Festa del obispillo

Erro al crear miniatura:

Festa del obispillo

Erro al crear miniatura:

Representació d'un obispillo medieval.

La festa del obispillo és una antiga tradició nadalenc que es remonta a l'Edat Mija, i consistix en l'investidura d'un dels chiquets de l'escolanía d'una catedral o abadia com a màxima autoritat. La festa s'emmarca entre atres festes de hivern que seguixen el model de la festivitat romana de les Saturnales, com el «Rei de la Faba» i els «reis i alcaldes d'Inocents», la festa dels locos i la festa de l'asno, aixina com el mateix carnestoltes, festivals d'inversió en el que els rols dels poderosos són presos temporalment pels membres més humils de la societat. Habitualment s'elegia al obispillo el 6 de decembre, festa de Sant Nicolás de Bari, patró dels chiquets, i la seua autoritat no terminava fins al Dia dels Sants Inocents (28 de decembre).

Sant Nicolás de Bari i els Sants Inocents

En molts països el 6 de decembre, festivitat de Sant Nicolás de Bari, se celebra com en atres llocs la festa dels Reis Macs o la de la Befana en Itàlia. La seua coincidència en l'época prenavideña ha dut a convertir este dia en una anticipació del Nadal, i Sant Nicolás repartix regals, joguets i dolços als chiquets, en recort de les monedes que va donar a tres chicones per a salvar-les de la deshonra, i que en moltes imàgens seues es representen en tres pomes d'or.

Esta relació especial de Sant Nicolás en els chiquets es manifesta de forma especial en les escoles i, de modo més característic, en les escolanías de monasteris i catedrals. Els chiquets adquirixen tant protagonisme en el seu dia que apleguen a simular una inversió de papers, aplegant a eixercir funcions de direcció i govern, de la mateixa manera que succeïx en atres llocs en motiu de la festa dels Sants Inocents. Abdós dates i celebracions estan vinculades en la festa del obispillo. En la Catedral de Burgos, per eixemple, la festa del obispillo, que des de el XV se celebrava el dia de Sant Nicolás, 6 de decembre, se celebra en l'actualitat el 28 de decembre, dia dels Sants Inocents. En el Monasteri de Montserrat, en canvi, el bisbetó se celebrava el dia dels Sants Inocents, pero es va traslladar en el XVII al de Sant Nicolás de Bari, continuant aixina fins a l'actualitat.

Història

Erro al crear miniatura:

Dibuix de la tomba del chiquet bisbe en Salisbury (Wiltshire, Anglaterra).

El historiador espanyol Miguel Ángel Ladero Quesada, en Tòpics i realitats de l'Edat Mija, diu que les saturnales romanes incloïen diverses irreverencias que prenien la forma de ritos d'igualació o inversió de jerarquia, les cridades libertates decembricae que, per la via del contrast, consolidaven l'orde establit. Durant l'Edat Mija, en consonancia con les noves estructures socials i eclesiàstiques, es varen introduir moltes transformacions en dites celebracions. En el XIII es va procurar que dites manifestacions irreverents quedaren al marge del clero; el papa Inocencio III, en 1207, condenava ya certes representacions que ocorrien en els temples entre el 26 i el 28 de decembre; també arreplega una prohibició a dits escarnis Alfonso X de Castella en les Sèt Partides. Senyala Ladero Quesada que, no obstant, la festa del obispillo (també cridada bisbe dels locos, bisbetó en Catalunya i Valéncia; episcopus puerorum i abbas stultorum en França) no només no va cessar, sino que es va consolidar.

Juliol Car Baroja, en el seu llibre El Carnestoltes, diu que de totes les festes d'Espanya relacionades en les saturnales, la més coneguda és la del obispillo. Tradicionalment s'escomençava a celebrar, entre els estudiants i els chicons cantores, el 6 de decembre, festivitat de Sant Nicolás de Bari. Un dels jóvens clerizones o estudiants era elegit bisbe, revestit i acatat com a tal en to burlesco, generalment fins al 28 de decembre, dia dels Inocents, moment culminant de la festa. L'autèntic bisbe dimitia simbòlicament al deposuit potents de sèu (‘va derrocar del seu tro als potentados’) del Magníficat i el chiquet prenia el seu lloc en el et exaltavit humiles (‘i va enaltir als humils’). Despuix de l'elecció, el chiquet era vestit en els robages propis del bisbe, mitra i bàcul inclosos, i atés per companyers vestits com a sacerdots, fent un recorregut per la ciutat en el que beneïa a la gent. Típicament el chiquet elegit i els seus colegues prenien possessió de la catedral i realisaven totes les cerimònies i oficis, llevat la missa. Sembla que originalment confinada a les catedrals, esta costum es va estendre a moltes parròquies.

