Flavia Caesariensis
Flavia Caesariensis (que en llatí significa "la província Cesàrea de Flavio"), a voltes mencionada com Britannia Flavia, va ser una de les províncies de la diòcesis de Britania creada durant la reforma de Diocleciano a finals de el III.[1] Provablement va ser creada en acabant de que Constancio Clor derrotara al usurpador Alecto en 296 i apareix mencionada en la Llista de Verona de l'any 312. El seu nom sembla procedir del nom de la família de Clor, la Gens Flavia i provablement llimitava en la Maxima Caesariensis, encara que es desconeix la seua ubicació exacta i la seua capital. En l'actualitat, la majoria dels estudiosos situen Flavia Caesariensis al sur dels Peninos, possiblement aplegant fins al Mar d'Irlanda, incloent les terres dels Icenos. La seua capital va poder estar en Lindum Colónia (Lincoln).
Història
[editar | editar còdic]
Despuix de la conquista romana, Gran Bretanya formava una única província, governada des de Camulodunum (Colchester) i, després, Londinium (Londres) fins a les reformes implementades per Septimio Sever despuix del tumult del seu governador Clodio Albino. Es va dividir llavors el territori en Britania Superior i Inferior, en capitals en Londinium i Eboracum (York). Durant les primeres fases de les reformes de Diocleciano, Gran Bretanya era controlada pel usurpador Alecto despuix de la tumult de Carausio. En acabant de que Constancio reconquistara Britania en 296, es va crear la Diòcesis dels Britanos (en el seu vicari en Londinium), i es va integrar en la Prefectura de les Galias. Els britanos varen quedar dividits en tres, quatre o cinc províncies[3]: Primera, Secunda, Maxima Caesariensis, i (possiblement) Flavia Caesariensis i Valentia.[5][6][7]
L'ubicació i capitals d'estes províncies del Baix Imperi són incerts, encara que la Notitia Dignitatum nos informa de que el governador (praeses) de Flavia era de ranc ecuestre, per lo que és poc provable que estiguera assentat en Londinium. La llista dels bisbes que varen assistir al Concilie de Arles està manifestament corrupta[9], pero en general se supon que imitava el sistema romà.
En descriure les sèus metropolitanes de la primitiva iglésia britànica establida per Sants com Fagan i Duvia, Gerald de Gales situa Flavia al voltant de Londres, i estenent-se cap a Mercia.[10][11] L'obra de Bertram, la falsificació titulada De Situ Britanniae, l'ubica en una zona similar, encara que sense incloure Londres, i l'establix vorejada pel Severn, el Támesis, el Mar del Nort, i el Humber i el Mersey; esta ubicació es va donar per bona entre 1740 i 1840 fins que es va revelar que l'obra era falsa. Actualment, es tendix a situar Londinium en Maxima en lloc de Flavia. Birley ha argumentat que els Màxims i Flavia formaven una única província, la Britannia Caesariensis. Encara que es creu que Flavia formaria part de Britania Inferior, Birley creu que la Britania Superior va ser dividida en dos (Primera i Caesariensis) i, després en tres (Primera, Maxima, i Flavia). [cita requerida] Açò replica la teoria de Camden (basada en Sext Rufo) de que Maxima es va crear primer i Flavia és posterior. Els partidaris de la creació posterior de Flavia creuen també que el nom de la província no té per qué deure's necessàriament a la família de Constancio Clor, sino que pot provindre de Constantino, Valentino, o Teodosio.[12]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Frere, Sheppard (1967). Britannia: a history of Roman Britain, Cambridge: Harvard University Press, pp. 198–199.
- ↑ 2,0 2,1 «Britain, or, a Chorographicall Description of the most flourishing Kingdomes, England, Scotland, and Ireland».
- ↑ L'obra de Polemio Silvio del sigle V, Nomina Omnium Provinciarum menciona sis províncies, pero l'administració romana sobre les Orcadas no sol contemplar-se. Alguns autors moderns com Birley, no obstant, consideren que Maxima i Flavia eren originalment una única província que va anar posteriorment dividida. Açò coincidix enCamden[2] i alguns texts de Sextus Rufus, encara que parlen d'una província original Britania Maxima.
- ↑ Dornier, Ann. “The Province of Valentia”. Britannia 13: 253–260. doi:.
- ↑ Valentia sol considerar-se posterior i s'ubica a l'atre costat del Mur d'Adriano, en les seues rodalies i en Gales. Pot haver-se tractat, no obstant, d'un atre nom per a la diòcesis de Britania.[4]
- ↑ Notitia Dignitatum.
- ↑ Verona List.
- ↑ Labbé, Philippe & Gabriel Cossart (eds.) Sacrosancta Concilia ad Regiam Editionem Exacta: quae Nunc Quarta Partix Prodit Actior [The Sancrosanct Councils Exacted for the Royal Edition: which the Editors Now Produïx in Four Parts], Vol. I: "Ab Initiis Æræ Christianæ ad Annum CCCXXIV" ["From the Beginning of the Christian Era to the Year 324"], col. 1429. The Typographical Society for Ecclesiastical Books (Paris), 1671.
- ↑ "Nomina Episcoporum, cum Clericis Suis, Quinam, et ex Quibus Provinciis, ad Arelatensem Synodum Convenerint" ["Els noms dels bisbes en els seus clercs que varen acodir al Sínodo de Arles i la seua província de procedència"] dels Consilia[8] in Thackery Plantilla:In lang
- ↑ Giraldus Cambriensis [Gerald of Wales]. De Inuectionibus [On Invectives], Vol. II, Ch. I, in I Cymmrodor: The Magazine of the Honourable Society of Cymmrodorion, Vol. XXX, pp. 130–1. George Simpson & Co. (Devizes), 1920. Plantilla:In lang
- ↑ Gerald of Wales. Translated by W.S. Davies as The Book of Invectives of Giraldus Cambrensis in I Cymmrodor: The Magazine of the Honourable Society of Cymmrodorion, Vol. XXX, p. 16. George Simpson & Co. (Devizes), 1920.
- ↑ Stillingfleet, Edward. Origines Britannicæ: or, the Antiquities of the British Churches with a Preface, concerning Some Pretendre Antiquities Relating to Britain, in Vindication of the Bishop of St. Asaph, New Ed., pp. 77 ff. Wm. Straker (London), 1840.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Flavia Caesariensis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.