Quilombo

Quilombo

Dos quilombolas en el llançament de l'Agenda Social Quilombolas i el Pla Nacional per a la Promoció de l'Igualtat Racial, en el Palau de Planalto, en la ciutat de Brasília (capital de Brasil).

Un quilombo o també palenque, rochela o cumbe és un terme usat en Iberoamèrica per a denominar als llocs o concentracions políticament organisades d'esclaus cimarrones que s'emancipaven de la esclavitut en llocs en font d'aigua i coves, en alcaldes que eixercien la seua autoritat en l'interior dels mateixos. En el cas de Brasil els quilombos contemporàneus es conten per mills i els seus habitants, els quilombolas, són reconeguts constitucionalment des dels anys 80. Des de llavors existix un procés de restitució de les terres despullades i històricament ocupades per quilombos.

Etimologia

Quilombo prové del kimbundu, una de les llengües bantúes més parlades en Angola. En eixe idioma, durant el XVII, el kilombo era una associació d'hòmens en ritual d'iniciació, que passaven aixina a un regiment de guerrers.

En Argentina, Paraguay i Uruguay, el vocablo «quilombo» va ser utilisat en el lunfardo des de el XIX per a referir-se als prostíbuls —que incloïen prostitutas de remot orige africà— per a clients de menor poder adquisitiu. Per eixa raó, el significat trasmutó a gresca, i actualment tant a un desorde com a qualsevol problema de difícil solució. La paraula és una expressió de desorde que sobrepassa lo acceptable.

Història

En 1502, varen aplegar els primers esclaus d'Àfrica a Amèrica. Varen ser duts per a reemplaçar la mà d'obra autòctona remunerada (en gran mida indígena), la qual anava disminuint considerablement en els virreinatos hispànics per les malalties no autòctones arribades des d'atres continents. Des d'eixe moment i fins a començos de el XIX, unes 60 millons de persones varen ser capturades en les seues terres en la majoria de casos per atres grups africans més belicosos, sent després venuts principalment a esclavistes portuguesos els qui els revenien en territoris espanyols. La captura i transport solia realisar-se de manera violenta, per a ser utilisats com a mà d'obra esclava en Amèrica, aplegant en vida només uns 12 millons.

Eren duts en bucs especials, cridats «ataüts» o «tumbeiros». Estos noms eren expressió de les característiques de tals expedicions mercantilista, perque aplegaven vius a Amèrica només la mitat de les persones que havien eixit d'Àfrica. Venien enmarrocados (amarrats), apiñados en els cellers dels bucs, sense les mínimes condicions d'higiene, sense l'adequada alimentació; en estes condicions aquelles persones eren assut fàcil de malaltiaés i epidèmias.

En Amèrica, mils d'esclaus eren venuts als hacendados i ciutadans europeus en els cridats mercats de tracta. Per a este fi eren exhibits encadenats a penes arribaven mentres eren denigrantemente subastados. Els preus variaven d'acort en el sexe, fortalea, salut i edat. Una volta adquirits, passaven a ser patrimoni del seu amo, qui disponia del seu destí i de la seua vida. Tenien un valor en diners i pertanyien a algú i els alimentaven per a utilisar-los en faenes i servicis que l'amo creguera convenients. Si este volia desfer-se de l'esclau, ho oferia en el mercat de tracta d'esclaus, posant un sobreprecio, per a recuperar la seua inversió i traure algun benefici.

Condicions de vida dels esclaus en Amèrica

Els esclaus vivien en les facendes en barraques o barracons; en les ciutats, estes barraques estaven ubicades en un racó dels horts o solars. Dites barraques, com és de supondre, propendían a l'arrimerament.

Les dònes esclaves, en les facendes i en els solars virreinales, varen ser destinades per a llabors domèstiques. No obstant, moltes d'elles, en les facendes, principalment costeñas, feyen llabors de camp com, per eixemple, en els vinyes i algodonales, conegudes en este últim cas, com «apañadoras». Els varons efectuaven el treball més pesat tant en les zones urbanes com en les facendes, per eixemple, neteja d'excusats, galpones, porquerizas, caballerizas, etc.

