Revolució haitiana

Revolució haitiana

Plantilla:Campanya Revolució Haitiana La Revolució haitiana va ser un moviment revolucionari sorgit en les colónies franceses entre 1791 i 1803 que va resultar en la abolició de la esclavitut en Saint-Domingue en 1793 i la proclamació del Primer Imperi d'Haití en 1804.

El procés va ser precedit per la guerra d'independència d'Estats Units i va precedir als moviments independentistes d'Hispanoamèrica. La primera etapa va iniciar en l'esclat dels grans #alçament d'esclaus negres en el nort de la colónia en 1791. La segona està marcada per l'intent d'ocupació dels britànics entre 1793 i 1798, els qui varen ser vençuts i varen deure retirar-se. La tercera pel domini del caudillo negre Toussaint Louverture, qui va véncer als seus rivals del sur en 1800 i va ocupar el Sant Dumenge espanyol en 1801, unificant L'Espanyola. Entre 1802 i 1803 es va donar l'última etapa, quan el Primer Cònsul Napoleón Bonaparte va intentar recuperar el domini de l'illa, enviant al seu cunyat Charles Victoire Emmanuel Leclerc a càrrec d'una expedició que va fracassar.

Com a conseqüència de la pèrdua de Saint-Domingue, Bonaparte va decidir vendre Luisiana als Estats Units. Per la seua banda, el naixent Haití va passar de ser una colónia regida per un sistema de castes, a on l'explotació de les mans esclaves la va convertir en la possessió francesa més rica del seu temps, a ser l'únic lloc a on va ocórrer una rebelió servil exitosa i una de les revolucions més radicals. No obstant, a lo llarc del seu desenroll històric, Haití ha enfrontat profundes crisis polítiques, econòmiques i socials, #lo que ho ha dut a convertir-se en el país més pobre d'Amèrica Llatina.

Antecedents

Sistema de plantacions

Vore també: Revolució del café de Saint-Domingue

La riquea de la canya de sucre gràcies a l'esclavitut dels francesos en les Antilles va produir una major competència entre les potències europees per la possessió de les illes. En 1605 i 1606 els espanyols abandonen la mitat occidental de L'Espanyola, permetent que vint anys més vesprada començara la colonisació francesa en la Tortuga. La concentració en el costat occidental es va deure als constants atacs de pirates en el noroest. Els gals estaven dirigits per François Levasseur, qui va ser mort pels seus hòmens, desijosos de no quedar baix el control parisenc, caldria esperar fins a l'expedició de Bertrand d'Ogeron per a que els forajidos se someteren. Durant els anys 1660 els seus assentaments s'expandixen per la costa occidental mentres els anglesos en 1655 conquisten Jamaica; el poder espanyol en el mar Carib es reduïx a Cuba, Puerto Rico i Sant Dumenge, tots territoris poc poblats i desenrollats. La colónia de boucaniers, «bucaneros», va començar en una economia de subsistència basada en la producció de café i añil a mans dels engagés, sirvientes blancs que seguien als seus patrons a l'illa o presos que feyen treballs forçats. Estos engagés quedaven lliures als tres anys de servici i varen conviure cotidianamente en els primers negres duts pels économe, especialistes en la tracta d'esclaus. No obstant, en eixes primeres etapes la principal raó de l'existència de la colónia eren els flibustier, «filibusteros», que atacaven el comerç espanyol: el seu botí va finançar les primeres facendes. El 1680 el ministre Jean-Baptiste Colbert va elevar els #aranzel al tabac, principal producte de l'illa. La majoria dels propietaris varen quebrar i varen vendre les seues terres, uns pocs les varen comprar i varen escomençar a produir sucre, añil, cotó i café.

Tot el XVIII va existir un pròsper comerç transoceànic en tot el Carib que ni les guerres, ni la pirateria, ni els desastres naturals varen poder detindre. Despuix del primer terç de la centuria es va expandir un sistema de rec desenrollat en França, permetent que les plantacions en Jamaica i Saint-Domingue passaren de la menuda producció local (rara volta superior als cinquanta esclaus, com en Brasil, Martinique o Barbados) a grans facendes en centenars de treballadors. En conseqüència, tant la riquea dels amos com la població d'esclaus va aumentar.

Cimarronaje

Naturalment, alguns esclaus varen fugir a les selves i montanyes i es varen tornar marron, «cimarrones». Prop d'un quint eren dònes, podien viure #solo, en menuts grups i fins a en grans poblats. Alguns fugien per a evitar un castic i tornaven quan se'ls prometia el perdó, uns atres ho feyen conscientment per a ser lliures. Usualment es duyen poca roba i menjar per a anar llaugers, duent-se armes blanques i si podien una mula, cavall o canoa. Desconeixien cóm els aniria pero tractaven de buscar als pobles d'esclaus en zones montanyoses i selváticas aïllades. La majoria fugien al costat espanyol, en les montanyes meridionals de Bahoruco, zona a on s'havien establit els taínos que varen fugir de les encomanas espanyoles, específicament Plymouth i Maniel. Organisats en menudes bandes atacaven pobles i facendes, motivant expedicions de castic i recaptura, les que es varen mostrar inútils i en 1785 les autoritats varen decretar una amnistia als cimarrones i varen reconéixer la seua independència. Per eixa época el cimarronaje va descendir en número. Este fenomen té els seus #símil en lo succeït en les montanyes Blue de Jamaica, en la Guayana Neerlandesa, els palenques de Nova Granada, América Central, Nova Espanya i Cuba, els cumbe de Veneçola i els quilombos de Brasil.

El seu primer líder de pes va ser François Mackandal, naixcut cap a 1728 en Àfrica Occidental, va ser capturat, importat i venut al plantador Lenormand de Mezy als dotze anys. En 1752 es va fugar i gràcies a la seua condició de houngan, «sacerdot vudú», es va tornar un gran cabecilla. Va ser capturat i cremat en la foguera en Li Cap el 20 de giner de 1758. Els hougan dirigien les cerimònies de sacrificis d'animals per a obtindre sanc assistits per les seues hounsi, sirvientes. Encara que per llei tots els esclaus devien ser batejats, la nula formació duya a un fort sincretisme religiós. Encara que les lleis també manaven als amos a donar cristiana sepultura als africans, la mala vigilància o complacencia dels amos permetia als negres realisar cerimònies animista. El vudú era una forma de resistència, en rets per tota la colónia i en centenars de sacerdots.

Atres formes de resistir a l'esclavitut (i perjudicar als seus amos) eren el suïcidi i l'infanticidi, pero solament reforçaven la visió negativa que els blancs tenia dels negres, sers destinats a l'autodestrucció si carien d'amos.

Saint-Domingue en 1789

Tractats sobre la Divisió Fronteriça de L'ESPANYOLA
Tractat de Rijswijk de 1697 ◆ Tractat d'Aranjuez de 1777 ◆ 🕇 Tractat de Basilea de 1795 🕇 Derogat (Tractat de Paris, 1814) ◆ Constitució de Càdis de 1812 Titule II § Capítul I § Artícul 10 ◆ Tractat de París de 1814 Capítul 8 - Part In Fine ◆ Ordenança de Carlos X de 1825

A finals de sigle dos terços dels ingressos gals estaven vinculats d'alguna directa o indirectament a lo que produïa Saint-Domingue. La colónia era la més rica i pròspera de França, produint el 60% del café i el 40% del sucre que importaven França i Anglaterra. El viager anglés Marcus Rainsford menciona que en la colónia havien 793 plantacions de sucre, 3117 de café, 789 de cotó, 3100 de índigo, 54 de cacao i 623 assentaments menors per a la producció de cereals, ñame i atres aliments vegetals.

La seua població estava classificada en castes: en el cim estaven els blancs, «blancs» europeus i criollos; més avall els gens de couleur, «gents de color» (també cridats affranchis o «libertos», blanchet o «muletón», i faux blanc, «falsos blancs»), és dir, els noirs, «negres», i mulâtres, «mulatos», manumisos; en últim lloc estaven els esclaves, «esclaus». Els primers es dividien en grands blancs o blancs-blancs, «grans blancs» o «blancs-blancs», nobles terratinents i rics burguesos, i els petits blancs, «menuts blancs», propietaris mijans i menuts i treballadors. Els segons eren artesans, capataços o empleats domèstics dels grans blancs. La majoria dels burócratas, rics burguesos i menuts blancs vivien en les ciutats costeres, mentres que els administradors de plantacions en el camp. No obstant, les diferències socials no eren tan importants com les racials, els blancs actuaven en bloc per a enfrontar als lliures de color. Els libertos gojaven de lleis que els permetien vestir algunes penyores, habitar certs llocs o accedir a càrrecs públics que estaven prohibits als esclaus, ademés, competien en els menuts blancs per les possibilitats d'ascens social. Moltes de les milícies es constituïen de lliures de color entre 15 i 55 anys desijosos de treball estable i respecte en la societat. Eren els blanc-soldat o négre-blanc. També es varen constituir en 1707 els maréchaussée, cossos militars de libertos en l'única missió de perseguir als cimarrones. A finals del sigle de les Llums la majoria dels amos de les grans plantacions no vivien en l'illa, encara que viajaven constantment a inspeccionar-les, en el seu lloc les dirigien els procureur, que assumien tots els seus poders i deures a canvi d'un alt salari i estaven disposts a tot per mantindre alta la producció. Solament els criollos vivien en el camp de Saint-Domingue. Cada volta més francesos viajaven a la colónia per a conseguir alguna bona ocupació, fer fortuna i tornar a França. Estos grans blancs sumaven 20000 persones i eren amos de tres quartos de les plantacions i esclaus. Els menuts blancs eren uns 10000. Prop d'un quarto de les propietats estaven concentrades en mans de libertos, alguns especialment rics, pero en desventaja pel sistema de castes.

