Anar al contingut

Estrés

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Estrés


El estrés (del llatí stringere ‘apretar’[1] a través del seu derivat en anglés stress ‘fatiga de material’) és una reacció fisiològica de l'organisme en el que entren en joc diversos mecanismes de defensa per a afrontar una situació que es percep com a amenaçant o de demanda incrementada. Fisiològica o biològica és la resposta d'un organisme a un factor d'estrés tals com una condició ambiental o un estímul.[2]

L'estrés és el modo d'un cos de reaccionar a un desafiu. D'acort en l'event estresante, la manera del cos a respondre a l'estrés és per mig del sistema nerviós simpàtic d'activació que dona lloc a la resposta de lluita o fugida. Degut a que el cos no pot mantindre este estat durant llarcs periodos de temps, el sistema parasimpático té tendència a fer retornar al cos a condicions fisiològiques més normals (homeostasis). En els humans, l'estrés normalment descriu una condició negativa (distrés) o, pel contrari, una condició positiva (eustrés), que pot tindre un efecte mental, físic i inclús de benestar o malestar en un ser humà, o inclús en una atra espècie d'animal.

Història

[editar | editar còdic]

En la década de 1930, Hans Selye —fill del cirugià austríac Hugo Selye—, va observar que tots els malts a qui estudiava, independentment de la maltia que patiren, presentaven síntomes comuns: fatiga, pèrdua de la gana, baixada de pes i astènia, entre atres possibles sintomatologia. Per això, Selye va cridar a este conjunt de síntomes el síndrome d'estar malt. En 1950 va publicar la que seria la seua investigació més famosa: Estrés. Un estudi sobre l'ansietat. El terme estrés prové de la física i fa referència a la pressió que eixercix un cos sobre un atre (la fatiga de materials), sent aquell que més pressió rep el que pot destrossar-se- i va ser adoptat per la psicologia, passant a denominar el conjunt de síntomes psicofisiològics abans mencionat, i que també es coneixen com síndrome general d'adaptació. Els estudis de Selye en posterioritat varen dur a plantejar que l'estrés és la resposta inespecífica a qualsevol demanda energètica a la que siga somés, implicant-se una resposta de lluita o de fugida.

Selye, que va ser fisiólogo, es va convertir en el director de l'Institut de Medicina i Cirugia Experimental en la Universitat de Montreal. La ciència distinguix dos tipos d'estrés, tant en animals com en humans:

Eustrés i distrés

[editar | editar còdic]

Encara que casi sempre, principalment en els humans, la paraula estrés sol posseir una connotació negativa per incomprensió de la realitat que conduïx a una fatiga i a un desequilibri homeostático (lo opost potser seria el nirvana budista o el principi de nirvana de Sigmund Freud).

  • Eustrés o estrés positiu: és un procés natural i habitual d'adaptació circunstancial, que consistix en una activació durant un major periodo de temps, en l'objectiu de resoldre una situació complexa que requerix d'equilibri entre esforç, coneiximent o inteligència especialisada i entusiasme o passió.[3] En els animals no humans el eustrés s'evidencia en els estímuls que per reacció favorixen a la vida.
  • Distrés o estrés negatiu: és aquell que en un animal (inclós el ser humà) supera el potencial d'homeostasis o equilibri de l'organisme causant-li fatiga, majors nivells d'ansietat, d'irritabilitat i d'ira. L'estrés mantingut pot provocar l'aparició de conseqüències físiques, degudes a l'aument de la despesa d'energia, una major rapidea d'actuació, menor descans del necessari i el consegüent agotament de les forces.[3]

Fisiopatologia

[editar | editar còdic]

L'efecte que té la resposta estrés en l'organisme és profunt:

Reaccions sicològiques

[editar | editar còdic]

Les reaccions sicològiques que causa l'estrés té tres components: l'emocional, el cognitiu i el de comportament.[2] L'estrés i les emocions tenen gran relació. Les emocions es poden definir com un estat d'ànim que apareix com a reacció a un estímul. Lo que fa pensar que l'estrés és una emoció, ya que té les característiques d'una emoció. Algunes respostes de tipo emocional que es presenten en persones afectades per l'estrés són les següents: abatimiento, tristor, irritabilitat, apatia, indiferència, inestabilitat emocional, etc. Es diu que els agents estresores apleguen per mig dels òrguens dels sentits (vista, oït, tacte, gust, olfat), que despuix apleguen les emocions. Llavors despuix de l'estrés vénen les emocions i viceversa. Hi ha molts métodos de medició (psico)fisiològics que es correlacionan més o menys ben en l'estrés sicològic (mental o emocional) i, per tant, s'utilisen com a possible indicador.[6][7][8][9][10][11][12][13][14][15] Solament en l'àmbit fisiològic de la funció oculomotora, se sospita que hi ha vàries respostes fisiològiques que permeten detectar diferents situacions d'estrés de forma específica per a cada persona i de forma objectiva (no per mig d'una enquesta). Per eixemple, per mig del moviment dels ulls i el comportament de la mirada,[16][17][18] a través del comportament de la pupila[19][20][21][22] i a través del comportament de parpadeo de les parpalles (Parpadeo (ocular))[23][24][16].[25][26]

Factors desencadenants

[editar | editar còdic]

Els cridats estresores o factors estresantes són les situacions desencadenants de l'estrés i poden ser qualsevol estímul, extern o intern (tant físic, químic, acústic o somàtic com a sociocultural) que, de manera directa o indirecta, propicie la desestabilisació en l'equilibri dinàmic de l'organisme (homeostasis). Una part important de l'esforç que s'ha realisat per a l'estudi i comprensió de l'estrés, s'ha centrat en determinar i classificar els diferents desencadenants d'este procés. La revisió dels principals tipos d'estresores que s'han utilisat per a estudiar l'estrés, nos proporciona una primera aproximació a l'estudi de les seues condicions desencadenants, i nos mostra l'existència de dèu grans categories d'estresores:

