Friedrich Schiller

Friedrich Schiller

Johann Christoph Friedrich Schiller (Plantilla:IPA-de, breu: Plantilla:IPA-de; des de 1802 von Schiller; Marbach am Neckar, 10 de novembre de 1759-Weimar, 9 de maig de 1805) va ser un poeta, dramaturc, filòsof, historiador i editor alemà. És considerat, junt a Goethe, el dramaturc més important d'Alemània, aixina com una de les figures centrals del classicisme de Weimar. Se li recorda principalment per obres de teatre com Die Räuber (1781; Els bandits), la trilogia Wallenstein (1800–1801), María Estuardo (1801) i Guillermo Tell (1804).

Durant els últims dèsset anys de la seua vida (1788-1805), Schiller va desenrollar una productiva, encara que complexa, amistat en el ya famós i influent Johann Wolfgang von Goethe. A sovint discutien sobre qüestions estètiques, i Schiller va animar a Goethe a terminar obres que havia deixat com a esbossos. Esta relació i estes conversacions varen donar lloc a un periodo conegut hui com el Classicisme de Weimar. Junts varen fundar el Teatre de Weimar i també varen colaborar en Xenien, una colecció de poemes satírics curts en els que tant Schiller com Goethe desafiaven a els qui s'oponien a la seua visió filosòfica.

Moltes de les obres de teatre de Schiller pertanyen al repertori habitual del teatre en alemà. Els seus balades es conten entre els poemes més famosos. Parts de la seua Oda a l'Alegria varen ser incorporades per Ludwig van Beethoven en la seua novena simfonia.

Biografia

Orige, formació i primers èxits

Friedrich Schiller era fill de l'oficial Johann Caspar Schiller i d'Elisabeth Dorothea Schiller, originària de Kodweiß. Degut a que el pare va obtindre una plaça d'oficial de reclutament, la família es va assentar en 1763 en Lorch, no llunt de Marbach i poc despuix del naiximent de la seua germana Luise es varen traslladar a Ludwigsburg. Eixe mateix any, el jove Schiller va començar l'escola. Ya en tretze anys va compondre les obres de teatre Absalon i Die Christen (Els cristians), obres que no s'han conservat fins a la data.

Per orde del duc de Wurtemberg, i contra la voluntat dels seus pares, va ingressar en 1773 a l'acadèmia militar Hohe Karlsschule, ubicada en el palau Solitude, prop de Stuttgart, a on va començar a estudiar Dret. En dita institució els alumnes eren tractats de forma brutal i tenien que realisar moltíssims eixercicis militars, lo que era possiblement la raó de que en 15 anys encara mullara el llit, per lo que en dos ocasions va ser castigat en durea. Schiller aspirava vaig rapar en secret i llegia texts prohibits en els seus camarades.^{cita requerida}

En el trasllat de l'acadèmia del palau Solitude al centre de Stuttgart, Schiller va canviar de carrera i va escomençar a estudiar Medicina. Durant esta época va llegir extensament als poetes del Sturm und Drang, de la mateixa manera que es va entretindre en els poemes del crític lliterari Klopstock. Eixe mateix any va compondre el drama Der Student von Nassau (L'estudiant de Nassau), no conservat fins als nostres temps. En 1776 va aparéixer el seu primer poema publicat: Der Abend (La vespradeta). També va estudiar les obres de Plutarco, Shakespeare, Voltaire, Rousseau, Immanuel Kant i Goethe. Eixe mateix any va començar a treballar en l'obra de teatre lliberal Die Räuber (Els bandits). En 1779 va aprovar el primer examen final i va solicitar la llicència. Solament despuix de la llectura de la seua tesis doctoral li va ser permés abandonar l'acadèmia militar com a mege en 1780. En 1781, Schiller va terminar Die Räuber, la qual es va publicar de forma anònima eixe mateix any.

Es va trobar per primera volta en Christian Schubart en la presó-fortalea de Hohenasperg, a on Schubart es trobava encarcerat.

