Espanyol coloquial

En l'us de la llengua espanyola, es coneix com a espanyol coloquial al registre informal que s'utilisa en la vida quotidiana. L'espanyol coloquial varia molt en funció dels dialectes geogràfics de l'espanyol. L'espanyol coloquial és una variant diafásica de la llengua, és dir, no depén de l'educació ni del nivell sociocultural del parlant, sino que qualsevol parlant, en les circumstàncies que favorixen l'aparició de lo coloquial, ho utilisa. L'espanyol coloquial és una varietat fonamentalment oral, si be l'aparició de mijos com el chat o el correu electrònic ha favorit el desenroll d'una comunicació coloquial escrita. La conversació és el lloc prototípico d'us del registre coloquial.^{cita requerida}

Desenroll dels estudis sobre l'espanyol coloquial

L'estudi de l'espanyol coloquial, aixina com la pròpia etiqueta «espanyol coloquial», comencen en l'aparició, en 1929, del llibre Spanische Umgangssprache, del llingüiste alemà Werner Beinhauer, encara que este treball no seria traduït a l'espanyol fins a 1964, en el títul L'espanyol coloquial. L'aparició d'esta traducció va marcar el desenroll de l'interés per este tema en Espanya. Els primers estudis d'importància en l'àmbit hispànic varen ser els de Gregorio Salvador, Manuel Sec i Emilio Lorenzo, entre uns atres. Tant en l'obra de Beinhauer com en els primers acostaments al tema per part d'autors autòctons el material de treball ho constituïen fonamentalment texts escrits en els que se suponia que hi havia certa rodalia a lo oral, com obres de teatre, diàlecs de noveles realistes.

En els anys huitanta es produïxen els primers treballs que prenen com base conversacions reals gravades pels investigadors. Per una atra part, va desapareixent el caràcter intuïtiu o impressioniste dels primers treballs, que no tenien una teoria coherent que els sustentara, i apareixen acostaments basats en les corrents llingüísticas que en eixos moments s'interessen pel llenguage oral i per l'estudi de la conversació (anàlisis conversacional, anàlisis del discurs, les distintes escoles de pragmàtica, etc.). Alguns dels treballs més importants de la década són els d'Ana María Vigara Tauste i Antonio Narbona.

En els noranta es produïx una eclosió d'estudis sobre l'espanyol coloquial. Destaquen estudiosos com José Portolés, Antonio Briz (director del grup d'investigació sobre espanyol coloquial de l'Universitat de Valéncia, Val.És.Co.), Martín Zorraquino, Estrela Montolío, entre uns atres.

Us coloquial

Artícul principal → Llengua coloquial.

L'us coloquial o llenguage coloquial és l'ocupació del llenguage, d'alguna forma, en un context informal, familiar i distendido, en vocablos caracterisats pel seu us comú, freqüent i directe que s'allunten de tot tipo de retòrica i, en certa mida, de la norma culta, és cridat també connotació.

Alguns eixemples de l'us coloquial en l'idioma espanyol actual són:

"¿Qué passa? ¿Cóm va?" ; "Hola, ¿cóm estàs? ¿Qué hi ha de nou?"; "¡Ai, quin orso!"; "¡Ai, res que vore!".

L'us d'opcions pròpies del registre coloquial no és admés en contexts de gran formalitat o com a alternativa a les gergues especialisades, puix pot donar lloc a malentesos. l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola, que contribuïx a l'establiment de la norma de l'idioma, inclou definicions i usos dels térmens coloquials en les seues obres en l'indicació de que pertanyen a este registre.

Vore també

• barbarisme
• fals amic
• laísmo
• leísmo
• loísmo
• Picardía mexicana
• solecisme
• ultracorrecció
• Wikipedia:Dubtes freqüents de l'idioma
• dialectes del castellà d'Espanya
• dialectes del castellà d'Amèrica

Bibliografia

• Antonio Briz, L'espanyol coloquial: situació i us, Madrit, Arc/Llibres, 1996.
• Werner Beinhauer, L'espanyol coloquial, Madrit, Gredos, 1964, diverses reedicions.
• Antonio Hidalgo, Comentari fònic de texts coloquials, Madrit, Arc/Llibres, 2002.
• Roberto Eliexer Segura, Una atra definició, República Dominicana, 2010.
• Margarita Porroche, Aspectes de gramàtica de l'espanyol cloquial per a professors d'espanyol com L2, Madrit, Arc/Llibres, 2009.