  1. situacions que forcen a processar en el cervell
  2. estímuls ambientals
  3. percepcions d'amenaça
  4. alteració de les funcions fisiològiques (malties, adiccions, etc.)
  5. aïllament i confinament
  6. bloquejos en els nostres interessos
  7. pressió grupal
  8. frustració
  9. no conseguir objectius planejats
  10. relacions socials complicades o fallanques

No obstant, cap la possibilitat de realisar diferents taxonomias sobre els desencadenants de l'estrés en funció de criteris merament descriptius; per eixemple, la que varen propondre Lazarus i Folkman (1984), per a els qui l'estrés sicològic és una relació particular entre l'individu i l'entorn (que és evaluat per l'individu com a amenaçant o desbordant dels seus recursos i que posa en perill el seu benestar). Per això s'ha tendit a classificar-els pel tipo de canvis que produïxen en les condicions de vida. Convé parlar, llavors, de quatre tipos d'acontenyiments estresantes:

  • Els estresores únics: fan referència a cataclisme i canvis dràstics en les condicions de l'entorn de vida de les persones i que, habitualment, afecten a un gran número d'elles.
  • Els estresores múltiples: afecten solament a una persona o a un chicotet grup d'elles, i es corresponen en canvis significatius i de transcendència vital per a les persones.
  • Els estresores quotidians: es referixen al cúmul de molèsties, imprevists i alteracions en les chicotetes rutines quotidianes.
  • Els estresores biogénicos: són mecanismes físics i químics que disparen directament la resposta d'estrés sense la mediació dels processos sicològics. Estos estresores poden estar presents de manera aguda o crònica i, també, poden ser resultat de l'anticipació mental sobre lo que pot ocórrer en el futur.

Endocrinologia

[editar | editar còdic]

Els aportes filogenético més antics i els mecanismes de la reacció d'estrés neuroendocrina del ser humà són pràcticament idèntics als de tots els demés mamífers. La percepció de noves constelacions d'estímuls, classificats com amenazadores per processament associatiu, corre parella en la generació d'un patró d'activitat inespecífica en estructures corticals i subcorticals associatives. Un paper especial ho juga ací la corfa prefrontal i, sobretot el complex amigdalino, la corfa o córtex prefrontal és una regió principalment responsable de l'interpretació de les entrades multimodals sensorials i dels fenomens anticipatorios. No obstant, encara més rellevància que qualsevol zona cortical (ya que l'estrés és una resposta orgànica a estímuls primitius i la seua resposta es troba en casi tots els animals dotats d'un sistema nerviós central o SNC, tinguen o no desenrollades les seues àrees corticals) és que en l'activació d'estes àrees de la corfa associativa influïx en la generació d'un patró d'activació característic des de sistema límbico i principalment des de les “primitives” i subcorticals àrees del circuit de premi-recompensa i del sistema amigdalino (responsable en gran mida en els humans de la por i inclús terror i, per contrapartida, l'ira); l'estrés procedent de l'exterior i inclús el endosomático inicialment provoquen els seus estímuls d'un modo vegetatiu i inconscient o susceptiu (en realitat, si de subjectes humans parlem, molts no saben que estan distresados fins que no saben qué és l'estrés recent descobert a mitan de XX). En l'interior del sistema límbico es troba la amígdala i el ya mencionat complex amigdalino, la qual té una importància especial, puix ací els patrons d'excitació més minuciosos es doten de calitat afectiva per mig de l'activació de rets neuronals innates, filogenéticamente més velles. Per mig de proyeccions descendents, en especial en els núcleus centrals noradrenérgics del troncoencéfalo, s'aplega a l'estimulació del sistema simpàtic i adrenomuscular (SAM). Filaments ascendents de les neurones noradrenérgiques localisades en el locus coeruleus i en el troncoencéfalo reforcen l'activació en la zona de l'amígdala i en el núcleu central hipotalámico, aixina com —a través de l'activació de proyeccions dopaminérgiques mesocorticals— en la zona de la corfa prefrontal. D'esta manera sorgix un patró d'excitació que va pujant por entre la corfa cerebral, el sistema límbico i els núcleus centrals noradrenérgics, el qual —si no es veu reprimit per atres entrades— conduïx a l'activació de les cèles neurosecrecionals en el núcleu paraventricular i en això a l'estimulació del sistema hipotalámico-hipofíseo-adrenocortical (HPA).[27]

El sistema noradrenérgic s'activa ya per mig d'estímuls nous, inesperats, és dir, també per mig d'agents estresantes que no corren parells en cap activació, o una activació solament dèbil, de l'eix HPA. Una controlable reacció d'estrés d'este tipo es produïx sempre que estan disponibles estratègies de conducta (i també de repressió) per a l'estalvi i eliminació de l'agent estresante; pero l'eficiència d'estos mecanismes (encara) no basta per a superar la nova exigència per mig d'una reacció convertida en rutinària, ni per a evitar l'activació d'una reacció d'estrés. Estes sobrecàrregues controlables produïxen una activació preferencial del sistema SAM noradrenérgic i perifèric central i (si acàs) solament una estimulació breu de l'eix HPA.[28]

