Senderisme

Senderisme

Erro al crear miniatura:

Senderisme en els Pirineus espanyols, pel GR-11, en les proximitats del pico Anayet.

Erro al crear miniatura:

Trecking Volcà Villarrica.

El senderisme és una activitat deportiva no competitiva que consistix en caminar seguint un itinerari determinat. S'acostuma a realisar en senderas balizados i homologats per l'organisme competent de cada país, pero també per sendas, camins rurals i vies verdes sense homologar. El senderisme busca acostar a les persones al mig natural i al coneiximent de la zona a través del patrimoni i els elements etnogràfics i culturaels tradicionals, utilisant especialment senderes de terra, antics camins de ferradura i carreters, cañades i camins reals, camins forestals i uns atres, evitant en lo possible el trànsit a través de rutes asfaltades o hormigonades. El senderisme constituïx una simbiosis entre deport, cultura i mig ambient. Encara que sense caràcter competitiu, el senderisme conta en ocasions en events deportius en classificacions per orde d'arribada o per número de caminades finalisades com, per eixemple, la Copa Catalana de Caminades de Resistència, disputada en Catalunya, Espanya.

Diferenciació d'atres disciplines

Erro al crear miniatura:

Gent de senderisme en el Parc nacional de Koli en Finlàndia.

El senderisme és una activitat que pot confondre's en l'excursionisme. Segons es desprén de l'extensa lliteratura sobre deports a l'aire lliure, l'excursionisme seria la disciplina més propenca i precursora del senderisme, encara que a diferència d'est, discorre per senderes no balizados i, per tant, no conta en les garanties de seguritat i calitat que proporcionen els senderes homologades. En la majoria d'ocasions, l'activitat sol desenrollar-se durant un mateix dia. L'excursionisme (o trekking) pot definir-se com una modalitat deportiva no competitiva que consistix en recórrer de forma autònoma, generalment a peu, parages aïllats generalment en dificultat de trànsit, tals com a zones montanyoses o llocs remots sense senderes. Trek és un anglicisme originat en Suràfrica i s'utilisa per a descriure la realisació d'un viage més llarc i complicat. És una paraula que va començar a usar-se en els anys huitanta pels alpinistes que viajaven al Himalaya o als Vages per a definir les llargues marches d'aproximació a la base de les montanyes a les que pensaven ascendir.

La sendera homologada

Erro al crear miniatura:

Marca en el tronc d'un arbre d'un GR.

Una sendera homologada és una instalació deportiva, identificada per un còdic de marques patentat, que es desenrolla preferentment en el mig natural i sobre vials tradicionals, i que conta en el vist i plau de l'organisme competent en complir els requisits exigits per la llegislació de cada país. El seu fi és facilitar al caminante el seu recorregut en seguritat i calitat. El fet d'estar homologat implica que la sendera es troba senyalisat en un sistema de marques, que conta en una topoguía descriptiva, que existix un compromís de manteniment per part del promotor i que complix els requisits establits per l'organisme competent en cada país. En principi, les característiques que poden esperar-se d'una sendera homologada són les següents:

• Ser apte per a la gran majoria de la població.
• Ser transitable durant tot l'any.
• L'utilisació i recuperació d'antics vials de comunicació (vells camins de ferradura i camins carreters) front a vials moderns.
• Tindre interés paisagístic, històric, etnogràfic o migambiental.
• Fomentar l'activitat senderista d'una zona.
• No tindre grans desnivells durant trams prolongats i evitar l'ascensió a cims montanyosos.
• No transitar per trams en tràfic rodat o zones que en condicions normals presenten algun risc.
• No precisar per al seu recorregut de coneiximents, tècniques o materials especials.
• Estar senyalisat suficientment en el sistema oficial de cada país.
• Contar en una topoguía descriptiva de l'itinerari, aixina com dels valors ambientals, paisagístics, culturals i etnogràfics del recorregut.

La senyalisació

Erro al crear miniatura:

Senyalisació corresponent a Senderes de Gran Recorregut en Espanya i França.

Erro al crear miniatura:

Senyalisació corresponent a Senderes de chicotet Recorregut en Espanya. En França es prescindix de la franja blanca.

