase Les Charcas tardà); a pesar d'això, es manté una continuïtat interna dins de la tradició ceràmica local que continuaria posteriorment.[53][44]

En esta fase sorgirien tradicions ceràmiques que es mantindrien en les següents fases, com una verdadera tradició de engobe crema (en el grup Cuitapan), la tradició beige sense engobe (grup Cara Bruta; que seria la primera d'esta tradició en ser usada per a us residencial com comales, i per a us ceremonial com incensarios), i l'engobe taronja (grup Olocuilta); i es perfeccionaria la tècnica de l'elaboració en negatiu donant com resultat la ceràmica d'estil Usulután, que va iniciar en el grup Puxtla, cercanament relacionada en Cuitapan. Al mateix temps que continuarien, i inclús cobrarien més importància, tradicions com les ceràmica en engobe roig (en el grup Lolotique), en engobe gris vetejat a marró (grup Jinuapa), roig sobre Beige (grup Guaymango) i café sense engobe (grup Masahuat).[4][53]

Preclásico tardà

[editar | editar còdic]
Esferes ceràmiques del periodo preclásico tardà, en vert l'esfera Providència-Miraflores que està conectada en la cultura maya, en la que es trobava Chalchuapa, que té el seu centre en Kaminaljuyú, els punts café mostren llocs a on s'han trobat caps de jaguar estilisat.


En el preclásico tardà, Chalchuapa i demés llocs de l'occident salvadoreny es varen vore immersos dins de la cultura maya i units a una ret cultural en els llocs de les terres altes centrals de Guatemala (principalment Kaminaljuyú), en els que conformaven les esferes culturals Providència i Miraflores. Tenint en comú: les traces arquitectòniques; els tipos de ceràmica, com els grups Jicalapa i Izalco Usulután; figurillas, com les tipo Bolinas (catalogades per Sharer com el grup Álvarez tripuntuado del complex Tat); estils escultòrics, com a esteles planes i tallades, altars-trons i escultures de barrigones o gordinflones; pràctiques funeràries i adorns personals. A això, també se li sumaria, en el cas dels llocs de l'occident salvadoreny, els caps de jaguar estilisat.[4][33][54][55]

És a partir d'este periodo que ya s'escomençaria a vore societats més estratificadas, en governants que s'igualen a divinitats (com també ho farien els k'uhul ajaw, governants divins, de les ciutats mayas del clàssic); com s'observa en la presència de sepelis d'èlit en estructures religioses, aixina com en la creació de monuments com les ya mencionades esteles, altars-trons i els caps de jaguar. Per lo que Chalchuapa es convertiria en un estat, des del punt de vista antropològic, i una capital regional de l'actual occident salvadoreny.[47]

Fase Chul
[editar | editar còdic]

Durant la fase Chul (400 a. C. - 200 a. C.) es continuen estenent les activitats domèstiques i ceremoniales cap a atres àrees de Chalchuapa. Mentres que en El Trapiche no hi ha evidència de modificacions a l'estructura E3-1-2a; solament que, en algun punt a fins de la fase anterior o a inicis d'esta, a uns metros al sur de la piràmide, es varen construir els murs de lo que seria una chicoteta estructura i el alineamiento de pedres que delimitaven en eixe moment el recint sagrat, ademés d'excavar-se les formacions troncónicas i cavitats o depòsits cilíndrics a l'oest del alineamiento.[2][4][13]

Està fase representa un major desenroll de lo iniciat en la fase Kal (de la qual varen permanéixer els grups Guaymango i Cara Bruta), especialment en el refinament de la ceràmica Usulután (en el grup Jicalapa) i de engobe roig (en els grups Santa Tecla i Nohualco) i l'afegitó de verdaderes tradicions de engobe taronja i café-negre (en els grups Olocuilta i Pins respectivament).[2][4][56]

En esta fase es manifesta una major intensificació ceràmica en Kaminaljuyú i les terres altes mayas centrals; sent en moltes maneres un casi duplicat de la fase Providència d'eixa zona, en algunes variacions locals i el manteniment de la tradicions alfareras. Disminuint fortament les conexions en atres regions, havent pocs llaços en la costa pacífica.[57]

Fase Caynac
[editar | editar còdic]

En la fase Caynac (200 a. C. - 200 d. C), es va construir l'estructura E3-1-1a; i es va enterrar la chicotet estructura i alineamiento de pedra per a fer un nou sol o pis en el que es varen dispondre els monuments associats a ella. Aixina com es va crear una extensa plaça artificial (en la que es varen ubicar les estructures E3-2, 3, 4, 5 i 6). Paulatinament el centre ceremonial s'estendria, obrint noves estructures (com la E3-7 i 8) i es construiria la gran plataforma en la que estan ubicades les estructures de Casa Blanca.[33][4][13]