La població servil decuplicaba als blancs i constituïen la mitat del milló d'esclaus antillanos. Dos terços eren africans importats, cridats boços i considerats menys sumisos i que sofrien les pijors condicions de vida. Solament un terç havien naixcut en l'illa i mai havien experimentat la llibertat. Açò es devia a que la taxa de mortalitat excedia a la de natalitat entre els esclaus, declinant la seua població entre un 2 i 5% anual per la durea del treball, mala alimentació, poc abric, nula atenció mèdica i excés de població masculina (la falta de dònes cap a descendir la natalitat). L'esperança de vida en promig no passava els quinze anys per als naixcuts ahí i era menor per als nouvinguts. La majoria dels negres eren hòmens entre 17 i 35 anys. Només l'importació constant podia permetre a les facendes produir. Els esclaus s'organisaven en ateliers, grups de treball. Primer eixien les dònes i hòmens més forts a realisar els treballs més durs a ple sol: tallar arbres, extraure roques, plantar cafetales, tallar les canyes de sucre i construir dics i canals. Les tandes duraven vint hores, de nit anaven directament a dormir en les cases a negres. Estos esclaus tenien el benefici d'una major ració de menjar i tafia. Operaven baix la permanent supervisió d'un empleat o capataç, generalment blanc, el maitre sucrier, algunes voltes era un negre (inclús esclau) pero açò duya a friccions en el commandeur, cap del grup d'esclaus encarregat de respectar els ritmes de treball (molts d'ells varen ser els dirigents de la rebelió). Els negres parlaven kreyòl.

Un símbol de riquea en eixa societat era la possessió de gran número d'esclaus domèstics. Estos continuían els negres a talent, encarregats de l'interior de la gran case, la vivenda de l'amo, fabricar #artesania i cuidar animals. Les dònes feyen els mateixos treballs que els hòmens, llevat que l'embaràs alvançat ho impedira.

Saint-Domingue es dividia en tres províncies o departaments: Nort, Oest i Sur. La primera contava en el ric port de Li Cap o Cap-Français, malnomenat el París del Carib, a on vivia una important població lliberta entre la que estaven varis líders revolucionaris. La seua població era de 6000 blancs, 9000 affranchis i 170000 esclaves. Era una fèrtil planicie a on es concentraven la majoria de les plantacions i estava separada del restant de la colónia pels monts Massif. També congregava a la majoria dels grans blancs, sempre desijosos de major autonomia. La segona província, l'Oest, va escomençar a prosperar despuix del trasllat de la capital a Port-au-Prince en 1751, ciutat que contava en una rica vida cultural i econòmica, ademés de fomentar-se allí molts vicis a ulls de l'época (teatres, salons i bordells), com en Li Cap. Ahí residix el governador general i el gros de les tropes reals. Tenia uns 50000 habitants en 1791, tres quartos d'ells esclaus. La tercera província estava ressagada econòmicament, contava en una menor població i la seua geografia la mantenia apartada del restant de la colónia, encara que també li permetia als numerosos libertos que la poblaven establir un lucratiu contrabando en Jamaica. Al no haver moltes facendes la terra estava vacant per als libertos i els seus somis de menudes propietats. La seua capital era Els Cayes o Aux Cayes.

En els anys posteriors a 1762, despuix de varis tumults d'esclaus, s'estimava que en Saint-Domingue vivien 380000, dels que 350000 eren affranchis i esclaus.

Població de Saint-Domingue: segons diversos autors.
Autor	#Colon blancs	Mulatos i lliures de color	Esclaus negres	Total
Edwards	30831	24000	480000	534831
Dufau	50358	40000	519642	610000
Moreau	40000	28000	452000	520000
Houdaille	28000	32000	406000	466000
Martínez	30000	30000	480000	540000
Richardson	30000	28000	452000	510000
Geggus	35000	32000	510000 a 520000	577000 a 587000
Fiehrer	40000 a 45000	32000	450000	522000 a 527000
Louis	30000 a 40000	25000 a 50000	465000 a 510000	520000 a 600000

El govern colonial ho dirigia un governador general ajudat per un intendent, abdós nomenats personalment pel monarca i enfrontats freqüentment en els terratinents desijosos de major autonomia. El primer s'encarregava de mantindre la defensa externa i l'orde intern i comandar les forces militars, encara que podia intervindre en assunts civils, tals com la distribució de la terra, la tracta d'esclaus i la contractació de funcionaris o presidir els Consells Superiors, principals tribunals de justícia. El segon s'encarregava de la gestió pública, la facenda i la justícia. Els hacendados també odiaven als mercaders per les lleis de monopoli comercial que els permetien vendre els seus productes només a ells. No obstant, eixe monopoli no havia impedit l'enriquiment per als terratinents, comerciants i les arques estatals. L'administració colonial era detestada per la majoria dels blancs i libertos, açò propiciaria aliances entre sí contra ella, usant-se mútuament per a conseguir els seus objectius de casta.

Població de Saint-Domingue: estimació per a cada una de les seues províncies en 1789.
Província	Blancs	Affranchis	Esclaus	Total
Nort	16000	9000	170000	195000
Oest	14000	12500	168000	194500
Sur	10000	6500	117000	133500
Total	40000	28000	455000	523000

Segons les lleis de l'época, els esclaus no podien casar-se sense permís de l'amo, portar armes, tindre propietats, participar d'un juí, etc. Si ferien o mataven al seu amo el seu castic era una mort llenta i dolorosa com la mutilació de membres i la foguera, pero si el propietari acabava en ells devia pagar una multa. Per a ofenses menors s'utilisava la tralla, cadenes, caraces de ferro o collars d'aforque. Les poques llimitacions al poder dels amos es devien a que es buscava millorar la producció i assegurar la reproducció dels esclaus, que estaven jurídicament cosificados, #lo que es vea com unes injustes interferències pels blancs i les solien ignorar.

Impacte de la revolució francesa

Artícul principal → Revolució francesa.

Els Estats Generals, cos consultiu de la monarquia format pels estaments del regne, es varen constituir en Assamblea Nacional que va iniciar un radical canvi polític, jurídic i social. El 26 d'agost de 1789 es va publicar la Declaració dels drets de l'home, que proclamava a tots els hòmens lliures i iguals, entrant en conflicte en la situació de Saint-Domingue, obligant a decidir si este principi s'estenia a tota la població de la colónia.

Els grans blancs varen vore l'oportunitat de despullar els funcionaris reals del control de l'illa, abolir les regulacions comercials per a acréixer la seua riquea i independisar-se, pero quan els esclaus es varen enterar varen prendre partit pels contrarrevolucionarios i britànics, temerosos que si hi havia independència quedarien completament en mans dels seus amos i la seua vida seria encara més dura. No obstant, durant els primers dos anys el conflicte es va centrar entre faccions de blancs independentistes, blancs lleals a la metròpolis i libertos; els esclaus negres varen quedar al marge.

Els lliures de color reclamaven en París l'igualtat de drets des d'abans de la revolució. Liderats per Julien Raimond i Jacques-Vincent Ogé es varen dirigir davant l'Assamblea Nacional i despuix a la Convenció Nacional, conseguint l'igualació llegal per a tots els hòmens lliures. Ogé va tornar a la colónia en octubre de 1790 i va considerar que açò contemplava el dret a votar pero el governador general, el general de brigada i vescomte Philippe François Rouxel de Blanchelande, es va negar a permetre als libertos votar. El dia 23 Ogé es va alçar en ajuda de Jean-Baptiste Chavannes i va formar una milícia de mulatos prop de li Cap. Les autoritats colonials varen reaccionar, i els alçats varen fugir al territori espanyol pero els ibèrics es varen negar a donar-los refugi i els varen entregar el 20 de novembre. Ogé va ser eixecutat brutalment el 6 de febrer i Chavannes el 23.

Un menut tumult va esclatar el 24 de giner de 1791 en Port-Salut, prop dels Cayes. Els 200 rebels són ràpidament vençuts, pero al mateix temps s'organisa una guerrilla de mulatos al mando d'André Rigaud. El 3 de març es produïx una menuda gresca dels soldats negres en Port-au-Prince, animats pels 1000 radicals francesos duts com els reforços demanats pel governador general; el moviment és sofocat sense problemes nou dies despuix i els amotinats deportats. El 15 de maig l'Assamblea Nacional va decidir donar l'igualtat política als libertos, quan les notícies varen aplegar a l'illa el 8 de juliol els blancs varen escomençar a tramar la seua reacció.