Els amos retribuïen este servici gratuït en la vivenda i l'alimentació que els proporcionaven. Els esclaus no podien eixir de la propietat del patró i carien de llibertat. A l'esclau que infringia alguna norma se li castigava severament, per lo que varen existir varis sistemes de tortura. Siga com anara el castic aplicat per a l'esclau rebel, es cuidaven de no desfigurarlo, ya que, de ser aixina, el seu preu de venda en el mercat disminuiria. No obstant, es té notícia de que al esclau molt rebel o cimarrón li tallaven les orelles, ho castraven i inclús li tallaven les mans.

En certes zones com en el Riu de l'Argent, a on no existien plantacions de llabor intensa i eren majorment llocs de passage cap a atres regions, l'escassa mà d'obra esclava que permaneixia solia amprar-se per a faenes domèstiques, fent part dels sirvientes, dames de companyia i cuineres o per a fins comercials com la distribució d'aigua, venda gallipontera i estiba, les pijors condicions de treball solien donar-se dins dels barcos a on eren severament destratados tal com ho conta Joaquín Lencina i en els próstibulos.

És per esta mateixa raó que gojaven relatives ventages, se'ls otorgava dret a temps lliure i celebracions i se'ls permetia la compra de la seua llibertat ya siga per mig de treball independent o conchabaje en l'eixèrcit.

Zones lliberades

En totes les colónies americanes va haver zones de fugida i resistència. En el Brasil i el Riu de l'Argent es dien «quilombos», mentres que en atres zones del continent eren coneguts com «palenques». Atres denominacions adoptades pels esclaus rebels varen ser mambices, cumbes i ladeiras.

Brasil

AP

El refugi més famós del colonialisme en Iberoamèrica va ser el Quilombo dels Palmares, en el Brasil (colónia portuguesa). Tenia una població de més o menys 15 000 esclaus rebels i es va mantindre durant casi tot el XVII. Les tropes reals portugueses varen usar 6000 soldats i els va costar dos anys rendir-la.

A partir dels anys 1980 es va iniciar un procés de justícia històrica, sent reconeguts i delimitats com quilombos els territoris històrics ocupats per les comunitats i els seus habitants com quilombolas. S'han contabilisat unes quinze mil comunitats quilombolas disperses en 16 estats del territori brasiler.

Colòmbia

APEls colon espanyols introduïen en Suramérica als esclaus negres raptats en el Golf de Guinea per la vall del riu Magdalena, que desemboca prop de Cartagena d'Índies, a on es desembarcaven els esclaus africans. Alguns d'estos africans escapaven i varen fundar pobles propis o palenques en les ciènages propenques al Canal del Dic. Estos africans eren una amenaça constant per als barcos carregats d'esclaus que aplegaven a Cartagena, ya que els assaltaven i lliberaven a quants africans podien. La Corona espanyola, pressionada pels governadors de Cartagena, va firmar un Real Decret en 1691, que conferia llibertat als africans del Palenque de Sant Basilio, els habitants del qual es varen convertir en la primera comunitat africana lliure d'Amèrica, molt abans que els de Haití o d'atres llocs d'Amèrica, i de que Colòmbia alcançara l'independència d'Espanya en 1819.

El més famós palenque de l'actual Colòmbia va ser el de Sant Basilio, prop de Cartagena d'Índies. Benkos Biohó, el rei de Arcabuco —també conegut com Dumenge Biohó—, va donar el primer crit de llibertat en Amèrica. Atres palenques importants varen ser els de La Llima i Arenal en el nort de departament de Bolívar; Betancur i Matubere, en el departament del Atlàntic; i els de Norosí i Cimarrón, en el Sur de Bolívar.

Equador

El grup d'africans liderats per Alonso de Illescas i Francisco Arobe i els seus descendents varen establir el Regne dels Zambos d'Esmeraldes, despuix del naufragi del seu barco procedent de Panamà en 1553 a on varen establir una política de compadrazgo i matrimoni en els indis i complexes relacions de negociació en la Real Audiència de Quito de la que varen tindre reconeiximent oficial i autonomia fins a mediats de el XVIII.

