Espeleotema

Espeleotemas és la denominació formal per a lo que comunament es coneix com a «formacions de les cavitats». La paraula, procedix del grec (σπήλαιον, spḗlaion, 'cavitat' + θέμα, théma, 'depòsit') i es referix generalment a depòsits minerals secundaris formats en covas despuix de la génesis d'estes.^[1] No existixen sol espeleotemas secundaris, sino també primaris, depenent del tipo de cova en que es troben. El terme espeleotema va ser falcat en 1952 per l'espeleòlec nortamericà G.W. Moore.^[2]

Espeleotemas en cavernes càrstiques (espeleotemas secundaris)

Generalitats

	Secció travessera d'una cova càrstica. El dibuix mostra diferents tipos de espeleotemas:

L'aigua de filtració a través dels clavills del terreny en les proximitats d'una caverna pot dissoldre certs composts, normalment calcita, aragonito (carbonat càlcic) i algeps (sulfat càlcic). La cantitat de mineral dissolt depén, entre atres factors, de la concentració de diòxit de carbono i temperatura de la dissolució. Quan esta solució alcança una caverna plena d'aire, la descàrrega de diòxit de carbono altera la capacitat de l'aigua per a mantindre estos minerals en dissolució, provocant que precipiten. En el temps, que pot ser de decenes de mils d'anys, l'acumulació d'estos precipitats pot formar espeleotemas secundaris.

Els espeleotemas secundaris no es formen únicament en cavernes càrstiques, encara que és en elles a on millor s'aprecien. També poden formar-se en qualsevol atra cavitat a on el goteig d'aigua carregada de minerals procedents del terreny tinga ocasió de precipitar. D'esta manera, poden trobar-se espeleotemas secundaris en tubos volcànics que es troben en terrenys humits i inclús en cavitats artificials, com mines, sempre que transcórrega el temps necessari per a la seua formació.

Formes secundàries comunes

Vore també: Anex:Llista de espeleotemas

Estalactitas;
Estalagmitas;
Columnes d'acreció, per unió d'estalactita i estalagmita;
Excèntriques o helictitas;
Colades;
Banderolas;
Pisolitas o perles de cavernes;
Gours;
Antiestalagmitas o conulitos;
Mondmilch, moonmilk o llet de lluna.

Els espeleotemas secundaris formats per calcita pura són d'un color blanc transparent, pero generalment apareixen coloreados per minerals com ferro, coure o manganeso, o poden ser marrons per l'inclusió de partícules de fanc o sediment.

Química

Molts factors influïxen en la forma i color dels espeleotemas secundaris, incloent la cantitat i direcció de la filtració d'aigua, la cantitat d'àcit en la dissolució, la temperatura i humitat ambiental de la cova, corrents d'aire, el clima de la superfície, la cantitat de precipitacions anual i la densitat de la cobertura vegetal exterior.

La major part de la química de la caverna càrstica es desenrolla entorn a la calcita, CaCO₃, el mineral primari en la roca calcàrea. És un mineral poc soluble, que la seua solubilidad aumenta en l'introducció de diòxit de carbono, CO₂. És paradòxic que el seu solubilidad disminuïx conforme la temperatura aumenta, al contrari que la gran majoria dels sòlits dissolts. Esta disminució es deu a interaccions en el diòxit de carbono, que la seua solubilidad disminuïx en elevades temperatures. Quan el diòxit de carbono es llibera, el carbonat càlcic precipita.^[3]

Moltes atres dissolució en les cavernes no estan compostes de calcàrea o dolomita, sino d'algeps (sulfat càlcic hidratado), que la seua solubilidad aumenta proporcionalment en la temperatura.

Testics del clima

Es poden prendre mostres de espeleotemas secundaris, de la mateixa manera que un núcleu de gèl com un registre de canvis climàtics passats. Una característica d'estos espeleotemas és la seua capacitat única per a ser datats en gran precisió molt més allà del periodo Cuaternario utilisant la tècnica de datació per séries d'urani.

