Espina (botànica)
- Aguijón (botànica) també és tractat en este text.
Les espines són formacions agudes, aleznadas, a voltes ramificadas, de les plantes. Estan proveïdes de teixit vascular, són molt riques en teixits de sostingues i, com a conseqüència, són rígides. Açò les diferència d'atres estructures espinescentes vegetals, particularment dels aguijones, que són excrescències de l'epidermis i teixits subjacents sense teixit vascular.
Les espines poden tindre el seu orige com a transformació del talle, és dir, que són brancas reduïdes, com succeïx en Prunus spinosa i Gleditsia triacanthos, i es denominen espines caulinares. En este cas, el teixit vascular de la espina és una continuació del leño del talle. Hydrolea spinosa, planta palustre típica de chapulls, és un eixemple ilustrativo d'espina caulinar, ya que les seues espines a voltes duen fulls diminuts, de la mateixa manera que un talle. Les espines també poden ser el resultat de la transformació d'una full, com és el cas de les cactáceas i de les espècies del gènero Berberis, i es denominen espines foliares. Finalment, en casos molt rars, les espines poden ser el resultat de la modificació de la raïl a través d'un intens procés de lignificaació, i es denominen espines radicals.
Varis térmens comunament utilisats en botànica deriven de la paraula espina. Aixina, «espinós/a» es referix a un teixit o orgue o a una planta que presenta espines; «espinuloso/a» o «espinescente», quan les espines que mostra són chicotetes.[2]
La presència d'espines és un caràcter que es troba difòs sobretot en plantes típiques de les regions àrides, com deserts, estepas, boscs secs i espinares. En estos casos, les espines són en general el resultat de la transformació de fulls, i permeten reduir la transpiració de la planta i auxiliar a l'economia d'aigua, degut a que no presenten estomas. En atres regions climàtiques i en plantes no xerófitas també apareixen espines, ya que estes estructures dures i esmolades, en àpiços puntaguts (algunes en puntes en forma de lezna, ham o gancho), són una excelent defensa contra els animals herbívors.[1]
Aguijón
[editar | editar còdic]
En botànica es denomina aguijón o acúleo a la púa que s'origina en el teixit dérmico d'algunes plantes.[2] A diferència de les espines, els aguijones carixen de teixit vascular, per lo que són fàcils d'arrancar. L'eixemple típic de aguijón és el de la rosa; aixina mateix, els aguijones de Ceiba speciosa, del pal borracho, i de Fagara rhoifolia són excrescències del teixit cortical (peridermis) del talle.[3][4][5]
Espines en la cultura
[editar | editar còdic]Se sap que els hòmens primitius utilisaven espines com a ferramentes. El història humana registra gran varietat de referències culturals a eixos aguts mecanismes de defensa vegetals.
El llibre de Génesis conta la creació de les espines com un dels castics imposts a Adán i Eva pel seu pecat. Una de les imàgens culturals més perdurables és la corona d'espines que, segons la Bíblia, va ser colocada sobre el cap de Jesús abans del seu crucifixió.
Un mit popular en el que està també implicada una espina és el d'Androcles, un esclau fugitiu de l'antiga Grècia de qui es conta que va entaular amistat en un lleó en extraure-li una espina del piteu.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Strassburger, E. 1994. Tractat de Botànica. 8.ª edició. Omega, Barcelona, 1088 p. ISBN 84-7102-990-1.
- ↑ 2,0 2,1 Font Quer (1982). Diccionari de Botànica, Barcelona etc.: Llabor, pp. XXXII + 1244. ISBN 84-335-5804-8.
- ↑ Van Wyk, Braam (2007). How to Identify Trees in Southern Africa, illustrated edició, Struik, pp. 184. ISBN 1770072403, 9781770072404.
- ↑ «Thorns & Prickles & Spines, Oh My!». Pacific Southwest District of the American Rose Society. Archivat des d'el original, el 14 de febrer de 2009. Consultat el 27 d'abril de 2009.
- ↑ «Cross-Section Through the Prickle of a Rose». Archivat des d'el original, el 30 d'abril de 2008. Consultat el 27 d'abril de 2009.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Espina (botánica)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.