Falla tectónica suïssa de Sardona
El cabalgamiento de Glaris (en alemán: Glarner Überschiebung) és una important falla de cabalgamiento en els Alps de l'est de Suïssa. A lo llarc del cabalgamiento, les napas helvètiques es varen desplaçar més de 100 km al nort sobre l'extern massiç de Aar i el complex Infrahelvético. El cabalgamiento forma el contacte entre les capes de roques permo-triásicas més antigues (helvètiques) del grup Verrucano i les calcàrees jurásicas i cretáceas més jóvens (externes) i el flysch del Paleógeno i molasa.
El cabalgamiento de Glaris s'estén sobre un àrea relativament gran en els cantones de Glaris, St. Gallen i Graubünden, per la seua orientació horisontal i a l'alt relleu local. Els afloraments més famosos són els de Lochsite, prop de la ciutat de Glaris, i en un penya-segat de montanya cridat Tschingelhörner entre Elm i Flims (en el mateix penya-segat hi ha un forat natural cridat Martinsloch).
El lloc tectónico suís del Sardona és un espai natural situat al voltant del Piz Sardona inscrit en el Patrimoni de la Humanitat des de 2008.
Patrimoni de la Humanitat
[editar | editar còdic]Les falles de cabalgamiento d'este tipo no són infreqüents en moltes cadenes montanyoses de tot lo món, pero el cabalgamiento de Glaris és un eixemple ben accessible i, com a tal, ha jugat un paper important en el desenroll del coneiximent geològic sobre la construcció de montanyes. Per esta raó, l'àrea en la que es troba el cabalgamiento va ser declarada geotopo, un lloc geològic del Patrimoni de la Humanitat de l'UNESCO, baix el nom de «Swiss Tectonic Arena Sardona». L'àrea d'esta «arena tectónica» comprén 32 850 hectàrees de paisage principalment montanyós en 19 comunitats entre Surselva, Linthal i el llac de Walen. En l'arena hi ha una série de picos de més de 3000 metros, com el Surenstock (el seu nom en romanche és Piz Sardona, d'a on prové el nom), Ringelspitz i Pizol.
En 2006, el govern suís va fer una primera proposta per a declarar la regió patrimoni mundial a l'Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN). La UICN llavors no va trobar que l'àrea tinguera un valor extraordinari o universal i va denegar la proposta. Els suïssos varen fer una nova proposta, esta volta exitosa en març de 2008.[1] La regió va ser declarada patrimoni mundial en juliol de 2008, perque «l'àrea mostra un eixemple excepcional de construcció de montanyes a través de la colisió continental i presenta excelents seccions geològiques a través del cabalgamiento tectónico».[2]
El Museu Americà d'Història Natural de Nova York expon una reconstrucció a gran escala del cabalgamiento de Glaris.[3]
Història
[editar | editar còdic]El primer naturaliste que va examinar el cabalgamiento de Glaris va ser Hans Conrad Escher von der Linth (1767-1823). Escher von der Linth va descobrir que, en contradicció en el principi de superposició de Steno, les roques més antigues estaven sobre les més jóvens en certs afloraments en Glaris. El seu fill Arnold Escher von der Linth (1807-1872), el primer professor de geologia en l'ETH de Zürich, va fer un mapa de l'estructura en més detall i va concloure que podria ser un gran cabalgamiento. En eixe moment, la majoria dels geòlecs creïen en la teoria dels geosinclinalés, que establix que les montanyes estan formades per moviments verticals dins de la corfa terrestre. Escher von der Linth va tindre dificultats per a explicar el tamany de la falla de cabalgamiento. En 1848, va invitar al geólogo britànic Roderick Murchison, una autoritat internacional, a viajar i observar l'estructura. Murchison estava familiarizado en falles de cabalgamiento més grans en Escòcia i va estar d'acort en l'interpretació de Escher. No obstant, el propi Escher es va sentir insegur sobre la seua idea i quan va publicar les seues observacions en 1866, va interpretar en canvi el cabalgamiento de Glaris com dos grans anticlinalés estrets i bolcats. Esta hipòtesis era prou absurda, com ell mateixa va admetre en privat.
El successor de Escher com a professor en Zürich, Albert Heim (1849-1937), es va atindre inicialment a l'interpretació del seu antecessor de dos anticlinals. No obstant, alguns geòlecs varen favorir l'idea d'un cabalgamiento. Un d'ells va ser Marcel Alexandre Bertrand (1847-1907), qui va interpretar l'estructura com un cabalgamiento en 1884, despuix de llegir les observacions de Heims. Bertrand estava familiarizado en la falla del Midi (orogènia varisca), una gran falla de cabalgamiento en les Ardenas belgues. Mentrestant, els geòlecs britànics varen començar a reconéixer la naturalea de les falles de cabalgamiento en les Terres Altes d'Escòcia. En 1883, el geólogo escocés Archibald Geikie (1835-1924) va acceptar que les Terres Altes són un sistema de cabalgamiento.[4] Els geòlecs suïssos Hans Schardt i Maurice Lugeon (1870-1953) varen descobrir en 1893 que en l'oest de Suïssa, les capes de roca jurásica també es troben sobre la molasa més jove, i varen argumentar que l'estructura dels Alps és una gran pila de napas, grans làmines de roca que s'han llançat una damunt de l'atra.[5] A finals de sigle, Heim també estava convençut de la nova teoria. Ell i atres geòlecs suïssos varen començar a traçar mapes de les nappes de Suïssa en més detall. A partir d'eixe moment, els geòlecs varen començar a reconéixer grans cabalgamientos en moltes cadenes montanyoses de tot lo món.
No obstant, encara no s'entenia d'on venien les enormes forces que movien les nappes. Només en l'arribada de la teoria de la tectónica de plaques en la década de 1950 es va trobar una explicació. En la tectónica de plaques, el moviment horisontal de les plaques tectónicas sobre la suau astenosfera de la Terra provoca forces horisontals dins de la corfa. Actualment, els geòlecs creuen que la majoria de les cadenes montanyoses estan formades per moviments convergents entre plaques tectónicas.
- REDIRECT Plantilla:Panorama
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Swiss Tectonic Arena Sardona». UNESCO Culture Sector. Consultat el 31 de març de 2015.
- ↑ "the area displays an exceptional example of mountain building through continental collision and features excellent geological sections through tectonic thrust." Swiss Tectonic Arena Sardona – UNESCO World Heritage Centre
- ↑ «geopark association». Archivat des d'el original, el 26 de juliol de 2011. Consultat el 3 de juny de 2019.
- ↑ Geikie, A. (1883). “On the Supposed Pre-Cambrian Rocks of St. David's”. Quarterly Journal of the Geological Society 39 (1–4): 261–333. doi:.
- ↑ Schardt, H. (1893). “Sur l’origine dones Préalpes romandes”. Eclogae geologicae Helvetiae 4: 129–142.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Falla tectónica suiza de Sardona» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.