Els diferents tipos de senderes es troben balizados per mig d'un còdic de marques diferent segons el tipo de sendera i el país en el que es trobe. A pesar de tal diversitat de marques, totes elles senyalisen el recorregut de la sendera complint les directrius establides per l'Associació Europea de Senderisme. Dites directrius varen ser establides en la 1.ª Conferència Europea en Marcage de Senderes, organisada per dit organisme, i celebrada entre el 28 d'abril i el 2 de maig de 2004 en Bechyne (República Checa). Dit acontenyiment va reunir a 24 organismes nacionals de senderisme de 17 països europeus, representant tots ells a més de 5 millons de senderistes europeus. En la Declaració de Bechyne es varen acordar unes directrius comunes que dotaren de coherència a la ret de senderes europees, pero no es va crear un còdic comú de marques per a tots els països. Els diferents còdics de senyalisació existents en les diferents parts d'Europa fan que dit objectiu siga difícil de conseguir i es va dictaminar que l'imposició d'un sistema de marques comuna seria un acte perjudicial per al senderisme, per les conseqüències que podria carrejar, tals com la creació de costs econòmics a les diferents associacions, la pèrdua de voluntaris, confusió i la pèrdua de l'identitat històrica creada pels sistemes tradicionals de marcage. En el seu lloc es va acordar que la diversitat de sistemes de marcage no era obstàcul per a la movilitat dels senderistes a través dels diferents territoris, sempre que el canvi de sistema de marcage siga notificat i informat al senderiste sempre que este es produïxca.

Equipament del senderiste

El senderiste es val d'una vestimenta particular ademés d'un conjunt d'accessoris i artefactes coneguts com a equip. Si ben el senderisme pot variar molt pel tipo de recorregut, es descriu la vestimenta i l'equip general necessari per a recórrer una sendera de mija o llarga distància. Un aspecte molt important en el senderisme és el pes de l'equipament. Es busquen objectes útils i portàtils, del menor pes i volum possible.

Alimentació

• Beguda: és indispensable un recipient per a dur aigua i beure quan es necessite. En alguns itineraris és fonamental també dur pastilles potabilisadores i/o un bon filtre d'aigua, a fi de poder captar-la en chicotets torrents o manantials, sense risc de contaminació per la presència de ganado i animals salvages.
• Menjar: si no és provable trobar a on abastir-se d'aliments; ademés, en cas de retardar-se o perdre-se és important contar en una miqueta de menjar. És molt útila coneguda dieta dels pastors (principalment formage, embotits i pa), pero també vala pena dur una miqueta de fruta i aliments energètics com a chocolate, fruts secs o barres de cereals, ya que proporcionen prou energia ocupant molt poc espai i pes.

Vestimenta

Erro al crear miniatura:

Botes de calitat de montanya són indispensables per a previndre resbalones i problemes lumbars.

Esta deu ser adequada al mig o els mijos pels que es va a transitar. Per regla general deu seguir la teoria de capes els elements de les quals són:

• Calcer: Lo més comú són unes botes baixes en la finalitat de que protegixquen de les torceduras de turmells, en solga antideslizante i que siguen cómodes.
• Roba: Adequada al clima i alloc que es visitarà. Sempre és millor pantalons llarcs i penyores de mànega llarga per a protegir-nos dels rajos solars, plantes i picadures lleus. I depenent delloc, una jaqueta que talle el vent i siga impermeable per a protegir-nos de les inclemències ocasionals del temps.
• Capell i ulleres: Quan siga necessari un capell, que és sempre millor que la gorra, per a protegir-nos del sol o la pluja.
• Mocador: un mocador de cert tamany, aproximadament del que s'usa per a tapar-se el cap, pot ser molt útil com per a mullar i refrescar a algú que s'ha desmayat per un colp de calor, per a arreplegar fruts selvats si no duem bossa, per a taponar una ferida, realisar una immovilisació en cas de lesió d'articulació o fractura, aplicar un torniquet, etc.