Cada reacció a un agent estresante psíquic escomença en una activació inespecífica d'estructures del cervell corticals i límbicas que conduïx a l'estimulació del sistema noradrenérgic central i perifèric (arousal). Tan pronte com, de resulta d'esta activació inespecífica, es troba una possibilitat per a la solució del canvi respectiu, en l'activació de les conexions neuronals participades en esta reacció de la conducta, es deslíe l'activació inicial. Davant tot, la secreció reforçada de noradrenalina en les regions del cervell corticals i límbicas activades produïx toda una serie de canvis funcionals i metabòlics en les cèles nervioses i glials, que contribuïxen directa o indirectament a l'estabilisació i canalisació de les conexions neuronals implicades en la resposta. Quan apareix una sobrecàrrega per a la que determinada persona no veu cap possibilitat de solució per mig de la seua pròpia acció, o per a la que no servix cap de les reaccions i estratègies anteriors, llavors es produïx la denominada «reacció d'estrés incontrolada». Esta es caracterisa per una duradora activació de les estructures corticals i límbicas, aixina com del sistema noradrenérgic central i perifèric, una activació que aumenta tant que al final desemboca en l'activació del sistema HPA, en una estimulació massiva i persistent de la secreció de cortisona a través de les glándulas suprarrenals. Tals sobrecàrregues incontrolables tenen atres conseqüències importants en les conexions del cervell distintes a les reaccions d'estrés controlables abans descrites.[29]

La comprovació de receptors de glucocorticoides en el cervell ha ajudat a vore millor un fenomen que fins ara a penes s'havia tingut en conte en l'estudi de l'estrés; a saber, que el cervell no és solament un punt de partida, sino també un important orgue de destí de la reacció d'estrés neuroendocrina, s'ha vist aixina mateix en major claritat que les reaccions desencadenades en el SNC (sistema nerviós central) per mig d'un agent estresante (per eixemple, una reforçada secreció de catecolamina de resulta de l'activació de núcleus centrals noradrenérgics, una secreció múltiple de CRF i vasopresina per mig d'axones intra i extrahipotálamicos, com per eixemple per mig de cèles de la adenohipófisis que produïxen AHTH) poden influir de múltiples maneres durant la reacció d'estrés en els processos d'elaboració centra-nerviosos. També de l'induïda estimulació de l'estrés del sistema simpàtic i de la secreció de noradrenalina i adrenalina des de la glándula suprarrenal sorgix toda una serie d'efectes directes i indirectes en el SNC. Estos van des de canvis en el rec sanguíneu cerebral i la múltiple disposició de substrats per al metabolisme d'enertías fins a canvis en la disponibilitat de fases prèvies per a la síntesis de catecolamina i serotonina. Gràcies a un ascendent nivell de glucocorticoides en circulació, no solament s'aplega a una activació directa de receptors de glucocorticoides en el SNC en conseqüències de suma importància i a sovint de llarc determini per a la funció de les respectives cèles nervioses i glials. També els efectes indirectes i perifèrics transmesos per glucocorticoides (disminució del nivell d'hormona sexual, repressió de la síntesis i secreció de mediadors de la comunicació intracelar tals com la prostaglandina i la citoquina, canvis en el suministrament de substrat, etcétera) poden influir de manera múltiple en la funció del SNC durant una sobrecàrrega d'estrés.[30]

Els mecanismes dalt indicats que s'activen en el curs d'una sobrecàrrega d'estrés i els canvis a llarc determini resultants depenen de la classe de sobrecàrrega a la que es veu exposta una persona determinada; és dir, depenen de la valoració individual de la controlabilidad de l'agent estresante. Una reacció d'estrés controlable es produïx sempre que les conexions implantades fins ara no apropiades en principi per a l'eliminació del destorbament, pero no són lo prou eficients per a respondre a esta de manera plena i rutinària en certa mida. Una tal sobrecàrrega d'estrés es descriu millor en el concepte de «repte».[31]

Les activacions de l'eix HPA de llarga persistència i per als auments de llarc determini del nivell de glucocorticoides en circulació es produïxen sempre que la sobrecàrrega d'estrés resulta incontrolable, és dir, quan cap de les estratègies de conducta (ni tampoc de repressió) disponibles és apropiada per a restablir l'equilibri original. En animals de laboratori s'observa en tals condicions un fenomen que es diu behavioural inhibition. La repetida confrontació en varis agents estresantes incontrolables conduïx a un estat d'incapacitat o impotència adquirides i servix de model animal per a les malties produïdes per estrés.[32]

Són moltes les coses que advoquen perque les nocions adquirides en animals de laboratori sobre els mecanismes de l'activació central-nerviosa de la resposta d'estrés neuroendocrina valen també per als sers humans. Les particularitats de la reacció d'estrés en estos són frut de l'enorme dilatació de la corfa associativa i de la resultant capacitat per a l'almagasenament a llarc determini de continguts de memòria molt més complexos, aixina com per a la valoració i control de les emocions i el pilotage de la conducta apropiada. Factors importants que determinen la resposta d'estrés estudiats en els animals en els últims anys, com per eixemple l'importància de l'experiència prèvia d'un individu en determinat factor estresante o de l'influix de factors socials (respal social, estatus social) en la resposta d'estrés, en el ser humà eixerciten un paper molt major que en els animals de laboratori i són decisius per a l'enorme varianza interindividual de la seua resposta d'estrés. Una qüestió de la que s'ha ocupat poc fins ara l'estudi de l'estrés experimental és la dels desencadenants normals i la freqüència de l'activació de la reacció d'estrés baix les condicions de vida d'una espècie en qüestió. En tots els mamífers socialment organisats, i en particular en els sers humans, el conflicte psicosocial és la causa principal i més freqüent de l'activació de la reacció d'estrés, la qual pot tornar-se fàcilment incontrolable. Açò concernix particularment a individus en un repertori insuficientment desenrollat d'estratègies de conducta (i de coping) socials. Pero també canvis bruscs, inesperats del marc social, per al que es varen desenrollar estratègies de coping exitoses, com per eixemple canvis en les relacions socials per la pèrdua de la parella o per un brusc canvi de normes culturals i socials, són causa de sobrecàrregues incontrolables en les persones afectades. Una ulterior causa freqüent d'estrés incontrolable és el no poder alcançar les metes propostes o no satisfer necessitats i desijos experimentats en el marc de contexts socioculturals daus. Aixina com un dèficit d'informació rellevant constituïx la causa d'una conducta inadequada i, per tant, de l'estrés psicosocial, un superàvit d'informació pot conduir també a una incapacitat per a l'acció i, per tant, a sobrecàrregues d'estrés incontrolables al no conseguir classificar les informacions disponibles respecte a la seua rellevància actual. Finalment, solament el ser humà, sobre la base de les seues capacitats associatives, està en condicions de representar-se un escenari que no solament continga una sobrecàrrega d'estrés, sino que també produïxca de fet la corresponent reacció neuroendocrina. Com l'escenari que origina la por solament existix en el món de les idees, no és possible una reacció adequada i resulta inevitable una reacció d'estrés incontrolable.[33]