S'observa també importància de la guerra i el sacrifici per a este temps, en els 33 sepelis disposts en les diferents etapes de l'estructura E3-7; este tipo de sepelis múltiples són també comuns en llocs com Kaminaljuyú i Els Manglars (este últim en Alta Verapaz, Guatemala).[33]

En ceràmica, la fase Caynac és la fase més variada, diversa i numerosa en qualsevol periodo de Chalchuapa; en ella s'aplega a la culminació del desenroll de la ceràmica Usulután en el grup Izalco. Per les seues característiques, li la dividix en dos facetes: la faceta primerenca (200 a. C. - 1 d. C.) i la faceta tardana (1 d. C - 200 d. C.).[58]

La faceta primerenca mostra una continuïtat en la fase Chul, mantenint la majoria dels grups, al mateix temps que presenta un inventari més variat i numerós. Añadiendose 5 nous grups, aixina: continuaria el desenroll de la ceràmica Usulután en el grup Izalco, (que sorgiria a partir del grup Olocuilta, i per això pertany a la tradició de engobe taronja) i el grup Tepecoyo (que pertany a la tradició engobe crema igual que els grups Puxtla i Jicalapa); es mantindria la tradició sense engobe café, en el grup Mizata i els distintius incensarios del grup Topozoco (que aniria reemplaçant als del grup Cara Bruta); i iniciaria la tradició de taronja pesat en el grup Albocat. Per un atre costat, en esta fase apareixen per primera volta les vasijas en soports tetrápodos. Mostrant esta faceta una continuació dels llaços en Kaminaljuyú expressats en anterioritat en la fase Chul, en inclús més conexions en les terres altes.[59]

En la faceta tardana, desapareixen els grups Cara Bruta i Nohualco (provinents de la fase Chul), s'afigen 3 grups més: el grup Pajonal de la tradició engobe crema, que presenta un tipo denominat Cutuco roig sobre crema caracterisat per la seua engobe bicromo en verdaders motius més que simples zones engobadas; el grup Finquita de la tradició de engobe roig; i el grup Soyapango de la tradició engobe taronja. La característica més destacada de les vasijas d'esta fase és el desenroll dels soports tetrápodos mamiformes. Encara que varis d'estes traces es troben també en les terres baixes mayas, esta faceta sembla poc diferent a la primerenca sobre la seua associació en les terres altes.[58]

Periodo Clàssic

[editar | editar còdic]

En la fase Vec (200 d. C - 400 d. C) va ocórrer la decadència del lloc, la qual cosa va succeir provablement per la decadència i colapse dels demés llocs principals del preclásico (com Kaminaljuyú), i per lo tant el canvi en el víncul polític i econòmic de l'esfera cultural Providència-Miraflores a Copán; aixina com l'influència directa o indirecta de Teotihuacán. Provocant, tot això, el trasllat del centre polític i econòmic de la població al Tazumal.[6]


