Flysch
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Els flysch són facies rocoses d'orige sedimentario compostes per alternança rítmica de capes de roques dures cohesivas (calcàreas, pissarres o areniscas) intercaladas en atres més blanes friables (margas o lutitas). Esta disposició favorix l'erosió diferencial, puix les capes friables són desgastades en major facilitat que les capes cohesivas. Açò fa que les capes dures es queden en resalte i sense respal, que aixina són erosionades més fàcilment, pero al mateix temps l'existència de les roques dures protegix a les blanes.
El terme prové de l'alemà i és relativament antic, creat abans de l'estudi en detalle del fenomen que descriu. Vol dir 'fluir', 'esgolar-se' o 'terreny que esvara'.
Formació
[editar | editar còdic]Este tipo de sedimentación alternante ha segut objecte de numeroses investigacions que varen causar prou polèmica. Hi ha hagut dos hipòtesis de treball sobre la seua formació: fins als anys 50 de el XX es defenia l'hipòtesis de les plages fòssils, pero despuix es va impondre l'hipòtesis de les corrents de turbidez en les zones profundes de l'oceà.
- Plages fòssils. Esta hipòtesis defén que la formació dels flysch s'ha realisat a partir de la sedimentación costera, en un fenomen semblat a la formació de les plages. Es basava en l'aspecte de la superfície de les capes areniscas en les que apareixen rizaduras, senyals que recorden a les figures deixades per l'onage en les arenes de les plages. D'esta observació es va passar a la conjectura de que devien ser sediment playeros litificados.
- Per mig de turbiditas. L'hipòtesis més acceptada és la de la formació de sediment en les zones profundes dels oceans. Estos sediment serien els procedents de les corrents oceàniques de gran turbidez que discorren per la pendent del fondo deixant sediment cridats turbiditas. Les rizaduras observades s'interpreten ara com de corrent, no d'onage.
Atenent a l'hipòtesis de les turbiditas es pot estimar que el flysch es forma de la següent forma:
- una corrent en càrrega de sediment s'esgola per un talús sobre el fondo abissal de l'oceà excavant una estructura sobre la superfície original de l'oceà o la que ha deixat un episodi anterior d'este mateix tipo;
- en disminuir la velocitat comença la sedimentación del material que arrastra la corrent en diferents capes ordenades per les densitat dels mateixos. Estes sedimentaciones són de forma laminar;
- quan la corrent es calma es sedimentan els materials més llaugers donant forma a les parts arcillosas del conjunt.
Eixemples d'afloraments de flysch
[editar | editar còdic]En el nort de la península ibèrica, entre les localitats guipuscoanes de Deva i Zumaya, es troba la cridada Ruta del Flysch,[1] és un dels flysch més rellevants i en que millor s'aprecia la seua estructura, ademés de totes les seccions del Paleoceno, en una excelent conservació del registre fòssil.[2] Forma el Geoparque de la Costa Vasca, inclós en la ret de geoparques mundials de la UNESCO. Més a l'oest es troben més eixemples com la Costa Quebrada de Cantàbria en el municipi de Piélagos en la plaja de la Arnía.
En el sur de la península ibèrica també es troben formacions d'este tipo, en l'unitat denominada Flysch del Camp de Gibraltar, en afloraments en el tram de costa comprés entre les localitats d'Algecires i Tarifa.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Web del Geoparque de la Costa Vasca
- ↑ [1] «una de les millors i més espectaculars seccions del Paleoceno del planeta, a on es pot contemplar des de la primera capa fins a l'última». El Correu, 18/6/2007.
- ↑ Martín-Serrano, Ángel (1985). «L'estructura de les unitats del Flysch del Camp de Gibraltar. Conseqüències tectónicas i paleogeográficas
- Archivat el 21 de giner de 2015 archivat en Wayback Machine.». Bolletí Geològic i Miner, 96(2): 117-140
- Este artícul conté una traducció derivada de «Flysch» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.