El 13 de giner de 1782 es va estrenar en èxit Die Räuber en el Teatre Nacional de Mannheim. L'obra va generar gran acceptació, sobretot entre el públic més jove. Schiller per la seua banda, i a pesar de la prohibició del duc de Wurtemberg, va presenciar l'obra en el seu amic Andreas Streicher. Com a conseqüència, el duc Carlos Eugenio de Wurtemberg ho va tancar 14 dies en el calabós i li va prohibir hasta nueva orden escriure comèdies o estils similars. En els mesos següents, jóvens defensors de la llibertat varen fundar moltes bandes de bandits (Räuberbanden) en el sur d'Alemània.^{cita requerida}

Schiller va anar llavors designat per a servir com a mege militar del regiment Stuttgart, el de pijor fama dels que disponia el duc. El sòu assignat era de misèria,^{cita requerida} li va ser denegat el permís d'eixercir la medicina a malalts no militars, ademés de que l'ambient cultural era molt pobre en la ciutat.

En la matinada del 22 al 23 de setembre de 1782, Schiller va fugir de Stuttgart junt en Andreas Streicher, qui disponia dels mijos econòmics necessaris per al viage, despuix del qual varen aplegar de nou a Mannheim, a on Schiller va conéixer el drama Fiesco. A açò li varen seguir viages a Fráncfort del Meno, Oggersheim i Bauerbach en Turingia. A finals de 1782 va aparéixer la Anthologie auf dones Jahr 1782 (Antologia de l'any 1782); 83 poemes, casi tots de Schiller. La fugida de Stuttgart va ser descrita pel seu amic Streicher en el llibre Schillers Flucht von Stuttgart und Aufenthalt in Mannheim von 1782 bis 1785 ('La fugida de Schiller de Stuttgart i la seua estància en Mannheim de 1782 a 1785').

Els anys insegurs

En la seua estància de 1783 en Bauerbach, en Turingia, va travar amistat en el bibliotecari Reinwald de Meiningen. Va treballar de bibliotecari en Reinwald, que va acabar per casar-se en la germana de Schiller, Christophine. Va terminar allí l'obra Kabale und Liebe (Intriga i amor; inicialment en el títul Luise Millerin) i va començar Don Carlos. Despuix del seu regrés a Mannheim, va emmalaltir en setembre de 1783 de malaria, que en l'época encara s'estenia per les ciènages de la zona. En Mannheim va treballar fins a 1785 com a dramaturc de la casa en el teatre i durant eixos anys va conéixer a Charlotte von Kalb. En 1784 August Wilhelm Iffland renombró l'obra Luise Millerin com Kabale und Liebe. En eixe mateix any també es va estrenar el seu drama Fiesco. L'intendent del teatre, Wolfgang Heribert von Dalberg, no va renovar el contracte de Schiller i est va acabar endeutant-se tant que casi acaba en el calabós.

Schiller va començar a cartearse en Christian Gottfried Körner, en el que acabaria unint-li una bona amistat. Körner editarà de 1812 a 1816 les seues obres completes. El duc Carlos Augusto li concedix el títul de conseller de Weimar despuix d'haver escoltat una llectura del primer esbós de Don Carlos. En abril de 1785 viaja a Leipzig per a vore a Körner, que li ajuda a eixir dels seus problemes econòmics. Eixe mateix estiu sorgix en el poble propenc de Gohlis (actualment un barri de Leipzig) la Ode an die Freude (Oda a l'alegria), en autumne seguiria a Körner fins a Loschwitz (actualment partix de Dresde). Durant la seua estància en Loschwitz, Schiller coneix en una taverna (actualment cridada Schillergarten, Jardí de Schiller) del llogaret de Blasewitz, a la vora del Elba, a la filla del tabernero, Justine Segedin, que més vesprada immortalisarà com Gustel en 1797 en la seua obra Wallensteins Lager (El campament de Wallenstein).

En 1786 va aparéixer en el segon número de la revista Thalia el relat Verbrecher aus Infamie. Eine wahre Geschichte (Criminal per infàmia. Una història real.), que més vesprada es publicaria baix el títul Der Verbrecher aus verlorener Ehre (El criminal per l'honor perdut).