Revolució

Primera fase: 1791- 1793

Jurament de Bois Caïman

Artícul principal → Bois Caïman.

Despuix de vàries semanes d'organisar-se en secret, durant la nit del 14 i 15 d'agost de 1791, es realisa una cerimònia vudú en Bois Caïman liderada per un esclau d'orige jamaicà i houngan Dutty Boukman. La reunió es porta a terme per lo manco front a doscents participants, tots ells siervo de la plantació de Lenormand de Mézy, quan va aplegar una tormenta tropical (els llampadas i els tros es varen prendre en eixe moment com una senyal de presagies auspiciosos) i assistit per la mambo, alta #sacerdot vudú, Cécile Fatiman, ell fa el següent jurament:

El Bon Senyor que va crear la Terra, que nos dona la llum des de lo alt, que soporta el oceà i fa al tro rugir. ¡Escoltar be, tots vostés! Este Deu, amagat en les núvols, nos observa. Ell veu tot lo que el home blanc fa. El deu de l'home blanc ho crida a cometre crímenés; el nostre Deu només demana obres bones de nosatres. ¡Pero este Deu que és bo ordena venjança! Ell dirigirà nostres màs; Ell nos ajudarà. Tiren l'image del deu dels blancs que té sigau de nostres llàgrimas i escolten a la veu de la llibertat que parla en el cor de tots nosatres.

El 16 d'agost, alguns esclaus es varen alvançar en Limbé i pronte tot l'estat de Chabaud estava en tumult, no obstant, la majoria dels conjurats es apegó al pla. En la nit del 22 d'agost Jeannot Bullet, Jean-François Papillon, Georges Biassou i atres caps varen encapçalar la destrucció de les plantacions Clément, Noé, Molines i Flaville i varen arrasar l'estat de Tremes. Al sendemà, Bouckman i 2000 esclaus varen eixir de Acul cap a Limbé matant a tot blanc i negre lleal que varen trobar i cremant facendes i ingenis azucareros. Port-Margot és saquejada en el matí del 24 i a la següent jornada una milícia colonial conseguix véncer als rebels en Plaisance. Bouckman es retira i atrinchera en Champagne Ravine, pero els blancs eren molt pocs i estaven molt dispersos en el nort davant un tumult que ya s'havia estés, aixina que el governador Blanchelande ordena a les milícies i #colon reunir-se en Li Cap. Bouckman es mou per Limbé, Petite Anse, Limonade i Acul, reunint 15000 rebels. El 30 i 31 d'agost intenten assaltar Li Cap, pero són vençuts i deuen acontentar-se en arrasar la campiña propenca.

Mentrestant, el 2 de setembre, esclaten els primers enfrontaments en els monts Charbonnière, a on es va reunir una partida de mulatos al mando de André Rigaud, Louis-Jacques Beauvais, Pierre Pinchinat i Jean-Pierre Lambert. S'havia enviat des de Port-au-Prince una columna de milicians i uns pocs canons per a véncer-los, pero finalment varen ser derrotats en Croix dones Bouquets. Davant tal situació, el 7 de setembre, el líder dels realistes locals, Hamus de Jumécourt, oferix una aliança en els mulatos contra els representants revolucionaris i republicans en Port-au-Prince. No obstant, l'11 de setembre, els representants varen fer una contraoferta als mulatos, els qui varen acceptar. Gràcies a açò, el 22 d'octubre següent, 1500 mulatos al mando de Bauvais i Pichinat varen entrar en Port-au-Prince per a unir-se a la guarnició.

El 29 de setembre, l'navío de llínea HMS Centurion visita Port-au-Prince per a entregar armes als gals. Els britànics, temerosos de l'expansió de la revolució pel Carib, varen recolzar als monàrquics francesos contra els esclaus rebels com contra els republicans. Per la seua banda, els espanyols es dediquen a recolzar als esclaus per a debilitar als gals.

Els blancs varen mantindre el control de solament uns pocs campaments fortificados aïllats. Els esclaus varen buscar venjar-se dels seus amos per mig de «saqueigs, violacionés a dònes blanques, torturas, mutilacionés i mort». Els llarcs anys d'opressió per part dels hacendados de plantacions havien deixat a molts negres en un trement odi cap a tots els blancs, i el tumult va estar marcat des d'un principi per una violència extrema. Els amos blancs i els seus amants mulatas varen ser arrastrats dels seus llits per a ser assessinats, i els caps dels chiquets francesos varen ser colocades en picas que després varen ser dutes al front de les columnes rebels com a estandarts.

El 13 de setembre, la por du a que el governador realiste i l'assamblea de Guadalupe dissolguen el govern municipal mulato electe en Basse Terre. No obstant, el 20 de novembre el mateix govern és reelecto.

En octubre, els blancs varen desarmar a tots els libertos en Jérémie i els varen obligar a abordar barcos que estaven en quarantena per pigota, provocant la mort de molts d'ells. El 28 d'octubre, en Port-au-Prince, en el pretext d'entregar-los millors armes, les tropes negres reben l'orde d'abordar el mercant Emmanuel, que salpa cinc dies despuix a la costa dels Mosquits. Finalment, les tropes franceses varen capturar a Boukman i ho varen decapitar el 15 d'octubre o el 7 de novembre. Varen exhibir el seu cap en Fond Bleu, prop de l'Acul, per a provar als rebels que el seu cabecilla no era immortal com es dia.

El 21 de novembre, la situació en la Port-au-Prince esclata quan les tropes blanques ataquen a mulatos i lliures de color i els expulsen, pero en les afores formen noves guerrilles. El 29 de novembre apleguen els comissionats civils Frédéric Ignace de Mirbeck i Philippe-Rose Roume et d'Edmond de Saint-Léger a negociar en els insurrectos. L'11 de decembre, els mariners de l'navío de llínea Borée es varen amotinar i casi arresten al contraalmirante, comte Nicolas-René-Henri Grimoüard.

El 15 de giner de 1792, Papillon prenia Ouanaminthe i en la nit del 22 a 23 Biassou incursionaba en Li Cap per a furtar les municions. La cimarrona Romaine Rivière la Prophétesse, en 1300 seguidors, ocupa els territoris entre Jacmel i Léogâne entre novembre de 1791 i març de 1792. Era descendent dels kongos i basava el seu poder en una mística religiosa que mesclava tradicions catòliques marianas, africanes i telepatia.

El 4 de març, l'Assamblea Nacional va ordenar reconéixer l'igualtat política als libertos, pero en el comandant de les tropes franceses, el ric marqués Jean-Baptiste de Caradeux de la Caye, malnomenat li Cruel, «el Cruel», va condicionar esta igualtat a que els mulatos devien recolzar en la guerra. Aixina, en un eixèrcit de libertos monàrquics llança una ofensiva en la planicie de Cul de Sac, no obstant, el 22 de març és vençut per 10000 a 15000 rebels al mando d'un jove houngan cridat Hyacinthe. Esta derrota desencadene nous tumults en Mirebalais, Arcahaye, Petite Rivière, Verettes i Saint Marc.

Durant una visita a li Platons, regió montanyosa en el suroest de la colónia, Blanchelande va intentar negociar en els caps rebels Armand i Maréchal (o Martial), que manaven una banda de 2000 mulatos. No obstant, el 29 de juliol els insurgents varen destruir la facenda Bérault i poc despuix incursionan en Torbeck sumant centenars de voluntaris. En resposta, el governador organisa tres columnes que alvancen sobre Li Platons, pero els rebels les embosquen per separat. Blanchelande deu retirar-se quatre dies despuix als Cayes despuix de perdre 200 hòmens i 2 canons. El 10 d'agost pren un barco a li Cap.

Arribada de Sonthonax

El 29 d'abril de 1792 l'Assamblea Nacional va nomenar com a nous comissionats civils per a la colónia a Léger-Félicité Sonthonax, Étienne Polverel i Jean Antoine Ailhaud, els qui varen aplegar a li Cap el 18 de setembre en 6000 soldats. De colp i repent varen buscar calmar la situació i impondre l'autoritat revolucionària deportant a Blanchelande, qui serà guillotinat en París poc despuix per monàrquic, i després varen negociar el respal dels libertos i varen desterrar a tots els blancs que es negaven a reconéixer l'igualtat política de tots els hòmens lliures (molts sospitosos de realistes). No obstant, es varen negar a cedir a les demandes dels esclaus i la guerra va continuar en el nort. El 21 de setembre es proclama la Primera República Francesa.

El 9 de giner de 1793, el coronel republicà Olivier Harty, comandant en cap de la província sur, en un eixèrcit de 2000 hòmens del batalló Aube i milicians libertos entrenats per Jean Kina varen atacar Li Platons. Ahí havien 3000 guerrillers manats per Armand i Maréchal que es varen retirar a Macaya, pero centenars de dònes, chiquets, ferits i vells que vivien en el seu campament varen quedar arrere i varen ser massacrats el dia 13. Poc despuix Harty, naixcut irlandés, va ser enviat de regrés a França i somés a juí.

