Anar al contingut

Espillisme ecològic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En biologia de la conservació, es coneix com a espillisme ecològic a un concepte en el qual es planteja que l'image que construïm sobre lo que veem, considerem i apreciem com un paisage històric, científic i socialment natiu, original o prístino, podria aplegar a ser solament una image ilusoria o distorsionada de la realitat, en poder estar eixe patrimoni ya reconfigurado, críptica i inadvertidament, per espècies exòtiques, a les que prenem tradicionalment per natives. Els numerosos eixemples de desenmascaramiento d'estes falses natives —que inclouen des de paisages profundament associats en la cultura i la història d'una regió fins a casos d'espècies emblemàtiques— obliguen a replantejar tant categories de protecció assignades a ecosistemas o tàxons com la direcció que deuen prendre els esforços de conservació i de restauració de paisages.

Generalitats

[editar | editar còdic]

Els espillisme ecològics són frut d'un event històric en el qual una espècie exòtica s'introduïx en una regió determinada, i que després s'interpreta durant llarc temps —a voltes durant sigles— com de condició nativa, per lo que, calladament, pot provocar canvis radicals i inesperats en l'evolució dels ecosistemes afectats.[1] Estos events presenten múltiples orígens, destacant les activitats de les primitives ètnia originàries, aixina com el transport marítim, des del comercie d'esclaus[2] com el de mercaderies. En el passat, el llastrat de les embarcacions es realisava en materials sòlits, com pedregullo i atres elements arreplegats en les costes; en ells viajaven llavors, fragments de plantes i fins a menuts animals que, semanes despuix, eren bolcats en lluntans destins, a on, si trobaven un ambient adequat, prosperaven i es dispersaven.[3]

Els investigadors que sospiten d'estar front a un espillisme ecològic, donada les implicancias posteriors que això comportaria, deuen poder alcançar la plena certea, per lo que és menester analisar en profunditat cada cas, donant conte per a això de múltiples ferramentes per a poder acumular una àmplia evidència contrastable. La biologia molecular brinda una gran ajuda per a detectar estos fets, ya que permet dilucidar l'antiguetat d'una població en una regió geogràfica determinada, aixina com les seues vinculacions en atres poblacions distants. També s'aplica l'anàlisis de mostres de coleccions científiques depositades en museus, encara que pot donar-se el cas de descripcions originals que es varen realisar per mig de colectas ya fòra de les distribucions naturals. L'investigador també sol sondejar material històric, com les bitàcolas, diaris de viagers i informes d'excursions.[3]

Les comprovacions d'estos events canvien radicalment la forma en que es perceben els tàxons i els seus ecosistemes implicats, en l'agreujant que estes ilusions impedixen o obstaculisen la capacitat dels investigadors de reconéixer els ecosistemes natius preexistentes i de vore les innumerables transformacions que subrepticiamente estan ocorrent.[3]


En una atra mirada del concepte, també són espillisme ecològics certs ecosistemes que presos pels prístinos i climáxicos d'un lloc, en realitat són el resultat de l'intervenció antrópica directa. Eixemples tradicionals ocorren en vàries àrees de sabana de baixes latitut, les que es mantenen sense la presència arbòrea gràcies a la continuïtat en el temps de grans i menuts incendis, cicles que poden haver començat fa milenis per obra de ètnia originàries[4] i haver-se mantingut fins als nostres dies com a part del maneig pecuari.[5][6] Pel contrari, certes zones que presenten un determinat tipo de vegetació arbòrea dominant, tractada com el resultant climáxico regional, poden ser el resultat d'un excessiu i constant control i combat contra els incendis prolongat en el temps, per lo que, determinades comunitats forestals, alvancen artificialment sobre els ambients oberts, o sobre formacions de llenyoses especialment adaptades a este tipo de disturbi modelador del paisage natural, lo que du aparellat el desplaçament o extinció per tongada de les espècies d'eixos biòtops afectats.[7][8]

Alguns eixemples

[editar | editar còdic]
Espartillo del cangrejal (Spartina alterniflora); les seues poblacions suramericanes varen constituir un “espillisme ecològic”.

Un eixemple destacat és el cas de Spartina alterniflora, un ingenier ecològic icònic, abundant en ecosistemes de marismas lodosas en estuaris i costes marines del llitoral atlàntic de les Américas.[3] En l'any 2015 es va descobrir que en realitat era exòtica en Amèrica del Sur, que havia segut introduïda per l'activitat humana durant el XVIII o principis de el XIX, ocupant àrees que originalment presentaven planures de fanc nuet, generant allí pasturages halófitos, lo que va causar i causa vastes alteracions en la biota local, les que han segut passades per alt pels investigadors, des de modificacions en la presència, distribució i abundància d'espècies d'aus, peixos, crustacis, moluscs i atres invertebrats, junt en enormes canvis en el pas de la producció d'algues cap a la de detritos, en les cascades tróficas concomitants que això implica.[9][10]


Un cas anàlec és el de Spartina densiflora, que tradicionalment va ser considerada nativa en Chile, des d'a on va ser descrita per primera volta.[11] 181 anys despuix del seu primer registre, es va sugerir que en realitat era una espècie introduïda en dit país des de la costa atlàntica d'Amèrica del Sur,[12] lo que després es va confirmar per mig d'estudis moleculars.[13]