Accessoris bàsics

Equip bàsic indispensable per a un senderiste:

• Bastó de caminada: d'alumini, fusta o bambú. Generalment s'utilisen uns molt semblats als d'esquí, pero en la diferència de que se'ls coloca en l'extrem una roseta de major tamany, lo que proporciona major estabilitat i agarre, ademés de protegir de possibles lesions.
• Mochila: de tamany i en característiques d'acort a la duració de l'excursió i a l'equip que es portarà, el clima i la comoditat. Una mochila de senderisme deu ser de calitat per a que resistixca el maltracte i l'esforç propi de l'activitat, i de preferència impermeable. Deu poder subjectar-se a l'esquena deixant les mans totalment lliures. Ademés, és molt convenient que tinga ajust de cintura i de pit per a acomodar-se totalment al cos i evitar que en el moviment propi de l'activitat es colpege o torbe. Les correges deuen ser amples i alguna cosa rígides. Aixina mateix, la mochila pot portar un depòsit d'aigua en un tubo per a hidratarnos en el camí.
• Navaixa: molt útil en diverses situacions a lo llarc de l'activitat (es recomana dur una navaixa que es tanque i s'òbriga be, tipo navaixa suïssa, que tinga bon tall i un segur resistent). La navaixa deu tindre a lo manco 100 mm de llarc en la part esmolada, ya que en una navaixa que siga molt curta de tall no es podrà tallar res llarc.
• Cuerdo: uns metros de corda sempre poden salvar-te d'alguna situació, pesa poc i ocupa poc espai. Pot servir també per a fer una parihuela en dos pals i transportar aixina a un ferit o lesionat.
• Llanterna: és important tindre una, ya que mai és segur terminar l'excursió abans de l'ocàs, incloent bateries i peres de recanvi.
• Silbato: si per accident nos trenquem una cama i no duem teléfon mòvil, i nos tenen que buscar, o si es tira la boira de sobte i nos hem separat i no veem els nostres companyers, un silbato nos permetrà que sigam escoltats a llarga distància i casi sense esforç. Casi no ocupa ni pesa, i solament deu ser usat en situació d'emergència.
• Varis: cambra fotogràfica, teléfon mòvil, mapa i brúixola.
• Uns atres: crema protectora (solar i labial), repelent per a insectes i chicotet botiquín.
• Recipient estanque: per a guardar els objectes que no deuen mullar-se.

Espanya

Mentres que el moment del naiximent del senderisme a nivell Europeu es considera aquell en que Henri Viaux, un caminante francés, va inaugurar durant 1946-47 la primera ruta pedestre que es podia recórrer en seguritat gràcies a les indicacions que impedien extraviar-se, exenta de dificultats i que feya, per això, innecessari contar en un guia, en Espanya, el fet de senyalisar senderes en la finalitat de facilitar el seu recorregut s'havia produït en anterioritat a 1972 en diverses parts de la geografia, pero sempre en caràcter local. Es pot dir que el senderisme es va introduir en Espanya a través de l'arribada en 1972 d'un escrit de la Association de Tourisme Pedestre de París a la Federació Espanyola de Montanyisme en el que se solicitava la continuació del Sendera Europea I-4 des de la frontera en Puigcerdà (Catalunya) fins a la part meridional de la península ibèrica.