El 21 de juliol de 1787, Schiller va viajar a Weimar i allí va conéixer a Johann Gottfried von Herder i Christoph Martin Wieland. Durant un viage per Rudolstadt coneix a Charlotte von Lengefeld i la seua germana Caroline, que més vesprada seria coneguda pel seu nom de casada Caroline von Wolzogen. Caroline von Wolzogen va publicar, inicialment de forma anònima, la novela Agnes von Lilien en la revista de Schiller Die Horen, novela que va ser atribuïda durant un temps a Schiller.

Don Carlos es publica per primera volta i s'estrena eixe mateix any. Despuix del regrés en 1788 de Goethe del seu viage a Itàlia, Goethe i Schiller es coneixen en Rudolstadt, sense que sorgixca l'amistat. Schiller termina el treball per al primer i únic volum de Geschichte dones Abfalls der Vereinigten Niederlande von der spanischen Regierung (Història de la separació de les Províncies Unides dels Països Baixos del govern espanyol) i en les dotze cartes sobre Don Carlos: Briefen über „Don Carlos“.

Seguritat financera

En 1789 Schiller va conseguir una càtedra en Jena, pero sense sòu. Allí va ensenyar Història, a pesar de ser catedràtic de Filosofia. El lloc li l'havia guanyat sobretot en el seu Geschichte dones Abfalls der Vereinigten Niederlande. Admirat per la seua obra Die Räuber, la notícia de que estava ensenyant en Jena va produir entusiasme. La seua primera classe magistral (¿Qué significa i a quin fi s'estudia Història Universal?) va omplir de tal manera l'aula inicialment prevista que va caldre canviar-la per una atra més gran. La ciutat estudiantil estava expectante davant lo que els havia d'ensenyar el nou i famós professor. Va ser especialment sorprenent quan va parlar, citant a viagers, la cultura pràcticament nula (idioma pobre, falta d'escritors, editors, llectors, desconeiximents agrícoles, medicinals, etc.) dels indígenes dels països que aquells havien visitat, per a dir a continuació que era exactament aixina com a ells, als alemans, els havien trobat els romans feya 1800 anys.

Eixe mateix any va aparéixer la primera edició en forma de llibre de la novela Der Geisterseher (El que veu fantasmes). També va travar amistat en Wilhelm von Humboldt. El 22 de febrer de 1790 Schiller es casa en Charlotte von Lengefeld. Els va casar el seu amic i professor de Filosofia Carl Christian Erhard Schmid.

Pero ya en 1791 Schiller va emmalaltir en perill de mort. El 3 de giner va sofrir un colapse, en tós convulsiva i pèrdua de coneiximent. Dos semanes despuix va tindre atres atacs, que varen continuar fins a maig. És provable que Schiller emmalaltira de #tuberculosis, de la que ya no es curaria per complet. En decembre del 91 Ernesto Enrique de Schimmelmann i Federico Cristián II de Augustenburg oferixen a Schiller una pensió anual de 1000 táleros, que li varen ser pagats durant cinc anys per a aliviar els seus problemes econòmics durant la malaltia.

En 1792 Schiller va ser nomenat Ciutadà Honorari de la República Francesa per Die Räuber, junt en Friedrich Gottlieb Klopstock, Johann Heinrich Pestalozzi, George Washington i Tadeusz Kościuszko. El motiu era més be la fama d'escritor de Schiller que les seues accions. A pesar de que en un principi va estar a favor de la Revolució francesa, temia que els partidaris de la llibertat es convertiren en partidaris de la tirania. Efectivament, el rei de França va ser guillotinat més vesprada pels revolucionaris. Schiller va condenar este fet.^{cita requerida}

Va terminar la Geschichte dones Dreißigjährigen Krieges (Història de la Guerra dels Trenta Anys), obra que li va convertir en l'historiógraf més important que havia tingut fins a llavors Alemània; també li varen editar les obres Neue Thalia (Nova Thalia) i Über die tragische Kunst (Sobre l'art tràgic).

En 1793 va aparéixer Über Anmut und Würde i va visitar als seus pares en Ludwigsburg. El 14 de setembre va nàixer el seu primer fill, Karl Friedrich Ludwig Schiller.

En 1794 Schiller coneix a l'editor Friedrich Cotta, que està dispost a editar la revista mensual Die Horen i el Musenalmanach (Almanac de les muses).

