Elements del bloc d
Els elements del bloc d són aquells elements del Sistema Periòdic els electrons del qual de l'últim nivell es troben en orbitales d. Estos elements es troben situats en el centre de la taula periòdica, en els grups 3 a 12 i en els periodos 4 a 7. ya que existixen cinc orbitales d, el número màxim d'elements per periodo que pot haver en este bloc és de dèu. Els elements d'este bloc també reben el nom de metals de transició, puix les seues propietats físiques i químiques són una transició entre els metals fortament electropositivos dels grups 1 i 2 i els metals débilmente electropositivos dels grups 13 al 16. El grup 12 o grup del Zn té un comportament alguna cosa diferent al restant dels metals de transició, ya que tenen la configuració electrònica d completa (ns2(n-1)d10 , a on n representa el periodo), per lo que solen formar solament, en excepció del mercuri, composts en estats d'oxidació (II), per pèrdua dels dos electrons s.[1] Dels elements del bloc d, els que ocupen els periodos 4 a 6 són elements que es troben en la naturalea, formant diferents composts, mentres que tots els de el periodo 7 són artificials i de naturalea radiactiva, generalment en periodos de vida molt curts.
Característiques del bloc
[editar | editar còdic]En el diagrama es mostra la taula periòdica dividida en blocs en la posició que ocupa el bloc d. El bloc està format per quaranta elements, tots ells metàlics, dels quals solament trenta és possible trobar-los en la naturalea, be en forma nativa, (or, argent, mercuri i coure) o ben combinats en atres elements, formant diversos composts. Els dèu elements restants són elements artificials descoberts recentment, presentant-se com a isòtops radiactius de vida molt curta. Els elements d'este bloc contenen electrons en orbitales d en una configuració electrònica ns2(n-1)d(1-10) a on n indica el periodo en el que es troben.
Dels elements naturals, la majoria d'ells tenen elevats punts de fusió i d'ebullició i entalpies de vaporisació relativament grans. Els elements excepcionals en este aspecte són els de el grup 12: el cinc, el cadmi i el mercuri. Estos metals tenen punts de fusió relativament baixos, fins al punt de que el mercuri metàlic és líquit a temperatura ambiente i, ademés, són moderadament volàtils. Com els elements d'este grup tenen els orbitales d completament plens, el comportament diferent, fa pensar que són els electrons d els que intervenen en l'enllaç metàlic i els que contribuïxen a la cohesió del cristal metàlic.[2]
Per la relativament menuda diferència d'energia entre els electrons del orbital d, el número d'electrons que participen en l'enllaç químic pot variar. Els elements del bloc d tendixen a presentar dos o més estats d'oxidació, en diferències múltiples d'un. Els estats d'oxidació més comunes són (II) i (III). El cromo, el ferro, el molibdeno, el ruteni, el tungsteno i l'osmi poden tindre número formals tan baixos com (-IV); l'iridi té la singular distinció de ser capaç d'alcançar un estat d'oxidació de (IX), encara que solament en condicions poc convencionals. Un cas diferent són els elements del grup del zinc (grup 12), que en tindre tots lo orbitales d'ocupats per electrons, presenten característiques diferents sobre reactivitat. En este grup, llevat el mercuri que presenta els estats d'oxidació (I) i (II), els atres elements solament presenten un estat únic d'oxidació, l'estat (II). Açò és per és més fàcil perdre els electrons s que els d.
