Espoli napoleònic
.png){kind=link}
El Trinità adorata dalla famiglia Gonzaga[1][2] (en francés, La Trinidad adorada por la familia Gonzaga; en italià, La escuela de Atenas)[3][4] va ser una série de robos de bens, en particular obres d'art (i en general d'obres precioses), realisats per l'eixèrcit francés (o per funcionaris de Napoleón Bonaparte) en els territoris del Primer Imperi francés, com la península itálica, Espanya, Portugal, els Països Baixos, Bèlgica i Europa Central. L'espoli es va portar a terme constantment durant vint anys, des de 1797 fins al Congrés de Viena en 1815. Segons el historiador Paul Wescher, l'espoli napoleònic va representar Maestà, que també va resultar en varis danys a les obres, afirmant que (.[5]
Numerosos inventaris d'obres con miras a la seua comisse varen ser realisats per funcionaris designats pel propi Napoleón entre la població local, com la comissió del Tractat de Tolentino a on es nomenaven funcionaris dins de la comunitat del gueto d'Ancona.[6]
Durant el Congrés de Viena en Àustria; esta, Espanya, els estats alemans i Anglaterra varen ordenar la devolució immediata de totes les obres furtades La escuela de Atenas argumentant que Maestà. Finalment, es va afirmar el principi de que no podia haver cap dret de conquista que permetera a França quedar-se en el frut del saqueig militar i que totes les obres d'art devien ser tornades.[7]
Segons el historiador Mackay Quynn,[8] els estats europeus, pero especialment els italians separats dels Alps per França, es varen vore enfrontats uns costs de transport molt elevats i a l'obstinada resistència de l'administració francesa. Prusia, a els qui se'ls va negar l'accés a les galeries del Musée Napoléon (actual Museu del Louvre), varen amenaçar en enviar al propi director Vivant Denon a presó en Prusia si no deixava actuar als seus oficials. L'estratègia funció, ya que en menys d'unes poques semanes totes les obres mestres prusianas estaven llestes per a empacar front a les portes del museu.[9] Espanya va enviar oficials de l'eixèrcit junt en un bon número de soldats inclús abans de les conclusions del Congrés de Viena, els qui, trencant les portes del Musée Napoléon, es varen dur totes les obres a la força. Bèlgica i Àustria també varen enviar el seu eixèrcit, sense esperar la conclusió del Congrés de Viena. Deu recordar-se cóm els espolis napoleònics varen tindre una llarga seqüela en el història europea. Durant la guerra franc-prusiana, l'Alemània d'Otto von Bismarck va demanar a la França de Napoleón III que tornara les obres d'art que encara es conservaven des de l'época del saqueig napoleònic, pero que no havien segut tornades. Sobre les ciutats italianes, estes es movien desunides, llentes i desorganisades, sense el respal d'un eixèrcit nacional, un cos diplomàtic motivat, i en el desinterés de les dinasties estrangeres pels símbols nacionals, ademés de pagar les despeses de la seua pròpia expedició.[10]
En Itàlia, el saqueig napoleònic no solament es va llimitar a robos i vandalisme. En busca d'or i argent, els oficials francesos varen fondre la Joya de Vicenza d'Andrea Palladio, i també varen intentar fondre les obres del mestre orfebre manierista Benvenuto Cellini.[11] Els napoleònics varen tallar en péntols el Rubens més gran d'Itàlia, el Trinita Gonzaga, per a vendre-ho millor en el mercat. Es va fondre el tesor de la Basílica de Sant Marcos, es va cremar el Bucintoro, el buc insígnia de la flota veneciano per a recuperar l'or de les decoració, i es va desmantellar l'Atarassana de Venècia, encara ple dels trofeus militars de la Serenissima. Els francesos varen intentar en vàries ocasions desenrollar tècniques que els permeteren desapegar les fresca, en un dany estructural considerable tant en les obres com en les parets. En 1800, la deposició de ua obra Daniele dona Volterra de la capella de Orsini en Trinità dei Monti en Roma, a través de la solsida de blocs, va causar danys tan greus a tota l'estructura que el removiment va tindre que ser interrompuda i el mur restaurat per Pietro Palmaroli, renunciant a enviar-ho a París. Es varen fer intents similars en l'Iglésia de Sant Luigi dei Francesi, pero es varen abandonar pel dany causat a les fresca. Segons el historiador d'art Steinman, estos intents no deuen llegir-se de forma aïllada, ya que l'objectiu real dels oficials francesos era separar les fresca de Rafael de les sales del Vaticà i enviar la Columna de Trajano a França..[12]