Schiller conseguix que Goethe accepte participar en la revista Die Horen i es desenrolla un intercanvi amistós de cartes entre els dos. En setembre de 1794 Schiller passa dos semanes en la casa de Goethe. Durant l'estància va mantindre el seu ritme habitual de treball, és dir, dormir fins al migdia i treballar de nit. Sabent que Schiller era molt tradicionaliste, Goethe i el seu amant Christiane Vulpius varen ocultar la seua relació. El joc de l'amagatall que es va produir durant eixes dos semanes va tindre que representar un problema llogístic de consideració. Christiane Vulpius i el seu fill de cinc anys, August Goethe, es varen mantindre invisibles en la seua pròpia casa. Schiller va calificar la relació de Goethe en Mademoiselle Vulpius com «l'única vergonya» de Goethe i ho va criticar en una carta per tindre una idea falsa de la felicitat conjugal. El lliberal Goethe parlava simplement de «matrimoni sense cerimònia». A Goethe, no obstant, li molestava la passió de Schiller pel joc de les cartes, ademés de que poguera ser mordaz en els seus amics (l'anècdota de que Schiller solament podia escriure en l'olor a pomes podridas, té el seu orige en Goethe).

En 1795 va aparéixer per primera volta la revista mensual Die Horen; en ella varen colaborar els autors més famosos com Johann Gottfried Herder, Johann Gottlieb Fichte, August Wilhelm Schlegel, Wilhelm von Humboldt, Alexander von Humboldt, Johann Heinrich Voss i Friedrich Hölderlin.

Ademés, Schiller va terminar eixe any el tractat Über naive und sentimentalische Dichtung (Sobre la poesia ingènua i sentimental). En 1796 varen morir la seua germana Nanette i el seu pare. També va nàixer el seu segon fill Ernst Friedrich Wilhelm Schiller.

De 1796 a 1800 Schiller edita la revista lliterària Musenalmanach (L'almanac de les muses), en el que colaborarien autors de la talla de Johann Wolfgang Goethe, Johann Gottfried Herder, Ludwig Tieck, Friedrich Hölderlin i August Wilhelm Schlegel.

En 1797 apareix en el Musenalmanach für dones Jahr 1797 (L'almanac de les muses per a l'any 1797) les Xenien, en les que Schiller i Goethe es burlen junts de les desgràcies lliteràries. 1797 també se sol cridar el any de les balades, ya que Schiller termina eixe any Der Taucher (El buceador), Der Handschuh (El guant), Der Ring dones Polykrates (Anell de Policrates), Der Gang nach dem Eisenhammer (La marcha del martell de ferro) i Die Kraniche dones Ibykus (La grulla del hibisco). En 1798 varen aparéixer les balades Die Bürgschaft (L'aval) i Der Kampf mit dem Drachen (La lluita en el dragó). Eixe any li aplega el document que li declara Ciutadà Honorari de la República Francesa.

Els anys de Weimar

En 1799 Schiller termina el drama Wallenstein, Dones Lied von der Glocke (La cançó de la campana) i l'11 d'octubre va nàixer la seua filla Caroline Henriette Luise Schiller. El 3 de decembre es trasllada en la seua família a Weimar.

En 1800 termina l'obra Maria Stuart (María Estuardo). En 1801 termina Die Jungfrau von Orleans (La verge d'Orleans, un drama sobre Juana d'Arc) i es va editar el poema Der Antritt dones neuen Jahrhunderts (L'entrada del nou sigle).

El 16 de novembre de 1802 el duc Carlos Augusto de Sajonia-Weimar-Eisenach lo ennobleció en permetre-li usar la partícula von abans del seu llinage (de, que solament en Alemània significa noblea, en cap atra llegislació nobiliaria) i se li va autorisar a cridar-se a partir d'eixe moment Friedrich von Schiller. Eixe mateix any va morir la seua mare. En 1803 termina l'obra Die Braut von Messina (La nóvia de Messina). El 18 de febrer de 1804 termina el seu Wilhelm Tell (Guillermo Tell) i comença l'obra Demetrius. Schiller emmalaltix cada volta més a sovint durant esta época. El 25 de juliol de 1804 naix la seua filla Emilie Friederike Henriette Schiller.

