Emancipació dels esclaus afrodescendientes en les Américas
La emancipació dels esclaus afrodescendientes en les Américas va ser el procés històric per mig del qual les persones d'ascendència africana someses a esclavitut en el continent americà varen obtindre la seua llibertat llegal entre finals del sigle xviii i finals del sigle xix. Este procés, que va comprendre aproximadament un sigle —des de la Revolució haitiana de 1791 fins a l'abolició de l'esclavitut en Brasil en 1888—, va adoptar formes molt diverses segons el context polític, econòmic i social de cada territori: des de l'insurrecció armada dels propis esclavizados fins a la llegislació gradual promoguda per les metròpolis europees, passant per decrets vinculats a les guerres d'independència hispanoamericanes.[1][2]
Entre els sigles xvi i xix, aproximadament 12,5 millons d'africans varen ser traslladats per la força a les Américas a través de la tracta atlàntica d'esclaus. La gran majoria dels seus descendents varen nàixer ya en territori americà i constituïen, per al moment de les emancipació, poblacions criollas profundament arraïlades en les societats colonials.[2] L'emancipació no va ser un acte únic ni uniforme, sino un conjunt de processos diferenciats en els que varen intervindre les rebelions dels propis esclavizados, els moviments abolicionistes metropolitans, les pressions diplomàtiques internacionals —especialment les del Regne Unit— i les dinàmiques pròpies de les guerres d'independència americanes.[3]
- Per a l'emancipació dels pobles indígenes somesos a treball forçat en l'Amèrica colonial, vegen-se Lleis de Burgos i Lleis Noves.
Terminologia: emancipació, abolicionismo i independència
[editar | editar còdic]Tres conceptes estretament relacionats pero distints intervenen en l'història del fi de l'esclavitut en les Américas: la emancipació, el abolicionismo i la independència política. La confusió entre estos térmens és freqüent, pero cada u designa un fenomen diferent.
La emancipació es referix al procés concret pel qual una persona esclavizada adquiria la seua llibertat llegal. Este procés podia ocórrer de múltiples maneres: per mig de decret governamental, a través de lleis de llibertat de panches que declaraven lliures als fills de mares esclavizadas, per mig de la manumisión concedida pel propietari, per mig de la coartación o autocompra de la llibertat per part del propi esclavizado, com recompensa pel servici militar, o inclús per la fuga exitosa i l'establiment en comunitats de cimarrones.[2] L'emancipació podia ser immediata o gradual, individual o colectiva, i les seues condicions varen variar enormement d'un territori a un atre.
El abolicionismo va ser el moviment polític, intelectual i moral que va propugnar el fi de l'esclavitut com a institució llegal. Va sorgir en força en la segona mitat del sigle xviii, impulsat per les idees de l'Ilustració, els moviments religiosos evangèlics —en particular els cuáqueros— i les corrents filosòfiques que defenien els drets naturals del ser humà.[4] El abolicionismo va ser una causa, pero l'emancipació va ser el resultat: no tota campanya abolicionista va conduir a una emancipació immediata, i no tota emancipació va ser producte del abolicionismo organisat.
La independència política —la separació de les colónies americanes respecte de les seues metròpolis europees— a sovint va coincidir en processos d'emancipació, pero no els va garantisar. Haití va fusionar abdós processos en proclamar simultàneament l'independència i l'abolició de l'esclavitut en 1804. En canvi, els Estats Units varen alcançar la seua independència en 1776 mentres mantenien i expandien l'esclavitut durant casi un sigle més. Brasil es va independisar de Portugal en 1822 i va anar l'últim país americà en abolir l'esclavitut, en 1888. En l'Amèrica espanyola, les guerres d'independència varen facilitar l'emancipació de molts esclavizados que varen combatre en els eixèrcits patriotes, pero l'abolició definitiva es va produir de forma gradual a lo llarc de vàries décades.[1]
Context: l'esclavitut africana en les Américas
[editar | editar còdic]
L'esclavitut de persones d'orige africà en les Américas es va estendre durant més de tres sigles, des dels primers assentaments colonials del sigle xvi fins a les últimes abolició del sigle xix. Segons estimacions del proyecte Trans-Atlantic Slave Trade Database, aproximadament 12,5 millons d'africans varen ser embarcats cap a les Américas, dels quals al voltant de 10,7 millons varen sobreviure a la travessia de l'Atlàntic.[2]
La distribució d'esta població esclavizada va ser desigual. l'Imperi portugués, principalment a través de Brasil, va rebre prop del 46 % del total. El Carib britànic i francés va absorbir una proporció elevada en relació en la seua reduïda extensió territorial. l'Amèrica espanyola continental va rebre un volum absolut significatiu, encara que la seua dependència relativa de la mà d'obra africana va ser menor en regions a on va predominar el treball indígena, com Mèxic i Perú. Els territoris que conformarien els Estats Units varen rebre menys del 5 % del total d'africans transportats, encara que la seua població esclavizada va créixer notablement per creiximent natural.[2]
Per al sigle xix, la gran majoria de les persones esclavizadas en les Américas eren criollas —naixcudes en el continent americà—, no africanes. Esta realitat demogràfica va tindre conseqüències importants per als processos d'emancipació: els esclavizados es consideraven part de les societats en les que havien naixcut i reclamaven la llibertat dins del marc d'eixes societats, no com una tornada a Àfrica.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Andrews, George Reid (2004). Afro-Latin America, 1800–2000 (en anglés), Nova York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-515233-3.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Klein, Herbert S.; Vinson III, Ben (2007). African Slavery in Latin America and the Caribbean, 2.ª edició (en anglés), Nova York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-518942-1.
- ↑ Drescher, Seymour (1999). From Slavery to Freedom: Comparative Studies in the Rise and Fall of Atlantic Slavery (en anglés), Nova York: New York University Press. ISBN 978-0-8147-1906-0.
- ↑ Davis, David Brion (1999). The Problem of Slavery in the Age of Revolution, 1770–1823, nova ed. edició (en anglés), Nova York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-512671-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Emancipación de los esclavos afrodescendientes en las Américas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.