El 21 de giner, el rei Luis XVI de França és guillotinat i s'inicia una guerra oficialment contra britànics i espanyols. Durant eixe estiu milícies hispanes es varen sumar a les forces de Papillon i Biassou en les campanyes del nort de Saint-Domingue. Al mateix temps, Hyancinthe anima als cimarrones de Bahoruco a sumar-se a la rebelió i atacar Fond Parisien, i a Jean Pineau a rebelar-se en Cul-de-Sac, mentres els republicans estan ocupats en acabar en els realistes blancs. El 4 d'abril, Sonthonax i Polverel salpen des de li Cap en mija dotzena de barcos i van a Port-au-Prince contra el marqués Auguste Borel, qui estava organisant als criollos monàrquics en rebuig de les reformes radicals dels republicans i havia expulsat als 2000 soldats mulatos de la ciutat. El port va ser bloquejat i el 12 d'abril les seues defenses varen ser bombardejades. Borel, sabent que la majoria de les seues 3000 places eren negres poc fiables, va fugir a Jamaica. Al sendemà es va negociar la rendició de la capital i els comissionats varen entrar victoriosos el 14. Durant les següents semanes més de 1000 de monàrquics o sospitosos de ser-ho són arrestats i deportats, el restant va fugir i els soldats mulatos varen ser reorganisats en les légion de l'égalité, «legions de l'igualtat». Entre tant, en el Sant Dumenge espanyol es va publicar la declaració de guerra contra els francesos i comencen les preparacions per a una campanya en el nort de l'illa.

El 20 de juny, la situació de Sonthonax i Polverel es va fer crítica perque els presoners polítics de li Cap se subleven i conseguixen que 2000 mariners se'ls unixquen en la captura de l'atarassana. Al sendemà, abdós comissionats varen fugir a la plantació Bréda, a les afores de la ciutat, mentres que en els carrers de li Cap es desnuguen combats en mils d'esclaus involucrats. Desesperats, els comissionats varen decretar que s'otorgaria la llibertat, la ciutadania francesa i plens drets polítics a tot esclau que s'una als republicans. Per açò, 10000 esclaus al mando del cimarrón Jean-Louis Pierrot es reunixen en les montanyes propenques en respal espanyol. El 22 de juny, 3000 rebels varen entrar en Li Cap i la varen incendiar. Cinc dies despuix, els comissionats varen retornar i es varen trobar que la majoria dels negres desconfiaven de les seues promeses, pero molts dels seus caps escomençaven a pensar en abandonar als espanyols perque no es mostraven interessats en abolir l'esclavitut, no obstant, no volien unir-se als republicans perque els no combatents seguirien sent esclaus.

Per a solucionar eixa situació, el 20 d'agost Sonthonax va decretar la completa abolició de l'esclavitut en la província del Nort, guanyant-se el respal dels negres quan el gros dels espanyols i rebels entrabar en Li Cap. El 21 de setembre es va proclamar lo mateix en l'Oest, guanyant-se el rebuig de blancs i mulatos. Dos dies despuix Port-au-Prince és rebatejat com Port-Républiquen. Fins a llavors 10000 a 20000 blancs havien mort i molts dels supervivents havien fugit, duent a que eixa casta casi desapareguera de la colónia.

Segona fase: 1793-1798

Invasió britànica

Artícul principal → Primera Coalició.

El 9 de setembre de 1793, va salpar de Kingston una floteta formada per l'navío de llínea Europa (buc insígnia de 64 canons a les órdens del capità George Gregoy), el sloop francés capturat Goéland de 14 peces (comandant Thomas Wolley) i la goleta Flying Fish (tinent coronel John Whitelocke). El 19 de setembre, varen aplegar a Jérémie en l'intenció de recolzar als monàrquics blancs liderats per Paul-Louis Dubuc. Whitelocke va desembarcar en 700 soldats i va prendre el port sense resistència. Dos dies despuix, Ford i Whitelocke varen eixir per a Cap du Môle, a on varen aplegar al sendemà i varen conseguir convéncer a la guarnició local, formada principalment per mercenaris irlandesos, de sumar-se a les seues forces. El 4 d'octubre es varen dirigir a Cap Tiburon, en l'extrem suroest de la península homònima, pero al no trobar els reforços que els realistes varen prometre es varen retirar.

El 2 de giner de 1794, despuix de rebre 800 reforços procedents de Jamaica, Ford va despachar al capità Bartholomew Samuel Rowley en la fragata Penelope (32 canons) a Port-Républiquen per a propondre la rendició de la ciutat, no obstant, davant la resposta negativa inicia el seu bloqueig. El 3 de febrer, britànics i francesos monàrquics capturen fàcilment Cap Tiburon i el dia 19 capturen fort Acul, deixant tot l'extrem occidental de la península de Taburó baix el seu poder. Entre tant, el 28 de giner, el comodoro Gabriel de Aristizábal i Espinoza va liderar un esquadró naval en la captura del menut port de Bayahá, capturant-se 1031 presoners, 40 canons i tota l'atarassana. El 3 de febrer, el governador espanyol de Sant Dumenge, Joaquín García i Moreno, aplega al lloc per a establir la seua base d'operacions contra Port-Républiquen i Li Cap.

El 4 de febrer, la Convenció Nacional oficialment va abolir l'esclavitut en totes les possessions franceses d'ultramar. Per això, en març el cap negre Alou es va unir a Sonthonax per a defendre Port-Républiquen, pero és assessinat pel seu rival affranchi, Louis-Jacques Beauvais; en eixos mesos Hyacinthe també va ser assessinat per mulatos. El 15 de març, soldats republicans d'orige lliberte es varen amotinar i varen arrestar a Sonthonax perque l'abolició va posar fi a les seues ventages llegals sobre els negres, provocant dos dies de disturbis en que molts civils blancs varen ser assessinats.

El 19 de maig, el brigadier britànic John Whyte va aplegar en tres regiments i va assumir el mando de les forces britàniques per a planificar l'assalt de Port-Républiquen, que comença el dia 31. Per mar, els navío de llínea Europa, Irresistible (74 canons a les órdens del capità John Henry), Belliqueux (capità James Brine i 64 canons) i Sceptre (capità James Richard Dacres), 3 fragates, 3 sloop, 12 barcos de transport i 1465 soldats d'assalt. Per terra, una columna de 1000 realistes blancs al mando del coronel, baró Jean-Charles Montalembert, va eixir de Léogâne i 1200 libertos a les órdens del hacendado Jean-Baptiste Lapointe (per a eixa época molts terratinents posseïen verdaders eixèrcits privats) de Arcahaie. Els defensors eren a penes 1200 mulatos. No obstant, l'assalt va ser retardado per un #aiguada. El 3 juny, les fragates Hermione (capità John Hills) i Iphigenia (Patrick Sinclair) varen bombardejar les bateries franceses en Bernadou, distraent als defensors mentres Whyte s'aproximava per terra. Al sendemà, la capital colonial va caure en mans britàniques i Sonthonax i Polverel varen fugir a Jacmel, pero varen ser capturats poc despuix; el 13 de juny, Whitelocke els va dur a Londres per a anunciar la victòria (a finals d'any varen ser lliberats). Posteriorment els monàrquics varen capturar Saint-Joseph i Léogâne i es varen venjar despiadadamente dels republicans fins que els britànics els varen detindre.

El 25 de juny, el brigadier Toussaint Louverture, lliberte negre que s'havia unit als espanyols en esclatar el tumult, els va abandonar en 4000 soldats per a unir-se al general de divisió Étienne Maynaud Bizefranc de Laveaux en la seua lluita contra britànics, espanyols, monàrquics i mulatos; este últim havia segut nomenat governador general el 14 d'octubre de l'any anterior. Ràpidament es va fer en el control del nort de la colónia, aprofitant que els britànics i hispans eren diezmados per malalties i els seus aliats locals estaven més preocupats de mantindre els seus dominis. En la Nadal els anglesos varen deixar de Cap Tiburon per a refugiar-se en Cap Dona'm-Marie per una força francesa vinguda dels Cayes.

En acabar 1794, els anglesos controlaven Jérémie, Cap Tiburon, Port-Républiquen, Saint-Marc i Cap du Môle, els republicans Els Cayes, Macaya, Petit-Goâve, Léogâne, Jacmel i Port-de-Paix i les illes de Tortuga i Gonâve, i els esclaus rebels les zones montanyoses del centre i nort del país, les àrees fronterices en el Sant Dumenge espanyol i les ciutats de li Cap i Gonaïves No obstant, l'ocupació britànica estava condenada: en dos mesos varen perdre a 40 oficials i 600 soldats, quedant reduïts a 828 hòmens, la majoria infectats per malalties tropicals, i els habitants de Saint-Domingue es negaven a allistar-se en les seues files.

En març de 1795, Rigaud i Beauvais varen reclamar el control de Léogâne, pero els britànics es varen negar i en resposta, els mulatos varen sitiar per mesos el fort Bizoton, prop de Port-Républiquen, i els negres de Cul de Sac varen tallar els suministraments a la capital provincial. El 22 de juliol, es va firmar el Tractat de Basilea entre França i Espanya, posant fi a la guerra dels Pirineus. Sant Dumenge va ser entregat als francesos a canvi de la devolució dels territoris peninsulars ocupats pels gals. En octubre, la notícia es va divulgar en Sant Dumenge i va haver una emigració massiva. Més de 5000 famílies varen ser traslladades a Cuba per l'almirant Gabriel de Aristizábal i Espinosa.