Mort

En febrer de 1805 Schiller malalta greument i l'1 de maig es troba per última volta de camí al teatre en Goethe. Friedrich Schiller va morir el 9 de maig en Weimar d'una pulmonía provablement causada per la seua #tuberculosis. La autòpsia va revelar que el pulmó esquerre estava completament destrossat. També els demés òrguens interns estaven molt danyats. El bazo i la vesícula biliar estaven molt unflats i els renyons havien desaparegut casi per complet.^{cita requerida} El cor, sà per una atra part, no va resistir l'esforç.

El cràneu de Schiller

S'ha demostrat que els cràneus trobats en la tomba de Schiller (dos, un identificat per la seua família i un atre per Goethe) no corresponen en la seua ADN.

Schiller va ser sepultat en 1805 en una fossa comuna en el cementeri de Weimar reservada per a personalitats destacades de la ciutat. En 1826, en un intent per exhumar els seus restants, varen ser extrets més de vint cràneus, i l'alcalde de la ciutat –un fanàtic de Schiller– va senyalar que el cràneu més gran devia ser el de l'escritor. Després es va colocar un esquelet que se suponia que corresponia en el cràneu i abdós varen ser enterrats a l'any següent en un atre cementeri de la ciutat. El 16 de decembre de 1827 es varen traslladar al nou cementeri de Weimar, a on més vesprada s'enterraria a Goethe al seu costat, a petició pròpia.

En autumne de 1826 Goethe va prendre el cràneu de Schiller de la Biblioteca de la duquesa Ana Amalia. Solament li'l va revelar al seu amic Wilhelm von Humboldt, que, no obstant, no va saber mantindre el secret. Goethe va amprar el cràneu per a estudis propis.

Casi 100 anys despuix, es va traure del mateix lloc atre cràneu, també atribuït a Schiller. Les investigacions varen demostrar que el fragment òsseu va ser d'una dòna i, basant-se en una protuberància en la nuca, li'l va atribuir a Luise von Göchhausen, dama de tall de la princesa Ana Amalia de Brunswick-Wolfenbüttel.

Importància lliterària de la seua obra

Schiller va viure durant la transició del absolutisme a la burguesia, l'época de la Revolució francesa. Degut a que la burguesia no podia articular-se políticament dins de l'absolutisme dels menuts Estats que formaven Alemània, la lliteratura es va convertir a partir de la segona mitat de el XVIII en el seu principal mig d'expressió. El pathos i la sensibilitat en les obres de Schiller fins a 1785 són una expressió del desenroll de lo humà, un principi que s'opon a l'afany de dominació aristocràtic. La tragèdia burguesa com a format principal, ademés de la contraposició humanitat/dominació en els primers drames fins a Kabale und Liebe, reflectixen este pensament.

En el seu influent Els deus de Grècia (1788), expressa el seu desacort en el món oponent dos esferes: per un costat, una visió idealizada de l'antiga Grècia, a on es rendia cult a la bellea i el ser humà era capaç de percebre el caràcter sagrat del cosmos; per un atre, el present, en el que la raó i la ciència han provocat la fugida dels deus ("Sí, a la seua llar varen tornar, duent en si / tot quant és bell, quant és elevat") i la desacralización de la naturalea ("Es anega en tristor la campiña yerma, / cap ser diví a la meua vista sembla").

Despuix d'un periodo entre 1785 i 1795 en obres com a Don Carlos i profunts tractats de teoria lliterària com Über die ästhetische Erziehung dones Menschen (Sobre l'educació estètica de l'home) i Über naive und sentimentalische Dichtung (Sobre la poesia ingènua i sentimental), entre 1795 i 1805 sorgixen sobretot drames, que es poden adscriure al Classicisme de Weimar. En estes obres Schiller programa l'educació estètica de l'home, l'equilibri entre la raó i el sentiment. S'havia propost formar a l'home esteta a través de l'alternança entre obres dramàtiques i idíliques, com a mig per a alcançar una transició pacífica cap a una forma d'Estat raonable i com contraprograma a la Revolució francesa i a la política contemporànea, en la que solament vea l'actuació de la força bruta.

