L'escola d'Atenes
L'escola d'Atenes (Plantilla:Lang-it) és una de les pinturas més destacades del artiste renaixentiste italià Rafael Sanzio.[1] Va ser feta en esbós entre 1509 i 1510 i pintada entre 1510 i 1511 com a part d'una comissió per a decorar en frescs les habitacions que hui en dia són conegudes com les estàncies de Rafael, ubicades en el Palau Apostólico de la Ciutat del Vaticà.
La Stanza della Segnatura va ser la primera de les habitacions que va ser decorada, i L'escola d'Atenes, representant la filosofia, va anar provablement la tercera pintura en ser acabada allí, despuix de La Disputa (Teologia) en el mur opost, i el Parnaso (Lliteratura).[2] La pintura destaca per la seua proyecció de perspectiva precisa,[3] que Rafael va deprendre de Leonardo dona Vinci (qui és la figura central d'esta pintura, representant a Platón).
La pintura
[editar | editar còdic]La seua base és de 7,75 m i la seua altura de 5,00 m. L'escola d'Atenes és un d'un grup de quatre fresca grans en els murs de la Stanza (els que estan a abdós costats centralmente estan interromputs per finestres) que representen diferents branques del coneiximent. Cada tema s'identifica dalt per un tondo separat que conté una majestuosa figura femenina assentada en els núvols, en putti que duen les frases: «Busca el coneiximent de les causes», «Inspiració divina», «Coneiximent diví de les coses» (Disputa), «A cada u lo que li correspon». En conseqüència, les figures dels murs avall ejemplifican la filosofia, la poesia (incloent la música), la teologia i el Dret.[4]
Està situada front a la Disputa del Sacrament. El títul tradicional no és de Rafael. Representa la filosofia, o a lo manco la filosofia de l'Antiga Grècia, i l'etiqueta del tondo que queda damunt, «Causarum Cognitio», nos diu de quina classe, puix sembla que es fa eco de l'émfasis d'Aristóteles sobre el saber com a coneiximent perque, en conéixer les causes, en Metafísica Llibre I i Física Llibre II. A través d'una escena en la que es narra una sessió entre els filòsofs clàssics. En esta obra, Rafael adapta l'espai a les lleis de la superfície. Ordena les figures d'esquerra a dreta. La perspectiva queda trencada pels murs laterals sobreixents.[5]
Degut a que estaria ubicada sobre la secció de filosofia del papa Juliol II, L'escola d'Atenes mostra als filòsofs, científics i matemàtics més importants de l'época clàssica. L'arquitectura conté elements romans, puix està abovedada, com unes termes; pero l'escenari general, semicircular, en Platón i Aristóteles en el centre, podria aludir a la mónada de Pitágoras. L'edifici té la forma d'una creu grega, que alguns han sugerit que intentava mostrar l'harmonia entre la filosofia pagana i la teologia cristiana.[6] L'arquitectura de l'edifici es va inspirar en l'obra de Bramante, qui, segons Vasari, va ajudar a Rafael en l'arquitectura del quadro.[6] Esta arquitectura recorda el proyecte de la basílica de Sant Pedro elaborat per Bramante.
En unes casetes al fondo es veuen figures jagantesques dels deus Apolo i Atenea. L'escultura de l'esquerra és la d'Apolo, deu de la llum, l'arc i la música, sostenint una lira.[6] L'escultura a la dreta és Atenea, deesa de la saber, en el seu aspecte romà de Minerva.[6]
L'arc principal, sobre els caràcters, mostra un meandre (també conegut com un trast grec o disseny de clau grega), un disseny usant llínees contínues que repetixen en una «série de curves rectangulars» que s'originen en la ceràmica del periodo geomètric grec i després va anar àmpliament usat en antics frisos arquitectònics grecs.[7]
Platón i Aristóteles semblen ser les figures centrals en l'escena. Durant tota l'Edat Mija varen estar considerats com els principals representants de la filosofia antiga,[5] es troben en el centre de la composició, al voltant del punt de fuga. Platón està sostenint el Timeo. Aristóteles sosté un eixemplar del seu Ètica a Nicómaco. Abdós debaten sobre la busca de la Veritat i fan gests que es corresponen als seus interessos en la filosofia: Platón està senyalant el cel, simbolisant l'idealisme dualista racionaliste que és el seu pensament; mentres que Aristóteles, la terra, fent referència al seu realisme substancial racional teleológico.
Molts dels filòsofs representats buscaven el coneiximent de les primeres causes. Molts varen viure abans que Platón i Aristóteles, i escassament un terç seria ateniense. En atres personages s'ha identificat a distints filòsofs de l'Antiguetat, posats sobre dos nivells, separats d'una escalinata. Hi ha qui considera que casi cada u dels grans filòsofs grecs està representat en la pintura, pero determinar quin està representat en concret és pura especulació, ya que Rafael no va fer cap designació, més allà de possibles semblats, i cap document contemporàneu explica la pintura. Per a complicar el problema, Rafael va tindre que inventar un sistema iconográfico per a aludir a vàries figures de les que no hi havia tipos visuals tradicionals. Per eixemple, mentres la figura de Sócrates, que se situa a l'esquerra,[5] és immediatament reconeixible a partir de busts clàssics, una de les figures, la que se supon que és Epicuro està alluntada de la seua representació estàndar.