Quadro clínic

[editar | editar còdic]

Estats d'adaptació

[editar | editar còdic]

Selye va descriure el síndrome general d'adaptació com un procés en tres etapes:

  1. alarma de reacció: quan el cos detecta l'estímul extern;
  2. adaptació: quan el cos pren contramedidas defensives cap a l'agressor;
  3. agotament: quan comencen a agotar-se les defenses del cos. L'estrés inclou 'distrés', en conseqüències negatives per al subjecte somés a estrés, i 'eustrés', en conseqüències positives per al subjecte estressat. És dir, parlem d'eustrés quan la resposta del subjecte a l'estrés favorix l'adaptació al factor estresante. Pel contrari, si la resposta del subjecte a l'estrés no favorix o dificulta l'adaptació al factor estresante, parlem de distrés. Per posar un eixemple: quan un depredador nos aguaita, si el resultat és que correm estem tenint una resposta d'eustrés (en el resultat positiu de que conseguim fugir). Si pel contrari nos quedem immòvils, assuts del terror, estem tenint una resposta de distrés (en el resultat negatiu de que som devorats). En abdós casos hi ha hagut estrés. Es deu tindre en conte ademés, que quan la resposta estrés es prolonga massa temps i alcança la fase d'agotament, estarem davant un cas de distrés. L'estrés pot contribuir, directa o indirectament, a l'aparició de trastorns generals o específics del cos i de la ment. En primer lloc, esta situació fa que el cervell es pose en guàrdia. La reacció del cervell és preparar el cos per a l'acció defensiva. El sistema nerviós se centra en l'estímul potencialment lesivo i les hormonas lliberades, activen els sentits, acceleren el pols i la respiració, que es torna superficial i es tensen els músculs. Esta resposta (a voltes denominada reacció de lluita o fugida) és important, perque nos ajuda a defendre-nos contra situacions amenaçants. La resposta es programa biològicament. Tot lo món reacciona més o menys de la mateixa forma, tant si la situació es produïx en la casa com en el treball. Els episodis curts o infreqüents d'estrés representen poc risc. Pero quan les situacions estresantes se succeïxen sense resolució (és dir, en casos de distrés), el cos permaneix en un estat constant d'alerta, la qual cosa aumenta la taxa de desgast fisiològic i càrrega alostática la qual cosa comporta a la fatiga o directament al dany físic, i la capacitat del cos per a recuperar-se i defendre's es pot vore sériament compromesa. Com a resultat, aumenta el risc de lesió o maltia. El estrés de treball es pot definir com un conjunt de reaccions nocives, tant físiques com a emocionals, que concorren quan les exigències del treball superen les capacitats, els recursos o les necessitats del treballador. L'estrés de treball pot conduir a la maltia psíquica i fins a física, aplegant a generar des de maldecaps fins a úlceres d'estòmec.[34] El concepte de l'estrés de treball moltes voltes es confon en el desafiu (els reptes), pero abdós conceptes són diferents. El desafiu nos vigoriza sicològica i físicament, i nos motiva a deprendre habilitats noves i aplegar a dominar els nostres treballs. Quan nos trobem en un desafiu, nos sentim relaixats i satisfets. Llavors, diuen els experts, el desafiu és un ingredient important del treball sà i productiu. En l'actualitat existix una gran varietat de senyes experimentals i clínics que posen de manifest que l'estrés, si la seua intensitat i duració sobrepassen certs llímits, pot produir alteracions considerables en el cervell. Estes inclouen des de modificacions més o menys lleus i reversibles fins a situacions en les que pugues haver mort neuronal. Se sap que l'efecte perjudicial que pot produir l'estrés sobre el nostre cervell està directament relacionat en els nivells d'hormones (glucocorticoides, concretament) secretados en la resposta fisiològica de l'organisme. Encara que la presència de determinats nivells d'estes hormones és de gran importància per a l'adequat funcionament del nostre cervell, l'excés de glucocorticoides pot produir toda una serie d'alteracions en distintes estructures cerebrals, especialment en el hipocamp, estructura que juga un paper crític en molts processos d'aprenentage i memòria. Per mig de distints treballs experimentals s'ha pogut establir que l'exposició continuada a situacions d'estrés (a nivells elevats de les hormones de l'estrés) pot produir tres tipos d'efectes perjudicials en el sistema nerviós central, a saber:
  4. Atròfia dendrítica És un procés de retracció de les prolongacions dendríticas que es produïx en certes neurones. Sempre que termine la situació d'estrés, es pot produir una recuperació de la arborización dendrítica. Per lo tant, pot ser un procés reversible.
  5. Neurotoxicidad. És un procés que ocorre com a conseqüència del manteniment sostingut d'alts nivells d'estrés o GC (durant varis mesos), i causa la mort de neuronas hipocampals.
  6. Exacerbación de distintes situacions de dany neuronal. Est és un atre mecanisme important pel qual, si al mateix temps que es produïx una agressió neural (apoplejía, anoxia, hipoglucemia, etc.) coexistixen alts nivells de GC (glucocorticoides), es reduïx la capacitat de les neurones per a sobreviure a dita situació amoladora.