Des d'eixe moment, i per a donar resposta a eixa solicitut, es va constituir el Comité de Senderisme per iniciativa d'Enric Aguadé Sans i Joan Cull, i al final de 1972 es va celebrar en León l'assamblea anual de la Federació en la que es va abordar dita proposta, decidint-se transmetre l'encàrrec a la Federació Catalana de Montanyisme. A l'any següent, en 1973, es va decidir adoptar el sistema francés de senyalisació i prendre la normativa del país veí per a desenrollar un borrador sobre normativa de senyalisació i aprovar el 1er Pla de Senderes. En 1975, en concret el 2 de març, Enric Aguadé Sans i Joan Cul pinten la primera marca blanca i roja en Tivisa (Tarragona, Espanya), pertanyent al GR-7, que hui en dia s'estén fins a Tarifa i forma part del Sendera Europea I-4. Aguadé va ser una de les persones encarregades en aquelavors de coordinar la senyalisació dels primers 222 km de dit itinerari. Varen passar solament uns mesos per a que la topoguía fora editada. Varen ser sense dubte 1972, 1973 i 1974 els que varen marcar una fita en l'història del senderisme en Espanya i Aguadé el seu protagoniste més destacat. Varen ser els anys 1970 la chiquea del senderisme espanyol, en la que es varen començar a crear les delegacions regionals de la Federació, i en la que l'esforç, l'ilusió i l'altruisme dels precursors d'este deport en Espanya varen conseguir véncer la falta de recursos econòmics i d'experiència del moment. Va ser sense dubte l'entorn dels Pirineus (Catalunya, Osca, Navarra i País Vasc) la zona pionera del moment. La década de 1980 va ser l'época del contagi del moviment a les comunitats de Madrit i Valenciana i del desenroll dels GR, existint al final de dita década uns 8027 km de senderes marcades i en topoguía publicada. En esta década, es produïx el fi de l'época de Cull al mando del senderisme federatiu, passant el testic a Dumenge Plegue. En els anys 1990, varen triumfar les senderes PR. Va ser la década de la consolidació, generalisació i popularisació del senderisme com a deport, i l'época en la que dit deport transcendió del món montanyenc a la població en general. En 1996, el País Vasc va ser la primera comunitat autònoma que per mig d'un Decret va regular l'utilisació de la senyalisació de senderes en el seu territori. En 1997, es va impartir per primera volta en el Port de Navacerrada (Madrit-Segòvia) el curs de Tècnic de Senderes, una titulació que unificava els coneiximents adquirits a lo llarc de més de 20 anys d'experiència. A partir de 2001, el món senderiste va seguir madurant en Espanya, aumentant el número de senderes senyalisades i també el número d'usuaris. Comença a estudiar-se la repercussió d'esta activitat en les àrees no urbanes i es determina la seua rendabilitat econòmica en el "Estudi d'impacte socioeconòmic i migambiental del senderisme en la província d'Osca". A dia d'hui, existix en Espanya una ret de més de 60 000 km de senderes senyalisades, desigualment repartits, i que es concentren en la zona peripirenaica (País Vasc, Navarra, Osca, Catalunya), costa mediterrànea nort (Valéncia, Castelló, Tarragona i Barcelona), Cordillera Cantàbrica (Astúries, León, Palència, Burgos i Cantàbria), centre (Madrit i Àvila) i surest (Granada, Almeria i Múrcia). En l'actualitat, l'homologació de les rutes en Espanya correspon a les federacions autonòmiques de montanya corresponents, segons siga la sendera, i conforme a la llegislació vigent en les comunitats autònomes que la posseïxen.

Colòmbia

Colòmbia s'ha consolidat com un dels destins més fascinants del món per al senderisme gràcies a la seua posició privilegiada en el neotrópico i a l'imponent presència de la cordillera dels Vages, que es bifurca en tres ramals en el nostre territori. Esta complexa geografia genera una sorprenent varietat de pisos tèrmics i microclima, permetent que un caminante passe, en qüestió de poques hores, dels boscs nuvolats rics en epífitas i biodiversitat, als místics paisages d'el páramo, un ecosistema exclusiu de l'alta montanya tropical. Caminar per Colòmbia no és solament un eixercici físic, sino una immersió profunda en la riquea biològica, l'història precolombina i la geografia viva del país.

Entre les millors rutes d'alta montanya del país destaca, en primer lloc, el Parc Nacional Natural El Cocuy, un imponent circuit que desafia als senderistes en senderes que voregen picos nevats, estanys glaciars d'un blau profunt i l'ecosistema de páramo millor conservat del món. En segon lloc es troba la travessia pel Parc Nacional Natural Els Nevats, a on rutes com l'ascens al Nevat del Tolima o la caminada per el Páramo de Santa Isabel oferixen vistes surrealistes de frailejones jagantes i valls molejades per l'activitat volcànica ancestral, exigint una excelent preparació física i aclimatació. Cap al Carib i la selva humida tropical s'ubica la tercera ruta imprescindible: el Trekking a Ciutat Perduda (Teyuna) en la Serra Nevada de Santa Marta, una exigent travessia de varis dies que combina una densa biodiversitat selvática en el misticisme arqueològic dels antics terrats tayronas. En quart lloc, per a els qui busquen un contrast total en la montanya, les senderes del Parc Nacional Natural Tayrona conecten el bosc sec tropical en plages vérgens sobre l'oceà Atlàntic, oferint un albirament excepcional de fauna local, com a mones aulladores i aus endèmiques, en un terreny de baixa dificultat pero alta recompensa paisagística.