Schiller no és sol autor de drames intensos de llenguage i imàgens potents (Die Räuber, Don Carlos, Die Jungfrau von Orléans o Wilhelm Tell), ademés va acostar als llectors en llengua alemana els ideals dieciochescos de raó, humanitat i llibertat. Com afirma el propi Schiller en la seua segona carta de Sobre l'educació estètica de l'home: «La construcció de l'autèntica llibertat política... és la més completa de totes les obres d'art».

Recepció

L'obra de Schiller no solament va ser acollida en entusiasme en Alemània, sino també en atres països europeus, com per eixemple en l'encara no unificada Itàlia (vejau Giuseppe Verdi), aixina com en la Rússia dels sars. Per a uns, Schiller era el poeta de la llibertat, per a uns atres el defensor de la mesura burguesa. El centenari del seu naiximent es va celebrar en 1859 en tota Europa. L'editor Cotta havia venut fins a 1867 2,4 millons d'eixemplars de les seues obres en total.

La classe social alemana que representa als que podien pagar-se una bona educació en el XIX i principis de el XX «cosificaron» l'obra de Schiller. Deprenien de memòria les seues obres, com les d'atres autors, més per a conseguir una ventaja social i menys per a conéixer-ho com a artista i pensador. Va ser molt apreciat en el moviment obrer i en les associacions per a l'educació d'obrers.

També en la República Democràtica Alemana es varen realisar esforços per integrar ideològicament a Schiller i se li va convertir en un pioner del comunisme. En el 200 aniversari del seu naiximent, en 1959, es varen celebrar grans festes. No obstant, no tota l'obra de Schiller era apreciada pel règim. L'obra Don Carlos («Sire, Geben Sie Gedankenfreiheit», «Senyor, doneu llibertat de pensament») ya no es representava cap a finals del règim.

Encara en maig de 1955, en el 150 aniversari de la mort de Schiller, l'escritor Thomas Mann va apelar en Stuttgart i Weimar a una Alemània millor i més humana en el discurs Ensage sobre Schiller — Pel 150 aniversari de la seua mort.

En el Any de Schiller 2005 va quedar clar que tampoc contava en el respal del públic en l'Alemània reunificada. La lliteratura sobre Schiller es va vore impulsada, pero els mijos de comunicació es varen llimitar més a la biografia de l'autor. Eugen Rosenstock-Huessy ha senyalat que, despuix dels canvis socials de sigle i mig, parts completes de l'inventari cultural queden obsoletes i poden desaparéixer de la memòria colectiva de les noves generacions. A pesar d'això, els seus texts estan presents en els intelectuals alemans, per lo manco més que la lliteratura barroca als contemporàneus de Schiller. No obstant, actualment el coneiximent d'este no representa lo que va anar en els sigles XIX i principis de el XX.

Premis que duen el seu nom

• Volks-Schillerpreis

• Schiller-Gedächtnispreis del Land Baden-Württemberg
• Schillerpreis de la ciutat de Mannheim
• Schillerpreis de la ciutat de Marbach am Neckar
• Schillerpreis del Kantonalbank de Zuric
• Ehrengaben de la fundació Schiller d'Alemània
• Schiller-Preis de la Deutschen Kulturwerks Europäischen Geistes
• Grosser Schillerpreis de la fundació Schiller de Suïssa
• Schiller-Ring
• Premie de la cultura Friedrich S.

Obra

Drames

• Die Räuber (en el que es troba el Hektorlied, La cançó d'Héctor) (1781), Els bandits
• Die Verschwörung dones Fiesco zu Genua (1783), La conjuración de Fiesco
• Kabale und Liebe (1784), Intriga i amor
• Körners Vormittag (1787)
• Dom Karlos, Infant von Spanien (1787), Don Carlos
• Der versöhnte Menschenfeind (1790, inconcluso), El misántropo reconciliat
• Trilogia de Wallenstein (1799):

1. Wallensteins Lager (1798), El campament de Wallenstein
2. Die Piccolomini (1799), Els piccolomini
3. Wallensteins Tod (1799), La mort de Wallenstein