Retirada britànica

Laveaux era vist en sospita pels mulatos per simpatizar en els negres recent manumisos. El 20 de març de 1796, es varen amotinar en Li Cap i el governador general va ser arrestat, pero immediatament Louverture va reaccionar i va marchar des de Gonaïves en 10000 negres. El 31 de març, Louverture és nomenat tinent general per lliberar a Laveaux; encara que oficialment era el segon al mando, en la pràctica era el verdader amo de Saint-Domingue. El 21 de març, els britànics varen eixir Port-Républiquen cap a Léogâne en els navío de llínea Leviathan (74 canons, capità John Thomas Duckworth), Swiftsure (74 canons, capità Robert Parker) i Africa (64 canons, capità Roddam Home), les fragates Ceres (32 canons, capità James Newman) i Iphigenia (32 canons, capità Francis Farrington Gardner) i els sloop Cormorant (18 canons, capità Joseph Bingham), Lark (16 canons, capità William Ogilvy) i Sirène (assut francés, 16 canons, capità Daniel Guerin). Per terra marchaven 2000 anglesos i 1200 realistes al mando del major general Gordon Forbes. Els republicans s'havien atrincherat be i varen poder rebujar l'atac, danyant greument als navío Leviathan i Africa.

En el sur de Saint-Domingue va esclatar un conflicte obert entre negres i mulatos en l'estiu. L'11 de maig, ahí varen desembarcar tres nous comissionats civils, un d'ells era Sonthonax, qui va assumir el mando i va anar obertament favorable als negres, ordenant als mulatos atacar als anglesos. Per això, Rigaud va atacar Cap Tiburon en 1200 mulatos organisats en quatre columnes, #lo que fon un desastre. En Els Cayes oficials mulatos varen qüestionar als caps republicans, sent arrestats i Rigaud va respondre marchant sobre la ciutat en 3000 a 4000 mulatos, derrotant als negres que li varen fer front i massacrant als pocs blancs que quedaven. En juny, els espanyols es varen retirar de Saint-Domingue, pero els gals no varen intentar prendre possessió de la mitat occidental de l'illa.

El 24 d'agost de 1797, el general de brigada Louverture va obligar a Laveaux i Sonthonax a reembarcarse per a França perque este últim va ser descobert conspirant en els mulatos contra Louverture. En febrer de 1798, els negres de Louverture i 2000 mulatos de Pétion varen sitiar i varen massacrar a 300 realistes negres en fort La Coupe, obligant als britànics a atrincherar-se en Port-Républiquen. A mitan de març, diezmados per les #pesta tropicals i les guerrilles, els anglesos escomencen a negociar en Louverture. El 29 de març, va desembarcar en la colónia el nou governador general, el comte Gabriel-Marie-Théodore-Joseph Hedouville, i el comissionat civil Raimond, pero immediatament varen ser desplaçats de les negociacions per Louverture. Quan varen intentar conspirar en Rigaud i desmovilizar a les milícies de negres, el caudillo va movilisar als negres del nort per a obligar-los a tornar a França el 23 d'octubre.

El 23 d'abril, brigadier Thomas Maitland acorda la retirada. El 8 de maig, abandonen Port-Républiquen, Saint-Marc i Els Cayes en rumbo a Jamaica. Casi tots els blancs i mulatos que quedaven es varen concentrar en Môle-Saint-Nicolas baixe la protecció de la Royal Navy per a una eventual evacuació, la que es produïx el 31 d'agost. El 13 de juny, Louverture va firmar un tractat secret en Estats Units i Regne Unit per a que es mantingueren al marge dels assunts interns de Saint-Domingue. A canvi, el caudillo es va comprometre a no exportar la seua revolució a les atres illes caribenyes, una por que va ser una de les principals causes de l'ocupació britànica.

Tercera fase: 1798-1801

Començ de la guerra del Sur

Artícul principal → Guerra del Sur.

El 14 de maig de 1798, els negres de Louverture varen ocupar Léogâne, obligant a Pétion a evacuar-la. El caudillo negre era l'amo del nort de Saint-Domingue i l'única amenaça real a la seua poder eren els mulatos de Rigaud en el sur. En 1799 Louverture va decidir movilisar-se per a acabar en el seu rival, desnugant un conflicte conegut com la guerra del Sur.

El 21 de febrer de 1799, Rigaud va enviar emissaris a a la catedral de Port-Républiquen per a anunciar la seua intenció de prendre Jacmel i Léogâne baix el seu control. La guerra va esclatar entre el 15 i 16 de juny, quan Petit-Goâve va ser assaltada pels eixèrcits meridionals i la majoria dels negres residents varen acabar massacrats. Els mulatos ràpidament varen conquistar Jacmel i Grand Goâve, pero la capital va ser defesa tenazmente per la guarnició lleal a Louverture. Ademés, la regió nort contava en un fort sentiment negre i rebia el respal anglo-nortamericà.

A finals d'octubre de 1799, despuix de consolidar el seu poder en el nort, Louverture va escomençar a preparar-se per a atacar a Rigaud. A inicis d'octubre el general de brigada Henri Christophe va dirigir una divisió de tropes negres contra Jacmel, mentres que una atra al mando del també general de divisió Jean-Jacques Dessalines va atacar Grand Goâve i Petit Goâve.

El polític britànic Bryan Edwards va escriure que uns 100000 negres vivien en territoris dominats pels rebels i 40000 estaven en armes. Ya en la seua época es varen considerar eixos càlculs com exagerats, puix el mateix Edwards reconeix que va haver un gran número de morts i els informes mencionen guerrilles d'alguns mills al mando de cada cap. També va escriure que les tropes franceses blanques sumaven 14000 a 15000 i els de color lliures i mulatos atres 25000, no obstant, dita estimació és considerada exagerada per més de la mitat dels blancs ya havien abandonat la colónia i que els reforços de França varen ser diezmados per les malalties. Ademés, el reclutament de mulatos i lliures de color no va escomençar en massa fins a despuix que els comissionats els varen concedir la llibertat.

Un informe de l'any anterior del govern francés dia «Saint-Domingue conta en un eixèrcit compost per 48000 indígenes i 3000 hòmens de companyies europees». El viager francés Michael Descourtilz va visitar Saint-Domingue en 1798 i va estimar que les forces alçades es componien de «quaranta mil negroes». La Philadelphia Gazette del 22 i 24 de juny va publicar que Louverture i Rigaud contaven en 50000 hòmens cada u. L'historiador nortamericà Junius Rodríguez va afirmar que Rigaud contava en 15000 milicians, pero Louverture tenia el triple. Mentres que la francesa Sabine Manigat creïa que Louverture va enviar 20000 efectius en la seua expedició contra el caudillo mulato, qui disponia d'a penes 4000 combatents enrolados en el seu Légion de l'égalité du Sud, «Legió de l'igualtat del Sur».

A principis de novembre, Henri Christophe va dirigir un ala de l'eixèrcit negre contra Jacmel a on es varen atrincherar els mulatos, i l'atra ala va ser comandada pel negre Jean-Jacques Dessalines que es va dirigir a recuperar les ciutats de Grand Goâve i Petit Goâve. En octubre de 1799 el general Henri Christophe sitia als mulatos de Rigaud en Jacmel, mentres Louverture alvança sobre la província meridional. Els mulatos haitianos s'atrincheren i varen resistir en la guarnició de Jacmel al mando d'Alexandre Pétion.

Intervenció nortamericana

Louverture actuava independentment de París i aprofitant la cuasi-guerra entre França i Estats Units, va contactar en el president John Adams per a negociar el restabliment del comerç entre Saint-Domingue i Estats Units, suspés des de 1791. Posteriorment, en començar la seua guerra contra Rigaud, Louverture li va demanar ajuda a la marina nortamericana. Com el caudillo mulato era considerat una amenaça als interessos comercials nortamericans, es va enviar a la fragata General Greene.

L'ajuda d'Estats Units va eixercitar un paper important en l'ofensiva negra, puix la fragata comandada pel capità Christopher Perry, va destruir les barcaces merodeadoras i exploratòries de Rigaud, va transportar als negres de Toussaint des del nort fins a al front sur del país i va bombardejar les posicions mulatas en Jacmel, ajudant als negres que la sitiaven. Finalment, l'11 de març de 1800, despuix de varis dies sense aliments, els mulatos varen evacuar.

En juliol, Dessalines va entrar triunfante en Els Cayes despuix de cometre numeroses matances. Acabat el conflicte es va eixecutar a centenars de mulatos i molts uns atres varen deure fugir a França. Unes dèu mil vides varen poder perdre-se durant esta guerra civil. Dessalines va quedar com a governador en la província meridional.

Invasió de Sant Dumenge

En el seu poder assegurat en la mitat occidental de l'Espanyola, Louverture va decidir reclamar la part oriental enviant un eixèrcit de 10000 negres al mando del seu nebot i fill adoptiu, el general de brigada Hyacinthe Moïse, aplega davant les muralles de Sant Dumenge el 25 de giner de 1801. El governador espanyol, Joaquín García i Moreno a penes tenia 650 hòmens i la mitat es va canviar de bando en quant varen aplegar els haitianos.