Estrés postraumático

[editar | editar còdic]

Una variació de l'estrés és el trastorn per estrés postraumático (TEPT), un trastorn debilitante que a sovint es presenta despuix d'algun succés aterrador, per les seues circumstàncies físiques o emocionals, o un trauma (accident de trànsit, robo, violació, desastre natural, entre uns atres). Este acontenyiment provoca que la persona que ha sobrevixcut al succés tinga pensaments i recorts persistents i aterradores d'eixa experiència. Pot ocórrer en persones que han vixcut l'amenaça, l'han presenciat o han imaginat que podria haver-els passat a elles. El TEPT es pot donar en totes les edats, sent els chiquets una població molt vulnerable per a este trastorn.[35]

Senyes d'estrés postraumático:

  • El trauma es convertix en postraumático quan no es tracta. La clau per a previndre-ho és tenint intervenció clínica i psiquiàtrica.
  • És necessari que les imàgens traumàtiques reprimides en lo inconscient es duguen a la consciència, per a evitar que la seua repressió tinga efectes nocius sobre el psiquisme i inclús sobre l'organisme, des de l'escola psicoanálisis es consideren molt importants descàrregues del distrés acumulat en el psiquisme la verbalización i la abreacció (o catarsis).
  • Es considera un episodi postraumático si el mateix es manté com a màxim un més (és dir poc temps), encara que si el distrés és psíquic pot quedar emmaixquerat durant varis anys en efectes nocius sobre l'organisme.
  • Malensomis, flash back, culpabilitat de sobreviviente.
  • Volum changlot campal chicotet.
  • Hipersensibilidad al cortisol, que és la principal hormona derivada de l'estrés i es troba principalment d'un modo freqüent en el distrés, tal hormona en dosajes elevats durant un temps relativament prolongat danya a l'organisme. Quan es reviu un fet traumàtic durant un llarc periodo de temps estem davant un estrés postraumático complex.

Atres trastorns relacionats en l'estrés

[editar | editar còdic]
  • Estrés agut: consistix en l'exposició a un event o succés traumàtic causant un greu malestar a la persona que ho patix. Dura aproximadament entre 3 dies i un més, i si els síntomes perduren pot acabar evolucionant en un Trastorn d'Estrés Postraumático (TEPT).
  • Duel prolongat: més allà dels 6 mesos. És una condició sicològica que es caracterisa per una pena intensa i persistent que dura més de lo que es considera “normal” o esperat. Es referix a que quan ha passat un any i encara no hem pogut superar la pèrdua d'algú, estaríem sofrint un trastorn de duel prolongat.
  • Per adaptació: una persona té que adaptar-se a un event i és lo que li genera síndromes ansiós-depressius. És un trastorn d'ansietat que es caracterisa per una resposta emocional exagerada i persistent a un event estresante o inesperat, com per eixemple, un canvi en el treball. Normalment, les persones s'adapten a estos en pocs mesos, pero si persistix en el temps estaríem bregant en un trastorn per adaptació.
  • Vinculació reactiva: chiquets que reviuen experiències de maltracte. El trastorn de vinculació reactiva (o trastorn reactiu de la vinculació consistix en l'incapacitat d'establir vínculs saludables en els pares o persones encarregades del conte per una falta d'atenció, carinyo, nutrició i contes bàsics.
  • Compromís social desinhibido: característic de chiquets que han sofrit abusos sexuals. És un trastorn que es caracterisa per un estil de conducta d'aproximació i interacció activa en adults desconeguts, el qual no es llimita a un comportament ocasional, sino que es presenta de forma persistent. Es dona exclusivament en la chiquea i està caracterisat per un comportament del chiquet, el qual demostra que no té cap temor en iniciar qualsevol tipo de contacte en un adult desconegut.

Estrés laboral

[editar | editar còdic]

En l'estrés laboral es combinen les respostes físiques i emocionals nocives que es produïxen quan els requisits delloc no coincidixen en les capacitats i els recursos o les necessitats del treballador, o be, quan les demandes del treball sobrepassen per molt els llímits de capacitat, coneiximent i habilitat d'els qui intervenen en l'empresa, des del nivell directiu fins a la planta treballadora. L'estrés laboral pot afectar a la salut mental i física, ocasionant dany. Açò cobra major importància en els treballadors que integren l'equip de salut i que poden originar una disminució en la calitat de l'atenció del pacient i induir error mèdic, vulnerant la pretesa seguritat del pacient.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut Hi ha reaccions agudes, com l'estrés mateix i la fatiga, conductes contràries a la conservació de la salut, com el tabaquisme, alcoholisme, apnea i dolències cròniques, que es poden manifestar de diverses formes, des d'un refredat-alèrgia, fins a disfunció d'algun orgue; un eixemple són els trastorns cardiovasculars que s'associen als horaris ampliats i irregulars, entre atres factors. Per a poder actuar preventivament i inclús respondre efectivament al factor estrés, se sugerix que les empreses contracten especialistes o acodixquen a instàncies externes que puguen diagnosticar en temps i forma les corrents que podrien prendre les exigències del mercat (increments-decrementos de la demanda del producte o servici, alça de preu d'insumos, oferta del producte-servici de regions no usuals, etc.), aixina com oferir tallers, conferències, cursos o seminaris d'actualisació a tot nivell i per a tot el personal, començant per els qui tenen la responsabilitat directiva. Una de les principals fonts d'estrés és l'ambient de treball, el qual s'ha destacat per ser una font de satisfacció de les necessitats humanes, com lo poden ser la autorrealización, les relacions interpersonals, aixina com també representar una font de maltia per als treballadors, amenaçant les necessitats de realisació personal i professional, aixina com la salut física i mental.[36]Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut

