Erupció solar

Erro al crear miniatura:

Erupció solar

Erro al crear miniatura:

Erupció solar

Una erupció solar, també coneguda com fulguración solar o llamarada solar, és una lliberació súbita i intensa de radiació electromagnètica en la Cromosfera del Sol, en una energia equivalent a les bombes de hidrogen, de fins a 6 × 10²⁵ juliol, les quals acceleren partícules a velocitats propenques a la de la llum i estan associades com a precursores de les eyeccions de massa coronal. Les erupció solars tenen lloc en la cromosfera solar, calfant plasma a decenes de millons de kelvin i accelerant els electrons, protones i ionés més pesats resultants a velocitats propenques a la de la llum. Produïxen radiació electromagnètica en totes les llongituts d'ona del espectre electromagnètic, des de llargues ones de radi als més curts rajos gamma. La majoria de les erupció succeïxen en les regions actives associades a taques solars, llaços i filaments solars, a on emergixen intensos camps magnètics de la superfície del Sol cap a la corona. Les erupció solars tenen duració de minuts

Les erupció solars es varen observar per primera volta en el Sol en 1859. S'han observat erupció estelars en atres estreles.

La freqüència d'estos successos varia, de varis al dia quan el Sol està particularment "actiu" a menys d'una semanal quan està "tranquil". L'activitat solar varia en un cicle d'11 anys (el cicle solar). En el cim del cicle sol haver més taques en el Sol, i per lo tant més erupció solars.

Història

Les primeres observacions òptiques varen ser realisades per Richard Christopher Carrington que va observar una llamarada per primera volta l'1 de setembre de 1859. proyectant l'image produïda per un telescopi òptic, sense filtres. Era una extraordinàriament intensa white light (llamarada de llum blanca). Ya que les llamaradas produïxen copioses cantitats de radiació en Hα, afegir un estret filtre de pas de banda (≈ 1 Å) centrat en esta llongitut d'ona en el telescopi òptic, permet l'observació de les erupció no molt lluentes en chicotets telescopis. Durant anys Hα va ser la principal, si no l'única, font d'informació sobre les erupció solars.

Classificació de erupció

El Sol mostrant una erupció de tipo C-3.

Les erupció solars es classifiquen com A, B, C, M o X depenent del pico de fluix de rajos X. (en vats per metro quadrat, W/m²) de 100 a 800 picómetros en els voltants de la Terra, medits en la nau GOES. Cada classe té un pico de fluix dèu voltes major que l'anterior, tenint les erupció de classe X un pico de l'orde de 10^-4 W/m². Dins d'una classe hi ha una escala llineal d'1 a 9, aixina que una erupció X2 té dos voltes la potència d'una X1, i és quatre voltes més potent que una M5. Les classes més potents, M i X, estan associades a sovint en varis efectes en l'entorn espacial propenc a la Terra. Encara que se sol usar la classificació GOES per a indicar el tamany d'una erupció, és solament una medició.

Dos de les erupció GOES més grans varen ser els events X20 (2 mW/m²) registrats el 16 d'agost de 1989 i el 2 d'abril de 2001. No obstant, estos dos events varen ser eclipsats per una erupció el 4 de novembre de 2003, que ha segut l'erupció de rajos X més potent jamai registrada. Al principi li la va classificar com una X28 (2.8 mW/m²). No obstant, els detectors de GOES varen quedar saturats durant el pico de l'erupció, i actualment es pensa que realment va estar entre X40 (4.0 mW/m²) i X45 (4.5 mW/m²), basant-se en l'influència de l'event sobre l'atmòsfera terrestre. L'erupció es va originar en la regió de taques 10486, que es mostra en l'ilustració anterior varis dies despuix de l'event.

Es creu que l'erupció més poderosa dels últims 500 anys va succeir en setembre de 1859. Va ser observada per l'astrònom britànic Richard Carrington i va deixar rastres en el gèl de Groenlàndia en forma de nitrats i berili-10, que permet medir la seua potència encara hui.

Les erupció solars estan associades a eyeccions de massa coronal (CME), les quals influïxen molt nostra meteorologia solar local. Produïxen fluix de partícules molt energètiques en el vent solar i la magnetosfera terrestre que poden presentar perills per radiació per a naus espacials i astronautes. El fluix de rajos X de la classe X de erupció incrementa l'ionisació de l'atmòsfera superior, i açò pot interferir en les comunicacions de radi en ona curta, i aumentar el rozamiento en els satèlits en òrbita baixa, que du a decaiguda orbital. La presència d'estes partícules energètiques en la magnetosfera contribuïxen a l'aurora boreal i a l'aurora austral.

Les erupció solars lliberen una cascada enorme de partícules d'alta energia coneguda com a tormenta de protones. Els protones poden travessar el cos humà, provocant dany bioquímic. La majoria d'estes tormentes tarden dos o més hores en aplegar a la Terra despuix de la seua detecció visual. Una erupció ocorreguda el 20 de giner de 2005 va lliberar la concentració de protones més alta mida directament, que va tardar solament 15 minuts en aplegar a la Terra despuix de la seua observació.

El risc d'irradiació que suponen les erupció solars i CME és una de les majors preocupacions sobre les missions tripulades a Mart o a la Lluna. Es necessitaria algun tipo de blindage físic o magnètic per a protegir als astronautes. Al principi es creïa que estos tindrien dos hores per a alcançar algun refugi. Basant-se en l'event del 20 de giner de 2005, podrien tindre tan poc com 15 minuts per a fer-ho.

Vore també

• Tormenta geomagnètica
• Clima espacial

Les erupció solars estan associades a eyeccions de massa coronal (CME), les quals influïxen molt la nostra meteorologia solar local. Produïxen fluix de partícules molt energètiques en el vent solar i la magnetosfera terrestre que poden presentar perills per radiació per a naus espacials i astronautes. El fluix de rajos X de la classe X de erupció incrementa l'ionisació de l'atmòsfera superior, i açò pot interferir en les comunicacions de radi en ona curta, i aumentar el rozamiento en els satèlits en òrbita baixa, que du a decaiguda orbital. La presència d'estes partícules energètiques en la magnetosfera contribuïxen a l'aurora boreal i a l'aurora austral.

Les erupció solars lliberen una cascada enorme de partícules d'alta energia coneguda com a tormenta de protones. Els protones poden travessar el cos humà, provocant dany bioquímic. La majoria d'estes tormentes tarden dos o més hores en aplegar a la Terra despuix de la seua detecció visual. Una erupció ocorreguda el 20 de giner de 2005 va lliberar la concentració de protones més alta mida directament, que va tardar solament 15 minuts en aplegar a la Terra despuix de la seua observació.

El risc d'irradiació que suponen les erupció solars i CME és una de les majors preocupacions sobre les missions tripulades a Mart o a la Lluna. Es necessitaria algun tipo de blindage físic o magnètic per a protegir als astronautes. Al principi es creïa que estos tindrien dos hores per a alcançar algun refugi. Basant-se en l'event del 20 de giner de 2005, podrien tindre tan poc com 15 minuts per a fer-ho.

Referències

• The Total Irradiance Monitor (TIM): Science Results
• «Superflares could kill unprotected astronauts». NewScientist.com. Consultat el 17 de giner de 2005.
• Mewaldt, R.A., et al. 2005. Space weather implications of the January 20, 2005 solar energetic particle event. Joint meeting of the American Geophysical Union and the Solar Physics Division of the American Astronomical Society. May 23-27. New Orleans. Resum.
• ^{[enllaç trencat]}