En el cor de l'eix cafetero es localisa la quinta gran ruta, la Vall de Cocora en Salento, famós mundialment pels seus imponents boscs de Palma de Cera del Quindío (l'arbre nacional), a on els caminantes ascendixen a través del bosc de boira i creuen ponts colgantes sobre el riu Quindío. Finalment, la sexta posició l'ocupen de manera molt especials rutes de la Sabana de Bogotà i la Província de Gualivá, que resguarden tesors com el Parc Natural Chicaque o senderes històriques que descendixen cap a alvertents més càlits, revelant espectaculars cascades amagades, pous d'aigua, penya-segats i una exuberante vegetació andina. Practicar senderisme en el territori colombià és, en última instància, un acte de reconexión i responsabilitat ambiental que exigix un profunt respecte pels ecosistemes vulnerables i les comunitats locals que els custodien. Cada sendera transitada invita als caminantes a convertir-se en guardians de la naturalea, promovent un ecoturisme sostenible que mitigue l'impacte sobre la fauna i flora natives. Al final del dia, recórrer els camins de Colòmbia transforma l'esforç físic en sorpresa pura, deixant una chafada imborrable en la memòria de tot aquell que s'atrevix a descobrir el país a pas llent.

Senderisme Bogotà

Bogotà, assentada sobre una majestuosa sabana a més de 2.600 metros d'altitut, posseïx un entorn geogràfic privilegiat a on el paisage urbà coexistix directament en l'imponent naturalea dels Cerros Orientals. Esta immensa franja verda no solament actua com el principal pulmó de la capital, sino que alberga una sorprenent biodiversitat de flora i fauna pròpia del bosc altoandino i les zones de transició a l'alta montanya. Recórrer els camins de la capital permet als caminantes desconectar-se del ritme asfàltic en qüestió de minuts, adinsant-se en escenaris rodejats de boira, vegetació nativa, orquídees selvades i la constant remor de quebrades i fonts d'aigua cristalina que descendixen directament dels cerros.

Entre els escenaris més emblemàtics per a la pràctica del senderisme regulat i segur dins de l'entorn de la capital, es destaquen rutes icòniques que permeten apreciar la geografia andina des de diferents perspectives. En primer lloc, el com/quebrada-la-vieja/ sendera Quebrada La Vella, en la localitat de Chapinero, és un dels més tradicionals gràcies al seu ascens exigent a través de boscs de pins i vegetació nativa que premia en una vista panoràmica espectacular des de l'Alt de la Creu. En segon lloc, l'històrica sendera Santa Francisco - Vicachá, ubicat en el centre de la ciutat a l'esquena de Monserrate, oferix una experiència mística carregada d'herència prehispánica i recuperació ecològica. Aixina mateix, destaquen rutes com a Santa Ana - La Aguadora en Usaquén, ideal per a observar el canvi dels pisos tèrmics, la sendera Les Delícies en la seua bella caiguda d'aigua amagada, i l'imponent Guadalupe - Aguanoso, que desafia als senderistes en altures que rocen els ecosistemes de páramo. Més allà del benefici físic i recreatiu, el com/ senderisme en com/ Bogota s'ha transformat en una poderosa ferramenta d'educació ambiental i apropiació conscient del territori. Caminar per estes rutes andinas invita als ciutadans a comprendre la fragilitat de les conques hídriques locals i l'importància de protegir els cerros que abracen la ciutat. Practicar un ecoturisme responsable, respectant les senderes autorisades i minimisant l'impacte, garantisa que les montanyes bogotanas seguixquen sent un aula viva de biodiversitat, un Refugi de Vida Selvada i un espai de reconexión profunda per a tots els que decidixen descobrir la capital a pas llent.

Vore també

• Índex IBP

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Senderisme en el Viccionari. Plantilla:RAER Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Senderisme.