Al sendemà, els criollos i refugiats francesos en la ciutat i en el fort Sant Gerónimo es rendixen i queda com a governador de l'Est, «l'Est», el germà menor del caudillo, el general de brigada de quaranta anys Paul Louverture. Amo de tota l'illa, en octubre Toussaint Louverture descobrix una conspiració per a derrocar-ho en Li Cap, encapçalada pel seu propi nebot, qui és arrestat i eixecutat el 9 de novembre.

Quarta fase: 1801-1804

Expedició francesa

Artícul principal → Expedició militar francesa a Haití.

El primer cònsul Napoleón Bonaparte desijava reimponer el domini francés sobre la colónia, disputar el Carib als anglesos i reconstruir l'imperi colonial. L'1 d'octubre de 1801, una volta conseguida la pau en els britànics, navalmente molt superiors, va decidir enviar l'expedició. El 14 de decembre, la força va salpar de Brest càrrec estava el seu cunyat, el general de brigada Charles-Victoire-Emmanuel Leclerc. L'esquadra estava al mando de l'almirant Louis Thomas Villaret de Joyeuse i la formaven 35 navío de llínea i 21 fragates. El 14 de febrer de 1802, des de Tolón varen salpar reforços manats pel contraalmirante Honoré Joseph Antoine Ganteaume i el 17 de febrer des de Càdis a càrrec del contraalmirante Charles Linois. Des de Santiago de Cuba se'ls va unir l'almirant Federico Gravina en barcos espanyols.

Els francesos estimaven les forces de Louverture en 16000 places: 5000 en el nort, 4000 en l'oest, 4000 en el sur i 3000 en l'est, encara que realment eren 25000 regulars i 30000 milicians. Durant la revolució, més de 100000 esclaus varen prendre les armes. Sifra ya mencionada per l'Assamblea Nacional de França el 13 de setembre de 1791. El pla francés era simple: 1000 soldats ocuparien Sant Dumenge (Kerverseau), 3000 Port Príncip (Boudet), 2000 Fort Delfí (Rochambeau) i 4000 La Veta (Hardy).

El 29 de giner de 1802, Leclerc va aplegar a la baïa de Samaná seguit de prop pel contingent de l'almirant Louis-René Levassor de Latouche Tréville. El 3 de febrer, Villaret de Joyeuse i Gravina apleguen a li Cap i assalten la ciutat dos dies més vesprada. El 5 de febrer el general de divisió Jean Boudet va desembarcar en Port-Repúblique des de barcos comandados per Leclerc i La Touche-Tréville. El 6 de febrer, el general de brigada Donatien-Marie-Joseph de Vimeur va atacar forta Dauphin. Tres dies despuix el general Boudet prenia Léogâne. L'11 de febrer Boudet envia a 2000 soldats cap a Croix dones Bouquet, entrant en ella sense trobar resistència. Dos dies despuix el mateix general desembarca en Saint Marc en 2400 hòmens, pero els seus tres navío de llínea i la fragata Aigle són danyats per les bateries en terra. Posteriorment envia al coronel François Nivard Charles Joseph d'Hénin, a capturar Mirebalais i Trianon, missió que complix en dos semanes, deixant el sur baix complet control francés. A càrrec del costat oriental estava el general de brigada Antoine-Nicolas Kerverseau, qui vencia als rebels en Bayaguana el 16 de febrer i quatre dies despuix entrava en Sant Dumenge, convertint-se en governador de l'Est.

En eixos moments, els 10000 negres de Louverture i Christophe es varen dispersar pel nort en menudes partides mentres una guerrilla de 1500 rebels operava a les órdens de Dessalines en Crête-à-Pierrot. El 26 d'abril Christophe es rendix en 1200 seguidors i el 6 de maig Louverture demana la pau, no obstant, els francesos escomencen a ser diezmados per les malalties tropicals. El 7 de juny, Louverture va ser capturat pel general de divisió Jean-Baptiste Brunet despuix de prometre-li una treua per a negociar la pau. El líder negre va ser enviat en el Héros a l'exili. A finals del més següent varen aplegar notícies que en Guadeloupe s'havia restablit l'esclavitut, els negres havien perdut la ciutadania francesa i es restablia l'importació d'africans. Açò va atemorisar a la població i la va posar contra els francesos. En menys d'un més el respal popular va fer recuperar als rebels gran part del territori, mentres Leclerc intentava atemorisar als negres en massacres o eixecutar-los per mig de crucifixiones i despedazamientos en gossos. En octubre, Christophe es va reintegrar als rebels i Pétion va tornar de l'exili. El 2 de novembre, la bossada negra va matar a Leclerc en La Tortuga. Ho va succeir Rochambeau com a governador general i comandant en cap. Per a llavors els francesos estaven atrincherats en les ciutats baixe el seu control.

Derrota francesa

El 16 de giner de 1803, els rebels varen prendre Anse-à-Veau i poc despuix, una partida de 2000 negres varen assaltar Cap Tiburon. Al més següent, les milícies mulatas de Port Salut es varen sublevar contra els seus comandants francesos. Poc despuix, el general de brigada Nicolas Geffrard (pare del futur president haitiano Fabre Geffrard) i el coronel Laurent Férou varen sitiar Els Cayes. El 5 de març varen desembarcar 1200 soldats francesos i polacs a les órdens del general de divisió Jean Sarrazin. De colp i repent, varen ser enviats a lliberar Els Cayes del seu sege, pero abans varen tractar de prendre Cap Tiburon, varen sofrir 300 baixes i la bossada negra en Els Cayes.

En començar juny, els britànics varen començar a bloquejar els ports de Saint-Domingue, complicant encara més la situació dels francesos. Per a agost varen deure evacuar Jérémie i el 3 de setembre la guarnició de Saint-Marc, al mando del general de brigada François Nivard Charles Joseph d'Hénin, va preferir rendir-se al capità James Walker del Vanguard i ser evacuat a Môle-Saint-Nicolas, evitant morir a mans de Dessalines. Cinc dies més vesprada, en Forta Dauphin, despuix de soportar el bombardeig de l'navío anglés Thesus, la guarnició que manava el general Dumont es va rendir al capità John Bligh i va negociar ser evacuada a li Cap.

Dessalines va iniciar la seua ofensiva i va prendre les posicions franceses una per una fins a arrinconar als francesos en Li Cap. El 18 de novembre el general de brigada François Capois assaltava en 15000 soldats el fort de Vertières, i va deixar la ciutat indefensa. Front a la segura aniquilació, el vescomte va decidir capitular en els 5000 supervivents. La Royal Navy els va evacuar a Jamaica.

Haití independent

Vore també: Declaració d'Independència d'Haití

Finalment, el Any Nou de 1804 es va proclamar l'independència d'Haití (o Ayiti) en Dessalines com a governador vitalici. L'independència d'Haití va tindre com a conseqüència la venda de Louisiana per part de França als Estats Units i va anar la bestreta a les guerres d'independència hispanoamericanes. Va ser coneguda com la primera república negra i el primer país en abolir el sistema d'esclavitut.

Els primers anys

Entre les seues primeres mides destaca la massacre dels criollos blancs que quedaven en Haití. Entre 3000 i 5000 persones varen perdre la vida i pràcticament a penes varen quedar blancs en el país. No obstant, les potències d'eixa época no varen reconéixer immediatament l'independència d'Haití i no varen perdonar la revolució dels esclaus; se li varen impondre bloquejos econòmics i no es va ajudar al desenroll de l'Estat (per eixemple, els EE. UU. solament va reconéixer l'independència d'Haití en 1862). El 8 d'octubre Dessalines es autocoronó emperador en el nom de Jacobo I.

Els dos problemes principals de Dessalines involucren l'economia i la seguritat nacional. Quan Haití es va independisar, el país estava en bancarrota i en la seua major part destruït com a resultat de la guerra. Per a recaptar fondos nacionals, va crear un sistema laboral que implicava la tornada de treballadors no calificats a les plantacions. Varen rebre una quarta part dels ingressos que provenien de l'exportació dels seus productes. Va poder generar una miqueta de riquea a través d'acorts comercials clandestins en les colónies circumdants governades per nacions que tenien embargaments en Haití. Este sistema va ser odiat, ya que els treballadors no volien retornar a les plantacions, #lo que va contribuir a l'animositat entre Dessalines i la seua gent. No obstant, Dessalines va poder obtindre alguns ingressos nacionals i va començar a reconstruir el país.

Dessalines va abordar el tema de la seguritat nacional creant un elaborat sistema de fortalees en tot el país. Els forts es varen construir en el cim de les altes montanyes per a que anaren de difícil accés, i es podien enviar mensages als forts veïns sobre un atac imminent. Dessalines va fer que la majoria de les principals ciutats i centres comercials es varen traslladar a l'interior del país, i va deixar pobles costers que podrien incendiar-se per a desanimar als francesos si anaren a invadir. Entre 15 000 i 30 000 hòmens es varen allistar en el seu eixèrcit. En 1805, Dessalines i Christophe varen intentar organisar una campanya militar que eliminaria les influències franceses en la part oriental de l'illa. La campanya va ser un fracàs i va resultar en la destrucció de múltiples ciutats dominicanes, Moca, Santiago, Monte Argent, Sant Pedro de Macorís i Cotuílo que finalment va generar desconfiança entre Sant Dumenge i Haití.