• Maria Stuart (1800), Maria Stuart
• Die Jungfrau von Orléans (1801), La donzella d'Orleans
• Die Braut von Messina (1803), La nóvia de Messina
• Wilhelm Tell (1804), Guillermo Tell
• Die Huldigung der Künste (1804), L'homenage de les arts
• Demetrius (inacabada, 1805)

Prosa narrativa

• Eine großmütige Handlung
• Der Verbrecher aus verlorener Ehre (1786)
• Der Geisterseher (Fragment)
• Spiel dones Schicksals
• Herzog von Alba bei einem Frühstück auf dem Schlosse zu Rudolstadt. Im Jahr 1547 (1788)

Poesia

• Der Venuswagen (1781)
• An die Freude (1786) Oda a l'Alegria
• Resignation (1786)
• Die Götter Griechenlandes / Els deus de Grècia (erste Fassung 1788, zweite Fassung 1800)
• Hektors Abschied (1790) La cançó d'Héctor
• Der Spaziergang (1795)
• Die Teilung der Erde (1795)
• Nänie (1800)
• Der Antritt dones neuen Jahrhunderts (1800)

Balades

• Die Kindsmörderin
• Dones verschleierte Bild zu Sais
• Der Ring dones Polykrates
• Der Handschuh
• Ritter Toggenburg
• Der Taucher
• Die Kraniche dones Ibykus
• Der Gang nach dem Eisenhammer
• Der Kampf mit dem Drachen
• Die Bürgschaft
• Dones Lied von der Glocke
• Hero und Leander
• Kassandra
• Der Graf von Habsburg
• Dones Siegesfest

Escrits filosòfics

• Philosophie der Physiologie (1779)
• Über donen Zusammenhang der tierischen Natur dones Menschen mit seiner geistigen (1780)
• Über dones gegenwärtige deutsche Theater (1782)
• Der Spaziergang unter donen Linden (1782)
• Die Schaubühne als eine moralische Anstalt betrachtet (1784)
• Philosophische Briefe (1786)
• Über donen Grund dones Vergnügens an tragischen Gegenständen (1792)
• Über die tragische Kunst (1792)
• Augustenburger Briefe (1793)
• Über Anmut und Würde (1793)
• Kallias-Briefe (1793)
• Über die ästhetische Erziehung dones Menschen (1795) Cartes sobre l'educació estètica de l'home
• Über naive und sentimentalische Dichtung (1795)
• Über donen Dilettantismus (1799; zusammen mit Johann Wolfgang von Goethe)
• Über dones Erhabene (1801)

Treballs històrics

• Geschichte dones Abfalls der vereinigten Niederlande von der spanischen Regierung (1788)
• Was heißt und zu welchem Ende studiert man Universalgeschichte? (1789)
• Geschichte dones Dreißigjährigen Kriegs (1790)

Traduccions

• Louis Benoit Picard, Der Parasit oder die Kunst, sein Glück zu machen
• William Shakespeare, Macbeth (1800)
• Jean Racine, Phädra
• Eurípides, Iphigenie in Aulis
• Eurípides, Scenen aus donen Phönizierinnen

Revistes publicades

• Wirtembergisches Repertorium (1782–1783)
• Thalia (ab 1784)
• Die Horen (1795–1797)
• Musen-Almanach (1796–1800)

Vore també

• Cartes sobre l'educació estètica de l'home
• Johann Wolfgang von Goethe
• Prerromanticismo

Bibliografia

En alemà

• Ludwig Börne: Dramaturgische Blätter. Über donen Charakter dones Wilhelm Tell in Schillers Drama, 1828, in: Sämtliche Schriften. Band I. Düsseldorf 1964
• Gert Sautermeister: Idyllik und Dramatik im Werk Friedrich Schillers. Kohlhammer, Stuttgart 1971