Les estalagmitas són particularment útils per a crear registres paleoclimáticas per la seua forma relativament simple com traces d'isòtops d'oxigen, carbono i cationes. Estos poden aportar pistes sobre precipitacions, temperatura i canvis en la vegetació durant els últims 500 000 anys.^[4]

Datació absoluta

Un atre método de datació és per mig de resonància paramagnética electrònica (RPE). Es tracta d'una tècnica espectroscópica sensible a electrons desapareados. Permet calcular l'edat del espeleotema a partir de la dosis de radiació total acumulada en la mostra i la dosis anual a la que està exposta. Desafortunadament, no totes les mostres són vàlides per a la datació per mig de RPE: La presència d'impurees catiónicas tals com Mn²⁺, Fe²⁺, o Fe³⁺, matèria orgànica, poden alterar la mostra. Els nivells de radiació deuen ser estables en el temps geològic, és dir, deuen tindre una vida útil molt llarga per a fer possible la datació. Ademés, defectes superficials induïts per la molienda de la mostra, poden provocar una datació incorrecta. De fet, solament uns pocs percentages de les mostres analisades són adequades per a la datació. Un dels principals desafius de la tècnica és l'identificació correcta dels radicals lliures induïts per la radiació i la seua gran varietat relacionada en la naturalea i la concentració variable de les impurees presents en la ret cristalina de la mostra. L'aplicació de l'espectroscòpia EPR/ESR pot ser complicada i deu aplicar-se en discernimiento. No és una tècnica que sustente per sí mateixa una datació: Es necessiten múltiples llínees d'evidència i múltiples llínees de raonament en la datació absoluta.

Espeleotemas en coves volcàniques (espeleotemas primaris)

Els espeleotemas es formen també en les coves volcàniques com els tubos de lava. Encara que en ocasions són similars en apariència als presents en les coves càrsticas, els espeleotemas primaris presents en els tubos volcànics estan formats pel refredat de la lava residual en l'interior de la cova. Depenent de l'edat del tubo volcànic i del terreny en que es trobe, poden formar-se en el seu interior atres espeleotemas secundaris, com a chicotetes estalactites i diverses concrecions, gràcies a aportes d'aigua en minerals dissolts que acaben precipitant.^[5]

Els espeleotemas primaris més comuns en els tubos de lava són:

Estafilitos o estalactites de lava, de diversos tipos (cònics, estriados, laminados...);
Castells o estalagmites de lava;
Estrías d'alvanç.

Els espeleotemas secundaris més comuns en tubos de lava de certa antiguetat són:

Concrecions, generalment calcáreas, que se solen agrupar en arracades, o d'algeps;
Micro-estalactites. Començ de formació d'una estalactita, generalment sobre un estafilito preexistente;
Microgours. Començ de formació de gours sobre zones de lava plana.

Referències

↑ W.B. Blanco, (2019). "Espeleotemas". Enciclopèdia de coves, pp. 1006–1017.
↑ George W. Moore: Speleothem - A new Cave Term. In: National Speleological Society of the USA News. Vol. 10, Nr. 6, 1952, p. 2.
↑ La formació d'una cova i les seues espeleotemas.
↑ Les formacions de coves desvelen l'història amagada de climes passats.
↑ García, R.; Govantes, F.; Martín, {{{nom3}}} (1997). Conceptes de espeleología volcànica canària, La Palma, Canàries: Ed. Societat La Cosmológica. ISBN 84-923180-0-7.

Este artícul conté una traducció derivada de «Espeleotema» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] W.B. Blanco, (2019). "Espeleotemas". Enciclopèdia de coves, pp. 1006–1017.

[2] George W. Moore: Speleothem - A new Cave Term. In: National Speleological Society of the USA News. Vol. 10, Nr. 6, 1952, p. 2.

[3] La formació d'una cova i les seues espeleotemas.

[4] Les formacions de coves desvelen l'història amagada de climes passats.

[5] García, R.; Govantes, F.; Martín, {{{nom3}}} (1997). Conceptes de espeleología volcànica canària, La Palma, Canàries: Ed. Societat La Cosmológica. ISBN 84-923180-0-7.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]