A pesar d'obtindre l'independència del seu país, Dessalines encara estava molt preocupat per la tracta d'esclaus que ocorria al seu entorn. En la seua constitució, va dictaminar que qualsevol esclau i oprimit que aterrisara en Haití rebria la ciutadania de colp i repent, i va començar un programa que involucra l'emigració afrodescendiente a Haití. En 1806, un revolucionari veneçolà, Francisco de Miranda, va aterrisar en Haití per a obtindre asil. En la ciutat de Jacmel, va crear lo que es convertiria en la bandera de la Gran Colòmbia, utilisant proporcionalment les bandes blava i roja en honor a Haití. Dessalines es va assegurar de que ho enviaren de tornada en armes i municions per a lluitar contra els espanyols, solament demanant la lliberació dels esclaus a canvi.

La guerra civil

L'animositat dels treballadors i les èlits mulatas va culminar en una conspiració que resultaria en l'assessinat de Dessalines. A pesar de que Christophe va ser el favorit per a ser el successor de Dessalines, el general mulato Pétion va ser nomenat president de la nació. Frustrat, Christophe es va anar al nort i proclamada el Estat d'Haití i es va fer elegir el seu president el 17 de febrer de 1807. En resposta, Pétion es va proclamar president de la República d'Haití el 9 de març de 1807, iniciant-se una guerra que va durar fins a 1810. La capital nortenya va ser Milot, encara que despuix va passar a Cap-Haïtien (Li Cap). El 28 de març de 1811 Christophe va establir el Regne d'Haití en sí mateixa com el rei Enrique I. Hi havia grans diferències entre Pétion i el govern de Christophe. La regió sur, governada per Pétion, tenia lleis laborals més relaixades i lleis lliberals de distribució de terres. Pétion va ser molt laissez-faire en les polítiques públiques, #lo que li va valdre el títul de papa bon coeur, o en espanyol, «pare de bon cor». Pel contrari, Christophe es va centrar en el desenroll nacional. Va modelar un sistema laboral molt semblat a Dessalines, que va generar molts ingressos per al seu regne a través del comerç en les colónies britàniques i els Estats Units. Va fer molta inversió en obres públiques i educació. Va poder reconstruir i revitalisar gran part de la regió nort. Va terminar un proyecte iniciat per Dessalines, la Ciutadella de Laferrière, que es va convertir en la fortalea més gran de l'hemisferi occidental i ara es considera un lloc del patrimoni de la UNESCO. Christophe també va viure molt generosament i va construir dotzenes de cases de camp i palaus en les planures del nort, sent el més famós el Palau de Sans Souci. Va ser conegut com el «rei constructor» d'Haití. El nort era relativament més ric que el sur. Desafortunadament, açò es va conseguir per mig de la modelació del temut sistema laboral de Dessalines, que finalment va conduir a la seua impopularitat i desaparició. El seu regne va durar fins a un tumult palatí el 8 d'octubre de 1820, a on va acabar llevant-se la vida. El seu fill, Jacques-Victor Henri d'Haití, va ser assessinat dèu dies més vesprada. En decembre de 1810 Rigaud va tornar a Haití i es autoproclamó president del departament Sur, enfrontant-se a Pétion, pero va morir el 18 de setembre següent en Els Cayes i el territori va ser reconquistado fàcilment.

Pétion va donar el seu respal a Simón Bolívar, finançant la expedició dels Cayos. En 1816 es proclama president vitalici i tanca el Senat, pero dos anys despuix mor i és succeït pel seu protegit: Jean-Pierre Boyer. Est recupera el control del nort haitiano despuix de morir Christophe en 1820 i unifica tota l'illa despuix de la Independència efímera, despuix d'acorts en el governador del Estat Independent d'Haití Espanyol que va durar fins a 1844, quan els dominicans varen declarar l'independència. Açò va marcar el final de l'era posterior a l'independència.

Impacte en el món atlàntic

Haití representava una enorme amenaça per al sistema colonial en el Nou Món. Decenes de #alçament varen sorgir com a resultat de l'independència d'Haití. Açò va incloure als Estats Units, Cuba, Jamaica, Sant Dumenge, les Antilles franceses i Brasil. En 1811, un refugiat haitiano va liderar un alçament de 200 esclaus en la ciutat nortamericana de Nova Orleans, cremant múltiples plantacions. Les revolucions de Nat Turner i John Brown es varen inspirar en els acontenyiments que es varen desenrollar en Haití. Molts estats varen adoptar lleis més estrictes i restrictives sobre les seues poblacions d'esclaus, #lo que va crear més pressió entre els criollos blancs i negres. La revolució haitiana també va destruir els plans de Napoleón d'invadir Amèrica del nort i reclamar els Estats Units com a part de nova França. La revolució va esglayar als propietaris d'esclaus en tot lo món, provocant embargaments intermitents d'Haití durant tot el XIX. El president nortamericà, Thomas Jefferson, propietari d'esclaus, es va assegurar de que Estats Units bloquejara les imponents influències d'Haití, afirmant que volia que la nació fracassara.

Si ben Haití va sofrir importants revessos econòmics durant els primers anys de l'era posrevolucionaria, els ideals de llibertat i anticolonialismo mai varen deixar de ser part de la consciència haitiana. Es va oferir la ciutadania a qualsevol esclau o persona oprimida que aplegarà a les costes d'Haití según lo dispuesto per la constitució de Dessalines. Va oferir asil i armes als esclaus en Martinica i Guadalupe per a que pogueren iniciar les seues pròpies rebelions. Els quatre governants anteriors d'Haití, Dessalines, Christophe, Petion i Boyer tenien programes que involucren als afroamericanos per a que es varen assentar allí i asseguren la seua llibertat. Els barcos d'esclaus que varen ser capturats i duts a les costes d'Haití varen resultar en la lliberació i integració de tots els captius a bordo en la societat haitiana. En una ocasió, el president Alexandre Pétion va protegir als esclaus jamaicans de la re-esclavitut en acabant de que varen escapar de la seua plantació i varen desembarcar en la ciutat meridional de Jérémie. En múltiples ocasions, els líders d'Haití varen oferir asil als revolucionaris lliberals a nivell mundial. Un dels eixemples més notables d'açò va ser la participació d'Haití en la Gran Colòmbia, a on Dessalines i Petion varen oferir ajuda, municions i asil a Francisco de Miranda i Simón Bolívar, que va aterrisar en Els Cayos, inclús varen aplegar a acreditar a Haití per la lliberació del seu país. Els nacionalistes mexicans Javier Mina i José Joaquín d'Herrera varen prendre asil en Els Cayos i varen ser rebuts per Pétion durant la Guerra d'Independència de Mèxic. Els grecs varen rebre més vesprada el respal del president Boyer durant el seu lluita contra els otomans. Les contribucions d'Haití al moviment anticolonial varen ser indispensables.

Molts uns atres revolucionaris lliberals es varen inspirar en l'independència d'Haití, inclosos José de Sant Martín, José Martí de Cuba i Ramón Emeterio Betances. Molts activistes afroamericanos varen utilisar Haití com a inspiració per al seu defensa dels drets civils, com Malcolm X i Frederick Douglas.

Bibliografia

• Accilien, Cécile (2006). Revolutionary Freedoms: A History of Survival, Strength and Imagination in Haiti (en anglés), Coconut Creek: Educa Vision. Ilustrat per Ulrick Jean-Pierre. ISBN 9781584322931.
• Andrews, George Reis (2007). Afro-Llatinoamèrica: 1800-2000, Fráncfort del Meno: Iberoamericana-Vervuert. ISBN 9783954872695.
• Blakburn, Robin (2001). «The Force of Example», David P. Geggus (ed.). The Impact of the Haitian Revolution in the Atlantic World (en anglés), Columbia: University of South Carolina Press, pp. 15-22.
• (2008) Warfare and armed conflicts: a statistical encyclopedia of casualty and other figures, 1494-2007, 3.ª edició (en anglés), Jefferson: McFarland. ISBN 978-0-7864-3319-3.