• Friedrich Schiller. Eine Dokumentation in Bildern. Schiller-Nationalmuseum, Marbach 1979; Lizenzausgabe Insel, Frankfurt am Main
• Arnd Meusburger: Die bürgerlichen Ideale dones 18. Jahrhunderts in Schillers Dramen 1780–1804. Dissertation, Universität Innsbruck 1985
• Peter-André Alt: Schiller. Leben – Werk – Zeit. 2 Bände. Verlag C.H.Beck, München 2000. ISBN 3-406-45905-6 und ISBN 3-406-46225-1
• Claudia Pilling: Friedrich Schiller. Biographie. Rowohlt, Reinbek 2002 ISBN 3-499-50600-9
• Rüdiger Safranski: Friedrich Schiller oder Die Erfindung dones Deutschen Idealismus. Biographie. Hanser, Munich, 2004 {ISBN 3-446-20548-9}. Hi ha trad. espanyola: Friedrich Schiller o l'invenció de l'idealisme alemà, Barcelona, Tusquets, 2006 {ISBN 84-8310-459-8}
• Rüdiger Safranski: Schiller als Philosoph - Eine Anthologie. wjs-Verlag, Berlín 2005, ISBN 3-937989-08-0
• Sigrid Damm: Dones Leben dones Friedrich Schiller. Insel, Frankfurt 2004. ISBN 3-458-17220-3
• Frank Druffner, Martin Schalhorn: Götterpläne und Mäusegeschäfte – Schiller 1759–1805. Marbacher Katalog 58, Marbach 2005, ISBN 3-937384-11-1
• Günther Emig und Peter Staengle: Schiller in Heilbronn. 2005.
• Jörg Aufenanger:Schiller und die zwei Schwestern. Deutscher Taschenbuch Verlag, München 2004. ISBN 3-423-24446-1
• Der Regimentsmedicus Schiller – Arzt, Autor, Fahnenflüchtiger. Hörbuch. Berlín, 2005. ISBN 3-9810256-3-6
• Stephan Füssel: Schiller und seine Verleger Insel Verlag, Frankfurt a.M. - Leipzig 2005. ISBN 3-458-17243-2 (Rezension)
• Johannes Lehmann: Unser armer Schiller - eine respektlose Annäherung. Biographie. Rowohlt, Reinbek 2005 ISBN 3-499-23270-7
• Thilo Dinkel, Günther Schweizer: Vorfahren und Familie dones Dichters Friedrich Schiller. Eine genealogische Bestandsaufnahme. Südwestdeutsche Ahnenlisten und Ahnentafeln Bd.4, Verein für Familien- und Wappenkunde in Württemberg und Baden i.V., Stuttgart 2005. ISBN 3-934464-08-4
• Wilfried Noetzel: Friedrich Schillers Philosophie der Lebenskunst. Zur Ästhetischen Erziehung als einem Projekt der Moderne. Turnshare, London 2006 ISBN 1-903343-91-7

En castellà

Sobre Schiller

• Aullón d'Haro, P., "Schiller, Johann Cristoph Friedrich", en F. Lafarga i L. Pegenaute (eds.), Diccionari històric de la traducció en Espanya, Madrit, Gredos, 2009.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Friedrich Schiller.

Friedrich Schiller en Viquidites.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de Friedrich Schiller.
• SCHILLER: Guillermo Tell (Wilhelm Tell).
  • Text espanyol en Wikisource.
  • Text espanyol en PDF en la biblioteca digital del lloc del Ministeri de Cultura d'Uruguay.
    • Text alemà en Wikisource.
• Die wichtigsten dramatischen Werke Friedrich Schillers
• Aufsätze zu Schiller im Goethezeitportal
• Kostenlose Friedrich-Schiller-Hörbücher
• Schillerjahr 2005
• Deutscher Bildungsserver: Dossier zoom Schiller-Jahr
• Schiller – Aus Politik und Zeitgeschichte (APuZ 09-10/2005) (Bundeszentrale für Politische Bildung, 28. Februar 2005; PDF-Download möglich)
• Portal Lesen in Deutschland: „Deutschland im Schillerfieber“
• Friedrich Schiller in der Rezeption
• Schiller Multimedial

• Reconstrucció forense del rostre de Schiller Realisada per Mikhail Gerasimov (1968; en anglés).

Obres completes

• Wissen im Netz
• Gedichte
• Gedichte, Deutsch-Lateinisch
• Obres selectes