Feromona sexual
Les feromones sexuals són substàncies lliberades per un organisme per a atraure individus en fins reproductius o realisar atres funcions estretament relacionades en la reproducció sexual.
La funció principal de les feromones sexuals és senyalar a femelles preparades per a aparearse, atraure individus entre sí i transferir informació sobre espècies, edat, sexe i genotip. Les feromones no volàtils, cuticulares o de contacte estan més relacionades en insectes socials, ya que normalment són detectades per contacte directe entre individus per mig de receptors químics en les antenes o pates dels insectes.
És possible fer us de les feromones sexuals dels insectes per al monitoreo de plagues i la captura d'insectes amoladors.[1]
Evolució
[editar | editar còdic]Les feromones sexuals han evolucionat en moltes espècies. Els molts tipos de feromones (per eixemple, d'alarma, agregació, defensa, atracció sexual) tenen una causa comuna que actua com motivador químic per a provocar una resposta. No obstant, les feromones sexuals s'associen especialment en el corteig o comportaments dominants. Les olors lliberades poden percebre's com a traces favorables per part de mascles o femelles que conduïxen a l'atracció i apareamiento. Les senyals químiques també s'utilisen per a detectar parelles genèticament diferents i aixina evitar l'endogàmia. Freqüentment, les femelles són selectives, en la finalitat d'assegurar que troben una parella d'alta calitat que satisfaça les seues necessitats reproductives.
Selecció sexual
[editar | editar còdic]
Les olors poden ser una espècie de «ornament» del mascle objecte d'elecció per part de la femella, que complixen els criteris per a tals «ornaments» que Charles Darwin va establir en L'orige de l'home i la selecció en relació en el sexe. Despuix de molts anys d'estudi, l'importància de tal comunicació química s'està confirmant.[3]
Els mascles generalment competixen per les escasses femelles, que prenen decisions adaptatives basades en les traces dels machos. L'elecció pot beneficiar a la femella directa i/o genèticament. En les arnes tigre (Utetheisa ornatrix), les femelles elegixen als mascles que produïxen més feromones; una clara senyal de la cantitat de alcaloide protectors que té el macho, aixina com indicador del tamany de la descendència (les femelles fertilizadas per eixos mascles posen més ous). Les panderoles mascle formen jerarquia de dominancia basades en «insígnies» de feromones, mentres que les femelles usen la mateixa feromona per a l'elecció del macho.[4]
En la majoria de les espècies, les feromones són lliberades pel sexe no limitante. Algunes arnes femella emeten senyals, pero açò és de poca importància i de baix risc; significa que el mascle té que volar cap a elles, assumint un alt risc. Açò reflectix la comunicació en atres modalitats sensorials, per eixemple, les granotes mascle croan i els pardals mascle són generalment colorits. Les senyals de feromones masculines de llarc alcanç poden estar associades en recursos irregulars per a les femelles. En algunes espècies, abdós sexes emeten senyals. Els mascles a voltes poden atraure a atres machos; la feromona sexual actua llavors com una feromona d'agregació.
Fertilisació externa i duos químics
[editar | editar còdic]És provable que la majoria de les espècies en fecundació externa (per eixemple, erizos de mar) coordinen el seu comportament sexual (lliberació d'esperma i ous) usant feromones. Esta coordinació és molt important perque els espermatozoides es diluïxen fàcilment i són de curta vida. Per lo tant, la coordinació proporciona una ventaja selectiva tant a mascles com a femelles: és improvable que els individus que no coordinen conseguixquen la fertilisació i deixen descendència.[3]
La principal ventaja selectiva de l'exogàmia és que promou l'emmaixquerament dels alels recesivos perjudicials, mentres que l'endogàmia promou la seua expressió nociva.[5][6]
En humans
[editar | editar còdic]Cap estudi del tipo bioensayo guiat ha aïllat feromones sexuals humanes.[7][8] Si ben els humans són altament depenents a estímuls visuals, en proximitat, l'olor té també una funció sociosexual. Una dificultat inherent per a estudiar les feromones humanes és la tendència dels participants humans cap a la neteja, que agrana en informació que poguera tindre indicis de la feromona humana.[9]
Senyalisació
[editar | editar còdic]
Diferents espècies utilisen una àmplia varietat de substàncies químiques per a enviar senyals sexuals. La primera en ser descripta químicament va ser bombykol, la feromona sexual de l'arna del cuc de seda, la qual és un alcohol complex, (I,Z)-10,12-hexadecadienol, descobert en 1959. Es detecta en l'antena de l'arna mascle per una proteïna enllaçada a una feromona qué du el bombykol a un receptor unit a la membrana d'una cèlula nerviosa.[10]
Les substàncies químiques utilisades per atres arnes són específiques de cada espècie. Per eixemple, les feromones de la femella de l'arna tortrícida Choristoneura fumiferana contenen un 95:5 emzcla de E- i Z 11-tetradecenal aldehits, mentres les feromones sexuals una atra espècie d'arna tortrícida contenen acetat i alcohols.[11]
El comportament sexual en l'alga verda d'aigua dolça Volvox és iniciat per una feromona de glicoproteína.[12] És una de les més potents molècules d'efecte biològic conegudes, quan puga provocar desenroll sexual en una concentració tan baixa com 10−16 molés per litro. Kirk i Kirk varen mostrar que la producció de feromona sexual pot ser provocat experimentalment en cèlules somàtiques per mig d'un shock de calor.[13]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Pheromone Traps - Using Sex as Bait».
- ↑ (2013) Insect Pheromones and their Use in Pest Management (en en), Springer, p. 44. ISBN 978-94-011-5344-7.
- ↑ 3,0 3,1 Wyatt, T. (2003). Pheromones and Animal Behaviour, Cambridge University Press.Plantilla:Pàgina requerida
- ↑ (1999).Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences.266(1420)
- 711–716.doi:10.1098/rspb.1999.0694.
- ↑ (1987).Advances in Genetics.24
- 323–370.doi:10.1016/s0065-2660(08)60012-7.
- ↑ Michod, R.E. (1994). Eros and Evolution: A Natural Philosophy of Sex (en en), Addison-Wesley. ISBN 978-0201442328.
- ↑ The Anatomical Record.281A(1)
- 1201–1211.doi:10.1002/ar.a.20125.
- ↑ «[1]». Consultat el 9 de maig de 2016.
- ↑ (2005).European Journal of Obstetrics and Gynecology and Reproductive Biology.118(2)
- 135–142.doi:10.1016/j.ejogrb.2004.08.010.
- ↑ (2000).Chemistry & Biology.7(2)
- 143–151.doi:10.1016/S1074-5521(00)00078-8.
- ↑ (2016) Pheromone Communication in Moths: Evolution, Behavior, and Application, University of Califòrnia Press, pp. 265–271. ISBN 978-0520964433.
- ↑ (1998).Trends Microbiol..6(5)
- 185–9.doi:10.1016/s0966-842x(98)01234-7.
- ↑ (1986).Science.231(4733)
- 51–4.doi:10.1126/science.3941891.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Feromona sexual» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.