Seguint en Chile, cridaners varen ser els descobriments que espècies arbòrees que eren dominants en algunes formacions vegetals presents en la regió central i centre-nort del país, constituïen l'expressió clímax i es consideraven indiscutiblement natives,[14][15] en realitat havien aplegat al país en un periodo relativament recent, alguns centenars o mils d'anys abans de l'arribada de la colonisació espanyola, possiblement introduïdes pels indígenes, intencional o accidentalment per endocoria, com a resultat de múltiples intercanvis culturals suprarregionales a través dels Vages, en especial per mig del tràfic de caravanes de flames durant el Formatiu. Estes llenyoses eren vàries espècies de “algarrobos” (Prosopis),[16] sospitant-se també el mateix orige trasandino per a les poblacions locals australs del chañar (Geoffroea decorticans),[17] i per a el “espino” (Acacia caven),[18] sent inclús la seua formació constituent conseqüència de les accions antrópicas sobre l'original xara esclerófilo, el verdader clímax regional.[19][20]

També açò ocorre en animals, per eixemple l'anfípodo Ptilohyale littoralis va ser considerat històricament com a natiu en Europa (en a on se situa el seu localitat típica), no obstant, es va comprovar que en realitat és natiu sol d'Amèrica del Nort, havent-se introduït inadvertidamente en Europa abans de ser descripto.[21]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Grace Costantino "Deconstructing Ecological Mirages with Help from Historic Literature." Biodiversity Heritage Library (consultat el 24 de giner de 2020).
  2. ↑ Roland-Gosselin, R. (1913). Llaure the species of Rhipsalis discovered in Africa indigenous?. Torreya, 13(7), 151-156.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Espillisme ecològics. Notícies del Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques (publicat el 7 d'octubre de 2015, consultat el 24 de giner de 2020).
  4. ↑ Bray, W., & D'Hassan, A. A. (1991). ¿ A on han anat els boscs? L'home i el mig ambient en la Colòmbia prehispánica. Bolletí Museu de l'Or, (30), 43-65.
  5. ↑ Silva, J. F. (2013). El fòc i els arbres de les sabanes. Recorrent el paisage vegetal de Veneçola, 157.
  6. ↑ Kunst, C. (2011). Ecologia i us del fòc en la regió chaqueña Argentina. Bolletí Informatiu CIDEU, (10), 81-105.
  7. ↑ Trejo, D. A. R., & Martínez, H. C. (2004). Ecologia del fòc en boscs de Pinus hartwegü. Incendis forestals en Mèxic: Métodos d'evaluació, 107.
  8. ↑ Martínez Becerra, L. W. (2006). Us de cremes prescrites en boscs naturals de Pinus tropicalis Morelet en Pinada del Riu (Doctoral dissertation, Universitat de Pinada del Ric Germans Saíz Montes de Oca. Facultat de Forestal i Agronomia. Departament de Forestal).
  9. ↑ Bortolus, Alejandro; James T. Carlton, and Evangelina Schwindt (2015). Reimagining South American coasts: unveiling the hidden invasion history of an iconic ecological engineer. Diversity and Distributions, (Diversity Distrib.) 21, 1267-1283.
  10. ↑ Wiley. "Cryptic invasions by ecological engineers conceal profound changes in nature." ScienceDaily (publicat el 5 d'octubre de 2015, consultat el 24 de giner de 2020).
  11. ↑ Brongniart, M. A. (1829). Phanérogamie. Voyage autour du monde sur la corvette La Coquille, pendant els anés 1822– 1825, parell MLI Duperrey (ed. by A. Bertrand). M.L.I. Duperrey, Paris.
  12. ↑ Bortolus, A. (2006). The austral cordgrass Spartina densiflora Brong: its taxonomy, biogeography and natural history. Journal of Biogeography, 33, 158–168.
  13. ↑ Fortune, P. M., Schierenbeck, K., Ayres, D., Bortolus, A., Catrice, O., Brown, S. and Ainouche, M. (2008). The enigmatic invasive Spartina densiflora: a history of hybridizations in a polyploidy context. Molecular Ecology, 17, 4304–4316.
  14. ↑ Donoso, C. (1982). Resenya ecològica dels boscs mediterràneus de Chile. Bosc, 4(2), 117-146.
  15. ↑ Rundel, P. W. (1981). The xara zone of central Chile. In Mediterranean-Type Shrublands. 175-202. Edited by Castri F, Goodall DW, Specht RL Ecosystems of the world, vol 11. Elsevier, Amsterdam.
  16. ↑ McRostie V. B., Gayo E. M., Santoro C. M., De Pol-Holz R., and Latorre C. (2017). The pre-Columbian introduction and dispersal of Algarrobo (Prosopis, Section Algarobia) in the Atacama Desert of northern Chile. PLoS ONE 12(7):i0181759.
  17. ↑ Contreras, R., V. Porcile and F. Aguayo (2019). Microsatellites reveal a high genetic differentiation among native Geoffroea decorticans populations in Chilean Atacama Desert. Bolletí de la Societat Argentina de Botànica, 54(2), 225-240.
  18. ↑ J. Aronson, C. Ovalle, L. Aguilera, and P. León (1994). Phenology of an 'immigrant' savanna tree (Acacia caven, Leguminosae) in the Mediterranean climate zone of Chile. Journal of Arid Environments, Volume 27, Issue 1, May 1994, Pages 55-70.
  19. ↑ Ovalle, C., Aronson, J., Del Pou, A., and Avendano, J. (1990). The espinal: Agroforestry systems of the Mediterranean—type climate region of Chile. Agroforestry Systems, 10(3), 213-239.
  20. ↑ Van de Wouw, P., Echeverría, C., Rei-Benayas, J. M., & Holmgren, M. (2011). Persistent Acacia savannas replace Mediterranean sclerophyllous forests in South America. Forest Ecology and Management, 262(6), 1100-1108.
  21. ↑ Lo Brutto, S., & Iaciofano, D. (2018). A taxonomic revision helps to clarify differences between the Atlantic invasive Ptilohyale littoralis and the Mediterranean endemic Parhyale plumicornis (Crustacea, Amphipoda). ZooKeys 754: 47–62.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Espillisme_ecològic&oldid=842350»