Semblen ser molt numerosos els eixemples de dita celebració durant l'Edat Mija, des de París (a on ya existia en 1212) fins a Venècia, a on era coneguda com a bisbe dei pazzi o dels inocents. En Anglaterra es coneixia com Boy bishop. Se celebrava també en Múrcia, León i Palència; en Valéncia se celebraven festes d'escolars del mateix tipo cap a 1340, vinculades a institucions eclesiàstiques, com la de Santa Catalina el 25 de novembre. La celebració es va establir també en les catedrals de nova creació, com va succeir en Granada despuix de 1492 per orde d'Hernando de Talavera, el seu primer arquebisbe, que considerava que era «un mig d'aficionar als chicotets infants a l'oficie sacre». També va passar a Gran Canària, junt en la festivitat dels Inocents, com consta en les prohibicions que el cabildo va fer en 1515 de «nugar banyes, dur almohadones i dir paraules deshonestas». A pesar del sentit crític cap a la pròpia Iglésia, la festa era tolerada, tal volta perque la jerarquia sabia que al final l'orde tornava a establir-se i cada cual ocupava el lloc que li corresponia d'acort al seu ranc.

Prohibicions

Pel caràcter propi dels chicons i l'índole festiva del temps en que es donava, les travesuras que es cometien varen ser adquirint molta popularitat, i la festa va ser objecte de moltes prohibicions i restriccions des de l'Edat Mija. Durant les últimes sessions del Concilie de Basilea (1445) es varen dictar prohibicions o llimitacions al respecte, i la festa es va prohibir durant la primera mitat de el XVI en diverses diòcesis, com les de Sevilla, Lleida, Girona, Perpinyà o Mallorca, abans inclús de que en 1566 el Concilie de Trento generalisara la prohibició.

El pare La Canal, en un estudi sobre l'iglésia de Girona, diu que en 1475 Andrés Alfonsuelo va propondre l'abolició de la festa, sense que tinguera efecte la proposició. Segons Pedro de Madrazo, el bisbe de Sevilla la va reformar en 1512, perque la caiguda del cimborrio de la catedral va succeir el dia dels Inocents, i va haver qui va pensar que era una senyal de disgust diví davant les profanació que el obispillo i els seus compinches cometien en els temples. Juan Margarit II va restringir la festa als chiquets en 1541, advertint també que no tiraren «farina, ni terra, ni cendra, ni atres inmundicias, ni es facen caure els uns als atres, ni duguen al obispito dansant per l'iglésia». Durant el concilie provincial de Toledo (1565-1566) es va redactar un cànon en el que es manava que «no hi haja obispillos en les iglésies, ni regocijo profà el dia dels Inocents, sobretot, pero tampoc en cap atra ocasió».

En Anglaterra va ser abolida per Enrique VIII en 1542, revixcuda per María I en 1552 i abolida definitivament per Isabel I. En el continent va sobreviure particularment en Alemània, en la cridada Gregoriusfest, de la que es diu que va ser fundada per Gregorio IV.

Va ser prohibida terminantment en 1612, baix pena de dèu dies de presó. A pesar de tot, se sap que en 1641 els estudiants del colege catedralicio de Sant Miguel i de l'Universitat de Maese Rodrigo varen elegir un obispillo, Esteban Dongo, fill d'un genovés ric; varen causar tant rebombori que va originar el seu corresponent procés, els pares dels chicons varen ser multats i alguns d'ells presos, en lo que es va suprimir la celebració. No obstant, la costum va perdurar fins a l'época contemporànea en molts llocs.

Vore també

• Obisparra, celebrat en la comarca d'Alliste en la província de Zamora, Espanya.

Bibliografia

• Burke, James F (1996). «Writing the Saturnalia», Frederik A. d'Armes (ed.). Heavenly bodies: the realms of L'estrela de Sevilla, Bucknell University Press. ISBN 9780838753088.
• Car Baroja (1983). El Carnestoltes, Madrit: Taurus Edicions. ISBN 9788430635023.
• (1921).(12)

146-154.

• (1893).(2)

349-372, 477-500, 573-605.

• Esquerre Benito (2004). «Festa i oci en les ciutats castellanes durant l'Edat Mija», La Festa en el món hispànic, Univ de Castella-la Mancha. ISBN 9788484272939.
• Kamen, Henry (1998). Canvie cultural en la societat del Sigle d'Or: Catalunya i Castella, sigles XVI-XVII, Sigle XXI d'Espanya Editors. ISBN 9788432309694.
• Ladero Quesada (2004). Tòpics i realitats de l'Edat Mija, Volum 3, Real Acadèmia de l'Història. ISBN 9788495983510.
• Llopis Sarrió (1999). Sant Nicolau, el generós (en català), Centre De Pastoral Liturgic. ISBN 9788474675658.
• (1916-1917).(3)

65-70, 121-134, 169-181, 258-266, 297-307, 403-412, esp. 404-406.

• Meller, W. C. (1923). The boy bishop and other essays on forgotten customs and beliefs of the past, Londres: G. Bell.
• Motter, T. H. V. (1929). The school drama in England, Londres: Longmans, Green & Co..
• Nichols, J. G. (1875). Two sermons preached by the boy bishop at St. Paul's, temp. Henry VIII. and at Gloucester, temp. Mary., Westminster: Camden Society.
• Revista de Folklore.Fundació Joaquín Díaz. Caixa Espanya.18b(212)Consultat el 16 de giner de 2011.
• (1997).(111)

476-505.

• (1998).(112)

58-81.

• Plantilla:Cita Enciclopèdia Britànica
• Plantilla:Cita Enciclopèdia Catòlica