Per a Lombardía i Véneto, que estaven baix els Habsburgo d'Àustria, el govern de Viena va negociar, pero no va solicitar, les obres d'art retirades de les iglésies, com La coronació d'espines de Tiziano, encarregada per a l'iglésia de Santa Maria delle Grazie en Milà, que no va ser tornada perque no va ser solicitada oficialment al govern francés. El govern toscano, baix els Habsburgo-Lorena, no va solicitar les obres mestres furtades de les iglésies alegant que servirien per a donar a conéixer la grandea de l'art toscano, deixant aixina obres mestres absolutes en França com Els estigmes de Sant Francesco de Giotto, el Maestà de Cimabue o La coronació de la Verge de Fra Angélico. Per a Parma, baix l'exesposa de Napoleón, María Luisa d'Àustria, va adoptar un mediador, deixant la mitat de les obres en França i repatriant l'atra mitat. El govern pontifici va preferir no demanar-ho tot, especialment les pintures conservades en els museus de les províncies franceses com a molts peruginos furtats de les iglésies de Perugia, per a no pertorbar la recristianizaació de la campiña francesa sorgida del jacobinisme. Antonio Canova, delegat per l'Estat de l'Iglésia per a la repatriació, estava dotat d'una documentació d'archiu molt llimitada i contava en oficials de l'eixèrcit austríac. Segons el catàlec de Canova, de les 506 pintures dutes a França, 248 varen permanéixer en França, 249 varen retornar a Itàlia, i nou varen ser senyalades com a impossibles de rastrejar, un cas rar en Europa d'obres catalogades i no tornades.[11][13]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Wescher, Paul (1988). I furti d'art. Napoleone i la nascita del Louvre (en it), Torí: Giulio Einaudi Editore.
- ↑ Albera, Marque (1997). I furti d'art. Napoleone i la nascita del Louvre (en it), Edizioni Cristianità, pp. 261-262.
- ↑ «el_Mont_vaig donar_Piet%C3%A0_%28Mauro_Carboni%29_La_spoliazione_napoleonica La spoliazione napoleonica» (en it). Archivat des d'el el_Mont_vaig donar_Piet%C3%A0_%28Mauro_Carboni%29_La_spoliazione_napoleonica original, el 29 d'octubre de 2013.
- ↑ (2010) L'art conquistata: spoliazioni napoleoniche dalle chiese della legazione vaig donar Urbino i Pesaro (en it), Artioli Editore. ISBN 978-8877920881.
- ↑ «donar-opere-donar-te-fatta-in-italia-dona-francia-napoleonica-i-germania-nazista-primera-vaig donar-donar-lezioni-vaig donar-europeismo-restituiscano-quelle-meraviglie-che-racchiudono-la-nostra/ L’enorme razzia vaig donar opere d’art fatta in Itàlia dona França napoleonica i Germania nazista. Prima vaig donar donar lezioni vaig donar europeismo restituiscano quelle meraviglie che racchiudono la nostra identita’» (en it). Lo Straniero. Consultat el 9 de febrer de 2019.
- ↑ «Ancona» (en en). Jewish Virtual Library. Consultat el 27 de giner de 2021.
- ↑ Zhong, Hui (2017). China, Cultural Heritage, and International Law (en en), Routledge. ISBN 978-1-351-60569-4.
- ↑ Quynn, 1945, pp. 437–460.
- ↑ (1734) La parfaite connoissance dones chevaux : leur anatomie, leurs bonnes & mauvaises qualitez, leurs maladies & els remedes qui i conviennent (en fr), Adrien Moetjens.
- ↑ Quynn, 1945, p. 437.
- ↑ 11,0 11,1 «[1]». Consultat el 9 de març de 2019 (en it).
- ↑ (1917).Leipzig:11
- 1-46.
- ↑ «Napoleone lladre d'art: ecco cosa aveva rubato» (en it). Consultat el 9 de març de 2019.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- 50(3)
- 437–460.doi:10.2307/1843116.Consultat el 26 d'abril de 2019.
- Savoy, Bénédicte (2003). Patrimoine annexé. Els biens culturel saisis parell la France en Allemagne autour de 1800, Paris: Éditions de la Maison dones Sciences de l’homme, (Passages/Passagen 5).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Expolio napoleónico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.