Jamaica

En Jamaica, abans de l'establiment de la colónia britànica de Jamaica (1655) ya hi havia esclaus cimarrones, fugits dels seus amos espanyols, amagats en les montanyes. Durant l'época anglesa i pel sistema d'esclavitut en el caribe anglés es va produir una massiva importació de mà d'obra esclava africana. En el sigle xvii, un dels seus líders, el capità Cudjoe, va insistir que tots els seus seguidors parlaren anglés (substituint la seua llengües originals, com el akan, de Ghana). En el sigle XVIII els cimarrones jamaiquinos varen lliurar les guerres cimarrones contra els anglesos. En l'actualitat, més del 90% dels jamaiquinos són afrodescendientes.

Mèxic

Gaspar Yanga va vindre a ser el cap d'una banda d'esclaus per llibertat en un poblat veracruzano, al voltant de 1570. Escapant-se a les montanyes de difícil accés, ell i la seua gent varen construir la primera colónia lliure d'Amèrica la qual varen cridar Sant Lorenzo dels Negres,

Panamà

En el Panamà virreinal, el cimarronaje dels esclaus negres va escomençar en les primeres dotacions d'esclaus en l'istme, en la década de 1520. Els negres sublevats no s'amagaven de les tropes espanyoles, poques i mal armada, sino que atacaven les caravanes que travessaven l'istme i interferien en tot el tràfic comercial.

En 1548 té lloc una fuga d'esclaus negres, els quals varen organisar un govern i varen reconéixer com a rei a un esclau cridat Bayano. De la mateixa manera, un atre grup en 1549, el qual era encapçalat per Felipillo, es va organisar en el Golf de Sant Miguel.

Els grups més coneguts es trobaven en la Costa Dalt de l'actual Província de Colón, en Portobelo, Nom de Deu, Palenque i atres pobles afropanameños a l'est de l'actual canal transístmico. Existixen atres antics palenques en la Costa Avall de Colón, a l'oest del canal.

Per a l'época de fundació de Portobelo, la majoria dels negres que transitaven Portobelo seguien atres rumbos. No obstant, el poblat tenia un número considerable de negres residents, que treballaven en el embarcadero i en les fires. Com a conseqüència d'allò, es varen ser conformant barris que constituïen les negrerías i núcleus afrocoloniales, com el barri de Guinea, que existix encara, aixina com el barri Malambo.

Una atra població va ser el poble cridat Palenque (a uns quilómetros de l'actual llogaret del mateix nom), que era una comunitat cimarrona típica: tenia un centenar de negres pròfucs, que vivien en barraques dispersades pel bosc tropical.

Remanente d'este fenomen es té en l'actualitat el dialecte «congo», que consistix en parlar com els negres boços i parlar el castellà «al revés». No obstant, l'existència de processos regulars de modificació morfosintàctica i fonològica, aixina com un lèxic nuclear que no pertany a l'espanyol mundial, indiquen que una gran part del llenguage Congo és en efecte un còdic llingüístic coherent. Aixina mateix, el ball afrocolonial Congo, que consistix en una representació dramatisada d'uns acontenyiments històrics, de naturalea singular, o uns events prototípicos de la vida dels esclaus africans en l'época imperial. Estos acontenyiments inclouen la sublevació de negres esclaus, individualment i en grups, la crueltat dels seus amos colonials i la formació de societats cimarronas regides per lleis de patró africà.

Perú

A fins de el XVII i principis de el XVIII, es varen formar unes rancherías en les afores de la ciutat de Lima, com en Huachipa, Carabayllo, Mont Zambrano, etc. Varen ser fetes per esclaus que, en busca de la seua llibertat, havien preferit fugir i rebelar-se contra l'administració espanyola.

Estes rancherías s'ubicaven, en lo possible, en les zones menys transitades, en boscs per a ocultar-se dels seus possibles perseguidors. Al voltant de l'any 1710, eixes rancherías varen evolucionar fins a convertir-se en palenques.

A mediat de el XVI en el Perú es va donar l'alçament de Gonzalo Pizarro i els Encomendero. En este context de crisis un grup de 200 esclaus africans es varen fugar de la capital peruana. Els esclaus es varen assentar en les afores de la ciutat dels Reis (Llima).