El lloc, segons pareix, continuaria en funcionament fins a l'erupció de l'actual Llac de Ilopango, que va succeir en algun punt entre els sigles IV, V, o VI Després d'això, es colocaria en la cendra depositada el monument 10 i un cànter del grup-varietat Guazapa engobe raspat; per lo que les activitats humanes com el pelegrinage ancestral continuarien en el lloc; aixina mateix, algunes estructures chicotetes com la E3-9 datarien d'este periodo.[6][19][20][21][34]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Chalchuapa, El Salvador. Llocs arqueològics.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Current Anthropology.Universitat de Chicago.Volum 15(No. 2)
    165 - 187.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Universitat Tecnològica del Salvador.
    129 - 135.
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 Revista Arqueologia Mexicana.(155)
    82 - 87.
  5. ↑ «Archive Digital del Diari Oficial de l'Imprenta Nacional del Salvador, maig-1976, Partix23.pdf». Archivat des d'el original, el 22 d'abril de 2021. Consultat el 15 d'octubre de 2023.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Museu Nacional d'Arqueologia i Etnologia, Guatemala.
  7. ↑ Sharer, 1968, p. 22.
  8. ↑ Arquitectura mesoamericana de terra.Institut d'investigacions antropològiques de l'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.Volum II
  9. ↑ Sharer, 1978, pp. 165-166.
  10. ↑ Sharer, 1978, pp. 156=157.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 American Antiquity.Cambridge University Press.Volum 49(No. 3)
    603 - 618.
  12. ↑ Sharer, 1978, p. 74.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Nobuyuki, 2025, p. 130.
  14. ↑ Sharer, 1968, pp. 135-136.
  15. ↑ Nobuyuki, 2025, p. 160.
  16. ↑ Sharer, 1968, pp. 136-137.
  17. ↑ Nobuyuki, 2025, pp. 160 i 164.
  18. ↑ Nobuyuki, 2025, pp. 159-160.
  19. ↑ 19,0 19,1 (2019).
  20. ↑ 20,0 20,1 Sharer, 1968, p. 138.
  21. ↑ 21,0 21,1 Sharer, 1978, p. 157.
  22. ↑ Kaplan, Jonathan H.; Chase, Arlen Frank; Chase, {{{nom3}}}; Parets Umaña, {{{nom4}}} (2018). Water, Cacao, and the Early Maya of Chocola', University Press of Florida. ISBN 978-0-8130-5220-5.
  23. ↑ Sharer, 1968, pp. 114-115.
  24. ↑ Sharer, 1978, p. 165.
  25. ↑ Sharer, 1968, p. 98.
  26. ↑ Nobuyuki, 2025, pp. 161-162.
  27. ↑ Sharer, 1968, p. 70.
  28. ↑ Sharer, 1968, pp. 73-74.
  29. ↑ 29,0 29,1 Sharer, 1968, p. 99.
  30. ↑ Sharer, 1968, pp. 138-139.
  31. ↑ Sharer, 1978, p. 156.
  32. ↑ 32,0 32,1 Sharer, 1968, pp. 75 - 75.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 33,5 33,6 33,7 Fowler, William (1995). Antigues civilizaciónes, Foment cultural del Banc Agrícola del Salvador.
  34. ↑ 34,0 34,1 Sharer, 1978, p. 83.
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 Sharer, 1978, p. 18.
  36. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  37. ↑ Nobuyuki, 2025, p. 156.
  38. ↑ Sharer, 1978, p. 61.
  39. ↑ (2008).Universitat Tecnològica del Salvador.
  40. ↑ Sharer, 1978b, p. 170.
  41. ↑ Sharer, 1978c, p. 124.
  42. ↑ Sharer, 1978c, p. 212-213.
  43. ↑ Sharer, 1978c, p. 117, 124, 208.
  44. ↑ 44,0 44,1 Latin American Antiquity.25(4)
    377–408.ISSN 1045-6635.
  45. ↑ Sharer, 1978c, p. 117, 124, 208-209.
  46. ↑ American Antiquity.47(4)
    810–822.ISSN 0002-7316.doi:10.2307/280286.
  47. ↑ 47,0 47,1 Journal of Field Archaeology.49(5)
    371–390.ISSN 0093-4690.doi:10.1080/00934690.2024.2362470.
  48. ↑ Sharer, 1978c, p. 208-209.
  49. ↑ Sharer, 1978c, p. 117, 124-125, 208-209.
  50. ↑ XXIII Simpòsium d'Investigacions Arqueològiques.Museu Nacional d'Arqueologia i Etnologia de Guatemala.
  51. ↑ XIII Simpòsium d'Investigacions Arqueològiques.Museu Nacional d'Arqueologia i Etnologia de Guatemala.
  52. ↑ Sharer, 1978c, p. 213.
  53. ↑ 53,0 53,1 Sharer, 1978c, p. 125.
  54. ↑ Ichon, Alain; Grignon, Rita (2000). El Chagüite, Jalapa: el periodo formatiu en l'orient de Guatemala (en és), Archaeopress. ISBN 978-1-84171-087-7.
  55. ↑ Sharer, 1978b, pp. 150-153.
  56. ↑ Sharer, 1978c, p. 117, 125-126.
  57. ↑ Sharer, 1978c, p. 126.
  58. ↑ 58,0 58,1 Sharer, 1978c, p. 117, 126-127.
  59. ↑ Sharer, 1978c, p. 117, 126.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Bell-Suazo Cobar, Gregorio. L'Arqueologia del Salvador (en espanyol), Museu Nacional David J. Guzmán.
  • Sharer, Robert J. (1968). Preclassic archaeological investigations at Chalchuapa, El Salvador: the El Trapiche mound group (en anglés), Universitat de Pennsilvània.
  • Sharer, Robert J. (1978). The Prehistory of Chalchuapa, El Salvador (en anglés), Universitat de Pennsilvània.
  • Sharer, Robert J. (1978b). The Prehistory of Chalchuapa, El Salvador (en anglés), Universitat de Pennsilvània.
  • Sharer, Robert J. (1978c). The Prehistory of Chalchuapa, El Salvador (en anglés), Universitat de Pennsilvània.
  • Revista de Museología Kóot.Any 15(n.º 18)ISSN 2078-0664.doi:10.5377/koot.v1i18.20695.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=El_Trapiche&oldid=1009181»