Anar al contingut

Expedició britànica al Everest de 1953

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Monte Everest. El camí que varen prendre els britànics començava per damunt de la cascada de gèl de Khumbu (que aboca sobre la vall del Silenci, no visible en l'image), ascendia per una de les cares del Lhotse fins a alcançar el Collado Sur (depressió nevada en l'extrem dret), acabant dalt en l'aresta surest (llínea del cel de la part dreta)

La expedició britànica al Everest de 1953 va ser la novena tentativa i la primera ascensió confirmada al cim del Mont Everest, quan Edmund Hillary i Tenzing Norgay varen alcançar el cim el divendres 29 de maig de 1953. Dirigida pel coronel John Hunt, va ser organisada i finançada per el Joint Himalayan Committee (Comité Conjunt del Himalaya). La notícia de l'èxit dels alpinistes va aplegar a Londres a temps per a ser publicada en el matí de la coronació de la reina Isabel II, el 2 de juny de 1953.

Antecedents

[editar | editar còdic]

Identificada com la montanya més alta del món durant el 1850, el Everest es va convertir en un tema de gran interés durant l'edat d'or de l'alpinisme, a pesar de que la seua altura va fer pensar que potser mai podria ser escalat.[1] En 1885, Clinton Thomas Dent va sugerir en la seua obra "Above the Snow Line" (Per damunt de la Llínea de Neu) que l'ascensió podria ser possible.[2] Consideracions pràctiques (i la Primera Guerra Mundial) varen impedir aproximacions significatives fins a la década de 1920. En aquella época se li va preguntar a George Mallory pels seus motius per a pujar la montanya, i va contestar que volia pujar al Everest "perque estava allí", una frase que ha passat a ser coneguda com "les tres paraules més famoses del montanyisme".[3][4] La desaparició de Mallory en el Everest durant l'expedició britànica de 1924 va quedar coberta pel misteri durant 75 anys, donant orige a un dels relats més populars de l'història de l'alpinisme.

La majoria d'intents primerencs d'ascendir al Everest es varen realisar pel seu cara nort (costat tibetà), pero la revolució chinenca de 1949, i l'anexió subsegüent del Tibet va provocar la clausura d'aquella ruta. Els escaladors varen escomençar a considerar una aproximació pel costat nepalí. L'expedició suïssa al Everest de 1952, pujant des de Nepal, va conseguir alcançar els 8595 m per l'aresta surest, establint un nou récort d'altitut escalada.[5]

Liderage i preparacions

[editar | editar còdic]

Hunt, un coronel del Eixèrcit Britànic, formava part del personal del Quarter General Suprem Aliat, quan para la seua sorpresa, va ser invitat pel Comité Conjunt del Himalaya integrat pel Club Alpí Britànic i la Royal Geographical Society per a dirigir l'expedició britànica al Everest de 1953. S'esperava que Eric Shipton fora el líder, perque havia dirigit l'expedició de reconeiximent al Mont Everest des de Nepal en 1951, aixina com l'infructuós intent dels britànics d'ascendir al Cho Oyu en 1952, de l'expedició del qual procedien la majoria dels escaladors seleccionats. No obstant, el Comité havia decidit que l'experiència de Hunt en el liderage militar, junt en les seues credencials com a escalador, proporcionarien la millor perspectiva d'èxit. Els britànics es varen sentir baix una pressió particular, ya que els francesos havien rebut permís per a montar una expedició similar en 1954, i els suïssos una atra en 1955, lo que significava que els britànics no tindrien una atra oportunitat en el Everest fins a 1956 o més tart.[6] Com va escriure Shipton sobre la seua posició presentada al Comité el 28 de juliol de 1952: "La meua coneguda aversió a les grans expedicions i la meua repulsa a l'element competitiu en el montanyisme podrien semblar fòra de lloc en la situació actual".[7] Esta declaració, segons George Band, "va sagellar el destí de Shipton".[8]

Varis membres de l'expedició britànica varen mantindre una forta llealtat a Shipton i no estaven res contents en que haguera segut reemplaçat. Charles Evans, per eixemple, va declarar: "S'ha dit que Shipton caria d'instint assessine, alguna cosa que no era precisament mal baix el meu punt de vista."[7] Edmund Hillary estava entre la majoria d'aquells oposts al canvi, pero pronte va quedar conquistat per la personalitat de Hunt i pel seu reconeiximent de que el canvi havia segut mal gestionat.[9] George Band recorda al membre del Comité Larry Kirwan, el Secretari/de Director de la Societat Geogràfica Real, dient que "havien pres la decisió correcta, pero en la pijor manera possible".[10]

Hunt va escriure més alvance que el Comité Conjunt del Himalaya havia trobat la tasca de recaptar fondos per a l'expedició com tot un repte:

Una de les tasques principals del Comité Conjunt del Himalaya, ademés de les de concebre l'idea d'una expedició al Everest, buscar la aquiescencia política i decidir qüestions organisatives en la seua preparació, és finançar-la. Solament aquells que han abordat esta tasca poden apreciar completament el treball i l'ansietat de recaptar fondos molt importants per a una empresa d'esta naturalea, coloreada com inevitablement està en la ment del públic per una successió de fracassos, sense una atra seguritat financera que la de les bojaques dels propis membres del comité.[11]
La Vall del Silenci, per damunt de la Cascada de Gèl del Khumbu. Ascendint una cara del Lhotse (centre dreta) per a alcançar el Collado Sur (depressió en el centre), i en l'Aresta Surest ascendint directament cap al cim del Everest


La partida va iniciar el viage cap a Nepal des de Tilbury, Essex, Anglaterra, a bordo de el S.S. Stratheden, que va soltar amarres en direcció a Bombay el 12 de febrer, llevat el montanyenc Tom Bourdillon, el doctor Griffith Pugh, i Hunt, que patia una infecció gàstrica. Evans i Alfred Gregory havien volat per avant a Katmandú el 20 de febrer per a organisar els preparatius. Hillary i Lowe varen aplegar a Nepal des de Nova Zelanda, Lowe per mar i Hillary per aire, mentres que els seus "abelles (Hillary era apicultor de professió) ya duyen per llavors un any ocupades".[12] Ademés de que el viage per mar fora més barat, Hunt va declarar que la raó principal per a elegir el trasllat en barco era "aprofitar la possibilitat que la vida en un barco nos proporcionaria per a assentar-nos com un equip en condicions ideals, alluntats de incomoditat, urgències o tensions".[13]

En Katmandú, l'expedició va ser acollida per l'embaixador britànic, Christopher Summerhayes, qui va habilitar habitacions gràcies al personal de l'embaixada, ya que allí no hi havia cap hotel disponible per llavors.[14][15] Al començament de març, vint sherpas triat pel Himalayan Club varen aplegar a Katmandú per a ajudar a portear l'equip al Valle del Silenci i al Collado Sur. Estaven dirigits pel seu sirdar, Tenzing Norgay, qui intentava conquistar el Everest per sexta volta, i que era, segons Band, "el sherpa millor conegut i un escalador i alpiniste de talla mundial".[16][17] A pesar de que se li va oferir un llit en l'embaixada a Tenzing, estava previst que els restants sherpas dormiren sobre el sol del garaig de l'embaixada. Al sendemà, varen orinar davant de l'embaixada en senyal de protesta per la falta de respecte en la que havien segut tractats.[18]

Expedició

[editar | editar còdic]

La primera partida, junt en 150 porteadores, va eixir de Katmandú cap al Mont Everest el 10 de març, seguida de la segona partida en 200 porteadores l'11 de març. Varen aplegar a Tengboche el 26 i el 27 de març respectivament, i entre el 26 de març i el 17 d'abril varen participar en l'aclimatació a l'altitut.[19]

Camp Base

[editar | editar còdic]

La "partida Cascada de Gèl" va aplegar al Camp Base, situat a 5455 m, el 12 d'abril de 1953.[19] A continuació, es varen prendre alguns dies, com estava previst, per a establir una ruta a través de la Cascada de Gèl del Khumbu, i una volta que es va haver obert, els equips de sherpas varen moure tonellades de suministraments fins al Camp Base.[20]

Assalt al cim

[editar | editar còdic]
Edmund Hillary i Tenzing Norgay en 1953

Es varen crear una série de campaments alvançats, que varen alcançar llentament cotes cada volta més altes en la montanya.[20] El Camp II, a 5910 m, va ser establit per Hillary, Band i Lowe el 15 d'abril; el Camp III, front a la cascada de gèl, a 6150 m, el 22 d'abril; i el Camp IV per Hunt, Bourdillon i Evans, l'1 de maig.[19] Estos tres escaladors varen fer un reconeiximent preliminar de la Cara del Lhotse el 2 de maig, i el 3 de maig varen establir el Camp V a 6705 m.[19] El 4 de maig, Bourdillon i Evans, recolzats per Ward i Wylie, varen aplegar al Camp VI a 7010 m en la Cara del Lhotse, i poc menys de quinze dies despuix, el 17 de maig, Wilfrid Noyce i Lowe varen establir el Camp VII a 7315 m.[19] Per al 21 de maig, Noyce i el sherpa Annullu (el germà menor de Tenzing) havien aplegat al Collado Sur, a poc menys de 7925 m. La primera de les dos parelles d'escalada prèviament seleccionades per Hunt, Tom Bourdillon i Charles Evans, va partir per al cim el 26 de maig utilisant oxigen de circuit tancat i va conseguir en èxit el primer ascens fins als 8750 m, alcançant el Cim Sur i quedant-se a poc més de 100 m del cim final. Es varen vore obligats a retornar despuix d'agotar-se, derrotats per problemes en l'equip d'oxigen i la falta de temps.[21] El 27 de maig, l'expedició va realisar el seu segon i últim assalt al cim en la segona parella d'escalada, el neozelandés Edmund Hillary i el sherpa nepalí Tenzing Norgay. Norgay havia ascendit prèviament a un punt récort en el Everest com a membre de l'expedició suïssa de 1952. Varen aplegar al cim a les 11:30 a. m. el 29 de maig de 1953, ascendint per la ruta del Collado Sur. Abans de descendir, varen permanéixer en el cim el temps suficient per a prendre fotografies i enterrar alguns dolços i una chicoteta creu en la neu.[20] En retornar del cim, les primeres paraules d'Hillary a George Lowe varen ser: "Bo, George, tombem al bastardo".[22][23]