A l'esquerra, es troba un gran bloc de pedra el significat de la qual pot estar conectat en la Primera epístola de Pedro; simbolisa a Crist, la "pedra angular". L'home ubicat sobre el bloc és Heráclito, en les traces de Miguel Ángel. Este personage no estava en l'esbós o cartó d'esta fresca, que es conserva en la Biblioteca Ambrosiana de Milà. Es retrata en esta figura a Miguel Ángel, com es veu en el rostre, que és el del pintor florentino llaugerament millorat, ademés d'en les característiques stivali que calça: eren unes botes de montar que el pintor florentino no solia llevar-se; està escrivint un dels seus sonets. En 1510, Rafael va vore el treball de Miguel Ángel en la volta de la Capella Sixtina, despuix d'açò ho va agregar en la seua pintura com a senyal de respecte cap a l'artiste. Al temps, esta figura evita un gran buit en eixa part de la fresca.
l'autorretrato de Rafael està ubicat a la dreta del quadro, el jove de cabell marró que observa a l'espectador, tocat en un gorro redó de color blau; al seu costat, Perugino en idèntic gorro pero en blanc. A l'esquerra de la pintura es troba Hipatia d'Aleixandria (pintada com Margherita Luti o Francesco Maria I della Rovere), vestida en blanc, i observant a l'espectador.
Ademés d'identificar les identitats de les figures, hi ha atres aspectes de la fresca que han segut debatuts, i interpretats de diferent forma, pero poques d'eixes interpretacions són acceptades unànimement entre els erudits. Que els gests retòrics de Platón i Aristóteles sembla que estan senyalant (al cel i cap a avall, la terra) és alguna cosa que està prou acceptat com a provable. No obstant, el Timeo de Platón – que és el llibre que Rafael coloca en la seua mà – era un sofisticat tractat de l'espai, el temps i el canvi, incloent la Terra, que guio les ciències matemàtiques durant més d'un mileni. Aristóteles, en la seua teoria dels quatre elements, va sostindre que tots els canvis en la Terra es devien a moviments en el cel. En la pintura Aristóteles du la seua Ètica, que ell negava que poguera reduir-se a una ciència matemàtica. No queda clar quànt sabia el jove Rafael de filosofia antiga, quina guia va poder haver tingut de personages com Bramante i si se li va dictar un programa detallat pel seu mecenes, el papa Juliol II.
A pesar de tot, inclús recentment la fresca s'ha interpretat com una exhortación a la filosofia i, en un sentit més profunt, com una representació visual del paper de l'Amor a l'hora d'elevar a la Humanitat cap al coneiximent superior, en gran mida en consonancia con les teories contemporànees de Marsilio Ficino i atres pensadors neoplatónicos relacionats en Rafael.[8]
Finalment, d'acort en Giorgio Vasari, l'escena inclou al propi Rafael, al duc de Mantua, Zoroastro i alguns Evangelistes.[9]
No obstant, para Heinrich Wölfflin, «és prou erròneu intentar interpretacions de L'escola d'Atenes com un tractat esotèric... Lo que més importava era el motiu artístic que expressava un estat físic o espiritual, i el nom de la persona és assunt que deixava indiferent» en l'época de Rafael.[10] L'art de Rafael llavors orquesta un espai bell, continu en el dels espectadors en la Stanza, en la que una gran varietat de figures humanes, cada una d'elles expressant «estats mentals d'accions físiques», interactuen, en una «polifonia» sense precedent en l'art anterior, en el diàlec permanent de la Filosofia.[11]
Guerino Mazzola i els seus colaboradors han donat una interpretació de la fresca que relaciona les simetria amagades de les figures i l'estrela construïda per Bramante.[12] La base principal són dos triànguls en espill en el dibuix de Bramante (Euclides), que es correspon a la posició dels peus de certes figures.[13]
Els filòsofs
[editar | editar còdic]L'identitat d'alguns dels filòsofs dins de la pintura, com Platón o Aristóteles, és evident, pero uns atres sempre han segut meres hipòtesis. Per a complicar-ho encara més, a partir dels esforços de Vasari, alguns han rebut múltiples identificacions, no només com a antics sino també com a figures contemporànees en Rafael. Vasari menciona retrats del jove Federico II Gonzaga, duc de Mantua, inclinant-se sobre Bramante en les seues mans alçades prop de la part inferior dreta, i el propi Rafael.[14] Són identificats generalment com:[15]
Figures centrals (14 i 15)
[editar | editar còdic]
En el centre de la fresca, en la seua punt de vista arquitectònic central, estan els dos principals subjectes, no discutits: Platón a l'esquerra i Aristóteles, el seu alumne, a la dreta. Abdós figures sostenen lo que en aquella época eren modernes còpies, coser, dels seus llibres en les mans esquerres, mentres que fan un gest en la dreta. Platón sosté el Timeo i Aristóteles du el seu Ètica a Nicómaco. Platón està representat vell, gris i descalce. En ell contrasta Aristóteles, llaugerament per davant, en la seua plena adultez, lluint sandalias i robes arrematades en or, i el jove sobre ells sembla mirar cap a ell. Ademés, estes dos figures centrals fan gests en diferents dimensions: Platón verticalment, cap a dalt a lo llarc del pla del quadro, cap a la volta que queda damunt; Aristóteles en un pla horisontal, i en ànguls rectes en el pla del quadro (d'ahí que estiga en un fort escorzo), iniciant el fluir de l'espai cap als espectadors.