Siegrist associa a l'estrés laboral en el desequilibri entre l'esforç i la recompensa en el treball, fent referència a que el treball es dona per mig d'un procés social que la seua recompensa seria l'estima i les oportunitats de creiximent, pero quan es dona un desequilibri entre un alt control i una baixa recompensa, es produïx un estat d'estrés.[37]

Cano definix l'estrés laboral com una percepció subjectiva producte de l'interacció entre la persona i el seu ambient de treball. Des d'esta perspectiva l'estrés es genera quan es produïx una diferència entre les demandes de l'ambient, i els recursos de la persona per a fer-els front. L'estrés és una resposta adaptativa per part de l'individu, que en un primer moment li permet respondre més ràpida i eficaçment a situacions que ho requerixen.[38] Delboni descriu que els nivells alts d'estrés en un ambient de treball ocasionen un menor eixercite, malties i sofriment en el treballador.[39] En la vida d'un treballador poden sorgir certes conseqüències negatives quan no es conseguix bregar en situacions estresantes, com a ansietat, insomni, depressió, indecisió o pèrdua d'eficiència en el treball.[40]

Tractament

[editar | editar còdic]

Per a combatre l'estrés se solen recomanar els eixercicis respiratoris de relaixació. L'objectiu és eixercir un control voluntari sobre la respiració de manera que l'utilisem com a calmant quan nos abrumar les situacions d'estrés. Atres accions per a evitar l'estrés són les següents:

  • Realisar eixercicis físics i de recreació.
  • Evitar situacions que causen estrés.
  • Planificar les activitats diàries.
  • Mantindre una dieta saludable.
  • Tindre a lo manco dos atacs de rialles al dia (permet la lliberació d'endorfinas).
  • Practicar en unes atres persones jocs de taula.
  • Practicar tècniques de relaixació.
  • Realisar activitats de contacte en la naturalea (senderisme, banys de bosc…). Existixen teràpies preparades per a combatre l'estrés i l'ansietat en la tendència actual cap a tot lo natural, les corrents sobre contes de salut de les distintes cultures, unides a les recomanacions de l'OMS sobre la necessitat d'utilisar els “métodos tradicionals i complementaris” per a conseguir millorar la salut de la població. La seua construcció es caracterisa per una vasta ret d'interaccions, tant com per a promoure la salut, com per a previndre la maltia i establir nous processos en el trànsit del malestar que ella produïx cap a la recuperació del benestar. Entre elles podem trobar una gran varietat a utilisar d'acort a gusts i necessitats de cada persona, solament per mencionar algunes està la: risoterapia, aromaterapia i auriculoterapia.

La resistència a l'estrés

[editar | editar còdic]

Les variables que conferixen a la personalitat les característiques que la fan més resistent davant les demandes de les situacions i que han rebut major atenció, són aquelles que fan referència a les creèncias, ya que en la seua major part són tendències generalisades a percebre la realitat o a percebre's a sí mateixa d'una determinada manera (Lazarus, 1991). Contreras Chávez i Aragó, (2012), “La baixa autoestima és el factor de major pes per a l'elecció d'estratègies d'afrontamiento a l'estrés improductives, com autoinculparse, ignorar el problema o abús de substàncies nocives”.[41]

En general, es tracta d'un conjunt de creències relacionades, principalment, en la sensació de domini i de confiança sobre la realitat de l'entorn, que van desenrollant-se a lo llarc de la vida, i que estan molt relacionades entre sí. El núcleu de creència d'una persona incidirà sobre el procés d'estrés, modulant els processos de valoració sobre les condicions estresantes. Entre dites característiques s'inclouen:

  • el sentiment d'autoeficacia (Bandura, 1977, 1997)
  • el locus de control (Rotter, 1966)
  • la fortalea (Maddi i Kobasa, 1984)
  • el optimisme (Scheir i Carver, 1987)
  • el sentit de coherència (Antonovsky, 1987)

Els estudiants que sofrixen d'estrés emocional poden mostrar rebuig a assistir a l'escola. A diferència de l'absentisme escolar, el rebuig a anar a l'escola és el resultat de la por, l'ansietat o la depressió dels estudiants. Degut a que l'escola és una part important en el desenroll dels jóvens, és fonamental abordar este problema, per a cerciorar-se de que tots es relacionen en l'escola de manera apropiada. Per això, s'han realisat certes intervencions psicosocials, principalment la teràpia conductual, que involucra relaixació o entrenament d'habilitats socials, i la teràpia cognitiu-conductual (TCC). Una revisió sistemàtica d'huit estudis, que cobrixen a 435 participants en edat escolar que tenen rebuig a anar l'escola, va demostrar que la TCC aumenta l'assistència a l'escola, pero no té incidència alguna sobre l'ansietat. No obstant, varis riscs de biaix estaven presents en la majoria dels estudis, per lo que no es poden traure conclusions fermes. Els estudis futurs deurien incloure tamanys de mostra més grans i considerar atres tipos d'intervencions per a portar a terme una evaluació més rigorosa.[42]

Vore també

[editar | editar còdic]