Els cimarrones varen establir un palenque en Huaura i d'entre ells varen elegir al de linaje més noble per a fer-ho el seu Rei. Este monarca va proclamar la llibertat dels seus i va planejar la captura dels Reis per a fer-se en el control del Virreinato del Perú.

El Capità General dels Reis va enviar al capità Juan de Barbarán i a 120 soldats per a frustrar els plans dels cimarrones. Es varen produir alguns combats entre espanyols i cimarrones a les afores de la capital que varen culminar en la mort de tots els africans. El Rei del Palenque de Huaura va morir en l'enfrontament, aixina com també el capità Barbarán.

Veneçola

En Veneçola varen ser famosos el rei Miguel de Buría i el zambo Andresote. Segons Angelina Pollack-Eltz, varen existir a partir de el XVI tres tipos d'organisacions de cimarrones o esclaus fugitius, estes eren els cumbes, les rochelas i els palenques. Era penat establir qualsevol tipo de comunicació en els cimarrones. Les poblacions més retirades del domini criollo o espanyol es coneixen com Cumbe en Ric Chic (que té més de doscents anys de fundat), i Birongo en Barlovent. Atres cumbes forts es varen establir en les Valls del Tuy, igualment en els plans de Barcelona, i uns atres prop de Curiepe. El primer palenque es va registrar en 1552 i es va formar despuix de la rebelió dirigida pel Negre Miguel acompanyat d'indígenes.

A partir de 1813 en les poblacions costeres compreses entre l'estat Miranda i Vargas, els cimarrones varen alcançar un alt nivell d'organisació a tal punt que, en caure la Primera República veneçolana, posterior a la declaració d'independència en 1811, les poblacions emancipades varen promoure la capitulació en Caracas dels mantuanos insurgents davant els peninsularés patriotes, la qual cosa, si ben no va ser un aporte a l'independència total de Veneçola del Regne d'Espanya, va significar una demostració de força i de capacitat d'organisació per a la lluita per la abolició de l'esclavitut que escassos anys despuix hauria de donar-se. Les poblacions més emblemàtiques d'estes organisacions de afrodescendientes varen ser Barlovent, Ocoyta i Guayabal.

Uruguay

En Montevideo i atres ciutats en marcada presència d'esclaus, tal com Colónia i Durazno, de mitan del S XVIII fins a mediats de el SXIX, esclaus i libertos es reunien en les afores de la ciutat, en Montevideo aquella zona de extramuros quedava al peu de la muralla i ya que en temps d'esclavitut, les condicions de treball no eren massa àrdues ni exigents, sent majorment dedicades al treball domèstic, estes reunions eren freqüents i permeses.

És per esta mateixa raó que els intents d'escapes i tumults eren poc freqüents, sent permesos ademés atres mijos de guanyar-se la llibertat, ya siga per mig de compra obtinguda per treball independent o per ser conchabado en l'eixèrcit com a pagament. En cas que dites fugues succeïren, el negre fugitiu, de la mateixa manera que el matrero i el gaucho, solia refugiar-se en tolderías d'indígenes en a on era acollit i ocasionalment propiciaria malones o simplement vagaria la campanya passant a ser un integrant més del gauchaje.

Sobre els reunions en extramuros, estos centres de reuníón es coneixien com a recints o quilombos i en ells se succeïen danses i rituals d'orige africà que es varen ser mesclant i incorporant en la cultura local formant part del mestiçage cultural i sincretisme religiós que va donar orige al tango i el candombe i també va derivar en el conjunt de creències religioses i sincréticas que es coneixen com quimbanda, umbanda i candomblé, i que tradicionalment es varen englobar dins de la cultura popular baixe el nom despectiu de macumba.

En Montevideo, estos quilombos succeïen en les afores de la ciutadella, que després d'abolida l'esclavitut anirien a habitar els nous libertos, tal com el seu nom lliures pero sense mig de guanyar-se la vida. Esta zona que ocupava part dels actuals centre i Barri Sur i li'l coneixia com «el baix» i hostajaria més alvance a l'immigrant i al depojado de la campanya. En tal marginalitat abundaven el vici i la prostitució, i és provablement per açò que la paraula «quilombo» va prendre l'accepció dels nostres dies.