Notícia de l'event

[editar | editar còdic]

James Morris, el corresponsal en el lloc del periòdic The Times, va escoltar les notícies en el Camp Base el 30 de maig i va enviar un mensage codificat utilisant un mensager a Namche Bazaar, a on es va usar un transmissor inalàmbric per a enviar-ho com un telegrama a l'Embaixada Britànica en Katmandú.[24] La conquista del Everest va ser provablement l'última notícia important entregada al món per un mensager a peu. El mensage codificat de Morris per al seu artícul dia: "Males Condicions de Neu (·) Base Alvançada Abandonada Ahir (·) Esperant una Millora".[25] "Males Condicions de Neu" va ser el còdic acordat per a indicar que s'havia alcançat el cim, mentres que "Base Alvançada Abandonada" es referia a Hillary (la frase d'Evans era "Campament Cresta Insostenible" i "Assalt Pospost" corresponia a Westmacott).[26] Açò va ser rebut i interpretat correctament en Londres a temps per a que la notícia fora publicada, per casualitat, en el matí de la coronació de la regna Isabel II, el 2 de juny de 1953.[6]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «[1]». Consultat el 11 d'abril de 2008.
  2. ↑ William Buxton (5 d'octubre de 2015). From First Sight to Summit: A Guide to the Literature on Everest up to the 1953 Ascent (PDFPDF).
  3. ↑ «[2]».
  4. ↑ Hazards Dels Alps.[1] The New York Claves, 29 agost 1923
  5. ↑ «Tenzing Norgay GM». Imagining Everest. The Royal Geographical Society. Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2007. Consultat el 21 de juny de 2007.
  6. ↑ 6,0 6,1 George Band, 'Hunt, (Henry Cecil) John, Baron Hunt (1910–1998)', en el Oxford Dictionary of National Biography ( Oxford University Press , 2004); Edició en llínea, maig de 2006 (requerix subscripció)
  7. ↑ 7,0 7,1 Simon Thompson, Unjustifiable Risk? The Story of British Climbing, Cicerone Press, 2010, p. 250
  8. ↑ George Band, Everest Exposed, Collins, 2005, pág. 115
  9. ↑ Jim Perrin, Senyor — de Necrologia Edmund Hillary del Guardià va datar 11 giner 2008 on-line
  10. ↑ Band, Everest Exposed, p. 116
  11. ↑ Sir John Hunt, The Ascent of Everest, Hodder & Stoughton, 1953, p. 22
  12. ↑ The Ascent of Everest, Hodder & Stoughton, p. 58
  13. ↑ The Ascent of Everest, Hodder & Stoughton, p. 57
  14. ↑ Hunt, L'Ascens de Everest, p. 59
  15. ↑ Band, Everest Exposed, pp. 129-130
  16. ↑ The Ascent of Everest, Hodder & Stoughton, p. 60
  17. ↑ Band, Everest Exposed, p. 130
  18. ↑ «[3]». Consultat el 10 May 2013.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 La caça, la pujada del Everest , p. 236
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Mount Everest Expedition 1953
  21. ↑ «Closed circuit oxygen system, high altitude oxygen». Velocitypress.com. Archivat des d'el original, el 26 de juny de 2012. Consultat el 12 de decembre de 2012.
  22. ↑ Hillary es va llamentar, tant en Nepal com en Nova Zelanda The Times . en data 11 de giner de 2008. Consultat el 12 de giner de 2008.
  23. ↑ Hillary, Edmund, High Adventure: La verdadera història de la primera ascensió del Everest
  24. ↑ Stuart Ward, British culture and the end of empire (2001, ISBN 0719060486), p. 58
  25. ↑ Stephen Venables, To the top: the story of Everest (London: Walker Books, 2003, ISBN 0-7445-8662-3), p. 63
  26. ↑ Simon Garfield, "High Society", The Observer , dumenge 30 de març de 2003, en llínea en https://www.theguardian.com/world/2003/mar/30/everest.features2
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Expedició_britànica_al_Everest_de_1953&oldid=808387»