Es creu, popularment, que els seus gests indiquen aspectes centrals de les seues filosofia, per a Platón, la seua Teoria de les formes, i per a Aristóteles, un émfasis en particularés concrets. Molts entenen que la pintura mostra una divergència de les dos escoles filosòfiques. Platón defén un sentit de l'eternitat, mentres que Aristóteles mira cap a lo físic de la vida i el regne present.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Martínez Jiménez, José Antonio (2011). «Llenguage i comunicació», Llengua Castellana i Lliteratura, Akal edició (en espanyol), Madrit: Akal Societat Anònima, p. 124. ISBN 9788446033677.
- ↑ Jones i Penny, p. 74: «L'eixecució de la Escola d'Atenes... provablement va seguir al del Parnaso."
- ↑ Georg Rainer Hofmann (1990). “Who invented ray tracing?”. The Visual Computer 6 (3): 120–124. doi:..
- ↑ Vore Giorgio Vasari, «Rafael de Urbino», en Vides dels artistes, vol. I: «i en el lloc en el que hi havia tondos, en número de quatre, va fer per a cada u d'ells una figura relaciona en el significat de l'escena inferior, i regrés cap al costat a on es trobava tal escena. Sobre la primera, a on havia pintat cóm la Filosofia i l'Astrologia, la Geometria i la Poesia es reconcilien en la Teologia, hi havia una dòna que representa el Coneiximent de les coses, assentada en un tro que té com a soports a cada costat a una deesa Cibeles, en totes eixes mames en les que els antics representaven a Diana Polimastes. Els seus robages eren de quatre colors, en representació dels elements: del cap per a avall era del color del fòc, i baix la cintura tenia el de l'aire, del pubis als genolls era de color terra i el restant, fins als peus, del color de l'aigua». Per a major clarificación, i una introducció a més sotils interpretacions, vore E. H. Gombrich, "Raphael’s Stanza della Segnatura and the Nature of Its Symbolism", en Symbolic Images: Studies in the Art of the Renaissance (Londres: Phaidon, 1975).
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Els mestres de la pintura occidental, Taschen, 2005, pág. 172, ISBN 3-8228-4744-5
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 History of Art: The Western Tradition de Horst Woldemar Janson, Anthony F. Janson (2004).
- ↑ Lyttleton, Margaret. "Meander." Grove Art Online. Oxford University Press, 2012. Consultat el 5 d'agost de 2012.
- ↑ M. Smolizza, ‘’Rafael i l'Amor. L'Escola d'Atenes com protrèptic a la filosofia’’, en ‘Idea i Sentiment. Itineraris pel dibuix de Rafael a Cézanne’, Barcelona, 2007, pp. 29–77. [Una revisió de les principals interpretacions propostes en els dos últims sigles.]
- ↑ Segons Vasari, «A la seua arribada, Rafael va ser molt agasajado per Juliol II, i va escomençar en la Stanza della Segnatura una escena que representa el moment en que els teòlecs reconcilien la Filosofia i l'Astrologia en a Teologia, en la que estan retratats tots els sabio del món; i va adornar esta obra en certes figures, com les dels astrólogos que graven caràcters de geomancia i astrologia en unes taules que manen als Evangelistes».
- ↑ Wōlfflin, p. 88.
- ↑ Wōlfflin, pp. 94ff.
- ↑ Guerino Mazzola (1986). Rasterbild - Bildraster, Springer-Verlag. ISBN 978-3-540-17267-3.
- ↑ Açò pot vore's ací.
- ↑ Giorgio Vasari, Vida dels artistes, v. I, sel. & transl. by George Bull (London: Penguin, 1965), p. 292.
- ↑ L'escola d'Atenes, "¿quí és quí?" [1] archivat en Wayback Machine. per Michael Lahanas
- Este artícul conté una traducció derivada de «La escuela de Atenas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.