Erro al crear miniatura: Estrés en el Viccionari.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ etymonline. com/index. php? allowed_in_frame=0&seartress&searchmode=none «stress.» Etymology Online. Consultat el 19 de novembre de 2014.
  2. ↑ 2,0 2,1 Ciência & Saúde Coletiva.21(11)
    3499–3508.ISSN 1413-8123.doi:10.1590/1413-812320152111.17452015.Consultat el 16 de decembre de 2016.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada MSSSIqueesestres
  4. ↑ https://es. gizmodo. com/la-ciencia-resuelve-la-gran-pregunta-como-el-estres-vu-1841173838
  5. ↑ «eumed. net/libros-gratis/2010a/643/Consecuencias%20del%20estres%20psicologic. htm Conseqüències de l'estrés sicològic».
  6. ↑ Klimmer, F.; Rutenfranz, J.; Rohmert, W. (1979): Investigations on physiological and biochemical indicators for differentiation of mental and emotional strain in psychical efforts. In: Int. Arch Occup Environ Heath 44 (3), S. 149–163. DOI: https://doi. org/10.1007/BF00381130
  7. ↑ Gopher, Daniel; Donchin, Emanuel (1986): WORKLOAD – AN EXAMINATION OF THE CONCEPT. In: Kenneth R. Boff, Lloyd Kaufman und James P. Thomas (Hg.): Handbook of perception and human performance. Volume II - Cognitive Process and Performance. New York: John Wiley ans Sons (A Wiley-Interscience publication), S. 1–49.
  8. ↑ Boucsein, Wolfram (1988): Elektrodermale Aktivität. Grundlagen, Methoden und Anwendungen. Berlin, Heidelberg: Springer. DOI: https://doi. org/10.1007/978-3-662-06968-4 – ISBN 978-3-662-06969-1
  9. ↑ Böckelmann, Irina; Seibt, Reingard (2011): Methoden zur Indikation vorwiegend psychischer Berufsbelastung und Beanspruchung — Möglichkeiten für die betriebliche Praxis. In: Z. Arb. Wiss. 65 (3), S. 205–222. DOI: https://doi. org/10.1007/BF03373839
  10. ↑ Chen, Fang; Zhou, Jianlong; Wang, Yang; Yu, Kun; Arshad, Syed Z.; Khawaji, Ahmad; Conway, Donen (2016): Robust multimodal cognitive lloeu measurement. Cham: Springer (Human-computer interaction séries). DOI: https://doi. org/10.1007/978-3-319-31700-7 – ISBN 978-3-319-31698-7
  11. ↑ Kramer, Arthur F. (1990): Physiological Metrics of Mental Workload: A Review of Recent Progress. Bericht. University of Illinois at Urbana-Champaign, Sant Diego. ISBN 9781003069447
  12. ↑ Rau, Renate; Richter, Peter (1995): 24-Stunden-Monitoring zur Prüfung der Reaktivität psychophysiologischer Parameter in Belastungs- und Erholungsphasen. Speichelparameter und kardiovaskuläre Parameter in Feld- und Experimentaluntersuchungen. Schriftenreihe der Bundesanstalt für Arbeitsschutz und Arbeitsmedizin (FB 12.001), Bremerhaven: Wirtschaftsverlag NW.
  13. ↑ Ribback, Sven (2005): Psychophysiologische Untersuchung mentaler Beanspruchung in simulierten Mensch-Maschine-Interaktionen. Doctoralthesis. Universität Potsdam. URN: urn:nbn:de:kobv:517-0000833
  14. ↑ Schlick, Christopher; Bruder, Ralph; Luczak, Holger (2018): Arbeitswissenschaft. 4. Aufl. 2018. Berlin, Heidelberg: Springer Berlin Heidelberg. DOI: doi. org/10.1007/978-3-662-56037-2 http://dx. doi. org/10.1007/978-3-662-56037-2 – ISBN 978-3-662-56036-5
  15. ↑ Stanton, Neville; Hedge, Alan; Brookhuis, Karel; Sals, Eduardo; Hendrick, Hal (Hg.) (2005): Handbook of human factors and ergonomics methods. ebrary, Inc. Boca Raton: CRC Press. DOI: https://doi. org/10.1201/9780203489925 – ISBN 9780429205712
  16. ↑ 16,0 16,1 Galley, Niels (1993): Augenbewegungen, Antizipation und Leistung: Auf dem Wege zu einem neuropsychologischen Konzentrationsmodell. In: Jürgen Beckmann, Hanno Strang und Erwin Hahn (Hg.): Aufmerksamkeit und Energetisierung. Facetten von Konzentration und Leistung. Göttingen, Bern, Toronto, Seattle: Hogrefe Verl. für Psychologie, S. 229–245. ISBN 9783801704216
  17. ↑ Biswas, Pradipta; Dutt, Varun; Langdon, Pat (2015): Comparing Ocular Parameters for Cognitive Lloeu Measurement in Eye-Gaze-Controlled Interfaços for Automotive and Desktop Computing Environments. In: International Journal of Human-Computer Interaction 32 (1), S. 23–38. DOI: 10.1080/10447318.2015.1084112
  18. ↑ Schneider, Marc (2019): Blickbasierte Beanspruchungsmessung : Entwicklung und Evaluation eines Kalibrierungssystems zur individuellen Bewertung der mentalen Beanspruchung in der Mensch-Technik-Interaktion. Dissertation. ISBN-10: 3731508095
  19. ↑ Brunn, Walter v.; Falk, Ruth; Hedwig; Matthes, Karl (1941): Untersuchungen über die Pupillenreflexe beim Menschen. In: Pflüger, Arch. 244 (5), S. 644–658. DOI: https://doi. org/10.1007/BF01756035
  20. ↑ Kerkau, Florian (2005): Biosignale der Pupille zur Steuerung intelligenter User Interfaços. Untersuchung von Pupillenbewegungen zur Realisierung einer biopsychologischen Computerschnittstelle für die Mensch-Computer-Interaktion. Dissertationsschrift. Freie Universität Berlin, Berlin. Fachbereich Erziehungswissenschaft und Psychologie. URL: http://docplayer. org/3196391-Biosignale-der-pupille-zur-steuerung-intelligenter-user-interfaces. html