• Edwards (1797). An historical survey of the French colony in the island of St. Dumenge: comprehending a short account of its ancient government, political state, population, productions, and exports; a narrative of the calamities which have desolated the country ever since the year 1789, with some reflections on their causes and provable consequences; and a detail of the military transactions of the British army in that island to the end of 1794 (en anglés), Londres: John Stockdale, Piccadilly.
• Carpentier, Allunte (2006). The Kingdom of This World, Nova York: Farrar, Straus and Giroux. Traducció espanyol-anglés per Harriet de Onís. ISBN 9780374530112. Vore secció en Macandal.
• Censer, Jack Richard (2001). Liberty, Equality, and Fraternity: exploring the French Revolution (en anglés), University Park: Pennsylvania State University Press.
• De Charmilly (1797). Lettre à Brian Edwards en réfutation de sò ouvrage, intitulé Vues historiques sur la Colonie Française de Saint-Domingue (en francés), Londres: T. Baylis.
• De Lacroix (1995). La Révolution de Haïti (en francés), París: KARTHALA. ISBN 9782865375714.
• Descourtilz, Michel Etienne (1809). Voyages d'un naturaliste, et ses observations faites sur els trois règnes de la nature, dans plusieurs ports de mer français, en Espagne, au continent de l'Amérique Septentrionale, à Saint Yago de Cuba, et à St.-Domingue, où l'auteur devenu li prisonnier de 40,000 noires révoltés, et parell suite els meus en vaig llibertar parell unix colonne de l'armée française, donne dones détailes circonstanciés sur li'expédition du général Leclerc (en francés), París: Dufart.
• Dubois, Laurent (2004). Avengers of the New World: The Story of the Haitian Revolution (en anglés), Cambridge: Harvard University Press. ISBN 9780674018266.
• Dufau, Pierre-Armand (1823). «Précis de l'Histoire de la Republique d'Haiti», Collection dones constitutions, chartes et lois fondamentales dones peuples de L'Europe et dones deux Amériques: avec dones précis offrant l'histoire dones libertés et dones institutions politiques chez els nations modernes; et unix table alphabétique raisonnée dones matier̀és (en francés), París: J. L. Chanson, pp. 193-238.
• (1989) Haiti in the world economy: class, race, and underdevelopment since 1700 (en anglés), Boulder: Westview Press.

• Eddins, Crystal Nicole (2022). Rituals, Runaways, and the Haitian Revolution: Collective Action in the African Diaspora (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 9781009256155.
• Fick, Carolyn I. (1990). The Making of Haiti: The Saint Domingue Revolution from Below (en anglés), Knoxville: University of Tennessee Press. ISBN 9780870496677.
• Fiehrer, Thomas (1992). «From La Tortue to La Louisiane: An Unfathomed Legacy», The road to Louisiana: the Saint-Domingue refugees, 1792-1809 (en anglés), Lafayette: Center for Louisiana Studies, University of Southwestern Louisiana, pp. 1-30.
• (2010) Història de la revolució d'Haití: la batalla pel domini del Carib i el Golf de Mèxic, La Habana: Editorial de Ciències Socials.
• Geggus, David Patrick (2002). Haitian Revolutionary Studies (en anglés), Bloomington: Indiana University Press. ISBN 9780253109262.
• (2024).The Americas.LXXXI(2)

219-247.

• (2012) Historical Dictionary of Haiti (en anglés), Lanham: Bloomsbury Publishing. ISBN 9780810875494.
• Heinl, Robert (1996). Written in Blood: The History of the Haitian People (en anglés), Nova York: Lanham.
• (1973).Population.XXVIII(4-5)

859-872.

• James (1989). The Black Jacobins: Toussaint L'ouverture and the San Dumenge Revolution (en anglés), Nova York: Vintage.
• James (2003). Els jacobinos negres: Toussaint L'Ouverture i la revolució d'Haití, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica. Traducció anglés-espanyol per Ramón García. ISBN 968-16-6967-3.
• Klein, Herbert S. (1999). Transatlantic Slave Trade (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 9780521465885.

• Klein, Herbert S. (2013). Història mínima de l'esclavitut en Amèrica Llatina, Mèxic: El Colege de Mèxic. ISBN 9786074623970.
• Knight (1990). The Caribbean: The Genesis of a Fragmented Nationalism (en anglés), Nova York: Oxford University Press. ISBN 0-19-505441-5.
• Langley, Lester D. (2010). America and the Americas: The United States in the Western Hemisphere (en anglés), Atenes: University of Geòrgia Press. ISBN 9780820328898.
• Louis (1999). Fred J. Hi ha (ed.). When Night Falls, Kric! Krac!: Haitian Folktales (en anglés), Westport: Greenwood Publishing Group. ISBN 9781563085796.
• Manigat, Sabine (2014). «Guerre du Sud», Dictionnaire historique de la Révolution haïtienne (en francés), Montréal: Cidihca.
• Marley, David F. (1998). Wars of the Americas: a chronology of armed conflict in the New World, 1492 to the present (en anglés), Santa Bàrbara: ABC-CLIO. ISBN 0874368375.
• Marley, David F. (2005). Historic Cities of the Americas: The Caribbean, Mexico and Central America (en anglés), Santa Bàrbara: ABC Clio. ISBN 9781576070277.
• Marley, David F. (2008). Wars of the Americas: a chronology of armed conflict in the New World, 1492 to the present, Santa Bàrbara: ABC-CLIO. ISBN 9781598841015.
• (2009).Revista I-ltina.VII(27)

3-23.ISSN 1851-3263.

• Matthewson, Tim (2003). A Pro-Slavery Foreign Policy: Haitian-American Relations During the Early Republic (en anglés), Nova York: Praeger. ISBN 9780275980023.
• Mentelle, Edme (1816). Géographie universelle, ancienne et moderne, mathématique, physique, statistique, politique et historique, dones cinq parties du monde précédée d'unix Table de l'état politique actuel; suivie d'un bon Traité de ce que la géographie ancienne offre de faits curieux et ben constatés (en francés), París: Desray.
• Métral, Antoine (1825). Histoire de l'expédition dones Français, a Saint-Domingue, sous li consulat de Napoléon Bonaparte (en francés), París: Fanjat ainé.

• Molina (1995). Curiositats històriques, Hato Rei: Ramallo Bros. Printing, Inc..
• Moreau de Saint-Méry, Médéric Louis Elie (1788). Fragment sur els moeurs de Saint-Domingue (en francés), Port Príncip: s/i.
• Moreau de Saint-Méry, Médéric Louis Elie (1958a). Description topographique, physique, civile, politique et historique de la partie française de l'isle Saint Domingue (en francés), París: Société de l'histoire dones colonies françaises. Vore edició de 1875 en Archive.
• Moreau de Saint-Méry, Médéric Louis Elie (1958b). Description topographique, physique, civile, politique et historique de la partie française de l'isle Saint Domingue (en francés), París: Société de l'histoire dones colonies françaises. Vore edició de 1875 en Archive.
• Oberg, Barbara B. (2018). The Papers of Thomas Jefferson: 1 February 1799 to 31 May 1800 (en anglés), Princenton: Princeton University Press. ISBN 9780691185361.
• Ott, Thomas O. (1987). The Haitian Revolution, 1789-1804 (en anglés), Knoxville: University of Tennessee Press.
• Perry (1996). Arrogant Armies: Great Military Disasters and the Generals Behind Them (en anglés), Nova York: John Wiley.
• Poujol-Oriol (2005). «Boukman», Anthony Appiah; Henry Louis Gates (ed.). Africana: The Encyclopedia of the African and African American Experience (en anglés), Oxford: Oxford University Press, pp. 591-592. ISBN 9780195170559.
• (2013) Paul Youngquist; Grégory Pierrot (ed.). An Historical Account of the Black Empire of Hayti (en anglés), Durham: Duke University Press. ISBN 9780822352785.
• Ramsey, Kate (2011). The Spirits and the Law: Vodou and Power in Haiti (en anglés), Chicago: University of Chicago Press. ISBN 9780226703800.
• Richardson (1992). The Caribbean in the Wider World, 1492-1992: A Regional Geography (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-35977-5.

• Rodríguez (1997). The Historical Encyclopedia of World Slavery: A-K (en anglés), Santa Bàrbara: ABC CLIO. ISBN 9780874368857.
• Rogozinski, Jan (1999). History of the Caribbean (en anglés), Nova York: Facts on File. ISBN 0-8160-3811-2.
• Ruíz Pentinat, José Luis (2008). «Quan estos mònstruos varen declarar la llibertat dels esclaus», Laviña, Javier & Orobitg, Gemma (ed.). Resistència i Territorialitat. Cultures indígenes i afroamericanas, Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, pp. 219-260. ISBN 978-84-475-3670-2.
• (2003) Latin America’s Wars (en anglés), Washington DC: Potomac Books, Incorporated. ISBN 9781597974776.
• Sylvain, Benito (1901). Étude historique sur li sort dones indigènes dans els colonies d'exploitation (en francés), París: L. Boyer.
• Weil, Thomas I. (1985). Haiti: A Country Study (en anglés), Washington DC: The American University Foreign Area Handbook Series.
• Wepman, Dennis (2008). Immigration (en anglés), Nova York: Infobase Publishing. ISBN 9781438108100.
• Wilson (1888). Appleton's cyclopaedia of American biography (en anglés), Nova York: D. Appleton.

Vore també

• Comerç atlàntic d'esclaus
• Esclavitut en Amèrica
• Esclavitut en Haití
• Esclavitut hereditària en Amèrica
• Història d'Haití
• Guerres revolucionàries franceses
• Dia Internacional del Recort de la Tracta d'Esclaus i de la seua Abolició
• Rebelió d'esclaus en Haití

Enllaços externs

• Dr. Johana Von Grafestein. Conferència La Revolució Haitiana: Les seues etapes, actors i repercuciones internacionals (1791-1804). Cicle de Conferències Primavera 2008 "Presència de Mèxic en Amèrica Llatina". Dictada l'1 d'abril de 2008.