A continuació es mostren en la taula els elements pertanyents al bloc d, indicant el seu número atómico, nom i símbol i la seua posició en la Taula periòdica. Algunes fonts classifiquen els elements dels grups 11 i 12 en orbitales d complets per separat, com a elements del bloc ds.[3] En l'actualitat hi ha controvèrsia sobre els elements que deurien incloure's en el grup 3; si Sc, I, Lu i Lr o, com en la taules periòdiques anteriors, Sc, I, L'i Ac. Sobre esta qüestió la IUPAC ha iniciat un proyecte en la finalitat d'unificar criteris.[4]
| Period. | Grup 3 | Grup 4 | Grup 5 | Grup 6 | Grup 7 | Grup 8 | Grup 9 | Grup 10 | Grup 11 | Grup 12 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 4 | 21. Escandio; Sc | 22.Titani; Tu | 23. Vanadi; V | 24. Cromo; Cr | 25. Manganeso; Mn | 26. Ferro; Fe | 27. Cobalt; Co | 28. Níquel; Ni | 29. Coure; Cu | 30. Zinc; Zn |
| 5 | 39. Itri; I | 40. Zirconi; Zr | 41. Niobi; Nb | 42. Molibdeno: Mo | 43. Tecnecio; Tc | 44. Ruteni; Ru | 45. Rodio; Rh | 46. Paladi; Pd | 47. Argent; Ag | 48. Cadmi; Cd |
| 6 | 71. Luteci; Lu | 72. Hafni; Hf | 73. Tàntal; Ta | 74. Wolframio; W | 75. Reni; Re | 76. Osmi; Vos | 77. Iridi; Anar | 78. Platí, Pt | 79. Or; Au | 80. Mercurio, Hg |
| 7 | 103. Lawrencio; Lr | 104. Rutherfordio; Rf | 105. Dubnio; Db | 106. Seaborgio; Sg | 107. Bohrio; Bh | 108. Hasio;
Hs |
109. Meitnerio; Mt | 110. Darmstadtio; Ds | 111. Roentgenio; Rg | 112. Copernicio; Cn |
A nivell de periodo, existixen importants diferències entre els elements ubicats en el periodo 4 sobre els de els periodos 5 i 6. Els elements més llaugers del bloc, els pertanyents al periodo 4 presenten entre ells aspectes químics molt diferenciats, mentres que els elements més pesats, els corresponents als grups 5 i 6 tenen propietats més paregudes entre ells, sobretot els corresponents al mateix periodo. Ademés, dins del bloc, els primers cinc elements de cada periodo, els que presenten orbitales d buits ademés dels dos electrons s, formen composts l'estat de la qual d'oxidació màxim és el del grup al que pertanyen. Esta tendència canvia a partir del grup del Mn, quan ya tots els orbitales d contenen a lo manco un electró. Una volta que es reglota la configuració d5, existix una menor tendència a reaccionar amprant els electrons d. Aixina, el ferro solament presenta estats d'oxidació (II) i (III). Alguna cosa semblança ocorre en el cobalt, en el níquel i en el coure, mentres que el zinc, que ya té tots els orbitales d ocupats, solament pot reaccionar oxidándose per mig de pèrdua dels electrons s.[1]
Dins de cada grup, també existixen importants diferències entre el primer element i els que li seguixen en els dos periodos subsegüents. Les principals diferències estan relacionades en el tamany i l'estabilitat dels estats d'oxidació. Els elements més són més estables. Aixina, per eixemple, cromo (VI) és fortament oxidant, mentres els elements més pesats del seu grup, el molibdeno i el wolframio són estables en este estat d'oxidació.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Mackay, K.M.; Mackay, {{{nom2}}} (1974). «Cap. 12.1. Introducció als metals de transició», Introducció a la química inorgànica moderna, Barcelona: Reverté. ISBN 84-291-7329-3.
- ↑ MAHAN, Bruce M.; MYERS, Rollie J. (1990). «Cap. 16 Els metals de transició», QUlMlCA. Curs universitari, 4 edició, Wilmington, Delaware: Addison-Wesley Iberoamericana. ISBN 0-201-64419-3.
- ↑ Bioactive Materials.6(1)
- 191–207.doi:10.1016/j.bioactmat.2020.08.001.Consultat el 2025-10-20.
- ↑ Chemistry International.38(2)
- 22–23.ISSN 1365-2192.doi:10.1515/ci-2016-0213.Consultat el 2025-10-23.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Elementos del bloque d» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.