  21. ↑ Beatty, Jackson; Lucero-Wagoner, Brennis (2000): The pupillary system. In: J. T. Cacioppo, L. G. Tassinary und G. G. Berntson (Hg.): Handbook of psychophysiology: Cambridge University Press, S. 142–162. ISBN-10: 0-521-84471-1
  22. ↑ Chen, Siyuan; Epps, Julien (2014): Using Task-Induced Pupil Diameter and Blink Rate to Infer Cognitive Lloeu. In: Human–Computer Interaction 29 (4), S. 390–413. DOI: https://doi. org/10.1080/07370024.2014.892428
  23. ↑ Ponder, Eric; Kennedy, W. P. (1927): ON THE ACT OF BLINKING. In: Exp Physiol 18 (2), S. 89–110. DOI: https://doi. org/10.1113/expphysiol.1927. sp000433
  24. ↑ Stern, John A.; Walrath, Larry C.; Goldstein, Robert (1984): The Endogenous Eyeblink. In: Psychophysiology 21 (1), S. 22–33. DOI: 10.1111/j.1469-8986.1984. tb02312. x
  25. ↑ Reßut, Norman; Hoppe Annette (2019): Erfassung von individuellem Beanspruchungserleben bei kognitiven Belastungssituationen mittels Mustererkennung im Lidschlagverhalten. In: Zeitschrift für Arbeitswissenschaft 65 (2019), S. 1–13. DOI: https://doi. org/10.1007/s41449-019-00165-y. – ISSN 0340–2444
  26. ↑ Reßut, Norman (2021): Dones Lidschlagverhalten als Indikator psychischer Belastung, Wiesbaden: Springer Vieweg, 2021. DOI: https://doi. org/10.1007/978-3-658-36052-8 – ISBN 978-3-658-36051-1
  27. ↑ Hüther, Gerald (2012). Biologia de la por. L'estrés i els sentiments, Barcelona: Plataforma Editorial, pp. 47-48. ISBN 978-84-15115-81-6.
  28. ↑ Hüther, Gerald (2012). Biologia de la por. L'estrés i els sentiments, Plataforma Editorial, pp. 49. ISBN 978-84-15115-81-6.
  29. ↑ Hüther, Gerald (2012). Biologia de la por. L'estrés i els sentiments, Plataforma Editorial, pp. 51-52. ISBN 978-84-15115-81-6.
  30. ↑ Hüther, Gerald (2012). Biologia de la por. L'estrés i els sentiments, Plataforma Editorial, pp. 52-53. ISBN 978-84-15115-81-6.
  31. ↑ Hüther, Gerald (2012). Biologia de la por. L'estrés i els sentiments, Plataforma Editorial, pp. 53. ISBN 978-84-15115-81-6.
  32. ↑ Hüther, Gerald (2012). Biologia de la por. L'estrés i els sentiments, Plataforma Editorial, pp. 53-54. ISBN 978-84-15115-81-6.
  33. ↑ Hüther, Gerald (2012). Biologia de la por. L'estrés i els sentiments, Plataforma Editorial, pp. 57-59. ISBN 978-84-15115-81-6.
  34. ↑ «net/estres Estrés: els perills en el treball.».
  35. ↑ archive. org/web/20100519045505/http://www. ineco. org. ar/enfermedad. php? enfermedad=38 Trastorn per Estrés Postraumático. (TEPT)
  36. ↑ Murta, G. S., & Trócolli, T. B. (2004). Avaliação d'Intervenção em Estresse Ocupacional. Revista Psicologia: Teoria i Perquisició, (20), 39-47.
  37. ↑ Siegrist, J.(1996) Adverse health effects of high-effort/low-reward conditions. J Occupational Health Psychology, (1), 27-41.
  38. ↑ Cano, A. (2002). La Naturalea de l'Estrés. IV congrés internacional de la Societat Espanyola per a l'estudi d'Ansietat i Estrés. Madrit: SIGUES.
  39. ↑ Delboni, T. H. (1997) Vencendo o stress: com melhorar as relaçõés de trabalho per a viver melhor. São Paulo: Makron Books.
  40. ↑ Hespanhol, A. (2004).redalyc. org/pdf/287/28770212.pdf Burnout i stress ocupacional. Revista Portuguesa de Psicossomática, 7(2) 153-162.
  41. ↑ Contreras, O.; Chávez, M. I Aragó, L. A., (2012), "Estils d'afrontamiento a l'estrés i pensament constructiu en estudiants universitaris", Journal of Behavior, Health & Social Issues vol. 4 num. 1 Pp. 39-53 may-2012 / oct-2012 DOI:10.5460/jbhsi. v4.1.32970
  42. ↑ Campbell Collaboration. «caf. com/handle/123456789/1133 Efectes de les intervencions psicosocials dirigides al rebuig a anar a l'escola d'estudiants de primària i secundària». Oslo: Campbell Collaboration. Consultat el 15 de giner de 2020.

24. Hans Selye, Combatre l'Estrés, artícul Get Personal Growth getpersonalgrowth. com/es/combatir-el-estres-con-la-tecnica-sos

Notes
  • Wulf SAur. (2012). Malties associades alloc de treball. Biomedical Therapy, Volum 5, (número 1), pág. 4-13.
  • Estrés lo que vosté voldria preguntar i deu conéixer / Pablo Raúl Cólica. Còrdova: Editorial Bruixes, 2012. https://site. ebrary. com/lib/biblioitesosp/docDetail. action? id=10693440
  • Estrés: aspectes mèdics/C. A. Martínez Plaça; De Leodegario Fernández Sánchez. Madrit, Espanya: Ministeri de Treball i Assunts Socials: Institut Nacional de Seguritat i Salut en el Treball, 2001, c2001.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Erro al crear miniatura: Estrés en el Viccionari. Plantilla:RAER

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Estrés&oldid=1113824»